El poema de Nadal i les figues que són verdes

M'agraden molt, les nadales. De fet, ras i curt, m'agrada molt el Nadal, i m'he passat tot l'advent pensant-hi, en aquesta retòrica tan ancestral, tan plena d'imatges que m'apel·len, i de tan pensar en les figues que són verdes al final no he escrit res. Per una certa tranquil·litat d'haver passat la tardor sense grans ventades i haver arribat lliscant com un trineu petit a l'espai emocionalment segur que és la preparació del Nadal. Salvats per la campana! Salvats per les campanes de les nadales, que fan més llum que els llums dels carrers. Preparar el concert de Sant Esteve amb l'Orfeó Català m'ha donat la vida. I és avui! Quines ganes, quina il·lusió! (El fan per la tele, a tv3 a les 19h!) Als primers assajos -a tots, de fet- feia una exclamació d'alegria cada vegada que el Pablo deia "traiem tal partitura" perquè m'agraden totes, totes. Des de les nadales del Guinovart, que tenen aquella energia tan brillant (que em recorden quan estava a l'Albada i ens dirigia també el Pablo) a la intensitat recollida de l'Ola Gjeilo, passant per l'Adeste Fideles del Vila que em fa plorar de pensar en el meu avi i en com la meva àvia, dotze anys després, plora també cada vegada que sona, aquesta invitació del déu infant tendre amb bolquers que el faixen. Aquesta és la imatge que dóna sentit al Nadal, que un nen petit sigui canvi en el món és el sentit sencer del Nadal. Perquè sembla una exageració però no ho és, no. Què li darem, al formós infantó, a aquest noi de la mare, què sabrem oferir-li? Panses i figues, coses senzilles, la nuesa de la nostra tendresa commosa davant d'un infant que no es pot valdre per si mateix i que ha vingut a salvar el món com tots els infants, com tots nosaltres que un dia vam ser-ho, que un dia no podíem sobreviure sense l'amor incondicional de qui ens mirava amb ulls meravellats. Hi he pensat molt, aquest any, perquè la meva cosina Clara va tenir un nen a l'abril, quan tot s'havia aturat i tanmateix la vida esdevenia. El Saúl petit és un infant preciós i tendríssim que es vol posar ben dret i encara no sap què és el Nadal ni com es desembolica un regal, un infant que encara no coneix el temps ni sap que existeixen els anys i que cadascun té el seu Nadal i que tots s'assemblen però tots són diferents, com aquest. I com tots, eh, com tots.

El concert de Sant Esteve d'aquesta tarda començarà amb una peça del Josep Ollé sobre el poema de Nadal de Maragall que m'ha planat pel cap tot l'advent. Avui l'he après sencer i li he recitat al pare mentre fèiem els canelons. "Que n'hi caben, de vols d'àngel, en els somnis dels pastors!". El tros que cantarem aquesta tarda és el final, i diu així:

"Prova el fred de fer-se etern,

la tenebra també ho prova,

però al cor de la nit d’hivern

se bada la Bona Nova;

i al punt de la mitjanit

tot ocell ha refilat,

i tota l’herba ha florit,

i Jesús és nat"

Un altre dia parlarem de com no podríem viure sense la poesia, sense aquesta sacsejada de llum que ens porta la música i la paraula, i quina sort més gran. Sembla que aquest any és més cert que mai que el fred prova de fer-se etern. Ho sembla, no sé si ho és. Ho sembla perquè veiem el fred i la tenebra més del que els havíem vist fins ara, però ja hi eren, només que els vèiem menys perquè no era tant el "nostre" fred, no tant la "nostra" tenebra. Però bé, la bona nova vol dir una esperança petita per a tots, tan pobres com som, i me n'alegro; és així com se salva el món, des de sota la boira. Papasseit ja ho sabia, que el Nadal és una paradoxa. Ho sabem tots, em temo, quan avui bombardegen Gaza i mares de tot arreu bressolen infants amb tota la incertesa de la misèria, sense or, encens i mirra, sense pa i sense casa. La nostra tenebra clareja, i tot i així és fosca a la seva manera, i tot i així ens cal la llum petita d'un infant que vingui a dir-nos que en la fosca de la nit es bada una flor, despunta el dia, neix la incomparable possibilitat de la tendresa. I si les figues són verdes, ja maduraran, aquest any o el que ve. I mentrestant panses i figues i nous i olives i música i ser sis persones i passejar amb mascareta sota el miracle lluminós que és el sol d'hivern. Prova el fred de fer-se etern, però tenim la tendresa, sigui com sigui: joia en el món!

Bons propòsits

El 3 de desembre de l'any passat vaig complir un dels meus propòsits pel 2019 que era anar al gimnàs com a mínim un cop al mes. "Au té, ja hem fet el del desembre, joia en el món perquè he complert el que vaig dir que faria". M'ho havia proposat per aprofitar la quota i també, sobretot, perquè assolir una disciplina amb una cosa que em fa mandra (però m'agrada, esclar, si no m'agradés no tindria cap sentit, que la vida és curta) em suposaria un creixement personal interessant. Està clar que era un objectiu francament assequible, i sovint algú reia quan li explicava que m'havia fixat aquest mínim ridícul com a propòsit. Com a l'escena del rei del Petit Príncep, no hi ha res com ser obeït pel sol quan li ordenem que es pongui "cap allà a les vuit del vespre" o, en el cas del desembre, cap a un quart i mig de sis. La qüestió, amb el tema gimnassos i piscines, era que un cop al mes és tan assequible que no hi havia excusa possible així que, tot el 2019, quan anava a nedar a principi de mes (sobretot a l'hivern, que cal força de voluntat) revisitava el gust de fer-ho i així hi seguia anant cada tres o quatre dies. Sense les excuses inevitables que haurien vingut si m'hagués proposat anar-hi cada setmana (aquesta setmana tinc molta feina, aquesta setmana tinc la regla..) i sobretot sense culpa. Tot gustós. 

Soc de fer-me propòsits, i a vegades els compleixo i a vegades no. El 2019, també, volia llegir un llibre cada mes: fracàs absolut. Gener, febrer i adéu. Al març em vaig comprar Jardí vora el mar (aquella que diu "Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa) perquè m'agrada, Rodoreda, tot i que em posa una mica nerviosa perquè em fa parlar i escriure i pensar de maneres rares que són culpa seva. Com quan estàs molt amb un amic de fora i se te n'enganxa l'accent. Llavors va resultar que el llibre, de segona mà, tenia pàgines en blanc pel mig. Una excusa com qualsevol altra per interrompre el propòsit? Podria ser. Aquest any, en canvi, està anant al revés. En molts moments he pensat que el 2020 ha centrat el pas del temps en l'envelliment en comptes de fer-ho en el creixement. I no s'ha de créixer sempre (és important recordar-s'ho, que no se'ns instal·li una productivitat idiota a dintre!) però està bé fer-ho de tant en tant, està bé tenir propòsits, està bé intentar-ho. Està bé ser-ne conscient i veure com s'inflen i es desinflen les veles, els mercats, els oceans, les idees. Així les fases de decreixement saben ser fases, fins i tot quan és la perspectiva de futur la que decreix, o la capacitat per tirar endavant el món per part del món sencer a la deriva. El 2020, envelliment, marques de guerra, arrugues de preocupació, ferides. Però no ens poséssim pas profundes, que el que jo volia dir és que la meva ratxa nadadora es va interrompre, esclar, perquè a l'abril i al maig no vaig anar a nedar ni una sola vegada.

