Per quintes

El primer la. Tots els las diferents que es van fent fins a fer el gran la únic, que es barreja amb el re, amb el mi, amb el sol. Voldria explicar-ho però és avorrit i, en canvi, és molt més senzill tancar els ulls i sentir-ho dins. L'únic so de la música que sempre és diferent encara que sigui sempre igual.
(l'únic no, també hi ha l'espai espessíssim de silenci just al final de la peça, abans que el primer es decideixi a aplaudir)
És desembre. Fa fred però s'està bé, perquè el fred és el que toca, així és la vida, sabeu? A vegades fa fred i tots ens estremim i després seguim endavant. Ja m'enteneu.

Estem afinant, tot es prepara. Sempre he estat millor explicant principis que no pas dibuixant finals. Per això us poso la cançoneta, a sota, encara que el so d'avui siguin les quintes de les cordes, i els refilets dels vents assajant escales a tota velocitat. Fent el balanç d'aquest any vell he descobert moltes coses que encara no havia vist. El més remarcable és que la versió de mi que va començar aquest any i qui ara l'acaba són una persona diferent. Això és una cosa que m'agradaria poder dir més sovint. També m'espantaria, dir-ho més sovint. I és gràcies als lligams (diu: "domesticar vol dir crear lligams") que això acaba així. Encara no vull parlar del que comença; és, com "els lligams", una altra història que em reservo per l'any que ve.

 

Els detalls

Dic "els detalls" perquè allò de les "petites coses" ja està molt vist, i a sobre ressona en la veu del Serrat (que no està malament; però que ara no vaig per aquí) Dic "els detalls" perquè són la gran diferència, sí, perquè poden acabar esdevenint Grans Coses, les coses grans, que diguéssim, hehe. Si t'hi pares a pensar és tan obvi! Els detalls són l'acabat, la diferència entre un producte i un bon producte. La diferència entre un dia i un bon dia, entre una vida i una bona vida. Detalls curiosos, detalls bonics; detalls, en definitiva, terriblement significatius. Detallets, petites coses; com que tots diem "aaaah, cigüeña!" amb molta motivació quan cantem Circle of life (sigui on sigui, i davant de qui sigui). No he estat mai una nena Disney; això és una mica difícil de confessar. Bah, bah, bah.

Minúcies com flors delicades (que llegia ahir una cosa com ara que la grandesa veritable no es manifesta en la tempesta sinó en la bellesa reveladora de cada flor), com l'enèsima lluerna del cel que ens costa de percebre i a qui, evidentment, li és absolutament indiferent la nostra existència. Però existim. Quina gran sort. Quin detall més remarcable i quina cosa tan ínfima. La durada esquifida d'un segon, o d'un any, perdut en l'espiral colossal del temps. I enmig de tot això, sí, nosaltres; nosaltres i els nostres detalls. Com les complicitats diminutes que es deixen entreveure en una espurna d'humor sorneguer als ulls d'algú que coneixem bé. Com la conversa sorprenent en un pàrquing -totes tres bastant perjudicades, les d'aquesta conversa- a vés a saber quina hora, sobre les coses importants de veritat, sobre la sort de saber què es vol, sobre el preu que estem disposats a pagar per ser. O com les mirades verdes d'una dona increïble, carregada d'anys i de saviesa, que em recorda les matriarques poderoses dels clans de la terra o de l'aigua; els seus ulls plens de lucidesa en parlar de qualsevol cosa, del que sigui, quan el fons de les veus només canta d'amor. No és meravellós? Moments menuts que ens engrandeixen. Ho és, és magnífic, és màgic. Diria que aquesta és la màgia que la gent sempre busca, la lluentor definitiva en les coses: una manera de mirar, de veure-hi, atenta als detalls que fan de la vida una obra d'art.

Noms

Els noms, sí, quina gràcia. Sempre m'ha fascinat la necessitat aquesta tan humana de posar nom a les coses, com si anomenar allò que és desconegut ho fes menys desconegut, i com si intentar encabir un concepte infinit en l'espai petit de la paraula el fes més abastable. Qui ho va dir, això? Ara no me'n recordo, potser Plató. Sí, diria que era Plató, el que creia una cosa com ara que la paraula és una limitació del concepte, blabla. Cada cosa al seu nom i un nom per a cada cosa. Com dir amor. O dir vida. O dir tristesa, o dir mort o dir dolor. I que ningú m'interpreti malament, estimo i venero la paraula, (   La   Paraula   ) però hi ha coses a les quals no cal posar un nom, perquè el nom només fa que emmerdar el concepte, no em malinterpreteu, vull dir que el nom no ajuda, no ajuda. No és que no serveixi de res, però no ajuda, m'enteneu? No ajuda. Parlar de les relacions humanes i dels lligams amb aquesta avidesa de posar noms a tot és una bajanada. Estimo, estimes. Els noms tenen la culpa de moltes coses. Quines ganes de complicar-se la vida. I de veritat que no ho dic per res en concret, vull dir que la preocupació pels noms l'he tinguda des de pràcticament sempre, ja m'enteneu, així com diem "sempre" la gent jove i ens quedem tan amples, sí. Preocupació pels noms i els adjectius i els verbs, per l'inexactitud emprenyadora de les paraules; inexactitud que intento arreglar, i només me'n surto a vegades. No sóc del tot això ni allò altre, no puc afirmar ben bé que estimo ni dir amb seguretat que no estimo perquè segurament no s'entendria. I poso la primera persona per posar-ne alguna, però necessitava fer aquesta reivindicació per donar el meu suport a tots vosaltres quan alguna vegada heu dit coses que no eren exactament allò que volíeu dir i no us han entès bé i us heu ficat en un bon merder. I també quan heu sentit coses que no encaixaven exactament amb cap concepte dels que existeixen, i algú us ha obligat a dir què us passava i ho heu fet malament o molt malament o molt pitjor. Vull dir que entenc aquestes patinades, i ara les vull perdonar a mi i a tothom perquè no són culpa nostra del tot sinó sobretot d'aquesta necessitat repel·lent de posar sempre nom a les coses, de posar nom als sentiments, de posar nom a la transcendència, de posar nom a les maneres de ser com si la suma de les parts fos igual que el tot, quan no ho és, no ho és, no ho és, de veritat que no, que m'ho va dir l'Albert i m'ho va dir un brother també i jo me'n fio.

Perdó per tot aquest desgavell, ahahaha diré que és culpa de la Paraula i ja està.

Segon solstici,

quina casualitat, oi? Poder anomenar solstici també aquest altre
matí de desembre, fred blau que dèiem, matalassos al pati. Per mi ja és bon dia, altres encara diuen bona nit. La més llarga de l'any. La més llarga de l'any! I ara per fi hi haurà cada dia una mica més de llum. Una mica petita
llum petita, poc a poc: aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Solstici.
La paraula evoca el sol, i evoca l'estiu també encara que no sigui la intenció; en el meu pla neuronal, el solstici i el crepuscle són conceptes curiosament germans, acabo de fixar-m'hi: penso el "solstici" i l'imagino amb els colors ataronjats i violacis del crepuscle. Ho trobo divertit; hipervínculos cerebrals.

Solstici, el d'hivern. Sembla que ningú hi pensa mai gaire, en aquest, i en canvi és bellíssim, com l'hivern, que també ho és, fins i tot aquí que no neva "really?? what kind of christmas is it the one without snow?!?!?!?!?!?!?!" però vaja, què hi farem, ens està prou bé amb aquest fred blau. Entrem poc a poc en el terreny difícil del tema difícil: les ultimitats, la pena. Per avui ja n'hi ha prou, que de fet l'hivern tot just comença. Hivern per tirar endavant com bonament puguem, humanament, entre brogit i angoixes, com ho diu el poeta, sí, reconstruir la vida, a poc a poc i amb molta confiança.
Quina casualitat poder anomenat solstici també aquest altre, amb les mateixes parets rosades, els mateixos nens menuts una mica més crescuts, entenent més i millor moltes coses desenteses, aigua de llum que brolli de les pedres, abraçades d'una calidesa que a vegades semblava que les abraçades havien perdut, però no; aquest, (ara sense cursiva, per fer meves les paraules de MMiP) és l'esforç que mai no cau en terra eixorca.

Solstici segon, en solitud però no solitaris.
Amor i solstici, a mans plenes, a mans plenes.

Waldbeere

Waldbeere: el vapor que puja des del líquid, l'olor que omple la cuina. Només li falta música per satisfer tots els sentits: la tebior de la tassa, l'aroma potent, la mica d'acidesa a la llengua, l'inevitable plaer estètic d'estar bevent una cosa tan vermella. Tant, que no es pot beure fora de casa sense que algú et digui "uix! què veus?" i jo "sang." així, amb el punt, pausa breu, i un somriure que ho sostingui. I després "no, mira, olora, ja ho veuràs" i l'algú "buuuf que dolç, si sembla Red Bull", "I ara!".
Doncs això, waldbeere, records d'estiu i una calidesa hivernalíssima, desembríssima, de "tot és plàcid". Un recolliment en la intimitat de la tristesa pròpia, les llàgrimes pròpies i les dels altres, també, seves i íntimes. Anem en fila índia perquè necessitem estar junts, però volem cadascú el seu espai, no mirar ningú a la cara, ja hem somrigut prou entre mocs,
                                            ...de naus perdudes enmig de les ones...
                                                                                        fer alguna brometa innocent. És igual: waldbeere, allò tan propi de bufar sobre la infusió i tancar els ulls. No hi ha solució per fer més passables aquests hiverns, no hi ha més solució que la calidesa, que el gest tendríssim d'una mà que acarona, encara que així també faci la pena encara més viva.

