Bona nit

¿Que per ventura

se’ns donarà la vida

dues vegades?

Doncs ¿com és que m’adormo sense cenyir-te en braços?

 Otomo Yakamochi

La vida necessita amor i versos curts.

I prou.

Les ferides...

"Les ferides s'obriran per acollir-te". Dijous a la nit aquest vers de Tomàs Lluc se'm va posar sota la pell (o potser en són dos, de versos) mentre pensava en expressions de l'amor, i per molt que vaig buscar-ne referències al totpoderós google només vaig trobar-hi que el dotze d'abril de 2013 la Roser també tenia això mateix al cap.

La meva intenció no és parlar de literatura (que malgrat els malgrats no m'hi acabo de veure amb cor) més enllà de dir que jo també -com altres estudiants de la nostra casa il·lustre- em revelo admiradora d'aquest poeta tan conegut. Perquè encara parlo de l'universal quan dic que un vers es posa sota la pell; encara em sembla grandiosa la implicació que demana un vers que parla de "tu i de mi", s'amagui qui s'amagui darrere els pronoms. Tots ens hi hem amagat alguna vegada, darrere els pronoms. I hem canviat amb els pronoms mateixos entre el vaivé del present amb el passat i les seves ferides.



No em retracto de res, ni em penedeixo del que he escrit. Tot passat és sempre el fruit d'una circumstància i un moment, importants senzillament pel fet de ser. Algun dia, però, havia de caure la vergonya, per més que sembli poc apropiat parlar del gust de vi dolç dels petons de bona nit. Hem passat massa temps amagats rere la justificació de la disjuntiva de "viure o escriure" i hem dit: no, estic vivint, no tinc temps per escriure paraules perquè m'estic escrivint a mi mateix. Però era una excusa dolenta, perquè és amb paraules també que ens escrivim a nosaltres mateixos. I bé, quina sort, la poesia, que ens posa versos dintre per entendre que aquestes ferides que s'obren i que acullen són el testimoni més gros dels murs que cauen entre les persones, dels lligams que es van estrenyent entre les persones. O potser no, vaja, que amb la poesia no se sap mai. Però encara penso en els petons de bona nit... la vida sona com el ritme de Nouvelle Vague, que em bressola des de fa anys... i es reinventa en la veritat absoluta que cada paraula té en el ressó d'avui mateix, de demà i de tots els dies que vinguin.

Escala de grisos

Arribava a la biblioteca pensant en sol menor. Això és la tardor, t'he dit, a vegades agafa tristesa i no saps d'on ve i tens la tristesa dins, i t'aferres al braç de qui et guarda pensant "no em deixis anar, si em deixes anar se'm menjarà el monstre", encara que no dius res perquè el monstre el tens dins i no el pots escopir, no el pots escopir. Però tu m'has dit que no, i després m'he passat el dia veient gent que plorava per tot arreu, enganxats al telèfon, abraçats a algú altre, plorant entre petons o no, però tots plorant entre tardor. Ja no m'he sabut treure de sobre la sensació aquella de cinema alternatiu i he hagut de deixar-me portar com en un recull de contes entrellaçats. Ve l'hivern, de fet, em xiuxiueja l'espieta lector que m'acusa a mi també d'haver abandonat els llibres que em fan bé per... vaja, pels llibres que em fan aprovar. Quin desastre, quina raó que tens, quina lluna més blanca, que sembla de mentida, potser com l'olor d'òxid que em col·lapsa el blanc dels ulls; mentidetes de curt neopostestupendo.

 Clava les ungles a la carn, si vols; tasta la por, estripa les fibres. Però crida, crida, crida el que has de cridar; et veig la ràbia com si fos un mirall i em fas pensar que el canvi creador sempre deixa romanalles clavades a l'os, a la fusta del cor dels arbres. Per què penso el mateix to que fa tants anys? Els estius sempre són diferents, marquen el pas dels anys, porten olors noves i terres noves; a l'estiu fins i tot el tedi es redescobreix. Però la tardor és sempre la mateixa: la mateixa manta, les mateixes fulles acumulant-se als racons i a les finestres de les escoles de primària, els mateixos dies que s'apaguen per morir, el mateix constipat, el mateix gust del mateix vi. Han canviat a la seva manera, però són el mateix que fa un any, que en fa dos, que en fa mil. I és aquest canvi que no canvia el que ens explica un desgast tan terrible: veure's i dir-se: estàs al mateix punt. No? Però és mentida, t'ho dic de debò (encara que més per mi que per tu), és una puta mentida de pel·lícula en versió original. S'ha de tenir el coratge de sortir de la sala i trencar les mateixitats que ens ofeguen. Matar els monstres, matar els monstres, matar els monstres.

L'universal

Que si Bolonya, que si els crèdits, que si la formació, que si ara vine als divendres... i al final hem d'acabar admetent avergonyits que el concepte que pot resumir una assignatura sencera de les de fa menys de dos anys m'havia marxat del cap completament. Sort que torna, sort que torna! Suposo que és el procés de reconeixença, aquest que -esperem- farà que a partir d'ara el tingui sempre present. Tenia un professor amable, entranyable, d'aquells que després recordes amb cara de "ohquinstempsquebéqueestàvem". I a més, en aquell moment ja me n'adonava, ja sabia que poc més tard faria aquesta cara. Potser era per aquell aire que tenia que em recordava el meu avi: el punt just de seriositat i un llenguatge de gran bellesa que explicava molt en el que revelava, i també molt en el que no revelava. Què és la literatura? Quina és la seva funció? Per què ens agrada la literatura? Què té que ens emociona? No vaig aprendre gaire les respostes, però a vegades n'hi ha prou amb aprendre les preguntes. Ara bé, per tots els camins d'aquests enigmes s'arribava al concepte que ara he tornat a recordar (i sense apunts! Encara resultarà que alguna cosa no funciona tan malament!), el concepte de l'universal. La literatura ens emociona perquè d'alguna manera conté en el concret una part de l'experiència, en universal, de la qual tothom pot ser partícip. Posaré un exemple que s'allunyi una mica de les esferes massa esfèriques: per això plorem veient El diario de Noah (i ho dic en castellà perquè la versió original es diu The notebook i ningú m'entendria), perquè transmet una experiència universal que ens toca, a cadascú en particular (o no, vaja, o no ens toca, jo estic parlant de la part dels mortals que plorem amb les pel·lícules de plorar).

Ahir, veient la història de Violetta, vaig recordar aquest esclat de l'universal, el focus de l'emoció que ens connecta, que ens fa bategar a la vegada. Tots, des del de la llotja de l'amfiteatre al del seient sense visió del cinquè pis. L'espectacle és bell, és clar que sí, i la tècnica és impressionant i la soprano fa uns aguts en pianíssim sublims, delicadíssims, que et frenen la respiració. Però el que veiem a l'escenari, el que és la màgia de la literatura (en totes les seves formes, i encara més quan la música l'ajuda) és la manera com transmet una experiència universal de l'amor, del sacrifici per amor, del re-sacrifici per amor, de l'amor davant la mort, d'allò que és inevitable. L'universal ens interpel·la a tots perquè es refereix a alguna cosa compartida de tots els éssers humans. Davant la bellesa ens emocionem; quan reconeixem que el que tenim davant és "l'amor" és quan la bellesa trasbalsa, l'emoció ens agita. Això és, diria jo, el que molts anem a buscar davant dels escenaris: de la mà de la tècnica, alguna cosa que ens toqui de manera personal, ben endins, que ens recordi que l'art és de les persones i per a les persones perquè en la seva empenta provoca canvis i els canvis ens fan millors.


(aneu al teatre, aneu a l'òpera, ompliu les sales de concerts; després sereu més pobres, però més feliços)

Capvespre

Durant un segon, es veu la punta de Sitges retallada per l'esquena contra un cel de clarobscurs. Un cel de contrastos, d'aquells on els núvols allargassats són foscos i semblen braços esforçant-se a tapar el sol de la tarda. És un espectacle grandiós, i per un moment em pregunto quanta gent se l'està perdent per mirar coses ni de bon tros tan boniques. Perdó pel tòpic. Perdó per la demagògia, també: jo, aquí, apartant els ulls de la blavor per no desviar-me de les ratlles del paper. Al bat de la claror, l'aigua resplandeix amb color d'amatista. Pins i margallons i matolls es barallen per interrompre la lluminària de la posta esqueixant amb ombres l'estampa, ara daurada, que ja va quedant llunyana.

Fa olor de conte, de llimona, olor de crema hidratant, de pell i de sal. Olor de... no ho sabria explicar. No només d'amor, no: olor d'estimar-se. Em vénen al cap uns versos de Fuster (no sé si per les "ribes dolces de la tarda" o si per "l'abril als teus ulls"); la imatge nítida del primer cop que els vaig sentir i una barreja com cinematogràfica d'un altre centenar de cops que han vingut a bressar-me. Mira quin vol, mira quina plàcida embranzida, el salt del vertigen i l'alegria! Mira, tu que em desclous els ulls, quanta bellesa indòmita i sagrada, feta només per estimar-la, feta només per estimar-se, feta només per estimar.

Si el cel es fa rosat i el vaibé color de malva s'ha quedat arran de platja on ja no l'abasto, em queda encara a la pell la petja de les hores viscudes mirant aquesta quanta bellesa i no sabent dir res més, ni falta que fa, que la cançó dels respirars ja és prou poesia.

Oníria

La realitat és a casa, diu Súnia, i té raó, les illes de verd i heura són regals del subconscient. Què se n'ha fet, de la realitat? La realitat va caure en vessar la primera llàgrima per l'idiŀli de l'astre rei. Des de llavors que només somiem, des de llavors ens dediquem a la lenta evolució dels pollastres a l'ast que giren i es couen, ben poc a poc, de cossos morts i llefiscosos a cossos morts i deliciosos. Això és el llegat d'Oníria.