En algun moment de l'abril, tanmateix, em vaig dir a mi mateixa que si en un confinament no em posava a llegir no podria dir mai més que m'agradava llegir cosa que, evidentment, em sabria molt de greu perquè la meva identitat adulta ve de ser la-nena-a-qui-li-encanta-llegir-i-llegeix-a-totes-hores i, si perdia això, em desorientaria molt. Així que vaig començar a llegir. Primer tímidament, una novel·leta tonta, i després tornant als clàssics, el sisè i el setè Harry Potter, que van ser com visitar aquella nena que era. Després va ser Sant Jordi i em vaig comprar la Divina Comèdia traduïda pel Sagarra, que em va fer plorar de bellesa a la primera pàgina, però al final en vaig interrompre la lectura perquè em va agafar la dèria dels contes i vaig submergir-me en la Rodoreda. I després en la Gurt. I després vaig baixar-me l'aplicació de la xarxa de biblioteques (perquè evidentment he perdut el carnet mil vegades, però t'ho creguis o no em sé el número, de deu xifres, de memòria) i vaig començar a devorar llibres com abans: novel·les, contes, poemaris de moltes èpoques i estils, i fins i tot algun assaig. Molts d'aquests llibres m'han fascinat (sé triar) i altres no m'han acabat de convèncer; alguns no els he llegit fins al fnal (perquè, altre cop, la vida és curta!) però el cert és que feia molts, anys que no llegia tant i ara em noto el pensament elàstic, renovat, millorat. És una forma de creixement que no m'esperava i no m'havia proposat, però ha vingut en onades de plaer lector. No compensa ni equilibra res del que ens ha estat pres, però em fa estar agraida, molt i molt agraïda. De la mateixa manera, aquest any no m'havia proposat escriure, ni aquí al bloc ni enlloc, però resulta que no hi publicava tant des del 2016. Sembla ser que els bons propòsits surten com no te'ls esperes.

 

Elogi del pessimisme

Ja fa un temps que al gimnàs on vaig a nedar han penjat uns cartells molt curiosos per a la gent miop com jo. Cada dia que hi vaig me'ls miro divertida però avui, en la meva última visita al gimnàs en javeuremquantdetemps els he fet una foto perquè els he trobat absurdament premonitoris d'aquest present merdós.

Benvinguts de nou a la inactivitat. Benvinguts al pessimisme que no ha acabat de marxar mai. Fa mesos que busco la manera de parlar adequadament d'aquest pessimisme que no t'has tret de sobre des del primer dia que et va sembla ridícul veure escrit "tot anirà bé", des del moment que et vas adonar que aquesta angoixa no té una data d'entrega en la qual tot s'haurà acabat, des del moment que has entès que, molt probablement, tot anirà cada vegada pitjor i no tindràs res més que pena i impotència d'anar-ho perdent tot i sentir-te obligada a pensar que "sort" del que ens queda. Sort de les engrunes perquè que no veus que hi ha molta gent que està fatal de debò, que no ho veus, que hi ha gent que la vida sencera els penja d'un fil, que pateixen perquè no poden alimentar els fills. Doncs és clar que ho veig, és part del problema, és part d'aquest pessimisme insistent que se'm cola a dintre malgrat que jo tinc casa i encara em queda alguna feina precària i "no he de patir" perquè d'avorriment encara no s'ha mort ningú, em sembla.

Però de pena, sí. 

No dic que sigui el cas, eh. Ni de conya. Em desespera el món però porto encara una pena molt suportable dins d'aquesta gran bola de pessimisme on visc, on vivim, i que em sembla que és a l'arrel del problema perquè ens han educat per pensar que el pessimisme és una cosa dolenta. Ens han ensenyat que l'esperança només neix de l'optimisme i que el món no és com és sinó que és com ens el mirem, i ens l'hem de mirar així, amb optimisme. No aconseguiràs els teus somnis si no creus que són possibles, i encara més, tot l'univers conspira perquè realitzis els teus desitjos, i encara una mica més, viu cada dilluns com si fos un divendres i somriu perquè no hi ha res millor al món que esmorzar amb una tassa de misteruònderful llegint un llibre de Paulo Coelho. Potser la obligació de ser optimista està en el nostre privilegiat adn de fills i filles d'economies capitalistes on el creixement és l'objectiu i, sovint, la norma. No hi entenc, d'economia, només especulo, però suposo que créixer sempre no és sostenible si l'espai i els recursos són limitats. Créixer com i a costa de qui? Qui el pateix, aquest nostre optimisme de somni europeu benestant? Aquest estiu, a Taizé, vaig tenir molt la sensació que el que hem viscut a Catalunya des de l'1 d'octubre de 2017 ens ha glaçat l'optimisme a les venes. Aquí hem vist molt clar que els estats torturen i assassinen i que tothom és innocent fins que un policia no s'inventa el contrari. Ens ha quedat clar que potser "Europa ens mira" però que ningú mou un dit per causes que no són la seva si no n'ha de treure profit. Sí; aquest estiu, quan parlava amb holandesos i alemanys sobre el futur d'Europa i del món, se'm feia evident aquest meu pessimisme on tot es barrejava: la nostra nació petita, les ideologies d'extrema dreta, l'emergència climàtica, la crisi de refugiats, les conseqüències sanitàries i econòmiques de la pandèmia. Són massa coses, no ho veieu?  És molt més del que la meva pobra fe en el futur pot assimilar. És molt més del que el meu autoengany pot suportar.

La frontera entre el que és pessimisme i el que és realisme es desdibuixa per moments, "pessimisme is the new realisme". La realitat és clarament desesperançadora i, al cap i a la fi, aquesta forma de culte al futur que és l'optimisme només ha fet que abocar-nos a tota mena de frustracions en la mesura que va passant el temps i la retòrica dels somriures és grotesca, els arcs de sant martí pengen descolorits als balcons com una caricatura i podem assegurar que NO, NO TOT ESTÀ ANANT BÉ. Ja som al futur i, oh sorpresa, tot va a pitjor. És veritat que ser optimista serveix per, com a mínim, estalviar-se l'angoixa de patir pel que vindrà però com es pot ser optimista amb aquest panorama merdós, a veure qui és el guapo que m'ho explica.

La resposta és que no es pot. Però fa mesos que penso que també en això cal un canvi de paradigma. Em cal un pessimisme que m'ajudi a sobreviure, un pessimisme serè que s'enfronti a l'optimisme idiota que només dona disgustos. Com sempre, acabem a l'abisme d'enfrontar-nos amb l'evidència que, senzillament, res no té sentit. Tot és en va i és afany inútil, com diria Cohèlet: això no és una sèrie on algú farà fora els guionistes que decideixen repetir la trama en dues temporades seguides. El curs del món no ha de tenir un sentit, no ha de tenir un propòsit. No el té, acceptem-ho i revoltem-nos tant com ens haguem de revoltar, superem d'una vegada aquell "no ens podem queixar" que ens ve de fàbrica perquè i tant que podem, encara que no estiguem pitjor dels pitjors (encara), i tant que cal que ens queixem. Acceptem que res anirà bé i visquem en pau amb això perquè la vida individual, la vida petita de cada dia, potser sí que pot tenir un sentit i un propòsit. També pot no tenir-lo, eh, que tot està molt malament. Tot és ple de sofriment inútil però aquest és el gorg dels anys que ens correspon de viure, com escrivia un poeta, per a reconduir a poc a poc la vida com bonament es pugui. Així, prenc el meu pessimisme que podria enfonsar-me i decideixo fer-ne bandera i flotador. Què passa, si no accepto la doctrina de l'optimisme? Millor rebutjar-la conscientment, millor veure el meu pessimisme dissident com una forma de llibertat: tot anirà malament i sabré viure igualment perquè no puc fer res més. És la única opció, fer-nos amics del pessimisme perquè com va dir una filòsofa del nostre temps tot és una merda "pero no pasa nada, es peor morirse".

El crepuscle

Estic farta de les males notícies. Recordo, de petita, mirar l'infoK que feien al súper3 i que els pares diguessin que bé, notícies bones, que en tal zoo de no sé on ha nascut una cria de koala blanc i que si a Tona ja ha començat la tradicional fira del joc. Notícies bones. Potser hauria de deixar estar el twitter una estona, per parar de veure la misèria de Lesbos, el drama dels CIES, l'enèsim cas de violència masclista. Per oblidar el compte enrere per la propera onada de morts i confinaments, per oblidar que el sistema és opressor, que sempre guanyen els mateixos, que hi ha massa lluites perdudes, que venen temps tan difícils i tan aspres i tan freds. 

