Nocturn

L'altre dia a casa parlàvem sobre una dada que el meu germà havia vist no sé on, que al llarg de la nostra vida coneixem unes 80.000 persones. "No pot ser, són masses". Però has de comptar tothom, també la gent de qui no saps el nom o no recordes la cara, els trenta infants de cada promoció de l'esplai, la gent que cantava amb mi a cada coral. "Però 80.000 són moltíssims, són tres persones noves cada dia en una vida de durada estàndard" (ell sempre fa càlculs, que ho fan tot més divertit). En el dia d'avui, dues; ahir tres com a mínim; abans d'ahir, unes cinc o sis. Tant de bo la meva vida tingui una durada estàndard i siguin 80.000.

D'aquestes 80.000 persones, n'hi haurà que faran coses més o menys remarcables, i n'hi haurà que viuran sempre amb una bondat que serà bàlsam per a la gent del seu voltant. També n'hi haurà que no, és clar. Hi ha persones dolentes (sí? fa de mal dir i tanmateix sembla així...) però la visió de les persones bones, de les que sempre pensen en el major bé, és reveladora: el món es mereix el nostre intent. El món ens mereix millors. No sabem si els canvis que fem en la nostra manera de relacionar-nos amb tot el que ens envolta seran significatius per alguna cosa, no podem saber-ho. No sabem si el fet concret que jo recicli farà una diferència. I tampoc sabem quina mena d'absurditats atzaroses ens poden acabar definint la vida perquè encara que a la vida hi ha coses importants i coses que no ho són, després aquestes poden prendre una rellevància concreta i tot sovint són petiteses sense cap importància objectiva les que ens acaben definint el rumb. És a dir, que la importància, la grandesa de qualsevol cosa no té res a veure amb la seva rellevància final en les nostres vides. Per això és una qualitat tan valuosa saber discernir i actuar en conseqüència. Saber-ho veure, vull dir, abans que la poca rellevància, al capdavall, de la mort, ens reveli els seus secrets d'espieta.

En aquest garbuix inacabable de possibilitats i vides viscudes i la vida que ens hem perdut hi ha certeses. L'amor és una certesa, i hi ha moltes persones tan plenes d'amor que fan que sembli que hi ha un sentit en tot això. Més enllà de la barbàrie que fa que ens costi dormir a la nit, més enllà de pors i d'aquesta sensació que el món està emmerdat fins al coll i que no ens en sortirem de tirar-ho endavant. Hi ha una lluita ferotge als marges d'aquests horrors, i és la lluita per l'amor. La Pasqua veritable, l'amor que ha de vèncer la mort; això és, l'amor veritable. La tendresa salvadora. La sororitat. El sacsejament de l'ànima davant la bellesa. La rebel·lió incontestable de la confiança.

Em sento naïf escrivint aquestes coses. Suposo que quan la barbàrie no et deixa dormir només et queda això. Això i la literatura, és clar, que deu ser també una forma d'amor.

Fonaments

Ens ha estat donat, tanmateix, pràcticament tot. Ens ha estat donada una esperança florida de lilàs i un balcó ple de sol on explicar-nos l'amor veritable. Ens ha estat donat el baluard de la tendresa i ens han estat donats mil·límetres de pell tèbia, l'un al costat de l'altre, cobrint l'elasticitat unitària que és el nostre cos com un tresor capaç del miracle de la carícia. Hem estat beneïts amb la dissonància -el cau del desig- i amb acords que canvien el món en uns segons meravellosos. Ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava. Tot això, sabeu? El do de la vida, el do de l'alguna cosa més, el do d'estimar les ombres però ser éssers de la llum.

Ens ha estat donada la paradoxa! De quan la paraula era només el que érem, me'n queden tota mena de cicatrius absurdes, de tots colors, de tots els colors del ciment viu i sagnant dels meus fonaments. Primeres notes poc afinades de gravacions antigues on se sent el disc girar i aquelles veus, les veus que han omplert vides que no són la meva. A mi ja no em tocava això però aquí ho tenim, papasseitejant com un segle vint endormiscat. La insistència amb què el pronom etern del tu, tan personal, se'm revelava profund, anecestral. L'eternitat és un espai còmode on tu ets el "tu", i hi ets pero no hi ets i tot està bé i les cicatrius em són tan belles, tant.

