La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).

Espurnes d'or

Seré breu: em trenca el cor no escriure, però hi ha moments que les paraules arriben a fer nosa. Perquè la paraula, en singular -la paraula bona, la paraula justa- és un do que a vegades ens és donat i a vegades no, i no passa res. Per això és bo deixar descansar l'oïda dels altres i no saturar-los amb lletres dites, perquè la vista hi pot sentir millor. I el tacte sempre dels sempres entendrà els significats profunds. Que consti que jo no crec que una imatge valgui més que mil paraules: una sola paraula ben triada pot iŀluminar el sentit de qualsevol imatge (allò del títol en les obres d'art contemporànies). Però sí que podria dir ben convençuda que una carícia o una abraçada poden explicar mil paraules i totes les que calgui.

Res és més plàcid que deixar divagar els dits i escoltar els contes que expliquen, la tebior que retraten, els nous camins que obren (s'obren camins sobre la pell, clara i suau) i al mateix temps, tot és just al seu lloc. Les lleis del món i les de les paraules no s'aturen mai, però es ralentitzen d'una manera curiosa quan el tacte aprèn a explicar-nos com cauen del cel espurnes d'or.

El dia de Beethoven

Juro que serà només un moment, només per arreglar les al·lucinacions sonores que enmig de la nit em fan sentir tots els sorolls com harmonies estranyes. Ningú ha posat música, però la ressonància de la casa fa acords: l'ordinador que respira i vibra, la nevera; fins i tot la televisió apagada fa un so, i les bombetes del sostre fan un so, i totes les busques de la casa marquen la seva tirania rítmica cada segon,
Perquè hi ha dies de silenci i hi ha dies de so, i avui era un dia de so. Més concretament, el dia de Beethoven, perquè me l'he anat trobant per casualitat... del Fidelio caçat al vol mentre m'adormia en braços del matí a les sonates de piano que he decidit escoltar mentre feia el treball (fa un parell de setmanes que em penso que aquest treball m'està torturant però no, no és això, el que tortura és sempre la consciència de la inconsciència). Aquest últim Beethoven de bona nit que sona ara és una cosa ritual, de cicle, d'aquestes coses que a mi m'agraden perquè em fan gràcia. Vinga, com si la vida fos una novel·la de Cabré, quan després del Fidelio he arribat al ditxós passadís dels despatxos de filologia i sortia d'un despatx la música enllaunada d'uns altaveus d'ordinador no prou bons pregonant el dia de Beethoven amb el que suposo que devia ser una llista d'spotify o similar, "Beethoven greatest hits", una miqueta de les sonates, una miqueta de les simfonies, i que no hi falti la novena, i que no hi falti la Mondscheinsonate, així en german que sempre fa d'entès. Per mi, Beethoven és el signe dels anys al conservatori amb tots els pianistes dels llibrets verds tocant en pianos negres, i ells blancs de por perquè la setmana verda s'acosta i el segon moviment encara no me l'he ni mirat,
bah, si sempre te'n surts!
sí, però aquesta vegada no ho crec, no ho crec, que La patètica és que és molt difícil.

Quina delícia. Ara que ho puc enyorar de gust, ho enyoro, perquè només fa un any i ho recordaré amb aquesta dolçor tots els anys que vinguin. Això, que quina delícia, deixem la carrera i anem a tocar versions de Beethoven al metro amb una harmònica supersònica, tiiiruriiiru, tiiiiruriiru. If you know what I mean.

Tot plegat és una mica un deliri, a hores d'ara, però els deliris hi són per aprofitar-los. De tota manera, ha estat bonic arribar a casa i veure que els concerts de violí que Pere havia posat a tot drap (això que fa ell, que fa tanta gràcia, de posar la música ben alta, com perquè quedi clar que sí, que és música clàssica i algú se l'escolta) eren precisament els de Beethoven. Això és el que jo anomeno "trencar la casualitat", és a dir, que els esdeveniments que fins llavors eren una coincidència passen a ser a la, diguem-ne, novel·la de Cabré, una cosa pensada, orquestrada (mai millor dit). I aixi es passa d'un dia qualsevol a "El dia de Beethoven". Quina sort, eh?

Miłością

Em penso que mai no havia tingut tanta urgència per acabar el curs com aquest any, de veritat. Fins i tot tinc la dèria insistent de perdre de vista Barcelona, que és una ciutat que adoro, i pateixo pel trasbals petit que sempre ve quan t'agafen ganes de perdre de vista allò que de fet estimes.