Habitem el crepuscle o el crepuscle ens habita a nosaltres. No hi ha manera de saber si l'una o l'altra, no es pot dir quina de les dues és més exacta. La nit que ens ve, tan fosca, entre llenques de núvols ataronjats, se'ns instal·la dintre. Fa massa temps que diem "la part bona és que tal" per destacar coses petites, per destacar les estrelles mentre aquesta nit, aquest crepuscle que ens habita, guanya terreny. Les escletxes lluents que coronen l'esfera no alteren la seva naturalesa orba. És fosc, m'entens, és fosc i cap estrella no ho canvia, això. "La part bona és que ara sabem el que teníem, valorem les petites coses, hem conegut els nostres veïns" però jo ja ho sabia, el que tenia, i els veïns de Barcelona tanquen la porta del carrer amb clau i si un dia hi ha un incendi ens morirem tots. 

Que sort que hi ha estrelles. Que odio la tardor.

Les normes

Diuen que les normes hi són per trencar-les. Jo que d'adolescent escoltava Ska-p diria que tenen mala fama, les normes... A filologia parlàvem molt de la norma Fabra i a mi m'agradava jugar amb la llengua i dir-ho fent un gest exagerat amb els braços. "L'enorme Fabra", un tio estupendo, un gran lingüista. Ara, amb la nova gramàtica, no direm correcte i incorrecte sinó adequat i inadequat al seu context. Perquè, com deia, les normes no tenen bona premsa. Ens limiten, ens coarten la llibertat, ens empetiteixen, les normes, i confirmen les nostres excepcions més incòmodes.

Esclar que tothom sap que algunes normes són necessàries. Que per això hi són, suposo. Les normes: dormir a la nit, fer entre tres i cinc àpats al dia (millor si són cinc, diu el gremi de nutricionistes!), pagar religiosament el transport públic, portar la mascareta ben col·locada (perquè, si se't veu el nas, no estàs seguint les normes) i parlar de vostè a les persones grans, que potser et diran "ai nena, tracta'm de tu, que em fas sentir vella!" o potser no. Sí, hi ha normes que ens ajuden molt a conviure tranquil·lament, i si Bach se saltava les normes del contrapunt ho feia perquè podia, perquè amb aquell tros de talent eren les normes les que l'havien de servir a ell, i no pas al contrari. No pas al contrari! Ara pensava que a la vida això és força així encara que no tinguem un talent especial (en aquest cas, per viure) i sospito que se m'ha acabat el text si ja he arribat al final: no estem al servei de les normes, són les normes les que ens han de servir per viure millor. Per conviure millor. Perquè la gent gran pugui triar si se li fa o no una deferència en el llenguatge. Per controlar (?) la pandèmia i per mantenir un transport públic decent (?). I per endreçar les hores de son i els àpats del dia. 

En realitat tenim moltes normes a tot arreu i, tot i així, de tant en tant encara em sobta verbalitzar les normes, les meves, el meu reglament de règim intern sempre implícit que a vegades s'explicita. Per què? Tractar bé els altres és una norma bastant comuna que a vegades s'expressa donant les gràcies als cambrers i a vegades deixant passar la gent que porta poques coses a la cua del súper. I si bé no tothom fa una aposta decidida per l'amabilitat, jo diria que la gent que tria viure així és força constant amb aquestes normes. S'expliciten fàcilment, fem tuits parlant de ser amables i, en canvi, quan les normes parlen de l'amabilitat amb una mateixa tot se'ns tenyeix d'autoajuda i fa com vergonya, fa com vergonya dir tinc unes normes molt estrictes pel que fa a com em tracto a mi mateixa: com miro i percebo el cos que em sosté, com parlo amb el jo amb qui convisc, en quins termes em jutjo davant del fracàs i les expectatives i el penediment. Doncs sí, tinc unes normes molt fermes i, des de fa força temps, sé que les tinc. Com aquell dia que seia a terra amb un noi i li vaig dir convençuda "jo és que no hi crec, en la culpa. És un mal punt de partida per ser feliç" i ell no entenia res perquè veu el món des de la culpa molt més que des de la cerca i volia sucess més del que volia happiness. Era la seva manera de funcionar, i per això va explotar tot plegat. I no passa res, perquè no va ser culpa de ningú. No hi crec, en la culpa, i de tota manera més val esforçar-se a no voler canviar coses que no es poden canviar. Són les normes. 

Després dels vaivens tempestuosos d'aquest estiu m'he trobat sovint en converses explicant que he fet tal o tal altra cosa perquè així és com funciono. Tractar-me bé a mi mateixa em serveix per sobreviure. I com que a vegades em llegeixen persones que s'assemblen a mi, ho volia escriure per si a algú li va bé. Per si algú no ha provat mai de deslliurar-se de la culpa, per si algú no sap que pot decidir mirar-se cada trosset de pell des de la tendresa i no des de la comparació, per si algú avui es disposa a no culpabilitzar-se quan el cap no li dona més de si, per si algú vol marxar de la vida de qui li fa mal, marxar-ne amb el cap ben alt perquè aquestes són les normes.

No dormiu!

Ara al juliol vaig tenir la sort de participar en la 8a edició del Cor Jove Nacional de Catalunya. "Vaig tenir la sort" dic, com una manera força típica de començar un text d'agraïment. És, aquest, un text d'agraïment? Sí, és clar, però aquest any les sorts que tenim prenen una altra dimensió. Potser per això fa una setmana que arrossego una ressaca emocional més grossa que tota la plana de Vic, on se'm barreja l'enyor amb la felicitat i amb la gratitud d'una manera dolça com el so tan dolç de les primeres notes del primer concert després de tot això. Sí, #totaixò: la pandèmia mundial, amb tots els seus dols, les pors, les incerteses. És clar que dic que "vaig tenir la sort" de viure el CJNC20! Amb els altres amics que hi anaven, setmanes abans, ens preguntàvem com seria possible fer una cosa així, amb #totaixò que passa. Doncs sí. Era possible, gran fortuna! Gran mèrit, aquest miracle! I mèrit de qui? Doncs de qui fa la música, que és qui l'escriu i qui la toca, i qui la dirigeix i qui la canta, i qui posa a punt els qui la canten i, sobretot, de qui treballa perquè tot plegat sigui possible. No ens cansarem, els cantaires, d'agrair a l'Albert i a la Marina la seva feinada, així com a l'equip del Moviment Coral Català. Com va dir el Lluís, el món el mou la gent tossuda, i sort en tenim. Més que res perquè no se sap quant durarà, #totaixò, i no podem renunciar a la música indefinidament. No podem renunciar a allò que omple l'ànima així com així. 

Vam cantar, doncs, a distància i amb el coi de mascareta per demostrar que era possible. Ha estat tota una experiència viure la música amb aquesta pàtina de solitud imposada, havent d'intuir només pels ulls el que ens estava passant per dintre, la poesia que cantàvem, rere totes les barreres, en comunitat. Era el súmmum de l'acte de confiança que és cantar junts: gairebé no et veig, però et sé vivint el que visc. Em costava no plorar cantant el salm 23 de Schubert, cada vegada, dient no tinc por de res perquè us tinc vora meu, "du salbst mein Haupt mit Öle" i cada paraula se'm clavava a dins: em sentia beneïda, afortunada, sentint els mots des de la meva sort d'estar viva, d'estar cantant en aquell moment amb aquelles persones. Les paraules no són més que sons posats l'un al costat de l'altre. La dicció, l'acte de dir (com molt bé sabem i com sap la Rochsane), és a l'arrel de l'acte de cantar. Posant sons l'un al costat de l'altre, i posant-los com toca, omplim el so de significat. Estan passant coses, estem creant una realitat que no existia: els cantants som en una sala d'assaig amb el Lluís que ens dirigeix i la Maria que ens omple des del piano i de cop i volta els ulls se'ns omplen de boirina en la nit, mentre canta el rossinyol entre els arbusts, sota la llum fantasiosa de la lluna que fa lluir la rosada sobre la tija verda. Estem vivint unes coses que no hi són! Això és molt fort, és clar, i poder-ho viure des de dintre és una experiència transcendent en el sentit estricte (és a dir que transcendeix, que va més enllà de l'experiència d'un mateix). Fer música és amplificar aquesta transcendència i traslladar-la a qui escolta. 