He de marxar volant. "Saps volar?" em dius. I sí, sense escombra i tot, puc caminar i envolar-me perquè sí, no hi ha normes ni límits en aquesta somnolència creadora. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Voler frenar el blau és com renegar de l'estiu que arriba pel goig còmode i plàcid de la primavera. Ja gairebé no recordo com era el blau abans d'emblavir l'amor, però el quasi-oblit no és tan traumàtic com es podia esperar. En el fons, escollir és jugar i en el joc hi ha el moviment, el deixar-se endur i assumir que la vida aquí i ara necessita també ser delimitada, necessita unes normes que lliguin Oníria a la realitat. I, tanmateix , miratges. Miratges d'Oníria mar enllà, vida enllà, escopint-te que la realitat és una mentida i que pel teu bé hauries d'esquinçar-la ara, abans que faci més mal. Perquè cada dia farà més mal. Que poden passar anys però que un matí el somni et desvetllarà del somni i seràs com un animalet acorralat: has perdut el teu nom mentre corries i ara et maleeixes per no haver sabut reconèixer-te abans. Potser això tampoc serà la realitat, sinó una mena de malson de vaticinis funestos des d'on Oníria riu histèrica mostrant-te les ferides.

Hi ha dies que el més sensat és no escriure. És llavors quan escriure es fa realment necessari.

Pluja i magranes

"Oh, sí, ja ho he vist, que plovia, però he pensat que per Barcelona no calia portar paraigües": el primer dia, el diluvi et sorprèn i descobreixes que a vegades calen tres minúsculs segons sota la pluja per acabar amarat. (I ara, si a tothom li sembla bé, marxem un moment a publicitat per reivindicar un momentet una paraula bonica, abans de seguir amb el text! Oi que busqueu sovint l'equivalent del castellà empapar? Doncs apa, ja el teniu: amarar, que és un verb preciós i magnífic que evoca el mar; imagineu-vos, després de llegir la definició de diccionari, la dimensió completa del mot! És molt sensorial, gairebé sensual. I, al capdavall, quina pluja pot presumir de tenir més aigua que el mar? Amarem-nos, doncs, tots plegats, d'amor per les nostres paraules!) Tres segons per acabar amarat, deia, el primer dia que t'enganxa amb una mà al davant i l'altra al darrere una  plujada que bé podria ser una esquerda de la promesa de Déu a Noè (cap més diluvi? Segur, cap més?). Després els dies et van demanant sabates tancades, arriben les mitges i unes magranes de la mida de prunes petites pengen d'un magraner nan que hi ha al pati de la facultat. Magranes nanes. Magrananes.

Les estones agradables que la tardor propicia, gent agradable, el castanyer a l'estació. Bé, s'ha de dir que després d'uns quants anys a classes de literatura sentint a dir que els canvis d'època no són cap frontera inamovible i bla bla, hauria d'haver assumit que també les estacions arriben així, a glopades, una mica de fred avui, quatre gotes demà, els canvis de cada dia abrigats amb jerseis de cotó. La manta al llit, la deliciositat encara perfecta i rodona i preciosa dels matins de dimecres. On anirem a parar? Està bé, tot al seu lloc com la lluna creixent groguenca com un grill de fruita d'hivern suspesa sobre el claustre de la facultat o reflectida al vidre del Palau de la Música. La paradoxa d'aprendre a enyorar d'una manera gairebé dolorosa com a contrapunt de ser feliç, felicíssim, feliç del tot. Un estat d'absoluta xocolata amarga: dolç, intens, salvatge i càlid; amarat de la melodia submarina d'un violoncel. Un estat de cansament i escates amorosit pel nom que em dansa pel llagrimal i per l'encanteri de paraules d'aquell poema XII, catorze versos embruixats que em vagaregen pel cap murmurant Els teus llavis. La fruita. La magrana...

La millor part de l'aventura

Els del cotxe del davant estaven parats al bell mig d'aquella carretera, amb les portes obertes. L'Arnau va ensenyar des de lluny uns gotims de raïm negre que havia agafat d'una vinya encara per veremar, i quan va tornar a entrar al cotxe jo vaig dir "espera, també n'agafarem una mica". Viatjàvem, doncs, picant els grans dolços de raïm madur, i amb les finestres obertes per sentir l'olor (de pluja i fulles mortes, de terra molla i de tardor); xerrant de vida i de coses i escoltant música maca a la ràdio: primer la de Catalunya Música, (intensament clàssics), i després la d'una ràdio (a la pantalleta hi deia "Penedès") amb molt bon gust, música ben triada per amanir un diumenge al migdia de tornada.

Deia a finals d'agost que tots acabem tornant, tornant on sigui, al lloc que anomenem "casa nostra", a la gent que anomenem "casa nostra". Ho deia per divagar sobre la teoria de la tornada, perquè ha sonat tantes vegades allò que tornar sempre és la millor part de l'aventura que tots tenim ganes de cridar que és mentida, i de demostrar que és mentida i que sigui ben mentida perquè hem tornat a les quatre del matí en un vol que anava tard i encara patint per la tempesta, i hem esperat les maletes més d'una hora i hem arribat a casa pensant que fuck-els-amics-de-les-arts i la seva veritat absurda. També n'havia parlat una tarda pel passeig amb un bon amic, i li deia que la tornada pot ser tan aventura com l'aventura mateixa, que refer l'espai dels motlles quotidians per a la persona que ha tornat -que no és la mateixa que va marxar- pot ser un procés tan incert i complicat -i tan transformador, també- com qualsevol aventura. Tornar, doncs, és-també-una-aventura, però no és cap millor part. No? -li deia jo. I ell, que és un savi antic i postmodern, em deia que ho interpreti com jo vulgui, que en el fons no deixa de ser una interpretació i que potser més aviat s'ha de veure l'afirmació amb una mena d'ironia.

Doncs ara ja hem tornat del tot, la tornada absoluta és aquesta, i els motlles no s'adapten a la persona nova que una aventura de tants mesos de primavera-estiu i calor ha deixat. Ara hi ha bassals i una fresca deliciosa que convida a passar les hores entre llençols i te calent. La tardor: abans deia que era la meva estació preferida, però em sembla que només ho deia per respondre a una mena de melangia obligatòria que descarta la primavera per evident, l'estiu per banal i l'hivern per -malgrat tot- massa fred. En tot cas, mentre torna l'olor dels diumenges amb bona música i bona companyia i olor de pluja en un paisatge bell ("podria ser la Toscana" em deia el conductor que era bona bona companyia, "no valorem el que tenim") l'aventura es fa més ferma, i encara que no penso dir que ara ve el millor, sí que penso que el que ve ara ens ha de transformar tant que mereix ser anomenat "aventura"; és la vida, jo què sé, tot són interpretacions i potser fins i tot es tracta només d'ironia. Com podria parlar-se, si no, de patentar les abraçades d'aeroport?

El desgavell

Ella riu en una foto a la platja. Va despentinada i no porta arracades; la senzillesa que fa els somriures més francs (perquè les arracades fan mirar els ulls!) només amb la plenitud dels llavis, la blancor de les dents i l'alegria sincera. Amb el vent que fa ha anat de ben poc que la fotògrafa no li plasma tota la pitrera, però al final només es veu la seva mitja vergonya i aquesta rialla marina. Una mena d'al·legoria del juny i de la joventut i dels començaments en general, amb aquesta frescor que eixampla els pulmons en un sospir de satisfacció. Aix. Ohquebé.

Ara, però, hem marxat lluny de les platges on les noies corren i riuen. Ja portem arracades perquè no les podem perdre entre onades; adéu onades, hola sapatosylibros... Tornem a ser éssers macrosocials que es miren el mar des del tren endormiscant-se, que es queixen de la brutícia que és la ciutat. Que cada vespre, tornant, eviten tocar-se la cara amb les mans. Perquè de bon matí la pell és un bédedéu del goig del tacte: els llençols, la roba, les carícies, l'aigua, el sol que saluda per les escletxes de la persiana. La pell nua ho rep i ho assimila i ho gaudeix tot, però això és abans que Barcelona ens imposi el seu vestit de pressa i suor i fàstic que només clama per l'aigua, l'aigua i el sabó i el llit altra vegada esperant que torni aviat la delícia del matí. I si jo -que sempre he defensat Barcelona perquè m'agrada de veritat- dic això és perquè em sembla fora de tota subjectivitat: els matins segueixen sent setembre, tot or i calidesa, una mena de paradís a cavall entre l'estiu i la tardor; després baixem al desgavell terrenal, que és soroll i enyor i son. Demana un temps d'adaptació, sí, demana moltes coses; demana comprensió, generositat i atenció com un nen repel·lent (a qui, per sobre de tot, segueixes estimant). I, de tota manera, la facultat de filoloHoghwarts segueix sent una mena d'oasi, tant desgavell com desgabell, amb un ritme que no es desmarca de la pressa de la ciutat, però que d'alguna manera se'n diferencia. Una altra olor, uns altres sons? No ho sé. Però la natura em dóna la raó: tots els mosquits de Barcelona viuen al pati de la facultat esperant trobar estudiants desprevinguts absorts en la lectura per devorar-los de viu en viu.

L'últim racó

Ens disposem a escurar l'últim racó de l'estiu. El setembre m'ha regalat una tranquil·litat preciosa, daurada i càlida com la sang i el sol del sud. L'últim racó de l'estiu és el que val per explicar les coses i anar fixant els records a l'ample gravat de la memòria, ara sí, sense sobresalts dels d'avui en dia. Ja no queden sobresalts de la pressa; potser l'últim racó de I'estiu ens ha portat sobres-alts d'un temps molt més contemplatiu, d'amor en clau de March quan "alt" volia dir "plaer" i sobres-alt, doncs, "excés de plaer". Aquest concepte, en un context de principis de setembre, és l'oxímoron màxim: no hi ha plaers excessius quan els dies són una bassa de llum de sol davallant a les sis de la tarda. No hi ha excés, és tal com ha de ser, les hores lentes quan ja no queda res per preparar, cap maleta per fer, cap imprevist per solucionar, només passejos i converses i visites a les àvies.