Avui la renfe ens ha regalat dues hores de tren de més. I mentrestant, la circumstància de compartir la roba totes les dones de la família m'ha regalat dues hores de música. Casualitats, l'mp3 de l'Alba que hi havia a la butxaca de la jaqueta vermella de la mare que jo m'he posat aquest matí. I així, quan feia uns vint minuts que estàvem a punt d'arribar a Bellvitge, he trobat la carpeta "Taizé" que encara sona ara que ja he arribat a la universitat. Llavors he pensat en el bus de Coimbra i el Jorge i les noies Beltrão aquell dilluns salat que ara queda tan lluny. La lluïssor ataronjada de sota les parpelles és massa fàcilment assimilable a altres lluïssors ataronjades, i he entès que la meva idea de no tornar a aquesta altra "casa" fins l'octubre és absurda. És un "va, vinga, trenquem amb tot, de fet no és una necessitat, i finis i tot suposant que ho fos, s'ha de saber veure que la necessitat és una cadena". La idea és absurda perquè no és qüestió de poder o no poder passar sense Taizé, es tracta de voler-ho, i no ho vull. Vull les sandàlies abandonades per l'herbeta pessigollejant els dits dels peus. Vull la frescor de les tardes a l'ombra. Però sobretot sobretot vull sentir el ressò dels accents més o menys propers, (parabéns a você, ti voglio bene, I see your point, smacznego) i la bola de so que sent, que canta. M'és absolutament igual si és una idealització o si no; la veritat no és sempre imprescindible. Aquesta és la meva pobra i senzilla vivència de la comunitat, i provablement també la meva vivència més plena del concepte miłością. Cal dir que aquesta no és, ni de bon tros, una paraula intraduïble però jo decideixo no traduir-la perquè així em diu més coses. Em diu totes les coses. Totes les coses importants, que són sempre coses que no tenen pressa. L'amor és pacient, diuen. I ja m'estic tornant a posar bíblica, quina mania.

Marxo, que no tinc temps d'escriure més. Un bon dia acabarem amb la pressa i llavors només ens quedarà un żyć dla miłości que serà la vida. I ja sé que aquest dia és avui, ja ho sé. Però que ningú em culpi per esperar el final de juny per estimar "avui" com "avui" es mereix.

Ploreu ninetes

Que guapa que està la gent quan sua i elimina toxines. Guapíssima, està la gent, ara que ve l'estiu i toca una mica de sol perquè van a córrer pel passeig, tonifiquen els glutis, defineixen les fibres. Se senten bé com mai-amiga-Berta i satisfets de fer alguna cosa de profit com això, això dels glutis i les fibres. Però el millor és la pell, la pell de mira'ns que guapíssims, estem dauradets de temps lliure per gastar-lo al sol suau, i suem i eliminem toxines, que ens queda la pell com nova; som éssers nous, arribarem on sigui, corre-Forest-corre, aquí t'esperonem nosaltres, els déus de la postmodernitat (que sí, que whatever). Total, que cal eliminar fluids vells i per això la gent va a córrer pel passeig i fa exercici i aquestes coses. Però s'obliden -ens oblidem- d'una renovació primària que és també necessitat: el plor. Llavors de cop i volta t'adones que has de plorar més, perquè plor que no plores, plor que se t'asseca dintre. és important saber-ho, això i coses similars: que les hores de son no es recuperen i que com va dir Espriu, "polvo que no fots, polvo que s'ha perdut" Ploreu, ploreu ninetes, ploreu com bonament pugueu, però ploreu una mica, per l'amor de Déu, que és saníssim i redefineix i tonifica els músculs de la cara, redefineix l'aire als pulmons, redefineix la por que s'ha perdut.

Llavors, ara, havent dit això, poso el Pergolesi que potser no dóna per plorar però com que em ve de gust posar-lo, doncs el poso.

 

Ploreu, ninetes. Ploreu en bucs que fan olor de buc i en platges que fan olor de mar, ploreu al metro i on us doni la gana de plorar, on bonament us surti de plorar, i no patiu si no sabeu per què ploreu o si creieu que hi ha qui té més motius per plorar que vosaltres. S'ha de plorar una mica, per raons de salut, i punt.