Hi havia una peça del repertori (Ständchen, de Schubert) que cantaven els homes amb una solista. Seré sincera, ni tan sols me l'havia escoltada abans d'anar a l'encontre, que prou feina tenia a estudiar totes les altres i a apuntar-me les traduccions a la partitura per poder veure florir els poemes, com a mínim, mentre cantava confinada del cor darrere la pantalla i la mascareta. Sort que ens van treure la pantalla, sort. Deia, doncs, que el primer cop que vaig sentir Ständchen va ser en directe, envoltada de les veus i llegint, a mesura que avançava la peça, la traducció del text. I va ser una experiència colpidora, privilegiadíssima, d'espectadora interna. Anava construint-se un significat davant meu, la música i el poema se'm trenaven a dintre des dels timbres de cadascun d'ells i de la solista. Em va atrapar la seva manera d'articular les paraules, la seva manera de crear realitat quan deien no dormis! Quan parla l'amistat, quan parla l'amor; amiga, estimada, no dormis! No dormiu, vetlleu per anar a collir-ne els fruits! Us en trobareu les mans curulles, d'això tan rar, preciós, propi del terreny del misteri, que és connectar, connectar de debò amb persones que vibren a la mateixa freqüència que vosaltres.  

I això és el que estàvem fent, collir fruits: sembrar i collir tot alhora, bussejar en una música que es ventila el pas dels segles, connectar amb cada ànima que ha estat on som nosaltres ara, sospirant "leise!" o dansant entre el foc del campament del Zigeunerleben. Insistia molt, el Lluís, als assajos, que havíem d'arriscar, que ens havíem d'implicar, i jo mig-reia rere la mascareta perquè personalment aquest discurs em ressona molt, a la vida en general, en la música en particular i encara més específicament amb aquest repertori monumental que t'està interpel·lant tota l'estona, que vol que hi siguis, que hi posis tota la teva capacitat de sentir. La Viviana ens va dir, en una de les classes, que els compositors ja són morts però nosaltres no, i en la música que fem hi és el compositor però molt més hi som nosaltres; vius, presents ara i aquí. Quin tresor l'ara i aquí. Això hem estat fent: cantar del tot, viure del tot. Com nosaltres quan ens hi duia el Lluís, a aquella freqüència, i hi vibràvem fort. Hi vivíem fort. "A la vida hem vingut a morir en l'intent!" va dir-nos un dia, i ja no me n'oblidaré mai, d'aquestes paraules. Visca sempre la intensitat ben entesa, la que no ens escombra sinó que ens eleva, la que ens fa transcendir, la que ens du a cantar del tot, a viure del tot. La intensitat que ens feia ser partícips d'aquell "no dormiu" que ens feia arribar Schubert a través dels segles: no us apalanqueu, no claudiqueu, seguiu defensant la vida, la vostra i la de tothom, la vida viscuda, la vida de veritat, plena de significat i plena de música. 

Com cada estiu

Com cada estiu, m'adono que porto molt de temps sense publicar res aquí. No és que no escrigui, però escric poquet i per a mi, i no tinc temps d'embestar textos. Com cada estiu, heus aquí l'anomalia. Ens està caient el món a sobre i jo, "com cada estiu", tinc la sort d'estar vivint contes que no esperava que es poguessin explicar encara. Començaré pel principi perquè se m'acumula la vida i malgrat que necessito treure-la pels dits, no em vull saltar l'eufòria d'aquell disset de juliol havent encetat l'horitzó. 

L'onze de juny escrivia a la meva llibreta negra que aquest 2020 és una conversa amb l'angoixa. Ho deia de debò, ja estava menys malament però arrossegava el pes de tants pensments confinats, tot de coses que no he escrit perquè encara no veig clar com parlar-ne. Hi havia una idea que se m'anava repetint des que al març i a l'abril es parlava tan sovint del pic, el famós pic, l'estabilització de la corba... Ens preguntàvem, ras i curt, si el pitjor ja havia passat i jo no parava de pensar que la pregunta que em tenia desperta cada nit no era ben bé aquesta; la meva angoixa em passejava pels nassos la incògnita de què farem, com viurem, si resulta que el millor ja ha passat. Què fem si el pic d'eufòria estival va ser un altre, què fem si la vida no tornarà a ser el mateix, si ja no hi haurà petons, si se'ns ha esgotat el temps. El més fort és que tothom intueix que la joventut funciona exactament així, tal com jo he envejat, durant aquesta primavera emmetzinada en què he acabat la segona carrera, la versió de mi que el 2016 donava per acabada la primera. Una versió de mi plena d'expectatives, sense necessitat de certeses, més lliure del que sóc ara. Un jo sense mascareta i un nosaltres sense normes absurdes i sense por de ser vehicle de mort per a altres persones, especialment les que ens estimem. Sense pors d'aquestes, així a seques. Vaig començar l'estiu desitjant de tot cor que aquesta normalitat no fos per sempre, que el millor no hagués passat, "amb aquesta esperança, sí, però amb l'alerta desvetllada perquè la pregunta no em marxa de dintre i la vida, en un moment donat, tindrà aquesta línia fina: haurem girat el pernil i ho sabrem i intentarem aprendre a viure amb els records i les engrunes que ens quedin". 

Estava tristíssima, no m'ho tingueu en compte. L'estiu de seguida em va amorosir la pell i em va dur la llum necessària per recuperar el tresor del present. Les colònies dels 6 Dies Diferents van ser una cosa molt molt forta, vibrar d'aquella manera quan ja ens havíem mig-resignat a mig-viure. No m'hi cabia a dintre, aquella sensació de goig, i per això vaig plorar, vora l'aigua, com si fos una adolescent més. M'emocionava precisament això, estar sentint una cosa tan grossa i confirmar que encara era possible, que encara és possible sentir així. Potser a algú li sembla evident, que la vida sacseja sempre; jo encara trobo a faltar, a vegades, aquella forma d'intensitat com una tempesta que vivíem a l'adolescència, quan ens coneixíem i col·lisionàvem com ara col·lisionen els i les joves que venen a caminar sota el sol i els veus com arrelen a la vida. És tan emocionant, tant. Notar-me arrelant, jo també, en allò que ja he viscut tantes vegades i tanmateix em torna a recórrer, em torna a emocionar, em torna a insuflar una vida que és nova i és sempre la mateixa. Els 6DD em van curar de les hores mirant la paret quan em llevava al maig, de la por del final, de qualsevol final. L'estiu em cura la veu i em cura l'ànima, com quan per primer cop en totes les colònies em vaig posar les ulleres i vaig caure de cul veient aquell cel travessat per la via làctea com l'horitzó més absolut. Em cura quan em dona l'espai de mirar-me cada persona des de l'amor i alegrar-me de tot el que compartim i m'ensenya que, fins i tot en els meus moments menys afortunats tinc als meus peus l'univers amb parets de negre i blau. Com cada estiu. Com cada dia.