Qui ho havia de dir

Qui ho havia de dir, dilluns. Dilluns, sí i problemes i trens i trens i trens. Córrer amb aquella incertesa encantadora entre la via 10 i la 3, quina calor amb tants jerseis i tanta llana, tenir un ensurt, anul·lar les targetes de crèdit,
"-L'has perdut o te l'han robat?
- L'he perdut, l'he perdut... perdo moltes coses, jo."

Problemes més grossos, problemes més petits, exàmens i treballs que no m'importen gens ni mica, de veritat, m'importen d'una manera que fa un parell d'anys m'hauria fet enrabiar, converses amb traducció simultània dins els caps, preguntes de rigor, respostes de rigor,
"- Com et va tot?
- Bé, mira, anar fent, no em cal explicar ara tot el que no va bé perquè encara que sigui una petita llista tampoc és catastròfic i vaja, que no em cal, però bé, de fet no, de fet he perdut la cartera fa un moment.
- Ostres.
- Però confio en la bona voluntat de la gent.
- Sí, ja, clar, hehehe.
- Sí, hehehe, clar, hehehe, bé, doncs jo segueixo resseguint el tren, que vagi molt bé.
- Sí, molta sort, eh?"
Sí, sí.
El senyor de l'oficina de Rambla de Catalunya de la caixa taronja és molt simpàtic, perquè vaja, jo faig molta peneta també tan despentinada i acalorada i "perdo moltes coses" i la mama em truca, "sí, mama, he perdut la cartera en un tren fastigós amb vint minuts de retard, sóc la nena maca més desgraciada del món", i el senyor (que de fet he anat a aquesta oficina perquè ja sabia que hi havia un senyor simpàtic, d'altres vegades) em fa l'ullet i em desitja sort. Bé, gràcies i bon dia, que és una cosa molt bonica i educada de dir quan es marxa dels llocs.

Jo perdo moltes coses. Com trens per exemple, però també altres coses, moltes, com temps i com pensaments que marxen i com persones que van marxant també molt lentament, de la meva vida o de la vida en general, qui ho havia de dir. No ens desviem del tema, això, que perdo moltes coses. Per això ja sé on s'ha de trucar a Passeig de Gràcia si vols dir que has perdut el que sigui al tren. I tant que ho sé, que m'hi he passat moltes i joioses estones, entre trucades
"- No, en Francia tampoco lo tienen, lo siento.
- Bueno, muchas gracias, bon dia."

Però sí, sí, qui ho havia de dir, truca una senyora al timbre i porta la meva cartera, amb totes les targetes (la del Liceu també, que jo ja patia) i els molts diners que per casualitat portava avui i només avui. Si, bé, diu,
"- A mi també m'agradaria que algú fes el mateix si mai em passa.
- Ostres, i tant, moltes gràcies, això demostra que s'ha de tenir fe en la bona gent..."
La mare li ha donat una ampolla de cava. I "bon Nadal", li diu, perquè clar, sembla d'aquestes coses que fa l'Advent. I ara no és per presumir, però diria que l'Univers m'estava tornant un favor, qui ho havia de dir. Espero que a la senyora Maria Cinta també li torni el favor, perquè ostres, no passa sempre que un dia d'angoixa acabi bé... qui ho havia de dir...

Sinatra i els llums de Nadal

Doncs bé, ja falta només un mes per Nadal, i és hora, ha dit algú, d'encendre els llums de colors per tooot Barcelona. Però són més llums que colors... i són més que llums de colors. Avui, passejant per la ciutat comtal durant ben bé dues hores, he estat pensant sobre la qüestió de les llums, i com resulta que en molts de nosaltres encenen alguna cosa amagada.

Es resumeix en una única frase, d'una cançó molt coneguda, allà on diu "I want to be a part of it". Són quatre acords; l'últim, just després de dir "it", és aquell abisme dissonant des d'on tot és possible. "New York, New York", -diu ell- brutal, es clou brillantment, brilla tot, els instruments, les llums d'una ciutat; brillen les persones, alguna cosa màgica ha començat i tots volem ferventment formar-ne part, ser-ne una part. Allà on ens portin els peus, portar-hi la màgia; damunt nostre, com dintre nostre, llums de Nadal que capgiren el caràcter dels carrers.

I és això: volem un món on les coses s'arreglin, un món on el fred a les galtes es desfaci amb bufandes i abraçades, i on la foscor de les nits d'hivern floreixi de brillantors i llumetes. Volem el contrast, volem reivindicar la calidesa, i caminar per escenaris que ens facin alegres. Per escenaris que facin sonar vent-metall i platerets, per escenaris que ens facin més guapos i més lliures. Més lliures! Amb la il·lusió, per uns moments, del futur que s'acosta, amb la il·lusió que tot va bé. Perdoneu-me per fer un retrat agredolç d'una qüestió amb una innocència tan evident i exquisida. Jo també participo d'aquest bonic encantament col·lectiu, i ja m'agrada. Així que dolçament somriurem sota la bufanda, mirant la ciutat amb ulls més amorosos, i pensant que vinga va, que arriba Nadal: oblidem els nostres límits, oblidem la por ferotge, oblidem la frontera fràgil entre la tendresa i la tristesa. I tan pobres com som, deixem florir les nits de llum i contemplem-les.

Les nits poden ser potser fredes, potser plenes de pena, però com a mínim... seran boniques.

La meva feblesa

Cada vegada que passa, penso el mateix. Em dic que un dia et diré "això, no m'ho diguis mai més" i t'ho diré molt seriosa i et faré por, encara que només una estona, perquè en el fons saps com sóc i no sóc així. "Això, no m'ho diguis mai més". Digue'm pel meu nom. Baixa del burro. No m'ho diguis, no m'ho diguis mai més.

Cada vegada que passa penso que s'ha d'escriure per recordar-ho. Perquè un dia jo m'hauré fet molt gran i molt cansada i potser m'oblido d'això. Però és molt clar: més enllà de qui té raó i qui no la té, hi ha sempre qui necessita ser protegit i qui no ho necessita. És tan clar que quan per orgull jo -tampoc- no puc evitar caure en la rebequeria i defensar el meu orgull amb un egoisme que no respecta ni ampara la feblesa, em sento molt culpable. Tant, que necessito escriure-ho, necessito haver-ho escrit per quan me'n torni a oblidar. Per quan el meu jo del futur no sigui tan feble com sóc jo avui, i li costi més entendre que cal protegir la gent quan és més feble. Tant com la pròpia feblesa ens permeti. El més fort és el que no necessita demostrar-ho, per això plorar ens fa forts. Per això plorar ens fa fortes. A tu t'estimo, nosaltres ens estimem, però tens alguna cosa que fa que et sigui molt fàcil ferir-me, i em fas mal, em fas mal. Quan passa, torno a ser estranya i fosca, com fa molts anys, torno a sentir la ràbia i tot torna a ser difícil, i torno a no haver entès que les coses que penso que he de fer sola mai, mai, pel bé de tots plegats, mai les hauria de fer sola. I sí, ja sé que segurament sóc una de les persones que et jutjarà més severament, però també sóc una de les persones que més t'estima. Així que, si us plau, si tens prou fortalesa, no em diguis això mai més, mai, mai més. T'ho dic perquè t'estimo i et vull millor: respecta la meva feblesa. Estima-la, que jo (que també m'estimo, que també em vull millor) provaré de fer el mateix.

La casa que vull

A vegades jo també penso en rierols i boscos i cases apartades i gairebé ho veig clar. Trobaria a faltar massa el mar, però, que no és fàcil de desacostumar-se a veure'l cada dia. Em caldria el mar, segurament, sí, ni que fos de lluny, ni que fos una ratlla blava més enllà de molta terra.

Em ve al cap un camí de bicicletes i sol, una cosa així molt idíl·lica, i gairebé ho veig clar. Em ve al cap la interrogativa, dient si potser, potser podries viure només de l'elogi de la senzillesa, sense la ciutat i el soroll i aquestes coses? No me les plantejo sempre, les preguntes així de tramposes. La casa que vull, moltes vegades, és un pis petit a Gràcia. La casa que vull és lluny de la casa que m'estimo, i això que sempre he tingut més o menys clar ara em crida l'atenció. Potser és l'afany de l'enyorança, de viure lluny i després tornar i construir coses noves sobre les vides velles, no ho sé, potser, de baixar els caps de setmana i confessar que encara -encara!- parlo de les mateixes coses i les mateixes persones en els mateixos tons, de dolçor i bon humor.

La casa que vull, a vegades es desdibuixa i s'allunya i llavors penso que i si el Pau té raó i s'ha de ser feliç fora d'aquí, però fora de veritat? No a Barcelona, sinó fora de veritat. Encara que vaja, que són pensaments una mica absurds, avui, encara, perquè no són els meus, jo la casa que volia era un piset a Gràcia, però tothom té dies de poques comes i poca puntuació en general, i pluja i massa feina i una desesperació divertida perquè en el fons res del que em pugui desesperar ara importa realment, i deu ser que sóc com sempre fàcil d'impressionar, amarable, esponjable. M'agrada així. A vegades m'està bé, i m'agrada molt així. Estic contenta, gràcies, plàcidament.

Ausiàs, carinyo

Ausiàs, carinyo, això no es fa. Potser al teu segle XV es podia anar així per la vida, però en qualsevol cas, no em pots culpar d'aquestes ganes d'estrangular-te que m'agafen de sobte i no em deixen parlar de tu imparcialment. Ausiàs, carinyo, m'agradaria que la teva amiga hagués escrit un parell de poemes, per veure l'altra versió.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge,  algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.

Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.

