La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.

Passejant

La Universitat té coses bones i coses no tan bones. Et poden caure, per exemple, uns horaris que et deixin tres hores penjades al bell mig de dos (dos!) matins cada setmana. A mi el temps escolat és de les coses que em posen més nerviosa, deu ser el costum d’anar amb el coet al cul. Però per allò que deia també a principi de curs, de “degustar allò que s’ha d’empassar per força” (parlava del tren, i ben cert que en vaig aprenent!) he hagut de trobar, també, solucions creatives per donar bon gust a aquestes sis hores. Abans de començar a passar hores escoltant classes d’altres carreres –i refusant, evidentment, estar a la biblioteca intentant convèncer-me que sóc una estudiant exemplar- ja vaig començar a entendre la importància d’unes sabates còmodes. Provar coses noves? Aquí en tenim una de novíssima, brand new, com deia a Mabel l’any passat. La cosa més nova que podia tenir la meva vida és l’absència de pressa. És a dir, que dos dies a la setmana tinc tres hores de treva per gastar el meu temps a discreció. No sé si ja n’he parlat, d’això, (segurament no, perquè el temps no és el meu tema preferit ni m’obsessiona gens ni mica). La gent que, com jo, té tendència a estalviar, optimitzar esforços i recursos, es troba amb un problema intentant aplicar la mateixa lògica al temps. De temps, tots en tenim exactament  la mateixa quantitat fins que se’ns acaba. No te’l pots guardar per més endavant, no pots escollir quan te’l gastes perquè la resposta és sempre. I vaja, acabo de demostrar amb elegància i sobrietat que, efectivament, no penso mai en el temps.

Així doncs, amb aquest temps no planificat que estic obligada a gastar, he descobert el plaer de passejar. Pel centre de Barcelona. Pel Raval també. El Raval m’encanta. És com una gran i fascinant barreja de totes les cares de la ciutat. Passar els matins amunt i avall per aquest barri és una garantia de descobrir coses. Precisem: quan dic que passejo no vull dir que em deixi emportar per l’anar i venir intern de la ciutat, els seus cotxes i la seva gent. Em refereixo a crear un ritme propi i deixar-se endur, sí, però per les pròpies cames i la pròpia curiositat. Passejar no és una acció passiva sinó més aviat un vagar en direcció a tot, i de cap manera es tracta de veure la ciutat sinó de mirar-la. Tenir la consciència en expansió, aprendre a percebre. Fixar-se en una minúscula flor blanca a terra, al mig de la vorera, mirar enlaire i descobrir el gessamí al balcó d’un tercer pis. El meu passejar de dimarts i dijous consisteix, bàsicament, en deixar-me sorprendre, degustar la solitud i la multitud alhora. I en trec petites grans recompenses, i tant. Avui he anat a parar a un forn de pa ecològic, un local encantador. Hi entro, i el primer que em crida l’atenció és la música que sona, acords amables de guitarra acústica i veu suau, i tres o quatre dependents fent broma entre ells mentre es corden els davantals. Em quedo observant els pans de mil menes, em pregunten dues o tres vegades si em poden ajudar, amb un somriure d’orella a orella. Jo només xafardejo, per ara. “Vols tastar les galetes de sègol?” Sí, gràcies, són boníssimes, penso, una mica eixutes pel meu gust, es nota que és pura fibra, penso.  Al final, decideixo que vull un cargol. “Ui, no els venem, si vols demana una altra cosa i et regalo el cargol”. Ostres. Gràcies. Com si no fos prou regal aquesta mena d’alegria tan rara i preuada.  Amagada en un carreró del Raval.

Si a algú li interessa, el forn és Barcelonareykjavik, al carrer Princesa. Una veritable delícia.  

De l'olfacte

Es veu que l'ésser humà pot recordar una quantitat indecent d'olors. Moltíssimes. L'olfacte és un sentit oblidat i menystingut comparat amb la vista o l'oïda, però també ens dóna informació constantment de tot el que ens envolta. A mi em té fascinada, l'olfacte, perquè vol dir que només respirant, que sovint és una cosa inconscient, es pot analitzar l'aire, l'ambient, i rebre'n més del que es veu. Una persona, una casa, un carrer; sentint-ne, sense voler-ho, l'olor, se'n saben moltes coses. Saps quan les àvies es passen amb la Nenuco amb els néts. Algunes vegades saps què mengen els veïns o pots endevinar la marca de desodorant, de perfum o de xampú de la gent -a vegades, fins i tot l'olor pròpia cadascú. I l'olor diu molt, de cada persona! Hi ha olors que diuen "sóc sensual", hi ha olors que diuen "sóc agressiu", hi ha olors que diuen "m'he gastat una fortuna en un flascó minúscul de Dolce&Gabbana". (Oh, jo també me la gastaria, si no em fes tant mal, hi ha alguns perfums que em tenen enamorada des de fa anys però mantenim una relació distant a base de fugaços encontres al Duty Free dels aeroports).

Quan era petita, a l'escola, podia olorar la primavera o la tardor. Em sembla que era pel pol·len dels arbres de la rambla en l'aire o l'olor de les fulles seques d'aquells mateixos plataners trepitjades i fetes pols per centenars de peus de canalla, família i cangurs. Això, és clar, sense parlar de l'olor de pluja. Fins i tot de l'olor dels diferents tipus de pluja o dels diferents moments de la pluja: al principi es nota només l'aire humit, després fa olor de terra mullada o de ciutat mullada (que són dues olors diferents). A vegades fins i tot es pot sentir l'olor de l'aigua sola. I que ningú em salti amb la bajanada aquella de que l'aigua no té olor ni gust perquè és mentida. Potser l'aigua destil·lada no en té, però el líquid a què ens referim normalment sí: si no, no hi hauria manera de distingir les marques d'aigua pel sabor. I pel que fa a l'olor, que és el tema que ens ocupa, tres quarts del mateix. Es pot saber si en un got hi ha aigua per l'olor. És clar que és més pràctic fer servir la vista, en aquest cas. Però vaja.

Una nit d'aquestes, vaig entrar a la cuina. Era tard, era fosc, però em conec la cuina prou bé per posar-me un got d'aigua freda a les fosques. Després de veure, però, vaig voler encendre el llum per veure d'on sortia l'olor dolcíssima que m'omplia el nas i el cervell. Olor de préssecs madurs, préssecs boníssims que volia tenir localitzats per quan fos l'hora d'esmorzar. En veure la cuina il·luminada vaig trigar uns segons a trobar un únic préssec molt petit, que feia com gràcia ocupant tot sol la fruitera de porcellana, la grossa. El préssec petit i vell allà al mig. I la seva olor que s'escampava per la cuina i el menjador. No vaig poder evitar pensar "la fruita d'estiu ja s'acaba". Tot i que de fet no és així i dissabte hi tornarà a haver préssecs dolços a casa, va ser com veure el meu estiu, ja tan petit, tan al final. Que un dia va ser "tot" el que esperava i m'envoltava, i un dia enyoraré, i em semblarà que va ser encara massa curt (encara que en realitat no ho hagi estat) com un préssec sol en una fruitera massa gran. Però omple la casa amb una essència que es respira. A cada racó, també a les fosques, l'estiu és present. Dins meu omplint-me d'olor d'estació, d'hostel, de tren, de tonyina, de tredlik, de McDonalds, de muffin de xocolata, de crêpes, de te, de cus-cus, de moqueta mullada, de tempesta, d'alfàbrega, de muntanya, de pizzes-fantasia, d'encens, de cervesa, de gent, de baguettes i croissants, de mar, de flors, de pain d'épices.