Comptine d'un autre été

Avui he anat a cal Xufré (que, per qui no sigui de Vilanova, és una botiga de llegums a granel) i, com sempre, m'he embadalit mirant els pots d'espècies i els sacs de llenties i mongetes i farines de totes les menes. Normalment hi ha molta cua (hi havia) però avui, és clar, "normalment", només hi era jo i un altre client; els altres esperaven a fora. De seguida, mentre la dependenta em posava el quilo d'ametlles (les vols torrades? amb pell o sense pell?) que encapçalava la llista de comprar que m'ha fet la mare m'ha vingut al cap absurdament aquella escena d'Amélie, la dels petits plaers, que em va robar el cor quan tenia qui sap quants anys, però pocs, en una època en què si eres com jo t'havies d'enamorar d'Amélie Poulain. Per la música, pels colors, pels petits plaisirs? Jo era d'aquella manera que coses així eren inevitables.

M'he posat la banda sonora del Yann Tiersen per escriure això (clica-hi mentre llegeixes, si vols, així l'escoltes com jo ara mateix), la que tenia a l'MP3 negre que em van regalar els meus amics quan feia sisè i començava a esdevenir jo, amb totes les punxes que m'esgarrinxaven per dintre, un principi d'intuïció bastant exacte de tot el mal que podia arribar a fer això de créixer. Penso molt en les versions anteriors de mi, molt. No sé si hi penso més que la resta de gent, podria ser. També em va a temporades, però m'agrada bussejar en el passat. M'agrada rellegir-me, en un etern retorn que em reafirma en la necessitat de viure. I de viure bé, per si un dia només ens queda el record. Com aquests mesos tancats a casa que s'esfilagarsen al nostre darrere, en què hem existit sobrevolant el present sense tocar-lo, amb una ala feta de demà i l'altra feta d'ahir. Recordant l'estiu passat, els viatges que hem fet, les festes, les anècdotes, els concerts. Totes les coses que ens lliguen a la vida, aquelles en què eternament ens arremolinaríem. Avui mirava els sacs de llegum i he pensat que mai ha estat gaire higiènic ni recomanable enfonsar-hi la mà (i de cap manera se m'hagués acudit fer-ho a cal Xufré, és clar) però ara ja sí que no, que mai més, que serà un petit plaisir que recordarem i sabrem extingit, restringit al terreny de la memòria.

El meu germà petit, que ara seu al meu costat comptant en veu alta coses dels seus exercicis de matemàtiques, ha parat i m'ha dit "jo no l'he vista mai, aquesta pel·li" i jo me l'he mirat, he deixat un petit silenci cinematogràfic, reveient tot això que escric, la vida que retorna i la que no, l'enyorança que qualla i les esgarrinxades dels anys que es veuen tan clares en forma de cicatriu que potser d'aquí a mesos o anys veurem marques de les punxes d'ara, les que ja notem però només intuïdes, amb l'embranzida del moment."Doncs l'haurem de mirar" he dit, i he sentit una cosa que no sé definir, una cosa blava i dolça i melancòlica. Segur que en francès hi ha una paraula per dir-ho.

La teoria del botó

Tothom surt a la mateixa hora i potser per això la mirada ens ha agafat aquest to de capvespre rosat, velat, de blau i plata. Una vegada més em pregunto com viu la gent que no té mar; suposo que s'acostuma a no arribar a casa amb sorra entre els dits dels peus... És realment extraordinari poder passejar altre cop per llocs estimats amb gent estimada; ahir vaig posar els peus a la Rambla per primer cop en gairebé dos mesos i vaig veure la nostra plaça de la Vila... No, no diré "més bonica que mai" perquè és mentida: estava simplement tan bonica com sempre, i me l'havia mirada moltes vegades amb el mateix embadaliment, aquesta plaça. Així i tot, és veritat que el retrobament fa una emoció extra, com aquella sacsejada en veure de lluny l'amiga per primer cop després de tants dies.

Coses felices, doncs, retrobaments i crepuscles sobre el mar, i tanmateix molts amics em diuen que, com jo, estan abatuts aquests dies. És una fase premenstrual col·lectiva? Sortir vol dir fer palpable la pèrdua i l'enyor i, sobretot, la por de tornar a perdre i a enyorar. Bé doncs, si aquests dies tu també visites pous profunds i només voldries menjar gelat escoltant Wagner mentre penses "sóc un fracàs en aquest aspecte i en aquest altre i en el de més enllà" tot i que saps que no és ben bé veritat, vinc a parlar de la teoria del botó per si així t'animes. Imagina't que hi ha una cosa que et fa patir (viiinga imagina-t'ho, a veure si se t'acudeix alguna cosa com, no ho sé, una pandèmia mundial), i aquesta cosa té un final en el temps concret (com la data d'entrega del TFG) o abstracte (com el dia que ja no direm més quan-tot-això-s'acabi perquè s'haurà acabat). Ara imaginem-nos que existeix un botó que et trasllada immediatament a aquell moment i no has de preocupar-te'n més. Si prems el botó, però, el temps que t'has estalviat no et deixa cap record, és temps no-viscut. Doncs bé, normalment no prems el botó perquè els dies són un tresor, al final, encara que siguin dies merdosos, i tenen coses excepcionals com el gust de la nutella. Ja sé que és una manera de mirar-se la vida des dels privilegis, el de poder comprar nutella i de tenir un sistema entusiasta de moltes coses (la nutella entre elles). Però menjar i dormir ja són en realitat plaers indescriptibles.

La teoria del botó és una manera de mesurar la infelicitat, i siusplau perdona'm si ara mateix estàs pensant que vols aquest botó perquè la vida és una merda. Jo també l'he volgut prémer algunes vegades. Però imaginar-me el botó davant meu em porta automàticament a pensar les raons que fan que els dies valguin la pena. Ara que s'ha parlat tant del temps que tenim i de com l'aprofitem, ha quedat clar que perdre el temps no té tant a veure amb fer o no fer com amb apreciar o no apreciar. Quan penso en el botó no em vull productiva sinó estirada al sol. I sí, també, sens dubte, caminant amb aquesta llum lilosa xerrant a dos metres rere la mascareta. El que vull dir és que potser no tot anirà bé però tan tan malament tampoc anirà. És un consol? No ho sé. A mi em sembla que sí.

Vetlla

Moltes nits, a hores intempestives com aquesta, veig des del llit una finestra il·luminada, sempre la mateixa. Com que jo no encenc el llum, la veïna o veí que vetlla amb mi no pot saber que em fa companyia. Per ara, si més no.

Una estona

És clar que hi ha un dol, i a vegades es veu més i a vegades no tant. Ara mateix, per exemple, es veu més. Ara, que tinc el dol  penjant de les pestanyes i em sembla que tota l'habitació està xopa d'aquest dol que normalment no em pesa, tot i que ara sí. És perquè he anat a veure aquella història que tenia pendent i se m'han descol·locat les segones persones, m'entens? M'hi he vist, en aquella història, ens hi he vist i m'ha fet un mal petitó. L'amor era això i ho teníem i després ja no.

Les teves ales m'agradaven i la teva pell i les teves paraules i aquell aire mig d'artista mig de musa. T'hauria d'escriure alguna cançó aprofitant el mal petitó de cicatriu que m'ha agafat ara que excepcionalment estic així de nocturna i connectada. Creu-me que si fos un mal de ferida no tindria cap problema per admetre-ho, però és realment una cicatriu. De tot allò ja n'estic fora per obra i gràcia d'aquesta rapidesa meva baixant i pujant dels inferns: no vull el que no tinc, de debò. Ja no et vull més, i és precisament això el que em trenca, com les altres vegades, perquè jo vull voler, jo desitjo ferventment que el desig fervent em travessi, que no em deixi respirar i així m'insufli un aire veritable. La tebior emocional no fa per mi, jo he vingut a jugar; la tebior dels nostres cossos, que sí que feia per mi, és d'una era anterior. I em sembla bé perquè el temps que ens toca viure són estones posades l'una al costat de l'altra, i nosaltres vam saber ser voluntat i voluptat però només una estona.

