Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

Ani DiFranco sona com un retorn

Ani DiFranco sona com un retorn. És molt curiós estar segura de no haver escoltat mai una música i que soni tan reveladorament com un retorn. Amb la mica de por de fracassar que fan els retorns, amb la moltíssima por que porta desfer camí, i tornar sobre els propis peus, o arribar als arbres que ja has vist des d'un altre camí i pensar que potser caminava en cercles des de sempre. Veure tot el bosc sencer però tornar als mateixos arbres. A una sensualitat exactament igual que la de fa temps. A aquesta guitarra a batzegades i brruuuum bruuum brrrum. Ani DiFranco sona com un retorn, i el retorn és tan ambivalent (com el barroc, que és ambivalent, i aquestes coses que són boniques de dir perquè "ambivalent" té tantes lletres), tan ambivalent, com tornar a casa i no saber si està bé que això sigui "casa" o si ja tocaria construir una "casa" diferent d'aquesta. Potser créixer com han acabat fent tots, potser tocaria. Però sentir-me plena, sentir el centre, l'origen, sentir la seguretat que dóna la petjada sobre terreny conegut. Cada pam de terra que visc, ja la sé, ja la sé, la conec i és la meva. El retorn planteja el dubte. El no-saber si això és recular o si és només reafirmar-se. Són la mena de coses que puc pensar quan de cop i volta em ve al cap el nom d'una cantant de qui algú m'havia parlat fa potser un any o dos, i esprémer el cervell fins a recordar el nom concret, i llavors posar Ani DiFranco i que soni com un retorn.

El principi del final

I ja està, aquí tenim el principi del final, del final del principi. Fora classes i a fer feina, i a espolsar-se la mandra i l'estar espantada perquè a mi m'agraden els principis, no els finals. I el final del final, és sempre el principi d'una nova cosa, però quan el final comença i encara està per embastar, tot encara espanta (no fa por! però espanta). Avui, encara, tot espanta. I bé, com que avui és només (encara, encara) el final d'una cosa petita com és un curs de la Universitat, i tal i qual, doncs he de tornar a dir que fent les famoses enquestes vaig descobrir que estava molt contenta dels professors i de les assignatures. I avui un cop m'he adonat que no he de tornar a classe fins al setembre (i un cop m'ha agafat aquella pena tan dolça) he descobert que estic molt contenta també de tota la resta, tot el que hi ha més enllà dels professors i les assignatures, i que fa un any era un principi i ara ja no ho és, ja no ho és. Tinc la pena tan dolça niant a tot arreu i el sol em fa mal als ulls, i és culpa meva, per no comprar-me d'una vegada unes ulleres de sol, i per estar escoltant Cat Stevens i plorar una mica perquè ve de gust. I em pregunto per què fa un any hi havia un final tan clar que només tenia gust de principi i en canvi ara em surt el drama, i suposo que deu ser per això, perquè estic espantada i no ho estava fa un any i perquè el final no és avui sinó que serà d'aquí a una setmana (i serà un senyor final, un final de molts anys) perquè em fa il·lusió tot plegat però m'espanta, i suposo que sí que deu ser per això que no compro unes ulleres de sol encara que ja sé que hauré de mig aclucar els ulls, i deu ser per això que em poso Cat Stevens encara que ja sé que si l'escolto em vindrà de gust plorar.

La gent fosca

"La gent fosca". Ho va dir així mateix. Algú de qui no esperava una diferenciació tan categòrica. Em va sorprendre, i també em va fer pensar molt. Digues, bonica, qui és la gent fosca? Què vol dir tornar-se fosc? No li vaig preguntar tot això. Ja ho faré, ja ho faré. He de dir que em va impressionar moltíssim sentir la paradoxa de la gent fosca en boca d'algú com ella (espero que no li molesti que ara ho "reflexioni en públic"!). Jo ja fa un temps que intento passar per alt aquest tema, perquè no em vull repetir, i perquè al cap del temps he acabat trobant aquesta mena de foscor com una pretensió. No sé si és allò a què ella es referia; suposo que no. La gent fosca (o en tot cas un dels tipus de gent fosca) és la gent que entén la felicitat d'una altra manera. O que no entén la felicitat. No sé gaire com dir-ho. És la gent que enlloc de fer fugir els seus fantasmes gairebé els alimenta per veure què en pot treure d'útil. No de bo, sinó d'útil. És a dir, la gent que té la sensació que allò de fosc d'ells mateixos és el més interessant que tenen, i per això decideix potenciar-ho. Alguns busquen una façana ben lluminosa, blanca i lluent, per quedar-se amb una foscor íntima, i d'altres exhibeixen la seva fabulositat i supertxatxisme fent fotos de gent nua plena de pintura i coses així. Ser fosc és una manera de ser feliç sent infeliç, barrejar les dues coses en una mescla agredolça sempre força saborosa, tot i que segurament mai prou bona. Per això la gent fosca sovint no és bona companyia, perquè no saben estar, no saben voler i no saben saber. I per això trobo blskdfblf que algú digui "m'estic tornant fosca i m'agrada, sóc feliç així però envejo la gent que és feliç sempre cap als altres, i em sento inferior". I quan dic "blskdfblf" vull dir un adjectiu que no sé si existeix però que ara mateix no trobo. Vull dir que afirmar això és pervers però bonic, dissonant i seductor i sensual i terrible. Vaja, així com la gent fosca.