Aquestes dues o tres setmanes de setembre, quan el final es confon amb el principi, em recorden fins a quin punt és objectivament deliciós cada dia de la vida, cada moment que espera ser assaborit. Hmm, ja ho sé, que dir això no és gens original; m'excuso dient que els tòpics són sovint veritats gastades, però veritats, al cap i a la fi, i que ja fa dies que tinc molt clar que m'ha tocat una vida prou fàcil, i també per això em cal estar agraïda. L'últim racó de l'estiu és el sobres-alt de redescobrir què (o qui) és exactament "casa", durant el viatge o durant el retorn. " Casa" és qui t'ha acompanyat i qui t'ha enyorat, qui poc a poc ha anat compartint l'última matinada o descobrint el teu propi "últim racó". Les ultimitats, ja se sap, són un dels més grans misteris i compartir-les és potser la finalitat última de la vida.

Girasols i nectarines

My beautiful Barcelona, em diu ella, i jo me la crec. L'Agata no sap com he voltat i com volto, però el fet és que ara mateix viatja amb la seva flauta riallera d'aigües argentades en un autobús atapeït, travessant Europa, cap a la terra dels girasols i les nectarines. Ja ho veieu, tots acabem tornant, tornant on sigui, a la nostra infantesa, als nostres temes preferits, al google maps perquè ens ensenyi un grapat de tendes blaves petites com formigues. Avui em menjo una nectarina lluny de la meva amiga polonesa que viatja, see you on August '15 maybe, lluny del diumenge al vespre de respirar i dir veus, ja tornem a ser aquí, the place where you belong, de respirar i no saber què ens espera i obrir els braços entre lluentors ataronjades per rebre el torrent d'aigua de vida que ens ha de netejar.

Caminar per la gespa, silence please, fa pessigolles als dits dels peus, i després fer el te i dir-li al noi de davant de la cua:
Hey, you, were you here last year? No? You look familiar to me, maybe in 2012. Yesssss. Sure. The boy with a violin. Nice to meet you again. 
I ja està, una vida senzilla on cada passa és, d'alguna manera, part de la tornada.
Campanes, culleres, ja se sap.
Girasols fins a l'horitzó, el cel de sempre, però tu i jo no hi som (allà sota, mirant-nos el cel des de sota). Potser l'any passat la dosi va ser prou grossa per passar dos anys... Per un moment vam passar de ser "nosaltres dues" a ser "nosaltres quatre" fent braçalets i estenent la roba a l'habitació de la polonesa; les altres també troben a faltar el cel amplíssim: cadascú a casa seva (i, per sort, suposem que Déu a la de tots) i alguns encara ben lluny. Cada dia veig el braçalet verd que em va fer la Neus i penso en aquest "nosaltres quatre" amb una barreja blava d'emocions. Paro per escriure en un altre paper: us he trobat a faltar i encara us estic trobant a faltar. I per un moment gairebé puc notar una il·lusió olfactiva d'espècies al cuscus i galetes de mantega. Mossega, Neus, mossega la nectarina mentre fuig l'estiu i tu no respires de diumenge, recordant la pluja d'altres anys i les dents tan blanques entre verds i blaus i marrons de fusta, entre altres blancs, altres blancs, altres vides, gust de crêpe i vegeterian pizza i gust d'estius llunyans i de passat macerat que és quan el passat és més bo perquè és prou madur per assaborir-ne la dolcesa preciosa. Tot és, tanmateix, al seu lloc, de la manera correcta. Vull dir, que no tinc cap problema amb l'ara i aquí. És només l'enyor petit de la novetat. Dimarts farà dos anys que tot va canviar definitivament i sóc molt feliç, això és tot, Han estat dos bons anys. La terra dels girasols i les nectarines ens espera més endavant ja ho sabem, que cap terra espera ningú, però ens agrada la idea del fil que ens estira des de lluny  i nosaltres seguim estimant intensament, i ens seguim estimant intensament.

Els mars que ens separen

Tens quatre duros del primer sou i ja et sents molt més lliure, més gran i més... això, més alliberat, de poder anar amunt i avall, mira, a Menorca, al Marroc, a l'altra banda de l'Atlàntic. Que mira, no depenc de tu ni de ningú, tra-la-rà; una motxilla, intuïció lingüística per inventar-se l'anglès o whatever, i bàsicament seria això. Ja ho veuen, el preu de la llibertat és l'allunyament, fer els lligams no menys estrets però sí més amples, com flexibles, com de goma, com de tu en Londres y yo en California. Aquí hi ha una altra mena de llibertat i clar que tothom s'enyora, però a alguns els enyores menys que a un altre. No vull resultar cruel, no ho voldria. A vegades perdo els nervis, això és tot. I no vull parlar de les coses de dos perquè són això, coses de dos. No d'aquests dos, vaja; i tampoc vull parlar de les coses de tres, que m'enfado i ja n'he parlat prou. No en vull parlar més que per deixar anar la pinzellada dels meus quinze anys retrobats, què hi farem, callo que em poso així mig blava i mig trista.

És més fàcil parlar de nosaltres dues, del que hem fet sempre, de les alegries de sempre i de les rabietes de sempre, que són aquestes de què tu ara estàs lluny, senyoreta gratacels, i ni recordes la tirania del rellotge. Tot l'amor del món necessita, tanmateix, oblidar a vegades la tirania del rellotge. Has posat un mar entre nosaltres, no et fa impressió? Ja sé que en el fons és el mateix, que no puc venir si em necessites (i no em necessites, és clar) i això no té res a veure amb els mars que hi hagi entre nosaltres. Sé que tampoc em podries venir a buscar a Hongria a peu si fossis aquí, però m'embafa la idea del mar tan gros que ens separa. Les coses es posen serioses quan t'estimes a través del mar i de la terra, quan t'estimes amb lligams de goma, quan saps del cert que tot plegat es tornarà a estrènyer sense cap esforç. Tornarem, tots plegats, però d'això ja en parlarem, ho deixo a deure. Ara toca marxar confonent els dies, de matinada, amb el regust de l'espígol, a posar mar i terra entre tots. Prometo escriure't. Les cartes són més profundes quan travessen terra i mars.

L'última matinada

Ja sé que ho he dit mil vegades, tot allò de la llum tan jipiós, que moltes llums es mengen les ombres però no haurien de cremar els ulls, que la felicitat massa grossa per massa bandes ha d'eixamplar el cor i no esgangalar-lo; però surt el sol i ho torno a dir. Ho torno a dir si surt el sol i sona Manel i Mishima i Joan Dausà i tothom té aquellla cosa de ploro i no ploro que també t'agafa a Taizé, i l'estiu és tan groc i blau a través dels ulls de vidre. La tendresa i el regust oníric de cada nota i cada paraula.

Demà és l'hora dels adéus, i és tan greu recordar que tot són adéus, adéus greus de gust de cafè, fora mosques, fora els ressons de l'idil·li de l'astre rei poc a poquet, i tots som molt tous, tranqui tio, les coses van bé perquè es flueix poc a poc i les onades retornen. La por dels espais en blanc, les samarretes tenyides esteses sobre la gespa. L'amor gratuït, la bona voluntat, el plaer veritable de la coneixença. La gent sospira molt molt fort quasi sanglots sobre els acords de Vestida de Nit, i tot plegat la calma i els ocells fora que diuen que no cal anar a dormir. Per què anar a dormir si la son es bressa com tots nosaltres, al punt indefinit de l'última matinada? L'última matinada, ho tornaré a dir. Les últimes matinades són sempre més blaves que les altres, sempre menys fredes, sempre més plàcides, sempre més dia i menys nit. Sempre i sobretot avui, que tot descansa i res dorm, que s'ha apagat el fum i la música és suau com la vida mateixa i aix, aix.

Natura morta

Hi ha mosques vivint i morint a tot arreu. Qui s'imagina la transcendència vista a través de les ales irisades? No hi ha demà per la mosca que s'ofega al got mig buit d'ahir a la nit. No hi ha avui. No hi ha cel per les víctimes de la xancleta que s'acumulen a tot arreu. No hi ha peus descalços que esquivin cigarretes. La música és el vidre per reciclar que dringa i el drum insistent als altaveus que mai no callen -però si callen se sent com brunzeixen les arnes que agonitzen al Fly-Kol-tiras-atrapamoscas, il·luminades pel fluorescent, blanquíssimes de clínica i d'experiment, de fàstic desfastiguitzat, de normalitat desendreçada i taules enganxifoses de cafè vessat. Quanta boirina, quanta son en l'aire: això és la veritable natura morta, la dels cendrers improvisats en gots de plàstic, imitadors de la cervesa amb fons de cendra i burilles on neden pinyols d'oliva i aquells fruits secs de la barreja que sempre queden quan s'han acabat els quicos i els cacauets. 

Així doncs, una mena de decadència que porta al límit la tolerància al desordre, fins i tot la d'algú com jo. Però s'hi està bé, malgrat tot. Perquè devem haver-la matat nosaltres, la natura, per tenir-la morta en aquest escenari. Natura morta entre convulsions amb una pastilla de sang a la boca. 

No escric: bé, ara sí que escric, però no escric fins que escric, fins i tot si decideixo retratar les coses lletges només pel plaer de descriure. Mentrestant, una bona persona ha endreçat, i ara, bé, ara he posat Mishima, i ja són dos quarts d'una. Preparo el final d'aquest text de penitència i per no perdre el costum en aquest blog que ja no té costums, tinc la intenció abjecta d'acabar en major fins i tot l'exageració del patetisme que acabo de fer així pim pam. M'esperen mil coses vives entre la natura morta i la natura a seques, nens que toquen l'ukelele, cançons de bona nit, enyors de bona nit, dolçors i migsomriures, du, duru, duruduru. 