Voler tenir la raó és de cutres

Voler tenir la raó és de cutres, i recalcar la raó que tens quan tothom se n'ha adonat, encara més. Però ja se sap que és inevitable fer el cutre de tant en tant, i per això existeix aquella frase mig justificada de "no diré que jo ja ho havia dit" que fa tanta ràbia. Ni dirí qui ji nyi nyi nyi. Si algú es pregunta on vull anar a parar de seguida s'adonarà que igual que les patates fregides són poc nutritives però irresistibles i les hores mirant xarxes socials són absurdes però entretingudes, he vingut aquí avui a fer el cutre i dir molt fort que jo tenia raó i que m'alegro que el confinament hagi servit per fer aquest breu reconeixement a la meva humil persona. Gràcies, públic, molt agraïda. No tenia raó en tot, és clar; aquest temps a casa m'ha servit per adonar-me que m'equivocava per exemple en una cosa que defensava fermament, i no em fa cap vergonya admetre-ho: sí, pentinar-se quan se surt de la dutxa és objectivament millor que no fer-ho i m'alegro d'haver sortit del meu error per comprovar que l'opinió de la majoria era encertada i jo m'equivocava. Tothom és humà. També m'equivocava quan creia que la raó per la qual no feia el TFG era la manca de temps. Un mes després puc declarar orgullosa que ahir vaig escriure les dues primeres pàgines de la introducció, i puc afirmar molt menys orgullosa que no, la falta de temps no era significativa en el meu ritme de treball.

Fa un parell de mesos, a la cuina del pis, l'Alba em deia Neus això et passa perquè ets d'aquesta manera, ja saps què vull dir. És clar que sabia a què es referia. Ara està de moda dir "intensito" o "intensita" però de tota la vida, des que feia primària, els adults trobaven altres maneres de dir-ho. "És molt sensible" o "té un gran món interior" eren habituals, i amb els anys s'aprèn a portar aquest cotxe que no es deixa conduir amb facilitat i de seguida t'adones que hi ha coses bones, boníssimes, d'això que també té algunes coses dolentes. L'entusiasme és una d'aquestes coses; un nòvio que tenia, pobre, es posava nerviós quan jo divagava en el valor incalculable de la bellesa quotidiana amb una decepció fora de mida perquè el seu interès per les postes de sol era molt menor que el meu. "Alba" vaig dir jo "però no passa res per ser així, està bé ser així. A mi m'agrada la gent així. El nostre amic tal és així. I la meva amiga qual també i són gent estupenda que viu a tope i que..." sí, però és poc pràctic, ja ho sé, la resta de gent no té per què entendre-ho, ja ho sé, a vegades s'ha de baixar el volum del sentímetre jahosé jahosé. Però ara què, eh, ara què? Tanta gent dient que si ho hagués sabut, que venia el que venia, hagués passat més temps amb noséqui o hagués valorat més les coses senzilles, i que la miqueta de sol que entra per la finestra quina delícia i que mai havia comprès la sort de poder menjar pa amb fuet. Dient que el confinament els ha fet valorar les coses importants. PERQUÈ COM DEIA RODOREDA, LES COSES IMPORTANTS SÓN LES QUE NO HO SEMBLEN. No volia cridar però és que aquesta és, evidentment, des de fa molt de temps, la meva frase preferida de la història. Gràcies Mercè Rodoreda per ser una intensita referent.

De veritat, ara, després de tant de temps sentint com algun pesadet se'n riu de mi perquè m'embadoco amb el mar i amb la llum que passa, ara és el moment col·lectiu de posar-se intensito i me n'alegro! Me n'alegro perquè realment m'agrada la gent així i perquè si el temps viscut és, en una línia, el que sigui que ens serà donat, fer-lo ample i profund ha de ser per força un guany. I me n'alegro perquè voler tenir la raó és de cutres però jo tenia raó, la vida és una sort tan gran que no es pot explicar i no calia una pandèmia mundial per veure-ho. Per les escletxes de tota la tristesa, ara sí, és l'hora de l'entusiasme! Ves, alguns d'aquells mesurats que posaven els ulls en blanc quan algú deia "és que no m'hi cap a dins, el que estic sentint", ara estan embadalits veient els geranis del balcó com un miracle i ja era hora, tu, ja era hora.

A favor de la nostàlgia

Diria que va ser l'estiu que vam fer vint-i-un anys. El tercer estiu després d'aquell 2012 que ens va marcar un abans i un després, que ens va omplir les reserves de jomaimais i que ens construïa, com a grup, identitat i mite. Jo necessitava precisament identitat i mite; potser no totes les del grup ho van viure així, però estic segura que totes guarden el record d'aquell interrail com un tresor magnífic. I va ser de seguida, molt poc després, que ens vam adonar que és tan senzill orbitar al voltant dels records, voleiar pel passat amb aquell somriure que mira cap endins. Un dia, sentint-nos molt madures amb les carreres a mitges i professors que ja no se sabien els nostres noms, alguna va aixecar la veu i va dir ja n'hi ha prou, noies, de viure en el passat. Tenim un present per esprémer, noies, prou de viure en el passat! Teníem vint anys i ens quedaven lluny les nenes que cuinaven puré de patata de sobre, sense llet, per estalviar, en una cuina ronyosa i minúscula compartida entre trenta persones que tractàvem com grans amics des del minut dos d'haver-nos conegut. El puré de patates quedava fastigós, tenia un gust ranci que recordava la tonyina, i ho arreglàvem (relativament) comprant alguna llauna de tonyina per barrejar-ho tot.

Doncs tot això ja ens quedava mig lluny, a la distància enorme del canvi de vida, de deixar de veure'ns cada dia o fins i tot, amb algunes de deixar de veure'ns perquè dos anys són prou temps per agafar camins diferents. I ens era agredolç el retorn excessiu de les converses tan sovint als mateixos escenaris, a les mateixes fotos amb les mateixes quatre peces de roba que cadascuna s'havia endut. Encara avui ho dec tenir tot a l'armari, jo que no llenço res. I encara avui penso en tot allò perquè acostumada com estic a guardar l'ara i aquí com un tresor lluminós no puc evitar la sensació agredolça d'habitar un present poc rellevant, eclipsat per les batalletes i per plans de futur. Aquest retret, sabeu, de no estar vivint prou bé. I jo sé que no és així, perquè estic tranquil·la encara que existir em faci pujada, i perquè cada tarda, com ara mateix, veig les formes que fa el sol a la façana de davant de l'habitació i penso "la llum tan rotunda als patis" com un petit mantra propi. I sé que estic bé, fins i tot molt bé; ho confirma la teoria del botó, que explicaré un altre dia. Però jo que sóc molt d'identitat i mite, o de ritual si se'n vol dir així, recordo i re-recordo l'any passat per setmana santa, aquell blau infinit del mar grec i totes les paraules que venien a ressonar-me dins. El principi de l'Odissea de Riba i els versos de Safo o els de Kavafis, en les traduccions que m'havia après de memòria quan era adolescent; les velles històries de déus i herois, la pobra Ariadna que gairebé la veia, abandonada a les platges de Naxos que em deixaven sense alè. No puc parar de mirar les fotos i reviure les anècdotes parlant amb la família en aquestes sobretaules confinades d'ara, lliures de pressa. Em perdo en detalls d'aquells dies, i em costa parar d'evocar tot el que em ve. Com l'olor d'encens de les ermites pintades amb calç escampades per l'illa agresta, com l'oli que degotava sobre el bloc de feta plantificat sobre l'amanida grega o el formatge cremós que feia el senyor de l'hostal on ens estàvem, aïllats del món. Com les plaques de marbre que trobàvem pels camins perduts o els regals del mar en forma de petxines o de pedretes lluents i arrodonides que em feien pensar en el Capítol en blanc de Palau i Fabre quan diu que no hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc. Darrere el blanc, que es fa desitjar, hi ha còdols petits forjats pel mar, que un cop collits amb amor passen de ser sorra a ser record.