La tardor avui

La tardor, una mica com la munió de llocs comuns que tots compartim, ha estat al llarg dels anys moltes coses, des de l'olor de castanyes torrades a la del polsim de fulles mortes que la ventada rebrega; des del primer fred que es fica endins del nas a la primera calidesa de sota les mantes. La tardor, mal m'està dir-ho (per allò de tornar als llocs comuns, de la rosa al mar, de l'amor a la lluna), pot ser el que vulgui, molt més que la primavera, per favor, on vas a parar, si no hi ha color.

La tardor, avui, es palpa com una totalitat, com qui posa les mans en un cubell ple d'argila blanca, ni sòlida ni líquida; freda, densa i al mateix temps lleugera. La tardor és que es fa fosc molt d'hora i la pal·lidesa comença a ser blancor. Costa de dir, costa de dir. Com estàs? Bé, anar fent, mira (amb el temps just de vacil·lació just abans de contestar que diu "no exactament bé però no hi ha cap paraula més apropiada"). La importància evident del que no diem, molt més del que diem. I és bonic que avui pugui ser també rialletes d'escuma a mig matí.

La tardor, avui, és la certesa que el vent viu dins de casa, que cantusseja i riu com un més, i que quan no hi és només vol dir que ha decidit no entrar, però podria fer-ho si volgués. Avui, és el llegir que ens fa perdre l'escriure. No sé massa com retratar aquest estat d'apatia beatífica sense recórrer a la música, però tampoc vull posar-hi una melodia concreta, perquè no la té. Potser aquest silenci ple de petits sorolls: el brunzit de les màquines, la respiració dels que dormen, la nit al carrer, el vent, el vent.

Tu tampoc ets un desastre

Comencem pel principi, a veure què en diu l'Iec.

1 m. [LC] Desgràcia greu, ruïnosa, gros infortuni, esdeveniment funest. Els desastres causats per la pedregada, per les inundacions. Aquella pedregada fou un desastre. La pèrdua d’aquell home ha estat un desastre per a la seva família. Un desastre ferroviari. El lloc del desastre. 
2 m. [LC] Cosa que ha anat molt malament, que no ha reeixit, etc. El concert ha estat un desastre. 
3 m. [LC] Persona que ho fa tot malament, que en res no reïx, etc. El seu fill és un desastre.

Ah, els diccionaris. Quina cosa més pràctica, oi? Són l'assegurança més o menys fiable per evitar -o no- les trampes de les paraules. O sigui: que no. Que no, que no n'hi ha per tant, que una paraula com aquesta no és aplicable així com així. I alguns adjectivoincontinents, o adjectivopromiscus o adjectivodependents, com ara jo, sempre tenim el desastre a la boca, però tot és mentida. Ha! Tot és mentida! (això últim s'ha de llegir amb una entonació triomfal, en veu alta i decidida, i amb ulls de bogeria sobtada) No sóc una desgràcia, ni greu ni lleu, en cap cas ruïnosa. Per descomptat, tampoc tinc l'arrogància de considerar-me un gros infortuni ni un esdeveniment funest. Nosaltres... bé, nosaltres no podem ésser pas una cosa. No és que haguem anat bé, no és que haguem reeixit, però tant com "desastre"? I ara, quina cosa més hiperbòlica. Se'ns nota, d'una hora lluny, l'hiperbolodependència, l'hiperbolopromiscuïtat, l'hiperboloincontinència, sí.  I tu? La resposta és "sí, tu" i "no, tampoc". Ets persona, suposo, però igual que jo i que tothom, ni ho fas tot malament, ni és just de dir que no tens èxit en res del que fas. Existir és un èxit, si molt m'apures. Hehehe. Encara que hem quedat que tot és mentida. Hehehe.

Tot plegat és una mica com trencar la ficció publicitària si la Martina Klein surt per la tele i diu la seva edat real. És a dir: tu, jo, nosaltres, tenim permís per seguir dient que som un desastre encara que sigui mentida. Però feia temps que calia una puntualització aquí, perquè per molt que diem hem de ser conscients que no, que no som un desastre; per sort o per des-astre, tant hi fa el que diguem, tant hi fa el cony d'idea de fracàs, tant hi fa que deixem les coses per última hora. Tenim defectes, però no som un defecte. Provoquem episodis desastrosos a vegades, però per més que enunciem aquelles grans sentències de "sóc un gran desastre", o ens describim com "desastre absolut amb pressa crònica" tot és mentida. Com a màxim, com a molt màxim,




.

Hi ha dies

Hi ha dies de tot. Bàsicament. També hi ha dies que no són dies de res, i avui suposo que un optimisme irritant com només el barroc pot aportar-me em fa dir que els dies de res són els pitjors. Ara bé; hi ha dies que sobrepassen de llarg la meva capacitat de descriure en paraules. Per una banda, hi ha dies com

Avui.

Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com

Ahir.

Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.


Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.

Nadales a l'octubre

La veritat és que a mi no em calen, que diguéssim, grans motius per escriure. Però això no vol dir que a vegades no hi hagi coses grans per escriure. Sempre que he volgut escriure sobre el Cor m'ha costat trobar les paraules, i deu ser -justificació fàcil, ho sé- perquè la música sempre pot anar més enllà de tot el que es vulgui dir. Aquesta és l'enèsima vegada que ho intento, i espero que sigui la bona. Vaig voler parlar-ne ja després de l'últim concert del Rèquiem de Fauré, a Granollers, quan no podia evitar recordar l'energia brutal en què havia tingut el plaer de participar i durant unes setmanes vaig viure encara dins el núvol de lux aeterna. I aquestes coses. L'altra vegada va ser fa gairebé dos anys, i ho recordo perfectament, quan tot semblava que anava malament i, tot i això un dia algú em va fer veure que els dissabtes, els dissabtes seguien funcionant. Quan em pensava que res m'animava, aquesta estona de cor em seguia il·lusionant. I poc a poc vaig tornar a afinar-me i amb els mesos, la majoria de les coses ja no eren tan greus. Però tot va començar un dissabte.

Així doncs, tot va començar un dissabte. Que la música emociona, això ja ho sabíem des del principi. Però de tota manera, no puc deixar d'haver d'agrair la música més viscuda amb les persones. Que no hi ha res com sentir aquest benestar com nostàlgic, com nyonyo, que dóna això de cantar nadales a l'octubre. Tan suaument, tan càlidament (que fa calor) The stars in the bright sky. Oh. Ullets d'estrelletes, tenim tots plegats. En un cor, el pitjor de cadascú no es nota tant i el millor es fa més gran en el conjunt. És, agafant les paraules d'algú que jo conec, un despertar. Un dia o altre ho havia de dir, això. I bé, les nadales de vellut a l'octubre em semblen un motiu tan bo com qualsevol altre.

Tornem a Berlín

Perdó, perdó, sé que vam dir que ja no viuríem més en el passat, perquè ara tenim un present i un present és ara, i el present sempre serà més viu que el passat precisament perquè l'un és un i l'altre és l'altre, bla bla bla. I ep, que consti, que encara no m'he posat a parlar d'aquest fred però vaja, que la tardor ha fet córrer rius de tinta i que això d'escriure va començar una tardor de ja fa temps. I que sé que quan vam ser a Berlín els dies ja es feien curts; que sé que això que ara es fa evidentíssim era llavors ja latent. Però em trobo amb un però, inevitablement, com sempre, em trobo amb les adversatives que no ens deixen mai tranquils. Ja sé que vam dir que prou, ja sé que ara això no toca. I tot i així no ho puc evitar, pels centres liles dels sols més càlids. Pels fums dolços, dolços. I també pel soroll dels rems a l'aigua i les rialles a un nivell sonor infinitament més elevat del que els pobres berlinesos troben suportable. Aquell llac enrevessat en un parc immens, i va, let's rent a boat, i cantem una mica, no? A veus, vinga, sempre és tan divertit cantar a veus en públic, intentant mirar endavant per no trobar-nos amb la llavor de la riallada als ulls de l'altre que ens faran explotar a tots plegats. Afina, afina, no em miris que no em podré aguantar el riure. Aquesta vegada, aquest estiu, Berlín va ser diferent. I me l'he estimada cada vegada, aquesta ciutat, però ara mateix no em puc estar de recordar aquella estoneta descobrint afluents i cantant i gravant els vídeos aquells que encara deu tenir algú però ja no hem vist més. I avui, que és dia de donar gràcies, una mena de sol d'estiu s'encén dins meu entre la barca encallada i els rems amunt i els caps acotats per no tocar les branques baixes dels pollancres sobre el riu. I he d'agrair que una cosa que va començar sent tan petita hagi acabat creixent com una partida de continental que omple fulls i fulls i fulls.

Estic (més) sentimental, què hi farem.

Els nens dels contes

Quan parlem amb un cafè davant (un; només el teu) és tot plegat discursiu i ben lligat, literari i retòric. Fantàstic, fantàstic. Que fa mal escriure, que fa mal llegir, però és el camí, la lletra que fa sortir les coses de dins sembla ser que és l'únic camí. Mmmmm, potser també la música. Potser les coses boniques, tan clarament, tan simplement. M'agradaria saber què ens ha fet així. Ho penso sovint, ho penso molt més sovint del que reconec. No som només tu i jo, sinó una bona colla. Avui llegia per casualitat que Confuci va dir que "aprendre sense pensar és inútil; pensar sense aprendre és perillós". Ha, ha, ha ha ha. Però nosaltres som més de pensar sense aprendre, oi? Si més no, en aquest cas concret. És tan trist i bell, i és tan horrible posar junts aquests adjectius i quedar-nos tan amples. Et dic la meva teoria? La diré a tothom: crec que nosaltres som els nens dels contes. Que quan érem petits vam aprendre a estimar històries boniques, i després vam començar a voler-les trepidants, interessants, originals. Que un bon dia algú ens va dir allò de "quan les històries tenen final feliç, senyal que el final encara no ha arribat" i ens vam apuntar al carro del drama, que sempre dóna més joc. Que vam tocar amb els dits aquell amor dels poetes, l'amor de dir "perquè has vingut han florit els lilàs" (segueix-lo, segueix-lo, sé que el segueixes i això em fa feliç), i coses d'aquestes, i ara en tenim impregnada l'empremta, com d'una tinta espessa i multicolor que tot ho taca i ens encadena a la dictadura del color.