La confiança (I)

- Què hi diu?
Una nena de l'esplai que no conec assenyala el meu penjoll.
- Oh! No ho endevines?
El porto per això, per encetar converses.
- Hmmmm... -m'observa amb uns ulls blaus inteŀligents i curiosos de nena de vuit anys- com et dius?
- Em dic Neus, però no hi posa Neus!
- Hmmmm -s'ho pensa- amor! Amistat!
Ostres, sorprenentment perspicaç, la nena! És clar: què, si no, algú voldria dur escrit al coll?
- Cap de les dues! Però t'hi acostes molt! Hi diu confiança, que és una mica com amor, però diferent.
Com expliques a una nena de Quitxalla què és la confiança? Mmmmm, confiança vol dir creure que les persones són bones, o que les coses aniran bé.
- Sí, ja ho entenc.
- Ets molt llesta tu, eeeeh! Oi que portes ulleres?
- Sí, però a l'aigua no! Com ho saps?
- perquè tens aquí la marca blanca d'haver estat al sol amb les ulleres posades, com jo!

I etcètera. Encara penso, però, en la manera com aquella nena va tenir tan clar quines eren les paraules importants. Jo mateixa vaig portar un penjoll com aquest amb la paraula "amor" un parell d'anys. En altres moments he dut "alegria", i durant una bona temporada, "pau". Però aquest estiu, mentre feia aquella mena de ritual als ateliers, el de fer la cua mentre penses quin penjoll vols o necessites aquest any, sabia que tocava agafar la confiança, i no només perquè fos la paraula estrella dels discursos (amore, fratellanza, fiducia); després d'unes converses força trasbalsadores sobre el que és normal i el que no, i si ens hem de guanyar l'amor o si ha de venir donat, vaig entendre que la confiança és com la fe (la fe en la humanitat, si es vol): un do, una flama que escalfa el cor si s'alimenta bé.  Poc a poc m'he anat adonant que la confiança és la concreció més transparent d'un amor profund, d'un amor que és una aposta, una opció, d'un amor que fa el pas de dir "sí" i d'obrir les mans. És amb les mans buides que es pot rebre allò que ha de venir. És amb la mirada neta de recels com es descobreixen millor les persones.

Per la confiança, milers de joves passen els caps d'any lluny de casa, compartint, acollits a casa d'algú que per confiança els obre les portes de casa seva. Això, a mi em sembla una experiència transformadora. I també em sembla que moltes persones del meu voltant tenen set d'experiències transformadores que els aboquin a una amplitud nova dins ells mateixos. I, tot i així, els motius de la desconfiança segueixen allà. Cap al que és desconegut, cap al que és diferent... Però també entre coneguts, entre familiars. No dic amics, ja, perquè llavors tornaria al terme coneguts. La desconfiança és la por de no estimar o de no ser estimat. La por que ens jutgin i ens condemnin perquè no ens estimen. Però tornaré al principi, a parlar de l'amor. Crec que tots mereixem confiança perquè tots mereixem amor. Mereixem que els nostres defectes siguin mirats amb tendresa. Mereixem que es valori l'esforç que fem per ser millors. Perquè el fem. El fem? No ho sé. Només dic que tendim a estimar massa poc i a massa poca gent, i per això vivim en una societat de la desconfiança. Jo estic convençuda que la idea de coŀlectivitat ens hauria d'incloure a tots. Em sembla que el discurs m'està anant a parar a l'anarquisme teòric, per variar. Però quin tipus de gent no aprèn a estimar gratuïtament aquells de qui s'envolta? Quina és la clau per entendre l'equilibri entre un egoisme d'espècie i un altruisme d'espècie?

Buf. Ho deixo aquí, un altre dia continuo.

Els fruits

Una guitarra percudida, una veu aspra. Moltes veus aspres, de fet, un ritme frenètic i mil instruments i bombetes grogues que es tornen a encendre i a apagar. Que no són bombetes, no senyor, són una cosa molt més bonica i poètica, són llumetes, i pampallugues, i lluentors.

Aquesta mena d'orgull curiós en mirar-se els propis errors. Perquè no són tan greus. Perquè demostren uns defectes d'allò més normals i respectables. (I que el blau es vagi diluint en la nostra sang tan vermella).

Els fruits no són sempre saborosos, però són fruits. Són fruits! Obriu, doncs, les finestres, i que vingui l'airet que anuncia dies de sorra i sal. Obriu les finestres, deixeu entrar el que arriba. I si també entren mosquits, doncs és el que hi ha i forma part del tracte. El tracte: farà calor, però l'aigua dolça de la síndria hi serà per regalimar-te fins als colzes i refrescar-te.

Els fruits. Els èxits, els fracassos. Un préssec de vinya. Clavar queixalada a un préssec de vinya és la justificació de la transcendència: un món amb aquests fruits no pot ser casual. La nostra capacitat de gaudir-los potser sí, però vaja. Hi ha una lluna de paper de ceba sobre el cel blau lletós del vespre, i les hores l'aniran convertint en un símbol reflectit en vidres de finestres d'habitacions on algú dorm sense parar atenció a la llum blanca.

Obriu les finestres, les orelles i els ulls, ha arribat el temps de la cirera i l'orxata, aviat recollirem tots els fruits.

La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).

Espurnes d'or

Seré breu: em trenca el cor no escriure, però hi ha moments que les paraules arriben a fer nosa. Perquè la paraula, en singular -la paraula bona, la paraula justa- és un do que a vegades ens és donat i a vegades no, i no passa res. Per això és bo deixar descansar l'oïda dels altres i no saturar-los amb lletres dites, perquè la vista hi pot sentir millor. I el tacte sempre dels sempres entendrà els significats profunds. Que consti que jo no crec que una imatge valgui més que mil paraules: una sola paraula ben triada pot iŀluminar el sentit de qualsevol imatge (allò del títol en les obres d'art contemporànies). Però sí que podria dir ben convençuda que una carícia o una abraçada poden explicar mil paraules i totes les que calgui.

Res és més plàcid que deixar divagar els dits i escoltar els contes que expliquen, la tebior que retraten, els nous camins que obren (s'obren camins sobre la pell, clara i suau) i al mateix temps, tot és just al seu lloc. Les lleis del món i les de les paraules no s'aturen mai, però es ralentitzen d'una manera curiosa quan el tacte aprèn a explicar-nos com cauen del cel espurnes d'or.

El dia de Beethoven

Juro que serà només un moment, només per arreglar les al·lucinacions sonores que enmig de la nit em fan sentir tots els sorolls com harmonies estranyes. Ningú ha posat música, però la ressonància de la casa fa acords: l'ordinador que respira i vibra, la nevera; fins i tot la televisió apagada fa un so, i les bombetes del sostre fan un so, i totes les busques de la casa marquen la seva tirania rítmica cada segon,
Perquè hi ha dies de silenci i hi ha dies de so, i avui era un dia de so. Més concretament, el dia de Beethoven, perquè me l'he anat trobant per casualitat... del Fidelio caçat al vol mentre m'adormia en braços del matí a les sonates de piano que he decidit escoltar mentre feia el treball (fa un parell de setmanes que em penso que aquest treball m'està torturant però no, no és això, el que tortura és sempre la consciència de la inconsciència). Aquest últim Beethoven de bona nit que sona ara és una cosa ritual, de cicle, d'aquestes coses que a mi m'agraden perquè em fan gràcia. Vinga, com si la vida fos una novel·la de Cabré, quan després del Fidelio he arribat al ditxós passadís dels despatxos de filologia i sortia d'un despatx la música enllaunada d'uns altaveus d'ordinador no prou bons pregonant el dia de Beethoven amb el que suposo que devia ser una llista d'spotify o similar, "Beethoven greatest hits", una miqueta de les sonates, una miqueta de les simfonies, i que no hi falti la novena, i que no hi falti la Mondscheinsonate, així en german que sempre fa d'entès. Per mi, Beethoven és el signe dels anys al conservatori amb tots els pianistes dels llibrets verds tocant en pianos negres, i ells blancs de por perquè la setmana verda s'acosta i el segon moviment encara no me l'he ni mirat,
bah, si sempre te'n surts!
sí, però aquesta vegada no ho crec, no ho crec, que La patètica és que és molt difícil.

Quina delícia. Ara que ho puc enyorar de gust, ho enyoro, perquè només fa un any i ho recordaré amb aquesta dolçor tots els anys que vinguin. Això, que quina delícia, deixem la carrera i anem a tocar versions de Beethoven al metro amb una harmònica supersònica, tiiiruriiiru, tiiiiruriiru. If you know what I mean.

Tot plegat és una mica un deliri, a hores d'ara, però els deliris hi són per aprofitar-los. De tota manera, ha estat bonic arribar a casa i veure que els concerts de violí que Pere havia posat a tot drap (això que fa ell, que fa tanta gràcia, de posar la música ben alta, com perquè quedi clar que sí, que és música clàssica i algú se l'escolta) eren precisament els de Beethoven. Això és el que jo anomeno "trencar la casualitat", és a dir, que els esdeveniments que fins llavors eren una coincidència passen a ser a la, diguem-ne, novel·la de Cabré, una cosa pensada, orquestrada (mai millor dit). I aixi es passa d'un dia qualsevol a "El dia de Beethoven". Quina sort, eh?

Miłością

Em penso que mai no havia tingut tanta urgència per acabar el curs com aquest any, de veritat. Fins i tot tinc la dèria insistent de perdre de vista Barcelona, que és una ciutat que adoro, i pateixo pel trasbals petit que sempre ve quan t'agafen ganes de perdre de vista allò que de fet estimes.