Normalment hauria de fer conciliar aquest gust per la memòria amb el raurau de malifeta que em ve quan navego massa en tot allò del passat que m'arrenca d'ara. Però el moment que visc té aquesta petita butlla disculpatòria a favor de la nostàlgia. Em dedico, doncs, a fruir dels meus mites contradient la gent que diu "aquestes fotos que fas no te les miraràs mai més" i revivint els meus viatges pam a pam, retrobant l'olor de canyella dels dolços amb una esgarrifança de plaer no tan culpable. Perquè "ara" és un tresor, sí, però també "llavors" és fortuna, i "demà" és llavor. I tothom enyora el mar, i no passa res.

Una pel·lícula

Me'l miro, a un metre, i li somric tota la tendresa del món. Fa tants dies que no ens abracem! Però la memòria del tacte és eficaç i me'n sap portar una evocació precisa. Diria que és perquè les nostres són bones abraçades, fetes a consciència, llargues, sovintejades. Em passa amb alguns dels meus amics, també, que hi penso i gairebé em noto a la galta el tacte de la seva espatlla. D'altres en recordo bé la veu, o el riure, però aquests dies la memòria de la pell és tan preuada! No és que hagi calgut aquest confinament per notar-ho; fa més de deu anys que guardo el record d'una abraçada del meu avi, després de venir-me a veure a un concert. Abraçava molt bé, el meu avi, i en aquell moment, quan el meu cos va gravar la sensació, jo no sabia que al cap d'un mes ell ja no hi seria. Ara penso que potser la fixació que tinc per les bones abraçades em ve d'aquí, podria ser. (aprofito: no feu copets a l'esquena quan abraceu, sembla que volgueu dir que ja en teniu prou!)

Aquests dies he estat pensant molt en un dels meus textos preferits dels que he escrit últimament, i avui m'he adonat que aquest "últimament" és fa un any. Ens fem un tip de llegir i de veure històries que mereixen ser explicades. Històries tan trepidants (amb un nus i un desenllaç, plenes de girs inesperats) que després les nostres històries se'ns fan insípides, monòtones i ens aferrem a l'èpica d'un mal enamorament i ens inventem problemes que acaben sent veritat. Ho fem? Quina ràbia que em fa aquest plural alliçonador i així i tot se m'escapa. Se li escapa a tothom, diria: fem servir el plural per justificar-nos. Deia que fa un any, si fa no fa, tenia l'espina d'un primer amor fent-me pessigolles a l'esòfag i era feliç de tenir només aquella petita molèstia agredolça mentre tota la resta era tan evidentment apreciable. Tot l'any, en moments diferents, dono les gràcies per la immensa experiència de desig que és la dissonància i, sobretot, perquè "ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava".

T'han preguntat mai allò de "si fossis el protagonista d'una pel·lícula quina seria"? És difícil de respondre, sempre són gent infeliç. Aquests dies semblen una pel·lícula i tot i així la tragèdia ens esquiva com pot, altra vegada, a uns més que altres, discretament. Avorrits a casa nostra, veient passar la història, entristits, desesperats? Sí, però amb moltes de les sorts de sempre. En el meu cas, meravellada altra vegada d'aquesta pàtina de personatge secundari a qui no li passa res. Ànims a totes les protagonistes d'aquests dies, les que viviu pel·lícules que no heu triat i no voldríeu. Mentrestant, per si serveix us desitjo, parafrasejant-me, una esperança florida de lilàs, un balcó ple de sol, un cos capaç del miracle de la carícia. Tard o d'hora.

Aprendre a estar trista

Des que va començar el confinament avui és el primer dia que realment no ho porto bé. Hi ha moltes coses que m'hi empenyen, és clar, com per exemple que ha tornat el fred, o que intento fer coses noves que no sé fer i és frustrant, o que miro les notícies i m'esgarrifo, o que el panorama es va posant més i més malament i que aquella sensació de "encara queda el pitjor" es manté des de fa massa dies... Els dies s'acumulen al calaix del temps perdut i navego emocionalment entre retòriques contradictòries que em deixen atordida, confosa. Em refereixo a la lògica de la batalla aplicada a la malaltia, que condemna les persones malaltes a ser, a més, persones derrotades, i també em refereixo al "tot anirà bé", tan naïf que inevitablement té gust de mentida piadosa. L'optimisme forçat, la bel·ligerància, i també la ràbia i la indignació em desconcerten perquè el que necessito sentir ara mateix és només tristesa.

És difícil enfrontar-se a sentiments inusuals. Recordo una vegada que em vaig enfadar molt amb una persona: se m'escapava de les mans totalment la gestió d'aquella ira i era per falta d'experiència. En canvi, la tristesa vestida amb vells parracs, com en parla el Llach, està a la meva zona de confort. No vull dir una preocupació o un "agobio", vull dir tristesa pura, blava com la sang dels records. A diferència de la indignació i la ira, que eclipsen qualsevol altra sensació, la tristesa és una mena de tint que tamisa la resta de coses, passivament, escolant-se sense que tu hi participis massa. Tota la tristesa del món té aquests dies una tristesa extra, aquest presagi funest del que ha de venir, del que ve, del que és aquí. De les morts, de la soledat, de la misèria, dels llocs on la catàstrofe els agafarà sense xarxa. Què en fem, amigues, d'aquesta tristesa? Què en fem d'aquest món trist que no ens demana -ni ens admet- cap actuació, només veure, només contemplar la tristesa que ens passa, que ens devasta a càmera lenta, amb la violència de la crueltat sense violència? Vivim, o vivíem, en un ritme tan de "fer", de "reaccionar", que ens aboca a desterrar la tristesa. Però seríem de pedra si no ens entristís tot això, i aquesta incertesa espessa de no saber què passarà amb les nostres rutines més o menys apacibles, i què haurem d'enyorar per sempre. Què no tornarà, tant si ho vam saber apreciar quan ho teníem com si no.

De tot això, que no és poca cosa, no en fem res més que deixar-nos amarar, que fer el que podem només anar fent, que aprendre a viure amb la tristesa perquè és part d'aprendre a viure. En aquest món de pisos petits, sense golfes on pujar-hi el que ens fa nosa, també hem vingut a plorar la tristesa, a cantar la tristesa.

(el novembre passat l'Àngel Agulló i jo vam tocar Ma tristesa del Llach als Bordegassos, i deixo el vídeo perquè si la tristesa la cantem, jo la canto així)

Estem bé

No ho vaig veure venir, i em sembla que va ser culpa precisament de l'humor. Jo venero força l'humor, resulta; de fet moltes vegades cablejo malament la meva opinió sobre una persona perquè si té un sentit de l'humor que m'agrada pot ennuvolar-me la resta de coses. M'enhumoro de pressa, vaja. Venia un moment boig i estàvem fent acudits, perquè és el que fem. No està malament que sigui així, entenc que fer broma també és una manera de gestionar les emocions. Però no és suficient i a mida que tot això avanci serà cada vegada més complicat. És com patinar per un estany glaçat i veure l'aigua remoure's a sota, preguntant-me quan s'esquerdarà el gel però sense deixar de fer piruetes, primer perquè no és incompatible i segon perquè ajuda a passar millor la por. Una por que va apareixent, sabeu? Des del principi del confinament m'he sentit molt afortunada perquè passar-me dues setmanes amb les persones amb qui les passo és una perspectiva estimulant. És així de senzill i em ve una sensació agredolça de trobar tanta pau en una situació objectivament merdosa i especialment merdosa per molta gent que ja ho té molt difícil normalment. Sempre acabo parlant dels privilegis, que són l'altra cara de la moneda de l'agraïment. Temes preferits, eh, què hi farem. Aquesta casa m'abraça com una fortalesa, el pes de la comunitat m'arrela a terra i em fa viure una profunditat que sempre hi és i a vegades es fa una mica més present. És un búnquer fet de tendresa, aquest menjador ple de sol amb les flors fresques que comencen a llanguir després de tants dies, la farigola florida que dura sempre. Sovint m'imagino les relacions amb totes les altres persones com fils que es trenen, i és agradable notar la presència tranquil·litzadora d'ells quatre en un racó o altre de la casa, teranyina dolça, o bé quan seiem tots junts i fem silenci. Seiem, cantem i fem silenci: ens donem espai per ser el que som; prismes d'emocions plens d'agraïment i també de preocupació i d'impotència i de tristesa, i també de pau i de tendresa.