Som els nens dels contes, els que ja fa temps que intuïm que la realitat no és l'element que ens defineix, que fem el que fem sempre queda una engruna d'allò que seria, allò que podria haver estat si l'argument de cop i volta prengués un gir inesperat. Els nens dels contes que saben viure només a mitges (i m'excuso, de veritat, per haver-te inclòs en aquest grup més absurd que selecte), que no han sabut fer el gest de tancar el llibre. Com aquell a qui, "del poco dormir y del mucho leer, se le secó el cerebro"... tot i que prefereixo pensar que el cervell o el cor o el que sigui, no el tenim pas sec, sinó estovat de molts anys així, que tenim una sobredosi de somnis i aquestes coses passen, i així jo segueixo esperant -amb més o menys convenciment- superar aquest estadi de maduresa sempre relativa, amb una estètica entre naif i romàntica (en el sentit, és clar, del XIX que no hem viscut); tant quan ho faig expressament com quan no. Esperant -torno a un "nosaltres" que m'alliberi una mica- que algú ens perdoni per no saber posar els peus a terra. Esperant que algú ens perdoni per tenir la barra de dir aquestes barbaritats de nosaltres mateixos en atacs d'autocomplaença victimista. Esperar que ens perdonin perquè potser no és culpa nostra. Sí, com m'agradaria, saber què ens ha fet així.

Setembre

"Avui fa un bon dia, eh?", per concloure la conversa, i era veritat. El blau aquest de setembre que seguirà sent blau però ja no serà de setembre. Les fulles dels plataners cruixint sota les rodes de la bicicleta, que havia notat com una anomalia; "Per què, si gairebé encara és estiu?" d'aquells pensaments que passen en un tros minúscul de segon, just abans de pensar en el semàfor, o en els vianants o en els bonys del carril bici que em fan saltar del seient fins la teulada de l'edifici rosa del Balaguer. Gairebé encara és estiu. L'any passat m'haguessin dit que una construcció així és agramatical.

Pensava i em feia mal deixar enrere del tot aquest mes curt que va començar tan lluny, tan enllà, fa tant temps. Un mes curt de dir el que és inefable, en el sentit estricte del terme, i seguir parlant d'enyor i irrealitats, i anar temptejant terrenys del que m'agradaria fer, i anar buscant plurals que no són meus -i, encara menys, nostres- i atrevint-me a rememorar les coses de fa temps amb un victimisme fastigós. I atrevir-me a fer moltes, moltes coses amb un victimisme fastigós. Tornar a Tristany però sense Wagner, sentint les musiquetes que més em sembli que em poden fer sentir pitjor (tots ho fem, tots ho fem...) i oblidar-me de trobar el límit per frenar. Oblidar-me de frenar fins al punt d'enrabiar-me una mica més quan entenc que el setembre s'ha acabat, que això és la tardor, que ningú no pot allargar les cames per mi per saltar aquest bassal. Quan en el fons segurament és una sort. No sempre hi ha tants punts simbòlics de canvi. No sempre es tenen tantes excuses per passar pàgina.

SURGE ET AMBULA, diuen les lletres que queden sota els meus peus. Ara tornaré a caure sobre la bicicleta i seguiré fins l'estació com una fletxa, sense pensar més en les fulles.

Un mar de flors vermelles

Caldrien tants abrils! Tants abrils que el món es bressés al so d'una nova pau revolucionària. Voldria tenir la certesa d'un dia encara per albirar, en què podré dur a mans ben plenes un ram immens de clavells vermellíssims, i més encara que un ram; un mar! un mar de flors vermelles que parlin d'abril, que prometin demà, que evoquin la sang que es desvetlla. Tothom necessita un abril pel qual lluitar. Podem dir que parlem de setembres, però no, el que volem són abrils, abrils que ens empenyin cap al que és nou, cap a la flor que espera per obrir-se, cap al que ens dóna una raó per existir. Quan no hi ha una raó per existir, les hores se succeeixen les unes a les altres sense pena ni glòria. Vaja, sobretot sense glòria, que la pena va i ve sempre igualment.

Passar revista

Passar revista. Anar al cinema. Envejar intensament la gent que sap fer allò de mirar enrere alhora quan es diu adéu. Declarar que no hi ha res com el barroc. Desesperar-se una mica. Començar. Ensenyar totes les dents d'un somriure-sospir amplíssim respirant facultat altra vegada. Començar, sí. Mmmm. Tornar a les parets grogues i als trombons de l'aula del costat. Enyorar, per variar una mica, enyorar. Deixar-se endur per paraules estrangeres. Acabar un llibre. Encetar-ne un altre. Divagar sobre la qüestió dels finals i els principis (encadenem principis, vinga, que no hi hagi cap final que no sigui un nou començament). Allargassar l'estiu més enllà de les vacances. Respirar tan profundament que es desdibuixi el límit entre l'alè i la vida. Picar l'ullet a la casualitat. Beure cervesa. Riure. Agafar la bicicleta, baixar a la platja, que l'aigua sigui blava, i ser-hi a dins, tenir fred. Dir mentides. Estudiar els inventors de l'amor. Pensar de tant en tant en Tristany i Isolda.  Traduir i traduir-me. Menjar gelats de pera i entrepants calents de formatge de cabra, melmelada de gerds, poma, nous; assaborir, en definitiva, assaborir la vida de miralls i colors. Avorrir l'infinitiu. Canviar d'opinió, una i mil vegades. Somniejar una mica, buscar vols barats a Copenhaguen o a Zagreb, visitar webs de conservatoris i fer-ho sense amargor, com qui va a emprovar-se vestits caríssims només per diversió. Recordar. Fer plans. Obrir finestres.

John Boy i els seus amics

Els concerts en directe poden ser molt intensos. Tot depèn, és clar, depèn de moltes coses. Però puc assegurar que l'aglomeració de fans de John Boy em va sobrepassar. Va ser, potser, el cim de les moltes coses que m'estan sobrepassant últimament. La marea decibèlica i el ball de les llums i el so es posen dins el cos i el fan lliure i el fan ple. Aquesta música em captiva perquè té ungles. De veritat, té ungles i esgarrapa quan cal, és una música que fereix amb una lletra que fereix. Vull dir, que deixa al descobert la víscera, allò que hi ha dintre, i ho transforma en energia explosiva, en emoció. Cada cançó té frases que mereixerien ser escrites amb esprais clandestins en parets anònimes. Versos que de cop i volta t'entren per les orelles i et reboten a tot arreu. "Yo mataré monstruos por ti", un clàssic, és l'amargor eterna de la cervesa al paladar. Versos que esfilagarsen les meves pors més inconfessables. Els batecs de la bateria en paraules sinceres i doloroses i entregades, catàrtiques fins a l'extrem, entre els llampecs que retallaven els núvols al cel violeta. Mentrestant, el vent de la nit trenava cabells i banyava pells nues, i jo decidia que potser havia arribat el moment de canviar de bàndol. No hi havia pensat abans, em sembla, ja m'estava bé ser dels que només somien, ja m'estava bé veure'm a mi mateixa així i de cop i volta vaig pensar de saltar amb més energia de la que aquest món pot considerar realista i viure, viure, viure. De seguida vaig notar que no era bo cremar etapes d'aquesta manera. Però som éssers únics! De veritat. "Si ni tú ni yo nos conformamos fácil, ¿no es duro de aceptar que seamos selección natural?" Doncs sí, clar que és dur, però anem fent, anem fent.

M'agradaria poder dir amb aquella seguretat: "el miedo al fin cayó", i tornar a Bowie com si res no hagués passat, desafiar el record de la cervesa a la llengua i oblidar per una estona els capvespres rosats com el d'avui que hi ha abans de les nits plenes de llampecs com la que va acabar amb un espectacle de Santi Balmes i els seus músics salvant el cul amb una dignitat divertidíssima, i salvant la nit amb els últims càntics compartits amb la marea d'amics de John Boy, tots plegats gairebé religiosos. Fantàstic, nens, fantàstic, però fantàstic de veritat, no amb aquell deix d'anunci, no, fantàstic amb el "Ya sé que no somos una pareja al estilo de antes, pero no es necesario tener principios, lo importante es tener finales" que m'arrenca un somriure cada vegada.

Dolçor

Tots asseguts en rotllana, avui al matí, dient-nos les coses boniques els uns dels altres. Jo, com tots, agafant amb dos dits un paperet on havia de dibuixar allò que els altres em deien que els evocava. I m'ha tornat a sorprendre que el que la gent destaqui de mi sigui precisament la pau. La pau. Tant que la buscava, tant que la no-trobava, tant que qui sap on deu ser, la pau. Però potser és veritat, i ells tenen raó i jo no, i la pau ja és en mi i la meva opció és senzillament no veure-la per poder seguir pouant el fruit dels dies. Potser la pau ha baixat amb mi des del silenci preciós i fràgil de la Borgonya. L'enyoro tant, molt, tant més del que m'esperava! Tinc la sensació d'haver estat durant temps un gran mirall, reflectint sempre qui se'm posava davant, qui se m'acostava prou, amb una capacitat d'adaptació curiosa. Tot corrobora aquesta teoria estranya: des del moment dolorós de decidir que no necessito qui no em vol a la seva vida a la constatació de les diferents cares del prisma que semblen contradir-se i que, tot i així, innegablement són.