He fet 25 anys

He fet 25 anys. A mi els símbols m'agraden, gaudeixo aquesta litúrgia quotidiana, i tot i que els meus mecanismes de defensa m'han portat sovint a esperar poc dels aniversaris, el quart de segle em feia molta il·lusió, la veritat. El dia abans del meu aniversari hi pensava, en com els meus 25 amb prou feines arriben a la importància que van tenir per a mi un dia els 25 d'algú altre, aquells que vaig viure intensament durant un any. Aquell dia que em vaig desfer en llàgrimes donant un regal que era el diari d'un any, quatre llibretes plenes d'amor i la prova que estic com una cabra. Una cabra narrativa i narradora, això sí. Pensava, doncs, en com no puc fer-me d'aquella manera la idea dels meus vint-i-cinc, número perfecte, quart de segle, la vida que passa, el tram d'escales. Vaig buscar aquí al bloc textos d'altres catorzes de febrer, res. Un tímid "ara que tinc vint anys" en el meu aniversari lunar. Llavors ja començava a saber ser feliç (ho constato: és sobretot qüestió de pràctica), intuïa vagament fins a quin punt pot omplir-se de llum la vida.

La sort que tinc la sé cada dia, però en alguns moments és tan clara que em tomba, em desarma, i penso que no he fet res per merèixer tants dons i he de recordar que sí, que la meva família hi ha estat sempre però d'altres persones les he cridades, he estat dels que s'ajunten quan dios los cría. Persones amb qui ens hem escollit, de vegades d'una manera més tendra que cap amor romàntic. Com el Marcel i el Frederic, que m'emocionen i em fan sentir sempre tan estimada i tan lliure d'estimar a fons.  Com les meves amigues, amb qui em sento acompanyada en el procés de fer-me gran, en una mena de tribu matriarcal on s'afegeixen amb els anys més i més dones plenes de força. Com la Teresa, expressió de dualitat, partner in crime, companya de viatge i de vida; no em puc imaginar un vespre d'aniversari millor que el que vam passar, amb guitarra i flors i pizza i aquestes aventures que atraiem sense remei. Com els amics i amigues que valoro i em sento orgullosa d'anomenar així, que em fan riure fins no poder més, que m'estimulen en la conversa, que em fan millor.

Tot això, la meva història i la gent que s'hi ha creuat, ja és un bon resum de vida per ser agraïda. Però va més enllà: la meva família, que no he escollit, és alegria fresca i constant, és refugi i estímul, el millor equip de què podria formar part. Si a l'adolescència vaig estar, com tothom, construint-me la identitat més aviat al marge d'això (o, si més no, cap "enfora") ara ja fa uns anys que construïm cap endins, amb la certesa de ser comunitat. És bonic anar resseguint les semblances, les línies d'expressió comunes de l'humor, de la manera de fer, de la mirada sobre les coses importants. Una de les experiències més fortes dels últims anys ha estat conèixer el meu pare i la meva mare com a persones adultes i trobar-los extraordinaris, fer-nos amics. I els meus germans són, ho he sabut sempre, el regal més valuós que m'han fet mai (i no cal que en digui res més perquè en parlo sempre amb tot el meu entusiasme). Ja ho sé, que encara que no pensés aquestes coses me'ls estimaria igualment, incondicionalment. Però conviure amb ells quatre és un regal immens cada dia, en cada tros de tendresa, en la constatació constant de la sort que tenim d'estar junts. I en el fet de dir-ho, també, de construir una rutina d'expressió de l'amor mutu: una rutina per a la felicitat.

Que la família que et ve de fàbrica t'agradi tant -saber que us faríeu amics també si no fossiu família- és una benedicció. M'imagino la meva vida com una simfonia en què els seus quatre motius farien un primer moviment vibrant però anirien apareixent tota l'estona, tenyint totes les coses. La manera d'estimar que he après en aquesta casa amb flors fresques és la meva, i la que m'uneix a totes les persones amb qui he celebrat, estic celebrant i celebraré. Celebrem un aniversari però sobretot celebrem la vida i el fet de tenir-nos. No sé com més dir-ho: moltes gràcies, no puc ser més feliç.

Nänie

Fa dos mesos que intento començar aquest text i no me'n surto. En primer lloc, perquè el punt de partida és la música i no estic acostumada a parlar-ne així. La música és una forma d'art no referencial, ho dèiem a la carrera i ara me'n tornen a parlar al conservatori en una assignatura sobre com d'inútil és l'art i tanmateix necessari i som músics i hi hem de pensar i tal. Així, explicat molt ràpid i malament, la manca de referent en la música és important perquè es desmarca de la concepció clàssica de l'art com a imitació; és alguna cosa més, o si més no una cosa tota altra. La interpel·lació, doncs, de l'art, és d'entrada més subtil en la música i alhora més directa: la música es un tros de bellesa inútil i efímera com cap altra. O potser no, perquè ara que hi penso també una posta de sol existeix sense voluntat d'ésser ni de ser bella i és un espectacle de grandesa que ens interpel·la. Tant me fa perquè per sort això és el meu bloc i no el meu examen d'estètica i hi dic bajanades si vull.