Què vull dir quan dic que ets llum

De quin color és la llum, Teresa?

Del color dels murs vells o de la roba estesa,

del color de la nit, o del daurat

de la cervesa?

Teresa, la llum

no sap que és ni sap que hi som.

L'anem veient passar com un regal:

entre vitralls que ens són casa i palau

o al dijous quotidià i extraordinari,

als núvols on volem com un miracle

i compartint la casa si ens és casa,

per camins pedregosos d'antics déus

i a les roques més altes dels déus nous;

vora els melics polits de les estàtues,

en el mossec de la fruita madura,

en dies qualssevol,

en tot allò que és bo de degustar.

Veiem passar la llum

al cor del desert,

i al cor del qui acull.

Davant del mar,

davant dels mars,

o dins d'aquells mars que no ens coneixen

però ens prenen, ens bressolen, ens onegen.

És tot això i és poca cosa més

que passar-se la vida 

amb un gessamí entre les dents, Teresa,

amb una cançó entre les dents, Teresa, amb un horitzó

entre les mans. Passar la vida com si no passés

i alhora sabent que se'n va, aprenent

a deixar-la marxar

sense recança -com fem, Teresa, sempre que podem,

tant com en sabem-

amb la taula parada i la paraula preparada.

Perquè intuïm el color de la llum

quan travessa els cors nostres

i els de la bona gent, que és aquí i arreu,

i tenim allò important:

les flors, les mans, el gust, les dents, 

les veus que es trenen,

el tren del temps;

l'agraïment.

L'aniversari

L'aniversari, el dia en què agraeixes la meva presència a la teva vida. I a l'inrevés, el dia en què et dic gràcies, gràcies perquè hi has pensat, i perquè hi ets o hi vas ser i encara t'hi notes, perquè ets en el que sóc, perquè en aquests anys hi ha parts de tu, com una melodia trenada o com un udol.

Feia molts anys que no celebrava l'aniversari així de connectada als meus anys. Els vint-i-cinc eren una espurna de futur lluent i vermell, em florien a les mans amb la contundència d'un punt de no retorn tanmateix dolç. Penso en aquell dia i em ve gust de xocolata. Avui m'he llevat i feia un dia gris: he mirat el cel posant els ulls petits, enfadada amb la llum lletosa de Barcelona. Necessito ombres, jo, perquè vol dir que hi ha llum. Visc bàsicament de la bellesa gratuïta i fins que no he passat pel costat de la floristeria i he vist les mimoses no m'he calmat. (Cada cop que escric mimosa noto als llavis la carícia de la flor, des de l'últim dia que en vaig olorar. Com poden ser tan intensos els records del tacte?). Per sort el dia ha estat bonic per altres raons. Per això que deia de l'agraïment, sobretot. Existir-nos és un regal, amigues, amics. Família que em fa mal el pit de la sort de tenir-vos amb mi. Agraïment pur. A més, quan estic capficada (i ho he estat una mica aquests dies, és el que té estar "connectada als meus anys", que vol dir turbulenta després de tanta serenor) em meravella la saviesa dels que m'envolten i em diuen coses tan sanadores i boniques i penso m'abandonaria a la cadència de la teva veu i viuria bressolada per sempre i no pensaria més en la mort ni en els túnels que foraden la terra ni en la pluja.

Ara escric a l'autobús escoltant cançons que fa deu o dotze anys que m'acompanyen i veig els ametllers florits a les vores de la carretera, com un miracle rebel. Florir és rebel·lió, també. Tristesa és estar viu, sí, també, i la vida és el que compta. La resta, dissonància i vi negre.

Cos

L'altre dia, quan escrivia que estava trista, no sabia què estava a punt de passar. No sabia que començaria a tremolar i seria tota jo un curtcircuit de febre i mal d'ossos, ni que em passaria quatre dies pràcticament sense menjar. És anecdòtic, ja ho sé, amb tantes coses terribles que poden passar-nos, el que pugui fer-nos una grip fulminant en un moment donat. Vull dir que quan ens desitgem bona salut -per l'any que comença, per exemple, o a la carta als reis- no ens referim a ser deslliurats d'aquesta mena d'estretors. Ens referim als monstres; tothom sap quins són i ara mateix no tinc ganes de parlar-ne. La qüestió és que durant els dies que he estat malament he estat conscient, amb els ulls oberts, vull dir, i tot i així després, quan m'he anat trobant millor, ho he viscut com si hagués tingut tels successius sobre la consciència i, senzillament, jo no hagués estat present en mi aquests dies. Tenia el cos apagat i, per tant, tot apagat. Perquè, com m'he anat repetint des que ho vaig sentir dir a un professor de la carrera, "no tens un cos, ets un cos". La resta de paraules que fem servir per dir-nos, les que no són "cos", no saben res de nosaltres. Ara que ja no es pot dir ànima ni esperit de cap entranya benaurada, diem ment o pensament per allunyar tot allò que el cos té de terra; de terra que a la terra torna i de terra que no és vers ni cant ni brisa, allò que envelleix i emmalalteix i vomita i té pèls i estries. El meu cos, el cos de qui? El cos de mi, el cos-jo.

És el cos-jo el que mira i veu, el que sent i escolta, el que toca i s'estremeix. Ahir, quan culminava el desglaç dels sentits que ha estat anar-se trobant millor i anar apareixent en mi, em vaig posar a escoltar la sonata per a piano en si bemoll major D. 960 de Schubert i no podia parar de plorar. Havia estat dies vivint poc, vivint sense sentits, amb gust de metall a la boca, amb necessitat d'un silenci estàtic i buit que no és el meu silenci. El meu silenci és aquell que es fa, com una artesania, quan podria haver-hi soroll però no hi és. Quan la llum balla sobre la paret blanca filtrada per les fulles, entra gronxant-se en un silenci així. Quan seiem de costat i no diem res, silenci de vellut; quan s'extingeix l'última nota i tothom espera per aplaudir, silenci d'orfebreria. I tot això són privilegis, són privilegis bojos. No-viure durant tres dies i mig, la salut que pertorba una grip, si bemoll major. Són priviegis. Sóc un cos de sang i tendrums, de líquids que gemeguen i líquids que degoten cara avall fins a la clavícula i per sempre avall perquè sona Schubert.

Tota la sal

És tan molest quan l'oceà se't fica a dins sense avisar. Aquell vaivé de murmurar l'onada lleu que ve i que va; aigua que viu sempre buscant un l'horitzó escuma enllà. Doncs la tinc dins. Quan sóc el blau i em sobreïx tota la sal més que en un plor visc en un cant; veles i vents i el mal de mar.

Quan tens a dins un oceà -l'aigua d'aquí, l'aigua d'allà- l'instint et diu que has de trencar aquest vers que t'encadena a un ritme que no és el teu. Uf. Per fi. Se'm posava difícil, avui. Ja sé que la vida no és un poema, ja ho sé. Tot i això és innegable la presència dels símbols, també a la realitat palpable. I n'hi ha que encara no sé què volen dir. Suposo que el blau ha estat sempre la tristesa, i el mar ja no ho sé. El mar ho és tot. Em penso que no podria viure sense el mar, tot i que a la pràctica visc sense gaire mar. Però si no existís, no sé si podria viure, perquè la lírica del mar és el bressol on viure's vulnerable. És bell, viure's vulnerable, encara que també és tou i moll i fa mal als pits. No paro de repetir-me que la manca de cuirasses és un privilegi. Dir que viure's vulnerable és bell, és un privilegi. Escriure del blau és un privilegi. La tristesa no és un privilegi, però, i menys si els rituals de pas et fan això que em fan a mi. La tristesa... la tristesa és només una circumstància. Aquesta onada, no necessàriament les altres. Només una onada.