La pluja em degota pels cabells i per l'esquena. La lluna roja jeu rere els núvols. Les coses reprenen el seu curs amb una naturalitat que envejo. I aquí el mirall, aquí la pau, impregnada d'una dolçor que no és la meva però que no em resulta tampoc incòmoda. Encara que jo no sigui de coses tan dolces, per uns dies podem fer una excepció, podem oblidar la xocolata amarga i tots els seus jocs de paraules. Encara que jo mai hagi entès la dolçor (com a màxim la dolcesa) en aquest punt de suspensió entre l'embranzida del salt i el vertigen de la caiguda em permeto un descans, un gaudir del que no pot ser. Acceptar amb els ulls tancats i un somriure el trosset d'irrealitat que m'ha estat regalat.

Voldria un altre mirall just davant, ben a prop, per poder reflectir la llum eternament. Deu ser això, aquesta dolçor, el rastre del silenci perdut per un camí massa llarg. Massa lluny. Però potser també tan a prop. Potser també dintre meu sense saber-ho. Com la pau que m'he endut arrapada als records. Quan tanco els ulls em vénen tots de sobte i m'embafen encara més. I em colpeix la incertesa de no saber cap a  on vaig, però ho fa, és clar, amb aquesta suavitat de petó de bona nit que m'encanta i em delecta i em desconcerta.

Després

Ara, amics, aquest temps d'ara es diu "després". Després d'un tornar esglaonat i suau: de Taizé a Taizé, de Taizé a Sant Feliu, de Sant Feliu a Barcelona, de Barcelona a Casa. Anar aterrant amb les princeses aquestes precioses a les mans, i una mica suspeses a la comissura dels llavis, a la punta del somriure, després de dues setmanes juntes totes quatre. I somric, somric ara també per la sort de tenir-vos. L'aterratge ha estat, doncs, suau suavíssim, però estic més tova que una barreta de xocolata deixada cinc minuts al fons d'un bol de te calent. Encara. Després del primer diumenge, després del segon diumenge, després de dilluns i de dimarts. Suposo que és el més normal del món. Però és diferent de sempre, és diferent de tot el que havia conegut, és una tornada a casa diferent de totes les que havia tingut fins ara. Perquè torno amb les mans plenes de preguntes que no sé respondre. I no parlo de grans preguntes sobre el sentit de la vida, no (aquestes, si fa no fa, les anem suportant) sinó de preguntes senzilles i petites que martellegen la consciència. M'agradaria comprendre una mica millor els mecanismes de l'enyor. Saber per què, per què, per què i com tot plegat, per què i per qui. Hi ha temps i temps, hi ha plors i plors, hi ha sabers i sabers, i hi ha no-sabers i no-sabers. Sabeu què sona? Al meu cap, amb un beat que em ressona a les costelles, sóc una gran caixa de ressonància per la veu del Bowie clamant que les coses són possibles. 

Baixo a l'Infern i torno a pujar, i em costa decidir on sóc. Em costa decidir com sempre. Paraules que no entenc es van escolant dintre meu i buf, buf, hi ha coses que estan prohibides, eeeh, hi ha poesies que estan prohibides. La poesia, com la gent massa perfecta, s'hauria de prohibir, o la gent acaba fent bogeries. Somric, altra vegada. Tova tovíssima, però somric. 

I need feminism

Fa potser un o dos mesos, en les moltes hores que guanyo-perdo estirant-les a la nit i dormint quan no toca, vaig anar a topar amb un enllaç a una pàgina on es veia un mosaic de fotografies de persones aguantant una pissareta blanca que deia "I need feminism because..." i el seu motiu particular pel qual deien que necessitaven el feminism en qüestió. Des de llavors he estat pensant fins a quin punt necessito jo aquest feminism. I el necessito molt, però molt. I em costa dir-ho així de clar, em costa perquè les paraules a vegades es carreguen tant del seu sentit que sembla que s'allunyin. Vull dir, que jo no m'atreviria pas a parlar de feminisme, així amb totes les lletres, perquè d'alguna manera em sembla que sempre m'acabaria contradient, em sembla que és molt injust però ha acabat esdevenint una paraula violenta contra la violència. Sé que això és, fins i tot, lleig de dir. Per això em va anar bé descobrir la paraula tallada, en anglès, tallada abans que al meu cap l'inconscient donés el senyal per engegar l'engranatge que un mot "feminisme" tot sencer hagués posat en marxa. No m'agrada que el feminisme sigui sempre qüestionat, es posi on es posi, pels uns com una cosa innecessària o ridícula, pels altres com una aparença en la majoria dels casos. No vull que qualsevol cosa sigui poc feminista. No vull que qualsevol cosa sigui violència. Perquè sí, tot pot ser violència, però llavors ja no en el camp del gènere, sinó en qualsevol tema, qualsevol lloc i qualsevol moment. Suposo que també hi té a veure que no m'agrada que les teories es fiquin dins del meu cap sense el meu permís, no m'agrada que ningú pugui dir "penses això per influència de la societat patriarcal i no te n'adones". Encara que moltes vegades segurament sigui veritat. No em sembla bé que la fixació per la igualtat acabi sent rígida, acabi condemnant la diversitat. Ni en el camp del gènere ni en cap altre. La gent té dret a un feminisme de campanya publicitària si el vol, a un feminisme light, potser, però que no per ser menys bel·ligerant és menys veritat. Això volia dir: que la senzillesa no desvirtua la idea, ans al contrari. Que no vull un feminisme que tot ho condemni, no vull un feminisme que sempre entengui cada actitud com una agressió o una ofensa. Perquè em fa enfadar tant quan algú diu que creure en la bona voluntat de la gent és ingenuïtat. Pobra gent. La pobra gent que som nosaltres amics tots amb la nostra bona voluntat, necessitem un feminisme que recordi i ens recordi el dret a no ser jutjats amb criteris diferents segons el nostre sexe, i que alhora també ens garanteixi el dret de parlar fent servir els gèneres gramaticals segons les convencions lingüístiques operatives sense haver-nos de sentir per això menys defensors de la igualtat. Vull aquest feminisme. El necessito, intensament i amb urgència, necessito aquest i no pas el de la propagandística, i tenia ganes de reivindicar-me així: feminista segur, però amb el dret de no considerar que tot és violència, senzillament afirmant-me com a dona i com a ésser humà complet, com a peix sense bicicleta.

L'exigència i la ductilitat

Recordo, fa uns dies, haver intentat explicar la qüestió de l'exigència i la ductilitat a propòsit dels límits, dels límits que per força han d'existir, perquè la definició de límit n'implica l'existència. Suposo. Encara que de fet m'ho invento, és clar. Però vaja, en tot cas els límits existeixen per la nostra condició humana. Això seguríssim. El límit és la gana, la son, l'esgotament físic i mental. El límit és el degotar lent de la salut escolant-se a cada minut que forcem el cos. Però el cos, amics, és dúctil. La ment és dúctil. Es deixen estirar quan hom té l'encert d'aplicar-hi l'exigència justa; prou per alliberar els límits de la seva rigidesa, però no massa per no trencar cap fibra, per anar esprement poc  a   poc,  molt    lenta m e n t, la ductilitat que, igual que els límits, està també implícita en la condició humana. El que passa és que des de sempre hem sentit predicar la cultura del límit, sempre ens hem hagut de sentir dir quin nostre límit, individual i col·lectiu, les coses a les quals no podem arribar. I ens deien, a vegades, "somieu!", i ens feien veure també la necessitat de l'exigència per superar les limitacions, com poguéssim "trencar-les" com qui trenca una tassa de porcellana. Però no es tractava d'això! Els límits no es trenquen, els límits es fan dúctils, es fan flexibles, es desplacen.

On són els límits? Els límits no són. No hi són. Deuen existir, però poden deixar de ser en qualsevol moment.  Perquè l'exigència i la ductilitat els desdibuixen, els mouen sempre més enllà del que era "més enllà" fins llavors. Quan hi ha una llum d'espurnes verdes circulant des del cervell als ulls, a les puntes dels dits, al naixement del melic, als genolls ferms. Corrents d'espurnes curant per fi, calmant una mica, les cintes de dolor que travessen els músculs. El turmell esquerre, bategant. Les parpelles massa rígides. Tot està oblidat per virtut de la ductilitat del cos, la ductilitat de la ment, la ductilitat perfecta i inacabable dels anys que encara no ens pesen a la pell ni als ossos.

Circum

Bucle, rull, camí tancat. Circuit circular circumfús, circumdant. Un agost nou altra vegada, tan llis a punt per ser esquitxat i embrutat, de tot de coses que hi quedaran gravades i seran en mi, per sempre, aquest Agost. Fa tant temps de tot i, no obstant això, qualsevol cosa segueix sent estrepitosament present. Les mateixes cares, o cares diferents. Els rols sempre similars. La incapacitat sempre la mateixa. El sentiment punyent d'estar actuant malament i no saber parar, en ple descens, la caiguda lliure que deu portar al desastre. Malgrat la circumstància, massa circumspecte. Però intentaré ser una mica més justa amb mi mateixa, perquè és molt senzill mirar enrere, cap a l'últim agost i veure on era, i entendre que sóc al mateix lloc, sí, però hi sóc millor. Amb els peus més ben posats, amb l'esquena més recta i els ulls més alts. I bé, es tracta d'això, de cercles i circums, de cicles i costums. Al circ aquest del temps, el circ privat de cadascú on exhibim, amb més o menys gràcia, amb més o menys públic, les nostres misèries. I, malgrat tot, aprendre a dir, a creure fermament, que avui som millors que ahir, que demà serem millors que avui.