Deja que me crezca,

me apasiona exagerar. Retornar a la belleza De las cosas inconexas

M'equivocava

Juro que tot fa aquella olor estranya d'estiu, i que espero el que ha de canviar, perquè l'olor d'estiu vol dir canvis, i veig els canvis que ja hi són i tot ho embullen, i espero els canvis que han de venir amb un ull sec i l'altre no. Perquè sempre és així. Perquè per alguna raó que no sé normalment ploro només a mitges.

Un bon dia, t'adones que has oblidat. De veritat. És fortíssim. Perquè jo no sabia tot el que havia oblidat -sembla molt obvi, no ho sabia perquè no me'n recordava. Recordar vol dir tornar a passar pel cor i oblit és una paraula molt trista. Un bon dia l'oblit deixa de ser oblit si per atzar alguna cosa fa llum aquí dintre la caixa polsosa. I em deixa veure alguna cosa. Lluny encara de les parets. Parlo de les parets de la caixa però no les he vist mai, no sé com són ni sé si hi són, però dic "les parets del meu pensament" i em quedo tan ampla. L'ombra és tan allargassada, tan, que només conec la foscor dels seus marges. I per dins, per dins és sorpresa. No és que la rebutgi, és que no la conec. De veritat. He parlat de defectes i vanitats creient que com a mínim uns pocs anys de donar-hi voltes em donaven alguna credibilitat sobre mi mateixa parlant de mi mateixa i ara m'adono que he perdut una part d'aquest temps sense adonar-me'n! No perdut en el sentit de malgastat, sinó perdut perquè no ho recordo. Un tros de la meva vida havia marxat i jo seguiria sense saber-ho si no m'hagués agafat aquest atac de pensar, que feia temps que no pensava tant que el cap se'm queixava, i d'això tampoc me n'havia adonat, que jo em pensava que pensava igual que sempre però no. Quina por. Quina por. He arribat a dir, convençuda (i també resignada) que res en mi no havia canviat i m'equivocava de mig a mig. Però i ara què, i ara què? Sembla que repetir les coses dóna més temps per assimilar-les. No sé si vull aprendre a parlar des d'un altre subjecte o si ja m'està (m'estic) bé així. No sé si vull fer versos lliures, o si vull contar síl·labes, no sé què és el que "va amb mi" i ni remotament m'atreveixo a atrevir-me a res. No sé si vull tornar a passar pel cor el que havia anat a parar a vés a saber quin racó perdut de la caixa polsosa. A la caixa polsosa hi ha l'ombra. Em pensava que coneixia una mica l'ombra. Sempre he tingut la dèria de voler-la estimar. Sempre he tingut la dèria de valorar l'ombra més que les capes de sobre (encara que no li digués "ombra" com fa aquest tal Jung amic nostre, ja sabia jo que era fosca) i de posar-li noms, també, i ara resulta que tot això, que tal i qual, que m'equivocava. M'equivocava en tot. I ja sé que ningú s'equivoca en tot, però a mi m'agrada dir aquestes coses, per aquesta rebequeria imbècil meva de sempre, com quan creia que l'ombra em feia especial i tenia un no-sé-què i ara veig que segurament també m'equivocava.

All things new

Al final no n'hi ha hagut prou amb esmentar aquesta frase de passada fa dos mesos. La segueixo tenint al cap, amb aquesta força imperativa que clama sense cridar, que interpel·la sense imposar. Diu "see, I am near; see, I make all things new". All things new, all things new. A vegades passa això, que un trosset de paraula es queda ballant dins el cap i ressona i retruny i no hi ha manera d'aturar tot el pes del seu significat imprimint-se en totes les parets del meu pensament. I ara aquest reinventar, aquest alè que tot ho renovella, se m'ha quedat dins i no surt. Ni vull que surti, tampoc. No vull que surti, i encara que molta gent no ho pot entendre, sé que també hi ha al món molts cors que s'eixamplen exactament amb les mateixes paraules, exactament amb les mateixes notes. Descanso en la placidesa infinita que em dóna saber que hi ha un agost al meu davant, un agost que s'acosta cada minut amb la precisió que només els minuts tenen. Enyoro els dies d'altres agosts i també enyoro els dies que han de venir. Enyoro els dies que començaran en silenci essent una llumeta minúscula entre sostres de fusta i s'aniran estenent, tenyint la nit de llum per la delícia dels més matiners, el fred de les primeres passes del dia als dits dels peus, i els ulls encara plens de son endevinant rere les lleganyes la pinzellada irrepetible dels núvols d'aquest cel, del cel ample on el cel pot ser realment ample. Enyoro els dies que s'acaben en un camp de girasols per deixar pas a la volta que en cada estel pica l'ullet, que en cada tros de la Via Làctia allà sobre nostre ens fa una mica més petits i una mica més grans,  els dies que s'acaben i ens troben cantant precisament al renéixer de la vida sobre la terra, cantant tantes veus i tants ulls lluents, tants cors que s'eixamplen com se m'eixampla ara el pit a mi. I no sé per què però em trobo que estic plorant, que estic plorant la sort immensa de veure com totes les coses són noves, la sort immensa de saber que un agost per estrenar es va acostant i és igual que quedin tants mesos i tants quilòmetres, perquè també ara i aquí puc notar-me la set, puc notar-me la cerca tan endintre, puc percebre'm pouant. Ara i aquí sento totes les coses que són noves. Ara i aquí, també hi ha l'au-delà de tout, i jo no conec una afirmació vital més absoluta que aquesta.