Ani DiFranco sona com un retorn

Ani DiFranco sona com un retorn. És molt curiós estar segura de no haver escoltat mai una música i que soni tan reveladorament com un retorn. Amb la mica de por de fracassar que fan els retorns, amb la moltíssima por que porta desfer camí, i tornar sobre els propis peus, o arribar als arbres que ja has vist des d'un altre camí i pensar que potser caminava en cercles des de sempre. Veure tot el bosc sencer però tornar als mateixos arbres. A una sensualitat exactament igual que la de fa temps. A aquesta guitarra a batzegades i brruuuum bruuum brrrum. Ani DiFranco sona com un retorn, i el retorn és tan ambivalent (com el barroc, que és ambivalent, i aquestes coses que són boniques de dir perquè "ambivalent" té tantes lletres), tan ambivalent, com tornar a casa i no saber si està bé que això sigui "casa" o si ja tocaria construir una "casa" diferent d'aquesta. Potser créixer com han acabat fent tots, potser tocaria. Però sentir-me plena, sentir el centre, l'origen, sentir la seguretat que dóna la petjada sobre terreny conegut. Cada pam de terra que visc, ja la sé, ja la sé, la conec i és la meva. El retorn planteja el dubte. El no-saber si això és recular o si és només reafirmar-se. Són la mena de coses que puc pensar quan de cop i volta em ve al cap el nom d'una cantant de qui algú m'havia parlat fa potser un any o dos, i esprémer el cervell fins a recordar el nom concret, i llavors posar Ani DiFranco i que soni com un retorn.

Política

La política. És una paraula molt però que molt grossa, tot i que tots la fem servir amunt i avall com ens convé. Encara més ara, després de la campanya i amb les eleccions a sobre. Jo dic "a mi la política m'interessa" i em quedo tan ampla. Aquí, aquí en aquesta política un pèl ambigua és on es es remenen les cireres. I a mi em posa nerviosa, però que nerviosíssima, la gent que, sense ni tan sols haver constatat fins a quin punt som inconscients fent servir el concepte, agafen i decideixen que no hi volen tenir res a veure i, en un dia com ahir, prenen conscientment l'opció de no exercir el seu dret-deure cívic. És una opció, ja ho sé, una opció vàlida, però a mi em posa nerviosa, perquè crec sincerament que qui renuncia participar està renunciant al seu dret a queixar-se. Tothom veu claríssim que té dret a queixar-se, però no entén la participació com un deure. En fi, que és bonic que els col·legis ahir s'omplissin tant. Com a mínim, demostra que la gent veu que aquest moment vol més atenció que altres moments.

A veure si d'una vegada per totes s'aconsegueix que la política prengui la importància que li correspon a la nostra societat. Que no és ser l'ase dels cops de cada conversa, allò sempre criticable, censurable, sinó una eina. La política hauria de ser una cosa bona! Hauria de ser la il·lusió dels ciutadans per escollir el millor, el més bo, el que tingui més bones idees perquè les dugui a bon port. No hauria de ser una colla de discussions de pati d'escola, ni un joc d'interessos on els votants miren de trobar el candidat menys dolent. Per això aquestes eleccions concretes m'han agradat més del que m'agraden les eleccions en general només pel fet de ser eleccions (un dret democràtic pel qual, no ho oblidem, molts han lluitat abans de nosaltres). Perquè la gràcia d'aquesta imperfectíssima democràcia, però democràcia al cap i a la fi, és la possibilitat de preguntar al poble què vol, i esperar que respongui. Aquesta màxima que pot semblar tan evident, alguns no l'entenen.

Jo crec que tots els resultats obtinguts en unes eleccions democràtiques són bons, perquè són el que vol la gent. A vegades la gent s'equivoca (se sap des de l'antiguitat) però és que és el que hi ha. No crec que el més important sigui per quina raó algú convoca unes eleccions, i si aconsegueix o no el seu objectiu, perquè la raó de partit és minúscula comparada amb la raó de poble. L'opinió personal de cadascú és una cosa encara més insignificant: el que compta és que el poble parla, i no em correspon a mi d'interpretar el que diu. Tot i que si jo n'hagués de dir alguna cosa, diria que en un sistema representatiu, on està tan clar que cal separar poders, aquest repartiment d'escons tan inesperat és més bo que dolent. Que quan els partits s'han d'entendre per arribar als objectius comuns és més fàcil que el paper dels polítics acabi sent més complicat, sí, però la política en si molt més senzilla. Tan senzilla com buscar el millor pel major nombre de gent, tan senzill com preguntar, i esperar que el poble parli, ens agradi o no el que ha de dir.

Passejant

La Universitat té coses bones i coses no tan bones. Et poden caure, per exemple, uns horaris que et deixin tres hores penjades al bell mig de dos (dos!) matins cada setmana. A mi el temps escolat és de les coses que em posen més nerviosa, deu ser el costum d’anar amb el coet al cul. Però per allò que deia també a principi de curs, de “degustar allò que s’ha d’empassar per força” (parlava del tren, i ben cert que en vaig aprenent!) he hagut de trobar, també, solucions creatives per donar bon gust a aquestes sis hores. Abans de començar a passar hores escoltant classes d’altres carreres –i refusant, evidentment, estar a la biblioteca intentant convèncer-me que sóc una estudiant exemplar- ja vaig començar a entendre la importància d’unes sabates còmodes. Provar coses noves? Aquí en tenim una de novíssima, brand new, com deia a Mabel l’any passat. La cosa més nova que podia tenir la meva vida és l’absència de pressa. És a dir, que dos dies a la setmana tinc tres hores de treva per gastar el meu temps a discreció. No sé si ja n’he parlat, d’això, (segurament no, perquè el temps no és el meu tema preferit ni m’obsessiona gens ni mica). La gent que, com jo, té tendència a estalviar, optimitzar esforços i recursos, es troba amb un problema intentant aplicar la mateixa lògica al temps. De temps, tots en tenim exactament  la mateixa quantitat fins que se’ns acaba. No te’l pots guardar per més endavant, no pots escollir quan te’l gastes perquè la resposta és sempre. I vaja, acabo de demostrar amb elegància i sobrietat que, efectivament, no penso mai en el temps.