Primavera

I ho sabia, merda, sabia que era Einaudi i sabia que em feria i com em feria, ho sabia i tot i així. Tot i així i punt, sense res més, perquè ara vull acabar frases a mitges. Perquè ho sabia, merda, i tinc el cos inflamat ara, com ple de flames enganxades a la pell per sota, arran de carn, i només volia una pau clara i no la tinc i trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la.
Trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la però la necessito perquè quan cau tot de les mans és una pluja de sobte, és la tempesta de sobte, d'estiu, tan inesperada i fresca i calenta.
Fresca i calenta i Einaudi va i diu que és Primavera, doncs molt bé, ell ho deu saber millor que no pas jo, però ara mateix la primavera, no en té un pèl, de primavera, que és un estiu furiós, una tardor fosca, les flames, la grandesa de les paraules, que és tan extraordinària.
I ara em ve al cap la puta grandesa de les paraules, que és tan tan extraordinària que ens pren extraordinarietat a les persones. Sona un piano una i mil vegades mentre em vaig morint de primavera pura i cruel clavant-me agulles sota les ungles i sota la sang i sota les flames de sota la pell: obriu-vos, mans! obre't ventre! D'on surt la primavera si no surt de les mans, d'on surt la tempesta si no brolla del ventre? No em deixeu parlar quan m'agafa aquesta mena d'impuls de metall i violència, no em deixeu parlar.

Bleda

Volia dir que hi ha persones, persones com jo; i hi ha dies, dies com avui, que de cop i volta prens consciència de ser d'aquella pasta que es desfà, d'aquella pasta que de seguida sembla que hagi de començar a plorar i el sentiment sigui gran i incontenible com l'ample cel. De ser, en definitiva, bleda. Una bleda assolellada, que deien a casa, que diuen a casa. Però després ho he buscat al diec i resulta que no, que no vol dir el que jo em pensava, que bleda és una Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. Pràcticament igual que figaflor, l'alternativa, que tampoc vol dir el que jo volia dir. Llavors he pensat quina altra paraula podia anar-me bé aquí, i no l'he trobada, perquè tampoc és exactament "ploramiques" ni "cursi". Potser sentimental (Que es lliura amb exageració o afectació als sentiments, a la tendresa.) tot i que és tan evident que em fa ràbia. Si algú té més idees seran benvingudes, evidentment, només faltaria. Potser sí, potser m'hauré de resignar amb aquest adjectiu que no em va prou bé, per dir com m'agrada si una noia fent-se gran diu "ploro de tant que us estimo", i em sembla bleda (bleda en el meu sentit, no en el sentit del diec) i em sembla preciosa i tan tendra, bleda assolellada, abraçada, amor, boniques, paraules amuntegant-se, sentits que es barregen. 

Plorem, doncs. Plorem amb els castells, plorem amb els ulls de nen meravellats davant les guspires, plorem de tant que ens estimem. Clar que sí. I amb tot l'orgull nostre, d'orgull per qualsevol cosa, d'orgull de ser. I abraçada, amor, boniques.

Lletres dites

Acostumar-se a dir les coses en comptes de callar-les és un procés lent, delicat, complicat. I necessari. No es pot viure en silenci, no es pot deixar que les paraules no dites es podreixin dins les persones callades. Cal cridar. Cal cridar com bonament es pugui, ja sigui amb confessions xiuxiuejades o amb escrits críptics a l'abast de tothom. Ara bé; un cop t'acostumes a dir (no vull dir parlar, sinó dir: parlar és expressar un pensament articulant-lo, però dir és fer-lo conèixer), no-dir resulta a vegades difícil. Perquè el procés t'ha portat a repetir-te una vegada i una altra que s'ha de dir, que dir és bo, i que no dir és dolent. I llavors quan et trobes amb la necessitat de dir una cosa que no vols que sigui dita les idees s'encenen i les paraules et cremen a dintre. Així que ho he de dir, encara que resulti potser victimista, encara que sigui a vegades grandiloqüent. Ho diré: hi ha persones, que quan les mires les lletres se t'amunteguen darrere els ulls, els sons et col·lapsen la gola, només pots pensar en una frase però t'esforces per passar-la per alt. Una frase com per exemple "JA NO SÉ QUI ETS" per a qui t'ha trencat el cor, amb lletres negres negríssimes i tipografia recta. Res de les línies garamond que m'agraden a mi. No, la garamond, que no faig servir aquí perquè em sembla massa personal, serveix més per aquelles persones que t'inspiren un "desitjo tant saber qui ets". I són igual d'inconfessables. Però són -s'ha de recordar sempre-, encara que no es diguin, són.

Tot plegat

Ara, ara és el moment, d'agafar tota lletra i fixar-la tal com és, així, eixuta i crua, tan blau i plata tot plegat, i la pell tan freda tan freda, la roba seca per fi i el vodka traient la puta tristesa de la gent, les misèries fins i tot de qui no te misèries i vinga vodka i vinga problemes. Visca els problemes, ole ole, com ens agraden, que el fet és que qui no té problemes se n'inventa i és tan difícil tot plegat ara mateix que buf, la gent escriu amb tantes igregues i les orelles xiulen més fort que ningú.

L'endemà tot plegat es veu diferent. Desxifrar el que s'escriu quan no es pensa. Despertar en el sentit real del terme. Posar-se sota un sol de dia clar. Recuperar una mica de dignitat. I tot plegat. Posar música que digui "voy a romper las ventanas para que lluevan cristales" i pactar una treva amb la tristesa de tothom que es va enganxar a la pell i a la roba com la pluja. Les tempestes d'estiu són boniques, és així, malgrat tot plegat, malgrat que ens espatllin i ens contratempin i ens desastrin.

I si cridem sota la pluja, és que mereixem cridar.

Deu ser que he tornat allà on es crida i es trenca finestres com si anéssim a un concert de John Boy i només hi hagués ulls il·luminats, una energia boreal als cossos i entre els cossos, de joventut rabiosa, de desig rabiós, dels extrems de la rialla i el plor confonent-se, i tot plegat tira cap a la rialla, però alguna cosa petita que portem dins tots plegats ens arrossega a vegades cap a aquest estat agredolç a cavall entre ahir i avui o avui i demà, alguna cosa agredolça com tots els dies que ens hem perdut per fer les nits eternes.

Luck is an attitude

Ara sí, ara sí, parlem-ne. Suposo que quan em vaig voler dir-ho així de clar i em vaig trobar parlant d'anuncis no devia ser el moment. "Luck is an attitude" és l'eslògan de Martini que una ment brillant devia parir en consonància amb l'anunci aquell. Que mira que està ben parit, l'anunci. La gent de la marca ho sabia i per això després van fer tot de versions noves i versions llargues i de tot. La qüestió és que és una veritat com un temple. Ara que ja no s'estila el tema de demanar protecció divina, la gent demana les coses a la sort. Sort als exàmens, sort a la feina, sort pels embolics de faldilles, sort a la loteria, sort per la vida en general. Qui busca trèbols de quatre fulles, intenta guanyar-se un trosset de fortuna, de fortuna de la bona, (no de "tener fortuna" sinó de "ser afortunado" com em sembla recordar que deia la Shakira en un altre anunci, un de rellotges) res de diners sinó una fortuna d'aquelles d'haver nascut amb la flor al cul. I és cert, objectivament parlant, que hi ha gent amb més sort que altra. I que hi ha persones que neixen amb una estrella especial i sembla que hagin de triomfar en tot, fins i tot quan les coses no depenen d'ells mateixos. O, a l'altre extrem, els que neixen estrellats, el "jo crec que tot el que faci -pausa dramàtica- li sortirà malament!" ("Llucifer! Sembles un diable que t'hagis passat al cel!") i sembla que hagin de ser uns pobresdesgraciats tota la vida, pobresdesgraciats així tot junt i dit amb molta cara de peneta. Però tots, en general, tant els uns com els altres com els que ni tanto ni tan poco van fent la seva vida i pensen de tant en tant en la sort, alguns quan la troben a faltar i altres quan no es saben avenir que sigui sempre al seu cantó, i tal.

Però tornem al Martini. Tornem-hi, tornem-hi, tornem al Martini. Perquè m'he passat molt temps pensant que tanta sort com tinc, algun dia havia de sortir per l'altra banda; el meu cap verinós és una mica reticent a acceptar els regals de la sort perquè sí perquè són així. Haver nascut exactament on i quan ho he fet, haver crescut amb les virtuts i els defectes que m'han tocat, exactament aquests. Quina sort, eh, quina sort. Hi ha sorts millors, suposo. Però la meva sort és gran i maca, per dir-ho així en dialecte iaia, i no sé si m'atreviria a voler-ne una altra si es pugués. M'agrada aquesta "sort" que és la meva circumstància. Els meus germans, que són un regal, potser el més visible dels que tinc encara que n'hi hagi tants, tants altres. Sempre he estat agraint a la sort que hagi posat al meu camí les persones que hi ha posat, i agraint-li també totes les vegades que el meu cap, ell solet, m'ha tret dels problemes que jo m'havia buscat amb les reaccions més brillants sota pressió. Traient la informació del fons de la meva memòria quan jo, us ho asseguro, no tinc ni idea de com ha arribat allà. I pensava que una sort així, ves, no me la mereixo, i que ai mareta quan la sort s'acabi, això pot ser molt fort, senyors, que no és just que tingui jo tanta sort, no és just. Però no tenia raó, jo, amb aquests raonaments que passaven per alt la variable més evident. És tan clar com dir que "luck is an attitude". I és molt fort, però ho és, és una actitud! La sort de veritat és aquest agraïment que quan algú no el té no se n'adona que li manca, i quan el té el troba tan obvi que no s'hi atura. Agrair les coses bones és la base de la sort: adonar-se de la sort que es té. No hi ha més! Tothom té sorts a la seva vida, és un fet. I pels que no en tenim mai prou (i la sort no és precisament una cosa per cansar-se'n de pressa) o pels que no aconsegueixen veure les seves sorts, la resta es busca. (Aquest, i no el tema de l'agraïment, és l'esperit de l'anunci de Martini): busca la sort. Sigues la sort. No em vull posar en plan Paulo Coelho ni res, però encara que sembli mentida, és fàcil i tot. Només és posar-hi musiqueta de trompetes i, és clar, actitud.