(i tant si ploreu com si no, escolteu el vídeo que és una delícia, Pergolesi i la Rial i tot plegat)

Posa-hi la novena

"Posa-hi la novena, també", perquè és com dir que l'amargor de la cervesa endolceix la saliva. Perquè és necessari posar jazz a la vida, amanir així els abrils, els dies bons, els dies tristos, amanir l'espera i les ganes de deixar-ho tot o gairebé tot. Deixar pel plaer d'abandonar-se, deixar la vida que portem i marxar (he dit portem perquè parlo per mi però la veritat és que no en tindria prou escrivint-te postals) on les coses importants de veritat importin. Ostres, tu, quina tristor més injusta que m'ha sortit avui, si la realitat és una altra, és un swing amable, és un joc de ritmes i paraules, i posa-hi la novena que sempre s'hi guanya.

Em crema el sol sota la roba, només vull abandonar-me al passar lleu de les hores. Em fa basarda el mes que ve, i m'enrabia que la rutina converteixi el maig en un temps tan espaordidor. Vull veure la llum més enllà de la calor. Perquè tot és llum, tot és llum, ho vaig entendre fa dos diumenges, ho vaig entendre mentre em veia incapaç d'escriure res (i ara, amb confiança, he de confessar que després de gairebé tres anys m'està agafant la crisi de fe i em pregunto si abandonar la xocolata amarga seria un fracàs o una evolució) i em feia mal l'enyor i em feien mal els somnis. Em feia mal el dubte perquè no entenia que tot és llum: el sol i la lluna, la tarda i la posta, el zenit del migdia, el crepuscle, l'aurora. I s'ha d'aprendre a no aclucar els ulls, si tot és llum, si tot és bo.

Posa-hi la novena i deixa't gronxar: m'agrada molta altra música, però ara the mood és així com de jazz. Parlant amb aquella naturalitat de l'Ella o la Billie, que em fa tanta gràcia. Tot és llum i m'abandono a la llum; omple'm, ompliu-me, aclariu les ombres del pati, astres del món. Buf, quin munt de tonteries. Potser sí que hauria de tancar la paradeta. Jazz per amanir la tristor dels dies quan l'enyor creix massa, i per cantussejar la resta del temps perquè en el fons l'abril és tan feliç i tan vermell.

Mentre el món s'atura

Ara el món s'ha parat. No passen cotxes i tothom mira una pantalla verda com a posseïts. Menys els pares, que canten, els altres miren la tele però jo ara vull escriure una mica, perquè demà marxo i s'ha d'escriure de tant en tant, saps? Escriure aquelles coses que no sé escriure. "No ho sé escriure". Perquè últimament no tinc temps o estic ocupada vivint, bevent el temps que va i ve, els dies, saps? Els dies, que passen tant si ho vols com si no. Quina alegria. Jo què sé, la vida en general, tot tan relatiu, els matins, les tardes, així en plural, perquè són de sol i de pell i ara és com que em fa una mica de vergonya escriure aquí, però ho vull fer perquè seria una llàstima que tants mesos escrivint de tant en tant i ara no, si total normalment ja s'entén poc, encara que hi hagi paraules clau i l'Alba sempre aquí perquè té pistes i avantatge. És molt maca, ella, sí, quina sort, també, i no he tingut ni la decència d'escriure aquí pel seu aniversari. Però sap que l'estimo. I paaaaassen els dies poc a poc com una carícia en una esquena nua, poc a pooooooc el temps no s'escapa amb mala llet sinó que ens toca amb tendresa, que és el que hauria de fer sempre, que és el que hauríem de fer sempre tots plegats, tocar-nos més els uns als altres i amb més tendresa.

No fa fred al carrer.
O sí.
Les coses van lentes.
O no.

Les coses a vegades van exactament com han d'anar, o jo què sé, tampoc vull jutjar això tan universal que són "les coses". Les coses: una barra de pa, un ukelele. Es veu que ara està jugant el Barça i m'interessa entre poc i gens. Espero que ningú s'ofengui. En canvi, em fa gràcia que el Liceu em digui al twitter que és l'aniversari del tal Leo Bucci; escolto Nabucco i segueixo mirant els lliris com si fumés orenga però sense fumar res de res. Em retrato jo sola escrivint aquestes coses, ja ho sé. Escriure, parlar, buidar, callar, tots els verbs se'm presenten en un mateix escenari: allà on es passen bé els matins. Mentre el món s'atura per coses que m'interessen molt relativament, jo repasso aquestes coses i vés, em sembla que s'han d'escriure perquè en dies com avui fem caure l'heteropatriarcat barcelonista i només som, i punt, nosaltres i la primavera, i la resta que giri, que jo què sé, que passen els dies, saps? Buf.