Així doncs, amb aquest temps no planificat que estic obligada a gastar, he descobert el plaer de passejar. Pel centre de Barcelona. Pel Raval també. El Raval m’encanta. És com una gran i fascinant barreja de totes les cares de la ciutat. Passar els matins amunt i avall per aquest barri és una garantia de descobrir coses. Precisem: quan dic que passejo no vull dir que em deixi emportar per l’anar i venir intern de la ciutat, els seus cotxes i la seva gent. Em refereixo a crear un ritme propi i deixar-se endur, sí, però per les pròpies cames i la pròpia curiositat. Passejar no és una acció passiva sinó més aviat un vagar en direcció a tot, i de cap manera es tracta de veure la ciutat sinó de mirar-la. Tenir la consciència en expansió, aprendre a percebre. Fixar-se en una minúscula flor blanca a terra, al mig de la vorera, mirar enlaire i descobrir el gessamí al balcó d’un tercer pis. El meu passejar de dimarts i dijous consisteix, bàsicament, en deixar-me sorprendre, degustar la solitud i la multitud alhora. I en trec petites grans recompenses, i tant. Avui he anat a parar a un forn de pa ecològic, un local encantador. Hi entro, i el primer que em crida l’atenció és la música que sona, acords amables de guitarra acústica i veu suau, i tres o quatre dependents fent broma entre ells mentre es corden els davantals. Em quedo observant els pans de mil menes, em pregunten dues o tres vegades si em poden ajudar, amb un somriure d’orella a orella. Jo només xafardejo, per ara. “Vols tastar les galetes de sègol?” Sí, gràcies, són boníssimes, penso, una mica eixutes pel meu gust, es nota que és pura fibra, penso.  Al final, decideixo que vull un cargol. “Ui, no els venem, si vols demana una altra cosa i et regalo el cargol”. Ostres. Gràcies. Com si no fos prou regal aquesta mena d’alegria tan rara i preuada.  Amagada en un carreró del Raval.

Si a algú li interessa, el forn és Barcelonareykjavik, al carrer Princesa. Una veritable delícia.  

Salomó

Els programes electorals m'agraden. També m'agraden els catàlegs de publicitat (que, atenció, són gratis! Sé que recordo al Núñez de Crackòvia, però un moment, algú s'ha parat a pensar la pasta que li deu costar a Ikea enviar un catàleg a cada casa?), i contar les passes o els segons o les escales. Són coses ordinàries que m'agraden, més enllà de totes aquelles altres coses boniques que m'agraden però que, desenganyem-nos, agraden a moltíssima gent. Coses que tenen a veure amb pluja i lluna i mar; fer el hippie, i tal, ja s'entén, oi? Com que ningú contesta, abans de tornar al tema dels programes electorals, deixaré anar que ja m'està bé ser l'única i exclusiva veu cantant en aquest espai, que per això és el meu bloc i no el d'algú altre, però que si mai algú vol aportar alguna cosa, contradir-me, o el que sigui (i ho dic com si rebés milers de visites...que no és el cas), hi ha un apartat de "comentaris" que es mor de fàstic. Seriosament, fins i tot si és per contradir-me serà ben rebut. (evidentment, no parlo seriosament)

Deia que m'agraden els programes electorals. Sobretot quan els resultats també m'agraden. Diumenge, per exemple, m'agradava veure que a Euskadi els dos partits que van fer un pacte de govern desesperat i antinatural se la fotien (perquè no hi ha una manera de dir-ho tan exacta com aquesta), i com Bildu es consolidava com a força política important. No hi entenc gaire, de política, i menys de política basca en concret. Ja m'agradaria, però no és el cas. De tota manera, el cas de Bildu em desperta simpatia. I és per una raó molt senzilla: aquí, a Catalunya, les coalicions no s'estilen. Parlant en clau salomònica, aquí, abans ens maten el nen que renunciar cadascú al seu "jo tinc raó". Veig que la campanya electoral s'acosta i em preocupa. Ara estic (i gran part de la població em sembla que també) en un moment d'il·lusió. Deixant de banda les preguntes més clàssiques sobre el tema del nostre futur immediat... algú s'imagina com podria ser construir, edificar una manera de funcionar? De nou, escapant de les rigideses que ara ens vénen imposades des d'una estructura que, evidentment, pateix de canvifòbia (potser existeix una paraula similar i no la sé, però si no existeix, algú l'havia d'inventar!). Sé que creure que un país construït de bell nou té problemes més grossos que posar-se a imaginar un sistema més just, sé que creure que des d'una organització més local es podria reformar un sistema que, per més que potser (només potser!) sigui el millor possible, ni econòmicament ni política acaba de funcionar és passar-se d'imagine, però és que ho penso. Potser és això el que em fa mal, aquesta naturalesa de dreamer meva enfrontada amb un escepticisme que també tinc molt arrelat. Quan la raó no és de ningú perquè no hi ha una raó absoluta possible, si tothom estira tot es trenca. Com molt bé sabia Salomó. El problema sempre acaba sent l'equilibri, dit d'una o altra manera. Com també sabia Salomó.