La música no sempre és no-referencial perquè a vegades té lletra, i és a propòsit de la lletra de Nänie de Brahms, un poema de Schiller, que fa mesos que vull parlar d'aquest meu tema preferit que és la bellesa. L'estem cantant aquests dies a l'Auditori, juntament amb més música d'aquesta que fa tremolar, i m'ho estic passant tan, tan bé. I ja sé que al programa hi ha la traducció del text (la deixo més avall) però no puc evitar pensar que es impossible que el públic ho senti tan endins com ho sento jo. M'ho passo millor jo, segur seguríssim. En fi, el poema diu: també allò bell ha de morir, també la perfecció s'esvaeix. I llavors comença a explicar com en la mitologia la mort és sempre vencedora (Eurídice, Aquil·les) fins i tot davant la bellesa, fins i tot amb els personatges preferits tocats pels déus, que també moren perquè és part de la naturalesa humana. Els déus ploren i prou, perquè no hi poden fer res, daß das Schöne vergeht. És a dir, que Brahms escull la finitud inexorable que Schiller constata (no sé prou alemany per saber si he de dir constatar o bé lamentar però en tot cas el que hi posa Brahms no és lament) i fa aquesta puta màgia que fa Brahms, fa que interpel·li. Aviam, que Schiller no és un poeta de pacotilla precisament, però tinc la sensació que és la música la que sap explicar la condició humana. Bf és que potser la sola existència de música així ja ens explica la condició humana. Quina sort mes boja.

Tot això ho vaig pensar després, quan la música se'm va fer profunda a dintre (perquè això va així, quan estàs preocupat per les notes o per la tècnica perceps només lleugerament i és després que la música t'escombra per dins, quan tu deixes que ho faci, quan t'enamores d'un acord o d'una dinàmica o de l'articulació d'una consonant). Però de bon principi em va impressionar el to general perquè el que diu el poema, sense més transcendències d'intèrpret il·luminat, és que al capdavall tota persona mor, fins i tot aquelles en què la bellesa es manifesta d'una manera daurada, divina. La pròpia finitud és difícil d'assimilar però al final tothom creu que la mort serà un moment i que el problema el tindran els que es quedin, les persones que t'estimen, en els llavis de les quals serà gloriós el lament de les nènies. Schiller no diu "també tu has de morir". La raó per la qual he buscat les paraules adients durant dos mesos és la mort dels altres, d'aquells que estimo, els que veig més bells que res, aquells en qui veig el rostre d'un déu i la seva imatge i semblança. Aquells en qui em meravello d'una manera que no pot assumir-ne la finitud: com pot el món deixar-se perdre una tendresa com aquesta, com pot no ser perenne això si té i dóna tot el sentit. Em sacseja, em terroritza. Sé que representa que no hem de pensar en aquestes coses però com puc no pensar-hi si Brahms m'ho fa germinar a dintre així, senzillament, das Vollkommene stirbt i zero drama, apagant la vivor del desassossec. Al final és aquesta mateixa bellesa la que salva. Ahir, després del concert, se m'acudia que la plenitud de fer una música com aquesta pertany tan rotundament al terreny de la vida (i encara més, al de la joia) que la finitud és allò que és, res més, una cadència en major abans d'un solo d'oboè. Res més.




Nänie¹
Auch das Schöne muß sterben! Das Menschen und Götter bezwinget!
Nicht die eherne Brust rührt es des stygischen Zeus².
Einmal nur erweichte die Liebe den Schattenbeherrscher,
Und an der Schwelle noch, streng, rief er zurück sein Geschenk³.
Nicht stillt Aphrodite dem schönen Knaben⁴ die Wunde,
Die in den zierlichen Leib grausam der Eber geritzt.
Nicht errettet den göttlichen Held die unsterbliche Mutter⁵,
Wenn er, am skäischen Tor fallend, sein Schicksal erfüllt.
Aber sie steigt aus dem Meer mit allen Töchtern des Nereus,
Und die Klage hebt an um den verherrlichten Sohn.
Siehe, da weinen die Götter, es weinen die Göttinnen alle,
Daß das Schöne vergeht, daß das Vollkommene stirbt.
Auch ein Klaglied zu sein im Mund der Geliebten ist herrlich,
Denn das Gemeine geht klanglos zum Orkus⁶ hinab.