Xocolata amb sal

No és broma. La xocolata així fondant amb un bon tant per cent de cacau i un pessic de sal és menja divina. Es veu que potencia el sabor o una cosa així, jo no m'ho creia però és veritat. És preciós, és fantàstic, dóna peu a trenta-mil metàfores perfectes. Amazing que te cagas, vaja.

El que volia dir és que posar sal a la xocolata sembla una bogeria, i tot i així funciona. Dir que funciona precisament perquè és una bogeria seria bonic però seria mentida. No; simplement, resulta que funciona i la clau és, n'estic segura, la intensitat. Perquè el que fa la sal és fer encara més viva la intensitat ja evident de la xocolata, i la intensitat pot ser una meta o un modus vivendi, però tothom la té a la punta de la llengua i sobretot els més joves, sobretot els que creuen que el foc els corre per dins i l'estiu i la primavera, els àvids de tot diuen, diem, "jo vull viure i no existir, jo vull viure intensament, jo vull, jo vull, vull intensament, estimar intensament, tastar intensament, la felicitat intensa". Però la intensitat no és tan fàcil d'aconseguir com de dir. Perquè no és un element per afegir a la suma; no es pot estimar i després afegir-hi "l'intensament", de bon principi ha de tenir la llavor del descontrol: de la desbandada, de l'estampida i del corrent. Perquè la intensitat és salvatge, i moltes vegades la rutina va fent-nos anodins i acabem descafeinats, desnatats, sense armes per afrontar a queixalades aquest descontrol que porta la intensitat a les nostres vides. La intensitat és el resultat del xoc, de la violència entre uns altres conceptes que ja eren intensos en un primer moment i per separat. Com per exemple aquesta veu, aquesta música i aquesta poesia d'aquí sota que em moria de ganes de penjar des que m'ha vingut la "intensitat" al cap i als dits.

Els trenta segons

Diuen que les noves generacions no sabem esperar. Quina sentència més evident i més terrible! Ara ve la següent: la culpa, la culpa la té internet! No, millor encara, la culpa la té "l'internet" com diuen els avis. La culpa que trenta segons ja siguin massa. La culpa que tot ens arribi de pressa. Trenta segons no són ni la dernière minute. Però són molt. Són massa, són massa. Són la diferència entre perdre o no perdre el tren. La diferència entre l'espera i la no espera. El cansament i el no cansament. La cançó massa llarga i la cançó massa curta.

Franges de trenta segons s'encadenen eternament, saps? Com si enlloc de comptar minuts comptéssim migminuts. Les nits són plenes de migminuts inacabables, amb cada petit segon fent-se llarg i més llarg, estenent-se a través de fraccions de segon sempre iguals però cada   vegada   més   espaiades. Com els batecs del cor en un ritardando etern. En un fade out impossible.

No sé on ho vaig sentir, això dels trenta segons. És igual, era només una excusa. Em preocupa no saber esperar. Em preocupa la línia entre l'exageració i la justificació en l'amargor del to d'algunes converses. No tenim quaranta anys, et dic. I m'ho dic, també, a mi. No tenim quaranta anys ni noranta, no tenim ni vint anys i ens desesperem per trenta segons. Són lentíssims potser, són gairebé eterns, però no deixen de ser només trenta segons, i no sabem esperar. "Qui espera desespera". Desesperem. Més del que voldríem. I el que volia dir-te tampoc era això tan resignat, tan a la línia-entre-la-rabieta-justificada-i-la-rabieta-exagerada sinó que deixem passar els minuts, que no n'hi ha per tant. Potser tampoc n'hi ha per tant poc, merda, però vaja, què hi farem. Però que la culpa no és nostra eeeh! Que consti, que nosaltres potser no sabem esperar, però la culpa és de l'internet que ens fa creure que tot ha de venir de pressa. Quants segons triga el youtube a carregar l'enllaç de la Carla Bruni d'aquí dalt? No res. Menys de trenta, segur. I doncs el que t'anava dient, que tot plegat estan sent trenta segons de res, que això encara no es pot dir espera, i que t'estimo i que poc a poc, i que quan en fem quaranta potser ja hem après a no tenir pressa, qui sap.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.

La lluna la pruna

L'estiu tampoc és una estació tan fantàstica. Vull dir, que fa calor, que se sua, que el sol pica i crema el nas, que si t'encostipes després no hi ha manera de fer bondat. Mil vegades la tardor, és clar. Però de tota manera arriba el solstici; arriba l'inici, l'esclat, l'explosió; arriba així com de sobte el final del juny del vertigen i un juliol groc i calent com un gelat gegant que es desfà treu el nas. No; l'estiu ens agrada perquè també són nits curtes plenes de llum, i fosca esquitxada de llumetes de colors. Ens agrada perquè l'estiu vol dir recuperar l'essència primera dels matins, els matins al llit, els matins al sol, els matins de lectures i capbussons. Els matins, les tardes, les nits, prenen caires diferents quan és estiu. La lluna la pruna riu des d'allà dalt. Groquenca com el meu juliol. Esquerdada, plena, burleta de mi perquè sóc així de mirar la lluna, de pensar que és tan bonic que la lluna plena banyi les nits dels solsticis i és fastigosa tanta poesia gastada junta. El "cursi" ja no es porta, ara. Això és més per Sant Jordi, ara s'ha de ser fresc i espontani com els vestits blancs i el gas petit del cava. És bonic, i és bonic que sigui bonic, i la veritat és que és mentida que la cursileria passi de moda. La lluna la pruna és i serà. Sensual i rodona com ella sola, damn.

L'estrés feliç

El dia de la música és cada any un dia ple de concerts, d'anar amunt i avall, de no arribar tard, d'on he posat la roba negra. El juny tot sencer, de fet, és un mes d'on he posat la roba negra. Un mes de pensar d'on trauré el temps per fer-ho tot, de pensar que he d'estudiar això i allò altre, i que sembla que mai s'hagi d'acabar. Total, que s'ha acabat. I avui és el dia de la música (que podria ser qualsevol altre, però el 21 de juny és un dia la mar de bonic)i serà l'enèsim final de tot plegat, que aquest juny tenia un "final de tot plegat" pràcticament cada setmana. És el que passa, fem música i és el que passa. Com deia el dia 8, punts i seguit. I avui tots a posar-nos la roba negra, que toca cantar, que toca tocar, i toca assajar com sempre. La rutina de sempre. Amb aquest punt d'estrés. És una rutina feliç, és un estrés feliç. Quan em miro la gent que fa música així, que coneix aquest estrés i aquesta rutina, veig molt clar que la música els "fa" a ells molt més del que ells "fan" la música. Perquè la música sempre va un pas endavant canviant les persones: per més que t'endinsis en la música, inevitablement la música estarà molt més dins teu. I és igual com es presenti, de veritat, el dia que t'adones que amb la música pots treure el millor de tu mateix ja no hi ha marxa enrere. I quan la rutina i l'estrés poden ser més emoció que altra cosa, això és extraordinari.

 És un topicazo, ho sé, com també és un topicazo escriure sobre el valor de la música bla bla bla el dia de la música. Però necessitava una excusa de pes per penjar aquesta meravella d'aquí sota, i la veritat és que no té res a veure però de fet és el meu blog i escric tòpics si vull i sóc incoherent si vull. M'agradaria veure la cara del senyor Saint-Saëns, que ningú no sap mai gaire com s'ha de pronunciar, si sentís aquesta mena de remix fantàstic que es treu de la màniga Muse. Amb això a les orelles, qualsevol té ganes de parlar de l'estrés feliç.
 

Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

Punt i seguit

Doncs això, punt i seguit. Punt perquè s'acaba, i seguit perquè no s'acaba, punt perquè alguna cosa nova tot just comença, i seguit perquè de fet no és una cosa tan nova, punt perquè per fi el final de la folia em deixa amunt amunt amunt, i seguit perquè des del principi de qualsevol folia estic amunt. Però avui més. Més perquè mai havia estat tan "part" i tan "artífex", i perquè no estava segura de poder-ho fer, i mira. Les coses passen i és una sort tan gran, tan gran. Així que planto un magnífic punt i seguit aquí i avui, contenta, satisfeta, d'haver pogut respirar com feia temps que volia respirar.

Gràcies a tots, cadascú a la seva manera.

 

Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

Ani DiFranco sona com un retorn

Ani DiFranco sona com un retorn. És molt curiós estar segura de no haver escoltat mai una música i que soni tan reveladorament com un retorn. Amb la mica de por de fracassar que fan els retorns, amb la moltíssima por que porta desfer camí, i tornar sobre els propis peus, o arribar als arbres que ja has vist des d'un altre camí i pensar que potser caminava en cercles des de sempre. Veure tot el bosc sencer però tornar als mateixos arbres. A una sensualitat exactament igual que la de fa temps. A aquesta guitarra a batzegades i brruuuum bruuum brrrum. Ani DiFranco sona com un retorn, i el retorn és tan ambivalent (com el barroc, que és ambivalent, i aquestes coses que són boniques de dir perquè "ambivalent" té tantes lletres), tan ambivalent, com tornar a casa i no saber si està bé que això sigui "casa" o si ja tocaria construir una "casa" diferent d'aquesta. Potser créixer com han acabat fent tots, potser tocaria. Però sentir-me plena, sentir el centre, l'origen, sentir la seguretat que dóna la petjada sobre terreny conegut. Cada pam de terra que visc, ja la sé, ja la sé, la conec i és la meva. El retorn planteja el dubte. El no-saber si això és recular o si és només reafirmar-se. Són la mena de coses que puc pensar quan de cop i volta em ve al cap el nom d'una cantant de qui algú m'havia parlat fa potser un any o dos, i esprémer el cervell fins a recordar el nom concret, i llavors posar Ani DiFranco i que soni com un retorn.

