Xocolata amb sal

No és broma. La xocolata així fondant amb un bon tant per cent de cacau i un pessic de sal és menja divina. Es veu que potencia el sabor o una cosa així, jo no m'ho creia però és veritat. És preciós, és fantàstic, dóna peu a trenta-mil metàfores perfectes. Amazing que te cagas, vaja.

El que volia dir és que posar sal a la xocolata sembla una bogeria, i tot i així funciona. Dir que funciona precisament perquè és una bogeria seria bonic però seria mentida. No; simplement, resulta que funciona i la clau és, n'estic segura, la intensitat. Perquè el que fa la sal és fer encara més viva la intensitat ja evident de la xocolata, i la intensitat pot ser una meta o un modus vivendi, però tothom la té a la punta de la llengua i sobretot els més joves, sobretot els que creuen que el foc els corre per dins i l'estiu i la primavera, els àvids de tot diuen, diem, "jo vull viure i no existir, jo vull viure intensament, jo vull, jo vull, vull intensament, estimar intensament, tastar intensament, la felicitat intensa". Però la intensitat no és tan fàcil d'aconseguir com de dir. Perquè no és un element per afegir a la suma; no es pot estimar i després afegir-hi "l'intensament", de bon principi ha de tenir la llavor del descontrol: de la desbandada, de l'estampida i del corrent. Perquè la intensitat és salvatge, i moltes vegades la rutina va fent-nos anodins i acabem descafeinats, desnatats, sense armes per afrontar a queixalades aquest descontrol que porta la intensitat a les nostres vides. La intensitat és el resultat del xoc, de la violència entre uns altres conceptes que ja eren intensos en un primer moment i per separat. Com per exemple aquesta veu, aquesta música i aquesta poesia d'aquí sota que em moria de ganes de penjar des que m'ha vingut la "intensitat" al cap i als dits.

Els trenta segons

Diuen que les noves generacions no sabem esperar. Quina sentència més evident i més terrible! Ara ve la següent: la culpa, la culpa la té internet! No, millor encara, la culpa la té "l'internet" com diuen els avis. La culpa que trenta segons ja siguin massa. La culpa que tot ens arribi de pressa. Trenta segons no són ni la dernière minute. Però són molt. Són massa, són massa. Són la diferència entre perdre o no perdre el tren. La diferència entre l'espera i la no espera. El cansament i el no cansament. La cançó massa llarga i la cançó massa curta.

Franges de trenta segons s'encadenen eternament, saps? Com si enlloc de comptar minuts comptéssim migminuts. Les nits són plenes de migminuts inacabables, amb cada petit segon fent-se llarg i més llarg, estenent-se a través de fraccions de segon sempre iguals però cada   vegada   més   espaiades. Com els batecs del cor en un ritardando etern. En un fade out impossible.

No sé on ho vaig sentir, això dels trenta segons. És igual, era només una excusa. Em preocupa no saber esperar. Em preocupa la línia entre l'exageració i la justificació en l'amargor del to d'algunes converses. No tenim quaranta anys, et dic. I m'ho dic, també, a mi. No tenim quaranta anys ni noranta, no tenim ni vint anys i ens desesperem per trenta segons. Són lentíssims potser, són gairebé eterns, però no deixen de ser només trenta segons, i no sabem esperar. "Qui espera desespera". Desesperem. Més del que voldríem. I el que volia dir-te tampoc era això tan resignat, tan a la línia-entre-la-rabieta-justificada-i-la-rabieta-exagerada sinó que deixem passar els minuts, que no n'hi ha per tant. Potser tampoc n'hi ha per tant poc, merda, però vaja, què hi farem. Però que la culpa no és nostra eeeh! Que consti, que nosaltres potser no sabem esperar, però la culpa és de l'internet que ens fa creure que tot ha de venir de pressa. Quants segons triga el youtube a carregar l'enllaç de la Carla Bruni d'aquí dalt? No res. Menys de trenta, segur. I doncs el que t'anava dient, que tot plegat estan sent trenta segons de res, que això encara no es pot dir espera, i que t'estimo i que poc a poc, i que quan en fem quaranta potser ja hem après a no tenir pressa, qui sap.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.