Nènia¹
També el que és bell ha de morir! Allò que a homes i déus subjuga
no commou el dur cor del Zeus² estigi.
Una sola vegada l’amor va entendrir el Senyor de les Ombres,
i encara llavors al llindar, inexorable, va tornar el seu regal³.
Ni Afrodita pot curar la ferida del jove bell⁴
cruelment inferida pel porc senglar al seu delicat cos.
Ni la mare⁵ immortal pot salvar l’heroi diví
quan, caient a les portes aquees, sucumbeix al seu propi destí.
Però Ella sorgeix del mar, amb totes les filles de Nereu
i eleven un lament pel fill glorificat.
I és així que els déus trenquen en plor i ploren totes les deesses
per la bellesa que pereix, perquè allò perfecte mor.
També és sublim ser una cançó de lament en boca de l’estimada
per l’ésser comú que en silenci descendeix a l’Orcus⁶.

1. Cant de lament.
2. Plutó, el Déu del món inferior banyat pel riu Styx.
3. Quan el cantor Orfeu va perdre a la seva muller Euridice per la mossegada d’una serp va baixar al
món inferior i amb el seu cant commovedor va assolir que l’obscur Plutó li tornés. Però com que Orfeu,
tot i la prohibició expressa del Senyor de les Ombres, es va girar a mirar Euridice abans que ella arribés
al món superior aquest li va tornar a prendre.
4. El bell adolescent Adonis fou ferit mortalment en una cacera per un senglar; de la seva sang va
créixer la rosa. Afrodita, la deesa de l’amor, que n’estava molt, va lamentar la seva mort.
5. El jove heroi Aquil·les, fill del rei de Tessàlia Peleu i de la deesa del mar Tetis (una de les cinquanta
Nereides, les encisadores filles de Nereus) va morir durant el setge de Troia, a la porta aquea, per una
fletxes que li va disparar al taló el fill del rei de Troia Paris.
6. El món inferior.

Rituals de pas

Porto setmanes senceres dedicant-me als rituals de pas i he escrit poquíssim tot i que em neixen paraules per tot arreu. Em neixen paraules com molsa i líquens de l'aire pur: paraules, flors d'hivern que neixen com poden però neixen i només el fet que ho facin és una paradoxa sencera de les estacions mortes i la vida i les deesses gregues segrestades als inferns. Qui no vulgui pols que no es faci deessa grega. Per què no he escrit, doncs? Perquè com condenses tot això si de les teves palpentes en sorgeixen universos insospitats i el moviment més petit i natural desplega lluïssors d'or i ombres violetes que feia anys que no se succeïen així. I, en tot cas, mai ho havia viscut així. La meva serenitat guanyada tots els vint-i-sisos d'agost m'ancora al centre, a la terra, al greu. Jo ja vivia així però mai ho havia viscut així. Porto ben bé mig any culminant aquest procés i he passat per dos oceans i pel desert i pel moment de trencar els miralls i veure-hi. Un gran amic, no fa gaire, en la conversa obligada, va preguntar-me "però tot això ho vius amb agraïment?" Sí, és clar, tot això ho visc sobretot amb agraïment, i cada dia em sé la persona més afortunada de la terra per aquesta simfonia de belleses salvadores que és la meva rutina, i per la sensació física dels lligams que m'uneixen amb les perones que m'estimo. Els lligams són una cosa física, sí, i els sento brotar des del ventre normalment allargassant-me la pell imaginària de l'ànima que es trena en un color determinat i una textura (la mateixa pell que ha après a tornar al seu lloc després de tant temps estenent-se per salvar l'espai de dimensions senceres). És amor però va més enllà de l'amor. I sóc jo però va més enllà de mi: em transcendeix.

No sé com aniran les coses a partir d'ara, però espero poder allargar alguns anys aquesta sensació lluent. I si tot es compliqués, o si en un moment donat alguna cosa partís de debò la meva-nostra vida jo tindré aquest tresor sense mesura, l'ara i aquí d'avui que és un sí sense reserves, que és la plenitud com no me l'esperava i, tanmateix, gràcies.

Fa molts anys

"No és fum" et va dir ta cosina, "és vapor d'aigua". I no entenies gaire cosa perquè aquell "vapor d'aigua" tenia forma de fum i havia de ser per força com a mínim si més no al capdavall un tipus de fum però l'endemà un nen de l'escola amb un anorac vermell et deia mira, em surt fum per la boca i tu deies que no, que és vapor d'aigua, que no te enteras.


 

Fa molts anys de moltes coses.