Avui la renfe ens ha regalat dues hores de tren de més. I mentrestant, la circumstància de compartir la roba totes les dones de la família m'ha regalat dues hores de música. Casualitats, l'mp3 de l'Alba que hi havia a la butxaca de la jaqueta vermella de la mare que jo m'he posat aquest matí. I així, quan feia uns vint minuts que estàvem a punt d'arribar a Bellvitge, he trobat la carpeta "Taizé" que encara sona ara que ja he arribat a la universitat. Llavors he pensat en el bus de Coimbra i el Jorge i les noies Beltrão aquell dilluns salat que ara queda tan lluny. La lluïssor ataronjada de sota les parpelles és massa fàcilment assimilable a altres lluïssors ataronjades, i he entès que la meva idea de no tornar a aquesta altra "casa" fins l'octubre és absurda. És un "va, vinga, trenquem amb tot, de fet no és una necessitat, i finis i tot suposant que ho fos, s'ha de saber veure que la necessitat és una cadena". La idea és absurda perquè no és qüestió de poder o no poder passar sense Taizé, es tracta de voler-ho, i no ho vull. Vull les sandàlies abandonades per l'herbeta pessigollejant els dits dels peus. Vull la frescor de les tardes a l'ombra. Però sobretot sobretot vull sentir el ressò dels accents més o menys propers, (parabéns a você, ti voglio bene, I see your point, smacznego) i la bola de so que sent, que canta. M'és absolutament igual si és una idealització o si no; la veritat no és sempre imprescindible. Aquesta és la meva pobra i senzilla vivència de la comunitat, i provablement també la meva vivència més plena del concepte miłością. Cal dir que aquesta no és, ni de bon tros, una paraula intraduïble però jo decideixo no traduir-la perquè així em diu més coses. Em diu totes les coses. Totes les coses importants, que són sempre coses que no tenen pressa. L'amor és pacient, diuen. I ja m'estic tornant a posar bíblica, quina mania.

Marxo, que no tinc temps d'escriure més. Un bon dia acabarem amb la pressa i llavors només ens quedarà un żyć dla miłości que serà la vida. I ja sé que aquest dia és avui, ja ho sé. Però que ningú em culpi per esperar el final de juny per estimar "avui" com "avui" es mereix.

Ploreu ninetes

Que guapa que està la gent quan sua i elimina toxines. Guapíssima, està la gent, ara que ve l'estiu i toca una mica de sol perquè van a córrer pel passeig, tonifiquen els glutis, defineixen les fibres. Se senten bé com mai-amiga-Berta i satisfets de fer alguna cosa de profit com això, això dels glutis i les fibres. Però el millor és la pell, la pell de mira'ns que guapíssims, estem dauradets de temps lliure per gastar-lo al sol suau, i suem i eliminem toxines, que ens queda la pell com nova; som éssers nous, arribarem on sigui, corre-Forest-corre, aquí t'esperonem nosaltres, els déus de la postmodernitat (que sí, que whatever). Total, que cal eliminar fluids vells i per això la gent va a córrer pel passeig i fa exercici i aquestes coses. Però s'obliden -ens oblidem- d'una renovació primària que és també necessitat: el plor. Llavors de cop i volta t'adones que has de plorar més, perquè plor que no plores, plor que se t'asseca dintre. és important saber-ho, això i coses similars: que les hores de son no es recuperen i que com va dir Espriu, "polvo que no fots, polvo que s'ha perdut" Ploreu, ploreu ninetes, ploreu com bonament pugueu, però ploreu una mica, per l'amor de Déu, que és saníssim i redefineix i tonifica els músculs de la cara, redefineix l'aire als pulmons, redefineix la por que s'ha perdut.

Llavors, ara, havent dit això, poso el Pergolesi que potser no dóna per plorar però com que em ve de gust posar-lo, doncs el poso.

 

Ploreu, ninetes. Ploreu en bucs que fan olor de buc i en platges que fan olor de mar, ploreu al metro i on us doni la gana de plorar, on bonament us surti de plorar, i no patiu si no sabeu per què ploreu o si creieu que hi ha qui té més motius per plorar que vosaltres. S'ha de plorar una mica, per raons de salut, i punt.

(i tant si ploreu com si no, escolteu el vídeo que és una delícia, Pergolesi i la Rial i tot plegat)

Posa-hi la novena

"Posa-hi la novena, també", perquè és com dir que l'amargor de la cervesa endolceix la saliva. Perquè és necessari posar jazz a la vida, amanir així els abrils, els dies bons, els dies tristos, amanir l'espera i les ganes de deixar-ho tot o gairebé tot. Deixar pel plaer d'abandonar-se, deixar la vida que portem i marxar (he dit portem perquè parlo per mi però la veritat és que no en tindria prou escrivint-te postals) on les coses importants de veritat importin. Ostres, tu, quina tristor més injusta que m'ha sortit avui, si la realitat és una altra, és un swing amable, és un joc de ritmes i paraules, i posa-hi la novena que sempre s'hi guanya.

Em crema el sol sota la roba, només vull abandonar-me al passar lleu de les hores. Em fa basarda el mes que ve, i m'enrabia que la rutina converteixi el maig en un temps tan espaordidor. Vull veure la llum més enllà de la calor. Perquè tot és llum, tot és llum, ho vaig entendre fa dos diumenges, ho vaig entendre mentre em veia incapaç d'escriure res (i ara, amb confiança, he de confessar que després de gairebé tres anys m'està agafant la crisi de fe i em pregunto si abandonar la xocolata amarga seria un fracàs o una evolució) i em feia mal l'enyor i em feien mal els somnis. Em feia mal el dubte perquè no entenia que tot és llum: el sol i la lluna, la tarda i la posta, el zenit del migdia, el crepuscle, l'aurora. I s'ha d'aprendre a no aclucar els ulls, si tot és llum, si tot és bo.

Posa-hi la novena i deixa't gronxar: m'agrada molta altra música, però ara the mood és així com de jazz. Parlant amb aquella naturalitat de l'Ella o la Billie, que em fa tanta gràcia. Tot és llum i m'abandono a la llum; omple'm, ompliu-me, aclariu les ombres del pati, astres del món. Buf, quin munt de tonteries. Potser sí que hauria de tancar la paradeta. Jazz per amanir la tristor dels dies quan l'enyor creix massa, i per cantussejar la resta del temps perquè en el fons l'abril és tan feliç i tan vermell.

Mentre el món s'atura

Ara el món s'ha parat. No passen cotxes i tothom mira una pantalla verda com a posseïts. Menys els pares, que canten, els altres miren la tele però jo ara vull escriure una mica, perquè demà marxo i s'ha d'escriure de tant en tant, saps? Escriure aquelles coses que no sé escriure. "No ho sé escriure". Perquè últimament no tinc temps o estic ocupada vivint, bevent el temps que va i ve, els dies, saps? Els dies, que passen tant si ho vols com si no. Quina alegria. Jo què sé, la vida en general, tot tan relatiu, els matins, les tardes, així en plural, perquè són de sol i de pell i ara és com que em fa una mica de vergonya escriure aquí, però ho vull fer perquè seria una llàstima que tants mesos escrivint de tant en tant i ara no, si total normalment ja s'entén poc, encara que hi hagi paraules clau i l'Alba sempre aquí perquè té pistes i avantatge. És molt maca, ella, sí, quina sort, també, i no he tingut ni la decència d'escriure aquí pel seu aniversari. Però sap que l'estimo. I paaaaassen els dies poc a poc com una carícia en una esquena nua, poc a pooooooc el temps no s'escapa amb mala llet sinó que ens toca amb tendresa, que és el que hauria de fer sempre, que és el que hauríem de fer sempre tots plegats, tocar-nos més els uns als altres i amb més tendresa.

No fa fred al carrer.
O sí.
Les coses van lentes.
O no.

Les coses a vegades van exactament com han d'anar, o jo què sé, tampoc vull jutjar això tan universal que són "les coses". Les coses: una barra de pa, un ukelele. Es veu que ara està jugant el Barça i m'interessa entre poc i gens. Espero que ningú s'ofengui. En canvi, em fa gràcia que el Liceu em digui al twitter que és l'aniversari del tal Leo Bucci; escolto Nabucco i segueixo mirant els lliris com si fumés orenga però sense fumar res de res. Em retrato jo sola escrivint aquestes coses, ja ho sé. Escriure, parlar, buidar, callar, tots els verbs se'm presenten en un mateix escenari: allà on es passen bé els matins. Mentre el món s'atura per coses que m'interessen molt relativament, jo repasso aquestes coses i vés, em sembla que s'han d'escriure perquè en dies com avui fem caure l'heteropatriarcat barcelonista i només som, i punt, nosaltres i la primavera, i la resta que giri, que jo què sé, que passen els dies, saps? Buf.

Mireu els lliris del camp

L'altre dia parlava amb la meva àvia. La meva àvia és una persona que em cau bé (i és divertit perquè aquesta frase és igual de veritat per una àvia com per l'altra, no ho dic per dir, és la veritat), i faig servir aquestes paraules expressament, perquè no només l'admiro o l'estimo (que també!), no: vull dir que al marge que sigui la meva àvia l'he anada coneixent i em cau bé. I ja que he tret el tema, voldria aprofitar per deixar dit que no conèixer la família és com posar-se només roba que has comprat tu: resulta que et poden haver regalat un vestit moníssim i no te l'has ni mirat. M'explico? No, no m'explico, vull dir que la família ja ens ve donada i que gaudir-la o no només depèn de cadascú. Per això, a més d'estimar les àvies, m'agrada parlar-hi, compartir coses amb elles. Bé, en fi, això, que torno al tema. La meva àvia estava preocupada i no m'ho volia dir perquè, és clar, sabia que quan hagués explicat el que la feia patir jo tampoc no sabria què dir-li. Perquè a vegades no saps què dir, no són coses que es puguin arreglar amb un "tranquil·la, tot anirà bé" perquè jo què sé si tot anirà bé, i tu saps perfectament que pot anar tot bé, o no.