El principi del final

I ja està, aquí tenim el principi del final, del final del principi. Fora classes i a fer feina, i a espolsar-se la mandra i l'estar espantada perquè a mi m'agraden els principis, no els finals. I el final del final, és sempre el principi d'una nova cosa, però quan el final comença i encara està per embastar, tot encara espanta (no fa por! però espanta). Avui, encara, tot espanta. I bé, com que avui és només (encara, encara) el final d'una cosa petita com és un curs de la Universitat, i tal i qual, doncs he de tornar a dir que fent les famoses enquestes vaig descobrir que estava molt contenta dels professors i de les assignatures. I avui un cop m'he adonat que no he de tornar a classe fins al setembre (i un cop m'ha agafat aquella pena tan dolça) he descobert que estic molt contenta també de tota la resta, tot el que hi ha més enllà dels professors i les assignatures, i que fa un any era un principi i ara ja no ho és, ja no ho és. Tinc la pena tan dolça niant a tot arreu i el sol em fa mal als ulls, i és culpa meva, per no comprar-me d'una vegada unes ulleres de sol, i per estar escoltant Cat Stevens i plorar una mica perquè ve de gust. I em pregunto per què fa un any hi havia un final tan clar que només tenia gust de principi i en canvi ara em surt el drama, i suposo que deu ser per això, perquè estic espantada i no ho estava fa un any i perquè el final no és avui sinó que serà d'aquí a una setmana (i serà un senyor final, un final de molts anys) perquè em fa il·lusió tot plegat però m'espanta, i suposo que sí que deu ser per això que no compro unes ulleres de sol encara que ja sé que hauré de mig aclucar els ulls, i deu ser per això que em poso Cat Stevens encara que ja sé que si l'escolto em vindrà de gust plorar.

La gent fosca

"La gent fosca". Ho va dir així mateix. Algú de qui no esperava una diferenciació tan categòrica. Em va sorprendre, i també em va fer pensar molt. Digues, bonica, qui és la gent fosca? Què vol dir tornar-se fosc? No li vaig preguntar tot això. Ja ho faré, ja ho faré. He de dir que em va impressionar moltíssim sentir la paradoxa de la gent fosca en boca d'algú com ella (espero que no li molesti que ara ho "reflexioni en públic"!). Jo ja fa un temps que intento passar per alt aquest tema, perquè no em vull repetir, i perquè al cap del temps he acabat trobant aquesta mena de foscor com una pretensió. No sé si és allò a què ella es referia; suposo que no. La gent fosca (o en tot cas un dels tipus de gent fosca) és la gent que entén la felicitat d'una altra manera. O que no entén la felicitat. No sé gaire com dir-ho. És la gent que enlloc de fer fugir els seus fantasmes gairebé els alimenta per veure què en pot treure d'útil. No de bo, sinó d'útil. És a dir, la gent que té la sensació que allò de fosc d'ells mateixos és el més interessant que tenen, i per això decideix potenciar-ho. Alguns busquen una façana ben lluminosa, blanca i lluent, per quedar-se amb una foscor íntima, i d'altres exhibeixen la seva fabulositat i supertxatxisme fent fotos de gent nua plena de pintura i coses així. Ser fosc és una manera de ser feliç sent infeliç, barrejar les dues coses en una mescla agredolça sempre força saborosa, tot i que segurament mai prou bona. Per això la gent fosca sovint no és bona companyia, perquè no saben estar, no saben voler i no saben saber. I per això trobo blskdfblf que algú digui "m'estic tornant fosca i m'agrada, sóc feliç així però envejo la gent que és feliç sempre cap als altres, i em sento inferior". I quan dic "blskdfblf" vull dir un adjectiu que no sé si existeix però que ara mateix no trobo. Vull dir que afirmar això és pervers però bonic, dissonant i seductor i sensual i terrible. Vaja, així com la gent fosca.

Deja que me crezca,

me apasiona exagerar. Retornar a la belleza De las cosas inconexas

M'equivocava

Juro que tot fa aquella olor estranya d'estiu, i que espero el que ha de canviar, perquè l'olor d'estiu vol dir canvis, i veig els canvis que ja hi són i tot ho embullen, i espero els canvis que han de venir amb un ull sec i l'altre no. Perquè sempre és així. Perquè per alguna raó que no sé normalment ploro només a mitges.

Un bon dia, t'adones que has oblidat. De veritat. És fortíssim. Perquè jo no sabia tot el que havia oblidat -sembla molt obvi, no ho sabia perquè no me'n recordava. Recordar vol dir tornar a passar pel cor i oblit és una paraula molt trista. Un bon dia l'oblit deixa de ser oblit si per atzar alguna cosa fa llum aquí dintre la caixa polsosa. I em deixa veure alguna cosa. Lluny encara de les parets. Parlo de les parets de la caixa però no les he vist mai, no sé com són ni sé si hi són, però dic "les parets del meu pensament" i em quedo tan ampla. L'ombra és tan allargassada, tan, que només conec la foscor dels seus marges. I per dins, per dins és sorpresa. No és que la rebutgi, és que no la conec. De veritat. He parlat de defectes i vanitats creient que com a mínim uns pocs anys de donar-hi voltes em donaven alguna credibilitat sobre mi mateixa parlant de mi mateixa i ara m'adono que he perdut una part d'aquest temps sense adonar-me'n! No perdut en el sentit de malgastat, sinó perdut perquè no ho recordo. Un tros de la meva vida havia marxat i jo seguiria sense saber-ho si no m'hagués agafat aquest atac de pensar, que feia temps que no pensava tant que el cap se'm queixava, i d'això tampoc me n'havia adonat, que jo em pensava que pensava igual que sempre però no. Quina por. Quina por. He arribat a dir, convençuda (i també resignada) que res en mi no havia canviat i m'equivocava de mig a mig. Però i ara què, i ara què? Sembla que repetir les coses dóna més temps per assimilar-les. No sé si vull aprendre a parlar des d'un altre subjecte o si ja m'està (m'estic) bé així. No sé si vull fer versos lliures, o si vull contar síl·labes, no sé què és el que "va amb mi" i ni remotament m'atreveixo a atrevir-me a res. No sé si vull tornar a passar pel cor el que havia anat a parar a vés a saber quin racó perdut de la caixa polsosa. A la caixa polsosa hi ha l'ombra. Em pensava que coneixia una mica l'ombra. Sempre he tingut la dèria de voler-la estimar. Sempre he tingut la dèria de valorar l'ombra més que les capes de sobre (encara que no li digués "ombra" com fa aquest tal Jung amic nostre, ja sabia jo que era fosca) i de posar-li noms, també, i ara resulta que tot això, que tal i qual, que m'equivocava. M'equivocava en tot. I ja sé que ningú s'equivoca en tot, però a mi m'agrada dir aquestes coses, per aquesta rebequeria imbècil meva de sempre, com quan creia que l'ombra em feia especial i tenia un no-sé-què i ara veig que segurament també m'equivocava.

All things new

Al final no n'hi ha hagut prou amb esmentar aquesta frase de passada fa dos mesos. La segueixo tenint al cap, amb aquesta força imperativa que clama sense cridar, que interpel·la sense imposar. Diu "see, I am near; see, I make all things new". All things new, all things new. A vegades passa això, que un trosset de paraula es queda ballant dins el cap i ressona i retruny i no hi ha manera d'aturar tot el pes del seu significat imprimint-se en totes les parets del meu pensament. I ara aquest reinventar, aquest alè que tot ho renovella, se m'ha quedat dins i no surt. Ni vull que surti, tampoc. No vull que surti, i encara que molta gent no ho pot entendre, sé que també hi ha al món molts cors que s'eixamplen exactament amb les mateixes paraules, exactament amb les mateixes notes. Descanso en la placidesa infinita que em dóna saber que hi ha un agost al meu davant, un agost que s'acosta cada minut amb la precisió que només els minuts tenen. Enyoro els dies d'altres agosts i també enyoro els dies que han de venir. Enyoro els dies que començaran en silenci essent una llumeta minúscula entre sostres de fusta i s'aniran estenent, tenyint la nit de llum per la delícia dels més matiners, el fred de les primeres passes del dia als dits dels peus, i els ulls encara plens de son endevinant rere les lleganyes la pinzellada irrepetible dels núvols d'aquest cel, del cel ample on el cel pot ser realment ample. Enyoro els dies que s'acaben en un camp de girasols per deixar pas a la volta que en cada estel pica l'ullet, que en cada tros de la Via Làctia allà sobre nostre ens fa una mica més petits i una mica més grans,  els dies que s'acaben i ens troben cantant precisament al renéixer de la vida sobre la terra, cantant tantes veus i tants ulls lluents, tants cors que s'eixamplen com se m'eixampla ara el pit a mi. I no sé per què però em trobo que estic plorant, que estic plorant la sort immensa de veure com totes les coses són noves, la sort immensa de saber que un agost per estrenar es va acostant i és igual que quedin tants mesos i tants quilòmetres, perquè també ara i aquí puc notar-me la set, puc notar-me la cerca tan endintre, puc percebre'm pouant. Ara i aquí sento totes les coses que són noves. Ara i aquí, també hi ha l'au-delà de tout, i jo no conec una afirmació vital més absoluta que aquesta.

La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.