Terra

Vaig començar a escriure aquest text el passat gener, i no hi havia tornat fins avui, després de les eleccions a Andalusia. Andalusia és una terra que m'estimo molt amb un amor que no em venia de fàbrica sinó que se m'ha posat dintre a través de persones concretes. Tothom sap com funcionen els mecanismes de l'empatia i com les notícies que ens afecten més són les d'aquells llocs que considerem com a propis (perquè som d'allà o coneixem algú d'allà, o pel lligam emocional que sigui). Doncs Andalusia no m'era pròpia, i ara sí. És així de senzill, i ha vingut via Cádiz. Al gener tenia més sentit explicar això, però ho deixo tal com ho vaig escriure perquè té tota la vigència encara, d'alguna manera:

"El primer cop que vaig veure vídeos del COAC de Cádiz va ser no fa encara quatre anys, per insistència d'un noi que llavors era només amic meu i que un any després em va portar a veure-ho. Llavors, és clar, m'havia fet un tip d'acabar tardes fins al capdamunt de comparsa i chirigota. Sobretot comparsa, que per qui no ho sàpiga, explicat ràpidament, té una estructura similar a la de la chirigota però no necessàriament vol fer riure sinó que ha de ser bonica. Al cap dels anys he après a apreciar la comparsa de Cádiz i a estimar des de lluny aquesta tacita de plata amb la seva poesia, la seva lluita, la seva paradoxa. Ahir, veient la comparsa de Martínez Ares, em vaig emocionar profundament. He de dir que amb tot el que ha passat a Catalunya els últims mesos he tingut temps de reflexionar al voltant de conceptes com fraternitat i poble, al voltant de la rebel·lió i l'opressió i d'aquella divisa de Maria Mercè Marçal que agraeix a l'atzar el tèrbol atzur de l'opressió de gènere, de classe i de nació sense estat."

Aquí em vaig quedar, he esborrat algunes idees que es repetien perquè ja les vaig desenvolupar el dia que vaig escriure sobre el tèrbol atzur. Quan parlo de política, que és poc sovint, ho faig sempre des de la meva particular visió naïf del món, plena de paraules grosses com un albatros, que fan equilibris com poden en la realitat dels mil poders. Al final, sempre acabo topant amb el mur irresoluble de si les idees poden ser intrínsecament bones o dolentes. A mi em sembla que sí, però m'acabo encallant a l'hora de definir-ho. En tot cas, els criteris que fan aquesta distinció no són gaire universals... són, com a màxim, del ciutadà, com els drets "humans". I, en última instància, són un estat d'opinió. En vaig parlar el dia del tèrbol atzur, també: en un moment donat, està bé una determinada idea. Per exemple, jo diria que el feixisme és dolent i m'inclino a creure que en general la gent opina el mateix. I quan hi ha gent que no pensa això, quan hi ha gent que es declara desacomplexadament xenòfoba, no ho entenc. Aquesta és la qüestió, amb el tema dels vots? Potser és precisament un tema de complexos, d'allò que som en contrast amb allò que aspirem a ser. O no, no aspirem, no ens censurem, no ens qüestionem l'egoisme que ve de fàbrica. En fi.

Veient els resultats d'avui he pensat en com em queien les llàgrimes, asseguda en aquell sofà gris, el dia que vaig veure la comparsa de Martínez Ares cantant la desgràcia de tenir, com a nació andalusa, un paper de broma assignat en una història al capdavall veritable amb sofriments veritables. Em va emocionar aquest amor profund i ple de dolor, com sovint és el meu, a una terra viva i plena de dolor com també és la meva. Una terra, Andalusia, que podria ser la meva i, si ho fos, envejaria també els llocs on la lluita és més clara i té noms més difícils de dur a terme ("independència") però més fàcils de defensar. Jo no m'he sentit mai espanyola (no és culpa meva, és així; tampoc m'he sentit mai del barri del centre vila i bé que hi visc) i no tinc avantpassats andalusos però a través de la poètica gaditana m'ha estat donat un vincle preciós que agraeixo i que avui em fa estremir. Els vincles són una cosa bona perquè ens ajuden a potenciar la nostra humanitat, el cor de carn i no de pedra. I jo canto amb el meu accent gens andalús, amb o sense la persona que me les va ensenyar, les lletres que germinen al cor del sud. No sé com més dir-ho... La comparsa de Martínez Ares, que us deixo aquí sota, és per a mi la millor que he sentit mai: molt bona de música i lletra i excepcional pel que fa a la valentia del tema tractat, que tot i així només va tenir el quart premi del concurs. Els resultats de les eleccions d'avui, que hi tenen i no hi tenen a veure, fan venir ganes de marxar corrents. Aquí al nord sembla que no ens n'acabem de sortir, de marxar corrents. El sud, mentrestant, plora o no plora, i ja gairebé és 4 de desembre.