Però el que em va sortir de dir-li és una frase que vaig sentir diumenge per enèssima vegada, una cosa típica tipiquíssima que va dir un senyor que sempre m'ha caigut molt bé. El personatge en qüestió, un savi antic i un jipi de cuidado (així, en plan descripció de twitter), va dir "mireu els lliris del camp". Els lliris no es preocupen pel que vestiran demà perquè la vida demà ja els portarà allò que calgui. Les preocupacions són inútils perquè qui viu de manera senzilla i franca i fa allò que li dicta la consciència ja tindrà tot allò que necessiti. Fluïm. I tal. Bé, el savi no ho va dir exactament així, això ho dic jo. Però just en el moment que la necessitava, aquesta història dels lliris va venir a mi (per això no me la treia del cap i em va sortir amb la meva àvia) per dir-me que allò que sembla difícil pot ser planer: mireu els ocells, déupare els alimenta. El que sembla una contradicció dolorosa pot ser plàcid si m'ho miro, ho assimilo com una cosa meva i pròpia i aprenc a estimar-ho; no hi ha contradicció, és una paradoxa que malgrat tot és, i forma part de mi. Això, i que no ens preocupem per res que no sigui fonamental; vivim, nosaltres que tenim tanta sort, i la resta ens vindrà donada, no és meravellós? Ho dic sense cap amargor, i cada vegada veig més clar que sí, mestre, que sou un jipi de cuidado. I ja sé que això encara no toca, aquesta alegria, que és quaresma, però mira, tot i així vivim contents com ha de ser, ens estimem, vivim, mirem els llirs del camp, quina sort, quin viatge, quina droga la primavera.

Vivir lo inesperado

Vivir lo inesperado, van deixar caure un dia a Taizé. I amén. Amén. Que jo no vaig demanar una primavera però em va caure a sobre, m'ha caigut a sobre. I a veure com ho explico, que a vegades m'estimo més amagar-me darrere dels enigmes i les paradoxes punyeteres, m'estimo més prendre'm el temps necessari per escriure i reescriure el que sento i el que sóc, així amb la calma, com si tot es pogués escollir, com si qualsevol veritat es pogués capgirar només dient-la diferent. I pam, i tan feliç, escriure enlloc de viure, escriure en un món on l'única norma és la gramàtica descriptiva. Però sempre hi ha un però, i la calma no és per sempre. A més, és sa trencar la monotonia de la calma, buscar altres monotonies dolces que ens ensenyin coses noves. Primavera, principis. El trasbals és una necessitat, de fet, perquè cal guanyar la por. Cal acceptar els regals i menjar-se la por, és la vida, té de tot, empassar-se la por perquè és part del tracte (la por de trencar els regals i haver de conviure amb la certesa que ha estat culpa teva). A vegades el més senzill és culpar la verola borda, a vegades aprendre a viure fa molta mandra perquè s'hi està tan bé, entre excuses. Però vés per on, resulta que tenim una oportunitat, una oportunitat nova, preciosa, un trosset de sort tenim una oportunitat! Bé, reciteu amb mi, somrient i aixecant una mica les celles:
Ha, ha, ha, a veure què en fem.

Contra què cal lluitar (I)

"Privatització" és un concepte que últimament es fa servir amb preocupació. Segurament per això va ser tan polèmica la celebració del casament de luxe de la neboda d'un magnat indi a les instal·lacions del MNAC, ara deu fer uns tres o quatre mesos. Que sí, que vaig tard, marca de la casa, ja se sap. Doncs bé, resulta que l'Ajuntament va tancar el museu durant un dia, cosa que va suscitar moltes crítiques perquè es privava els ciutadans del seu dret a un espai públic: es "privatitzava per un dia", doncs, el MNAC, i avui en dia, en un context de mercantilització de la cultura i IVA astronòmic, aquest no és un tema que ens haguem de prendre a la lleugera.

Ja entenc que l'entrada d'interessos privats als organismes públics fa témer que s'acabi prioritzant el lucre de les empreses i no el benestar dels ciutadans. Ara bé, el lloguer d'espais públics a empreses o persones no és una privatització d'aquest tipus, no compromet la llibertat dels ciutadans. De fet, l'entrada de diners al MNAC pot ser una manera d'assegurar la continuïtat d'un museu molt important en una època difícil en què la cultura és sovint la primera perjudicada. És cert que un esdeveniment com el que va acollir el MNAC té també un component de luxe que precisament en aquest context de crisi pot resultar ofensiu, i certs col·lectius han vist tota aquesta ostentació com un acte de mal gust en una ciutat on hi ha molta gent que passa per greus dificultats econòmiques. I vaja, la veritat és que no sé ben bé qui era el senyor indi del casament, ni res, però tinc la sensació que a vegades volem ser tan políticament correctes que perdem l'oremus tots plegats. Evidentment, cal assegurar-se que aquests diners es destinin a la cultura i aportin així un benefici directe als ciutadans.

Ara bé, no es pot anar pel món demonitzant-ho tot. O sí? Es pot? Potser es pot viure en el món de sucre on tots els rics són grassos i malvats i riuen fort les desgràcies dels pobres. El món de sucre on els bons són els orfes, els dolents són les bruixes; no cal plantejar-se contra què cal lluitar perquè és evident. El món de sucre on sempre toca clamar ben fort els drets i escridassar ben fort les dretes. La cultura és un dret dels ciutadans, però també té un cost, i per assumir-lo calen diners. Passar això per alt és ingenu i poc realista i tot i que cal treballar per canviar allò que no ens agrada del nostre sistema no es pot pretendre arreglar les coses només amb bones intencions.

Contra què cal lluitar (II)

Fa mesos que tinc un esborrany sobre "els bons i els dolents" i no sóc capaç d'embastar-lo. I que ningú s'equivoqui, mai he estat gaire amiga de relativitzar-ho tot si no és pel simple plaer bromista de l'escepticisme absolut (tot allò de aaaaaaah potser jo no existeixo i només sóc un producte de la teva imaginació!) però no estic d'acord que "tot és relatiu". No, no tot és relatiu, encara que hi ha moltes coses que, de ben segur, no són absolutes. I aprofitant l'excusa tonta de les queixes pel tema aquest del MNAC m'he acabat animant a intentar fer una mica d'opinió, a dir coses que necessitava dir. Contra què cal lluitar? Aquí volia anar a parar jo. Hi ha persones i col·lectius que fan bandera de la llibertat per alçar-se contra tot i contra tothom, alçar-se contra conceptes abstractes omplint-se la boca de conceptes més abstractes. Volen despertar les nostres consciències, però només admeten un camí per despertar. Estic parlant d'una manera de pensar que està fermament convençuda que les altres maneres de pensar són errònies. Que els altres gustos són erronis. No parlen d'acord i de desacord, sinó de veritat i mentida. De bons i dolents. I moltes vegades ho fan des d'un discurs tan ferm i ben travat que en una conversa gairebé t'acabes creient que és veritat, que la teva pròpia opinió és un error. Penses "jo sóc el dolent, jo no m'adono de les coses, estic alienat, sóc una pobra brosseta enganxada a la sola de la sabata del sistema". I això m'emprenya, m'emprenya molt perquè no som brossetes.

Contra què cal lluitar? Potser no cal lluitar contra res, potser més aviat cal lluitar per això o per allò altre. La lluita contra és sempre una conseqüència de la lluita per. Una conseqüència necessària, a vegades. Em sembla que era Teresa de Calcuta, que deia una cosa d'aquest estil. Em podeu dir naïf, si voleu, però em calia deixar-ho anar, tot això, malgrat saber que en una conversa és provable que m'acabi sentint així com una brosseta, pobra de mi, que no he llegit el manifest comunista ni sé de què va aquest món. Perdó, demano públicament disculpes per la meva ignorància, per la meva innocència, per les meves ganes de relativitzar. I si m'equivoco, doncs no passa res, perquè tinc dret a equivocar-me. Apa, tants drets que tenim, ara resultarà que no tenim dret a equivocar-nos.

Relativitzar una mica no és cap pecat. El capitalisme, el patriarcat, no són dimonis amb banyes ni paraules comodín per fer ben macos els discursos. No dic que el que se'n diu sigui mentida! Dic que no cal abusar de les fórmules. Veure, des del Frente Judaico Popular, que els romans ens han construït aqüeductes i ens han portat vi i seguretat ciutadana no és un drama. No dic que no els haguem de fer fora! És més, segurament els hem de fer fora! És molt possible que aquesta no sigui la pau que volem, és més que demostrable que això no és justícia. Hi ha tantes coses per fer, i és tan necessari fer-les i són tan urgents. Però ara parlo de les formes. Parlo d'aquesta mena de superioritat moral que s'ha dedicat a enderrocar altars i esglésies criticant una fe que desconeixia per omplir-se la boca de la llibertat. Quina llibertat? Només una, la llibertat d'anar tots a la una, la llibertat de la propagandística. Però jo necessito saber que tindré un espai propi per pensar, un espai que no serà envaït per cap profeta de la justícia social que em porti la veritat absoluta ja redactada. Necessito saber que no és un tabú dir que hi ha gent rica que no fa mal a ningú i polítics del PP que fan bé la seva feina, ens agradi o no. I no passa res, i ser conscient d'això no em fa més bona ni més dolenta, ni amb més ni menys consciència social. De consciència, cadascú que faci el que vulgui amb la seva. Hi ha societats en què les coses van malament de debò, en què la violència és real i es mesura en xifres de morts al carrer. Aquí, per sort, això no és així; a vegades penso que hauríem de lluitar més i millor per allò que és necessari i no estar sempre lluitant contra tot, criticant-ho tot. No estar sempre traient les dents per esgarrapar el sistema amb una agressivitat que al cap i a la fi, no serveix per canviar el món, no serveix per millorar la vida.