La lluna la pruna

L'estiu tampoc és una estació tan fantàstica. Vull dir, que fa calor, que se sua, que el sol pica i crema el nas, que si t'encostipes després no hi ha manera de fer bondat. Mil vegades la tardor, és clar. Però de tota manera arriba el solstici; arriba l'inici, l'esclat, l'explosió; arriba així com de sobte el final del juny del vertigen i un juliol groc i calent com un gelat gegant que es desfà treu el nas. No; l'estiu ens agrada perquè també són nits curtes plenes de llum, i fosca esquitxada de llumetes de colors. Ens agrada perquè l'estiu vol dir recuperar l'essència primera dels matins, els matins al llit, els matins al sol, els matins de lectures i capbussons. Els matins, les tardes, les nits, prenen caires diferents quan és estiu. La lluna la pruna riu des d'allà dalt. Groquenca com el meu juliol. Esquerdada, plena, burleta de mi perquè sóc així de mirar la lluna, de pensar que és tan bonic que la lluna plena banyi les nits dels solsticis i és fastigosa tanta poesia gastada junta. El "cursi" ja no es porta, ara. Això és més per Sant Jordi, ara s'ha de ser fresc i espontani com els vestits blancs i el gas petit del cava. És bonic, i és bonic que sigui bonic, i la veritat és que és mentida que la cursileria passi de moda. La lluna la pruna és i serà. Sensual i rodona com ella sola, damn.

L'estrés feliç

El dia de la música és cada any un dia ple de concerts, d'anar amunt i avall, de no arribar tard, d'on he posat la roba negra. El juny tot sencer, de fet, és un mes d'on he posat la roba negra. Un mes de pensar d'on trauré el temps per fer-ho tot, de pensar que he d'estudiar això i allò altre, i que sembla que mai s'hagi d'acabar. Total, que s'ha acabat. I avui és el dia de la música (que podria ser qualsevol altre, però el 21 de juny és un dia la mar de bonic)i serà l'enèsim final de tot plegat, que aquest juny tenia un "final de tot plegat" pràcticament cada setmana. És el que passa, fem música i és el que passa. Com deia el dia 8, punts i seguit. I avui tots a posar-nos la roba negra, que toca cantar, que toca tocar, i toca assajar com sempre. La rutina de sempre. Amb aquest punt d'estrés. És una rutina feliç, és un estrés feliç. Quan em miro la gent que fa música així, que coneix aquest estrés i aquesta rutina, veig molt clar que la música els "fa" a ells molt més del que ells "fan" la música. Perquè la música sempre va un pas endavant canviant les persones: per més que t'endinsis en la música, inevitablement la música estarà molt més dins teu. I és igual com es presenti, de veritat, el dia que t'adones que amb la música pots treure el millor de tu mateix ja no hi ha marxa enrere. I quan la rutina i l'estrés poden ser més emoció que altra cosa, això és extraordinari.

 És un topicazo, ho sé, com també és un topicazo escriure sobre el valor de la música bla bla bla el dia de la música. Però necessitava una excusa de pes per penjar aquesta meravella d'aquí sota, i la veritat és que no té res a veure però de fet és el meu blog i escric tòpics si vull i sóc incoherent si vull. M'agradaria veure la cara del senyor Saint-Saëns, que ningú no sap mai gaire com s'ha de pronunciar, si sentís aquesta mena de remix fantàstic que es treu de la màniga Muse. Amb això a les orelles, qualsevol té ganes de parlar de l'estrés feliç.
 

Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

Punt i seguit

Doncs això, punt i seguit. Punt perquè s'acaba, i seguit perquè no s'acaba, punt perquè alguna cosa nova tot just comença, i seguit perquè de fet no és una cosa tan nova, punt perquè per fi el final de la folia em deixa amunt amunt amunt, i seguit perquè des del principi de qualsevol folia estic amunt. Però avui més. Més perquè mai havia estat tan "part" i tan "artífex", i perquè no estava segura de poder-ho fer, i mira. Les coses passen i és una sort tan gran, tan gran. Així que planto un magnífic punt i seguit aquí i avui, contenta, satisfeta, d'haver pogut respirar com feia temps que volia respirar.

Gràcies a tots, cadascú a la seva manera.