Qui és Madeleine Elster

Recordo amb un ample somriure aquell professor que va dir un dia que amb el nostre temps de vida no es poden llegir tots els llibres del món, i que ell, posats a triar, llegia només els bons. "Potser així es pot llegir tot el que s'ha d'haver llegit". Doncs bé; he de reconèixer que malgrat entendre bé aquestes, diguem-ne, prioritats, em deixo portar moltes vegades pel gust d'una història que enganxi molt, alguna història que el temps no hagi legitimat, o directament algun llibre de qualitat dubtosa que, senzillament, em ve de gust. Com qui es menja una bossa de doritos un divendres a la tarda, només perquè en aquell moment n'ha tingut ganes. I no em sap cap greu, cap ni un (el mateix professor, quan deia "lectura, lectura i més... lectura" no es referia només a Joyce, seguríssim) perquè hi ha de tot a la vinya del Senyor, i aquestes coses, i perquè mentre posis prou fruita a la dieta tens tot el dret a la bossa de doritos. Però deixant de banda els llibres reconec que quan es tracta de pel·lícules massa sovint noto que em falta la fruita, que sí, que molta pel·lícula moderneta de gent rara però que falta fonament, que falten clàssics, que falten les del so brut. Que falten les d'abans de la tele en color, però el blanc i negre em fa mandra. Ja ho arreglarem, ja hi haurà temps, un bon dia ens decidirem a ser estupendos i veurem tots els Godards i els Truffauts i totes les pel·lícules on surti l'Audrey Hepburn i després anirem a prendre alguna cosa en un bar la mar de mono i ens comprarem unes ulleres amb vidres d'un pam i ens suïcidarem ofegats en una peixera de gintònic. Ostres tu, quin rampell més divertit que m'ha agafat ara de sobte. Però no volia parlar d'això, volia parlar de Vertigo. No em proposo fer cap crítica, ni de bon tros, però des que la vaig veure que tenia pendent un comentari, un comentari petit, sobre el joc d'identitats que em va agradar tant. Sabeu qui és Madeleine Elster? Oh, jo tampoc, jo tampoc. Diria que a la primera sempre costa de saber-ho. El personatge existeix. El personatge. De la resta, no sé parlar-ne gaire, però el personatge és la possibilitat de crear, a partir de la identitat verda d'un mateix, una realització vermella de la mateixa matèria. Vull, dir, la diferència entre ser una persona vermella com Madeleine Elster o ser una persona verda com la Judy Barton és un abisme. La capacitat de ser vermells o ser verds, dins nostre. És extraordinari aquest embull de veritats, aquest caos indestriable entre allò que ella (el personatge) és realment, allò que "s'ha construït" en ella amb el pas dels anys, i allò que vol ser: Madeleine Elster, una perfecció romàntica, volàtil, LA DONA, que fa que la realitat de la Judy sembli insulsa i petita, encara més verda i vulgar. És així com la Judy s'enamora de la persona que ella mateixa pot ser i que, tanmateix, no és. La versió vermella i refinada d'ella mateixa. Quin és el problema, aquí? Quin és el problema, on és l'engany? Hi ha engany o és una forma d'evolució personal la mar de normal i legítima? Es pot decidir canviar el verd pel vermell? Es pot matar un jo de carn i ossos per ser Madeleine Elster? Qui és Madeleine Elster?

Les ungles

Llevar-se un matí estrany, l'enèssim matí estrany, però potser aquest més estrany que els altres. És l'últim dia que passem al llit (per haver allargat massa la nit), i és hora de despertar. També és hora de despertar-se, sí, o de llevar-se, però no em refereixo a això, parlo d'un Despertar profund, simbòlic, amb gust de final. Estic contenta, però aquesta consciència em condemna a una mena de ressaca emocional com la d'altres vegades, la baixada obligatòria de després de l'explosió. Avui toca assumir que set dies han consumit la nostra ànsia i el que ens queda ens buida i ens omple, ens satisfà i ens fa mal i jo què sé, i quanta incertesa, que vull deixar-me fluir però tot plegat va a batzegades i ara que ja no és Carnaval ja no hi ha excuses per res. Carnaval pertorba la placidesa, i ho fa amb una alegria tan desbordant que ens és igual el que ens vingui després, quan tot hagi passat i toqui despertar. Quan el clavell a la motxilla perdi el seu sentit. Quan haguem de pensar com es continua a partir d'aquí, a partir d'allò que ens ha revelat el Carnaval mentre ens deixavem portar per l'onada dolcíssima.

M'he despintat les ungles i m'han quedat els dits tots tacats. Com si fos sang, com si fos vi, com si fossin maduixes. Com si silenciosament les mans m'acusessin d'haver volgut donar massa color a la vida.




(
creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú
)

Ara que tinc vint anys

Cada dia neixen nens. Tots són bonics i petits i dignes de ser estimats, tots són una promesa, una inversió, un misteri que poc a poc anirà satisfent la curiositat amorosa dels pares, com serà de gran? Ho sabrem fer bé? En qui es convertirà amb el pas dels anys? aquests que ara se'l miren embadalits. Cada dia neixen nens. Als hospitals i als carrers, al món en general, i això sol ja és una raó per poder dir "avui és un dia bonic, avui és un dia afortunat, avui ha nascut una persona nova". Tots vam néixer en un dia molt bonic, i ho dic sabent que és una mica mundo-colorido anar predicant aquestes coses. Vist així, tots els dies són objectivament bonics. Però és veritat.

Ara que tinc vint anys no vull fer cap valoració de res. Em sembla que ja faig prou valoracions de tot en dies aleatoris com, no ho sé, el catorze de febrer per exemple i ja m'he permès la gracieta del títol per recordar la "valoració" que en feia el Serrat, dels seus primers vint anys, amb aquella empenta. No, jo només volia recordar un dia de fa una mica més de vint anys, dilluns de carnaval com és avui. Suposo que els vilanovins devien cantar pels carrers, també, amb els brams aquests de gent cansada i feliç. Suposo que les sabates se'ls enganxaven a terra i el confetti feia remolins a la plaça de la vila. Suposo que en molts parcs i balcons hi havia una mimosa florida, esperant algú que endinsés les mans en la seva suavitat flonja i olorosa. I a casa potser ja havien posat en un gerro les primeres flors del Cau, potser un ram de jacints blancs perfumant tota la casa, o potser tres narcisos minúsculs amb aquell aroma dolç tan penetrant. Potser a les onze del matí feia una mica de sol daurat que entrava per totes les finestres, potser l'hivern floria a mig febrer encara fred però ja lluminós, anunciant la primavera. Potser algú somreia, potser algú plorava, potser algú moria i algú altre feia l'amor.

Només volia fer memòria d'un dia, un dia bonic com tots els dies que neixen criatures, ara que torna a ser dilluns de carnaval, i també és un dia bonic i deuen haver nascut nens i nenes i somriures i flors.

S'ha de ballar

S'ha de ballar! No hi ha cap altra manera de treure fora l'alegria quan es desborda. Balleu ara mateix o acabareu així d'engatats d'energia, tant que no podreu parar de riure i cantar per dintre, tant que al final ballareu pel carrer, pel passadís de casa, per la universitat, ballareu mentre aneu en bicicleta i mentre esmorzeu morts de son. Tant que imaginareu escenes en què tothom que espera un tren a Sants comença a portar una mateixa pulsació amb el peu i deixen els àifons i els llibres i les musaranyes i comencen a ballar al so d'una música que cadascú sent al seu cap i prou, i ballen i ja no es preocupen del temps ni de la bateria dels ài-elquesigui. Deuen ser les endorfines, l'adrenalina, la dopamina, aquest munt de substàncies que sonen a droga o a cosa dolça, que ens inunden el cervell i som presos d'una onada de felicitat despreocupada, una onada tan grossa i incontenible que sacseja tots els membres i ballem, ballem.

M'encanta aquell "shall we dance" tan autèntic que tenen els anglesos. I mira que n'arriba a ser de british i amazing. Doncs sí, we dance, ballem, ballem com sigui, de La Casa Azul a les danses de Vilanova, passant per tooooota la resta. Balleu com ballaven els nostres pares de joves. O com ballaven els nostres avis de joves. O com ballaran els nostres fills de joves. Balleu fent el boig com si no us mirés ningú, balleu fent el sexi com si us mirés tothom, balleu en rotllana o en parelles ordenades (el pasdoble que és molt fàcil, o el fox que tot és agafar-li el truc; la qüestió és dur l'esquena dreta i mirar endavant), balleu sardanes o la Macarena, balleu estil salsa o estil flamenco, estil swing o estil perreo. Balleu la bossanova i el reggae, la rumba i el rock. Balleu sols davant del mirall, o balleu acompanyats, ja sigui d'amics, d'enamorats o de desconeguts, balleu amb gent que teniu al facebook però que mai sabeu si saludar, balleu amb el primer que passi, balleu amb qui us ho demani i amb qui no us ho demani, i convenceu per ballar tots aquells que diuen que no tenen gràcia per moure's. Perquè encara que fos veritat, això no és gens important. La vida ballada és més vida, per alguna cosa diuen allò de "que me quiten lo bailao". Així doncs, ens veiem ballant diumenge a la tarda i tots els altres dies, ballant més bé o més malament, que qui no balla no mama, i ballant la gent s'entén.

Aquest febrer tan nostre

(música, sisplau)

És febrer, per fi, nedem en un febrer que fa olor de febrer i amb això n'hi ha prou. S'ha acabat l'espera que frisa, que prepara, l'espera que va conduint totes les converses a un tema únic. Amics, això és el febrer i passa tan poc a poc i amb tanta pressa... Ve Carnaval, arriba el Carnaval i no vull pensar en res més. Sabeu aquella cara de llum i misteri que fan els nens des de mitjans desembre només de pensar que cal fer la carta als reis? Doncs igual però per sempre, igual només de saber que cada any el febrer vindrà així de vestit de colors, prometent mostrar-nos una Vilanova ben nostra, ben de naltros, la dels carrers enganxifosos i plens de gent i d'alegria.

Porto dues setmanes així, des que un sensor inconscient va engegar l'equip de música dins el meu cap. Ara passo els dies i les nits senceres sentint el Turuta i l'Amparito, la Celia Cruz, la Cindy Lauper i les Spice Girls. No hi ha res a fer, sembla la ràdio del Carnaval o una versió íntima del recopilatori de l'Ainhoa. Això és l'explicació d'una espera, l'espera del moment en què el febrer finalment ens donarà tot allò que prometia. Quina sort haver nascut aquí, quina sort viure aquí i viure això i viure-ho així. He de dir que a mi sí que m'agrada sacralitzar les coses. No vull dir que s'hagi de perdre de vista la realitat pura i dura, però que consti, tenim dret a construir pedestals si volem. Tenim dret a viure les coses i viure-les com grans coses. I això ho puc dir si parlo del Carnaval de Vilanova i la Geltrú amb la gent de Vilanova i la Geltrú. Als altres us ho intento justificar i veig que sobretot em capteu la passió en parlar-ne, més que no pas l'explicació de l'acte aquell o l'acte altre. Però ja m'està bé així, perquè aquesta passió, potser fora de mida però indubtablement genuïna, absolutament legítima i justificada, és l'essència del Carnaval.

Bé, paro d'escriure perquè m'adono que m'estic anticipant. Però per si algú encara no ho té clar, vilanovins, ja podem deixar de dir que "ve el Carnaval", perquè aquest febrer tan nostre ja s'acaba... i ja és carnaval.

Trenc d'alba

Trenc d'alba. Això, per si no ho sabies, és el significat del primer vers del càntic. Per casualitat m'arriba a les orelles la gravació on cantem tu i jo com si fóssim una sola veu (i no t'ho creuràs però m'hi he de fixar per distingir qui és qui). No és una cançó qualsevol, no, diria que és de les que han acabat sent cançons nostres. I a més aquesta lletra de vida i aquesta música d'energia, tot plegat sense estripar res, però té empenta. Morning has broken like the first morning. Parla de coses més grandioses que nosaltres, que es manifesten a la nostra vida com un do.

 "Càntic" és una paraula que m'agrada. Parla de cants poderosos, de paraules que mouen i música que les fa arribar a tots els cors. M'agraden els nostres càntics que ens mostren el poder amagat que tenim quan cantem alhora. Quan la sang se'ns compassa, sona una guitarra i jo sóc tota gratitud. T'estimo, t'estimo, t'estimo. Perdona'm l'exhibició pública d'adoració, però de fet ja tenim tothom prou acostumat. Praise for the singing, praise for the morning, praise for them springing fresh from the world. T'ho diria amb mil càntics. Cel d'abril, mar d'espigues, primera claror de tots els dies. Alba vermella i blanca i blava i verda i daurada. M'és igual tota la resta, conec la bellesa dels teus colors i saps que sovint aquesta bellesa és la meva causa. Des de la meva teoria del mirall, cuidar-te és el més natural del món. Fas que la meva veu soni millor, hehe, això ho mereix tot, ho donaria tot per aquesta sort. A algú que reflexiona tant al voltant del "jo", no se li pot fer regal més preuat que un "nosaltres" com aquest.

La dissonància

 Encara no fa un any (i sembla que tot plegat sigui així des de sempre) vaig llegir aquell llibre on Johann Sebastian a casa seva somriu per dintre. "Les dissonàncies també les ha creades Déu", diria que diu. Cabré i Schubert i Bach. M'agrada la gent que va a parar per sistema a la seva pròpia manera d'entendre la dissonància. M'agrada la dissonància, però a vegades havia admès secretament que la vida plàcida de les cançonsEstrellaDamm té molta gràcia, també. I és veritat, però el gust per la dissonància en general -evidentment, no parlo només de música- és una marca ben concreta. Jo em pensava (aaaah "jo em pensava - jo em pensava"! No pensis tant i treballa una mica!) que demostrava un cert esperit romàntic, una tendència a l'obsessió, un petit VonTrier-Wagner aquí dins. Però a vegades les novenes resolen com no t'esperaves.

Fa un parell de setmanes vaig tenir una sorpresa curiosa. Tot va començar amb allò que podem anomenar un "contratemps". De contratemps se'n poden tenir sempre, però la veritat és que no m'ho esperava, no pas ara, i tot i això el que de debò m'ha sorprès molt gratament ha estat la meva pròpia reacció davant d'això. A mi, com a molta altra gent, em molesta especialment perdre el control de tot allò que tinc la responsabilitat de controlar. I no obstant això aquesta vegada vaig semblar una persona adulta i tot. Es veu que les bones influències comencen a deixar marca. Encara resultarà que estic perdent el costum adorable de la rebequeria pel gust de la rebequeria. En dues setmanes he descobert un parell de coses que no sabia: en primer lloc, que sóc una persona sorprenentment pràctica (i és que la rebequeria, evidentment, no és eficaç ni eficient) i en segon lloc, que és igual el que jo cregui que sóc o el que jo digui que sóc, perquè probablement m'equivoco. Jo i qualsevol altra persona, aaaah, sap greu, aquí no es salva ni l'apuntador. Per sort, diria que sempre tindrem tots plegats la capacitat de sorprendre'ns amb bones reaccions en moments que sempre havíem temut una mica i vaja, no n'hi ha per tant.  Vull dir: apreciar els problemes és més aviat pretensiós, però és que de tot se'n diu "problema", tu. Fa temps que tinc clar que a mi no em fan falta problemes reals, perquè tinc el do dubtosament meravellós de trobar sempre dintre meu les punxes que cal vèncer. Els obstacles són aquí dins, és l'etern "ho estem treballant", la consciència tranquil·la de conèixer (alguns dels) defectes i les ganes de posar-hi remei. Com també deixo anar sovint, aquests són "els problemes de la gent que no té problemes".

Parlo de la dissonància amb una veritable passió, una mica com parlo de la passió mateixa. Malgrat tot és bonic descobrir que les espirals de teranyina que poden arribar a cobrir aquest món interior tan Melancholia, tan oníric i tot plegat es queden darrere la pantalla o darrere les parpelles. Fins i tot amb el convenciment que la realitat pot arribar a ser força prescindible, la dissonància no fa mal; s'espera fins l'últim acord de preludis eterníssims i després tot s'estremeix quan es posa al seu lloc. Hi ha una primavera aquí sota! La dissonància fa que la tònica no sigui l'estat natural de les coses, sinó un do que cal apreciar, la seva grandesa és el poder de transformar el que és quotidià en una cosa extraordinària: és un concepte preciós com el de l'hivern, que a vegades fa molt mal, però sempre compleix les promeses d'un bé més gran i més bell.

Reversos

Quan t'escric a vegades em surten coses que m'agraden més que quan només escric. Llavors sempre em costa saber si et vull dibuixar més a prop o si el que vull és desdibuixar-te, em costa distingir si és voluntat o necessitat o por o què coi és. El temps lliure és tan nociu! Em fa pensar i alhora m'aplatana, i en resulta una barreja raríssima d'ultrareflexió, no-acció i no-emoció.
Les cançons grogues-amargues planen pels plecs de l'orella fins i tot quan la música s'apaga. Les cançons vermelles-dolces van agafant un matís demodé, massa vist, embafador, fins i tot asfixiant:
i tot s'estanca. No hi ha somnis. Mentidetes. Lluny, he perdut el traç de tu. I punt. Tot són miratges. Mal de panxa, mentidetes. Punys, el metall de dintre els ulls, insults. 
El cap em passa d'una cosa a l'altra i només em deixo portar; dic que és perillós però amb això només vull dir que em fa por però intento no notar-ho, és un captatio benevolentiae, diu "hola, estem provant de ser valents". Versos solts. Versos curts. Tot té ritme, tot picat, s'articulen consonants. 
Versos gens lliures. Inversos, reversos. 
El canvi és bo, el món és canvi. Què és l'arkhé? L'arkhé és canvi. 

Ho puc tornar a dir, si cal, que el "tu" que hi ha sempre allà darrere quan t'escric em fa passar per sota el nas tots els retrets del món. Que desenvolupo pànics nous. Que els versos se m'enrevessen i tinc tanta por de no saber seguir a partir d'aquí. De perdre del tot la referència de les coses, de perdre el blanc dels ulls. Però per sort el temps no s'estalvia, el temps no ens estalvia perquè sempre passa. I passa de les nostres pretensions i les nostres perversions. Ha destenyit cadascun dels meus versos que són teus, i queden blancs perquè no en sé més, perquè fins aquí hem arribat. No s'ha de tenir por d'allò desconegut, però s'ha d'anar amb compte. "Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç". Sí? Segur? Compte amb els versos que et reconeixen, compte amb els blancs que demanen traç nou. Compte amb el compte, compte amb la por, més por del compte, més joc que jo. Res és més clar que el revers dels jocs de paraules, i quin mal que fa, quin mal que fa.

Les cartes que no he enviat

Encara hi ha qui escriu cartes.

Quina mania més curiosa i bonica, la de voler tocar les paraules, olorar les paraules, sentir el fregadís de les paraules entre els dits. Per això escrivim cartes, perquè volem que algú guardi les nostres paraules com qui guarda un tresor, i que potser observin detalls simpàtics en la nostra cal·ligrafia, i potser notin el nostre cansament o la nostra emoció en les diferències del traç. És com escriure amb ploma, és una manera de fer-se el romàntic, però un "romàntic" sincer, no per ostentar davant de ningú sinó per reafirmar-nos a cada moment, acostumar-nos als petits detalls que embelleixen la rutina, allò que també poc a poc ens va fent. I és així com escrivim les cartes, triant bé el paper, triant bé la tinta, triant el moment i copiant l'adreça amb molta atenció. Escrivim cartes -o, a vegades, postals- perquè sabem que és un gest bonic, sabem que fa il·lusió; i també perquè volem rebre respostes en sobres amb la nostra adreça escrita a mà per una cal·ligrafia que potser resseguirem amb els dits, mira quines esses més gracioses. Amics, marxeu a viure lluny, perquè jo us pugui escriure alguna carta, més curta o més llarga, que em dugui a vosaltres. 

Però una cosa és escriure les cartes i l'altra és enviar-les. La gent desastre com jo a vegades tenim problemes de coherència interna, i se'ns escolen els mesos, les oportunitats passen, les cartes de "bon Nadal" caduquen, i després les de "bon any nou"; i sempre s'acaba el gener amb alguna carta engruixint la pila de cartes que no he enviat, on hi ha també les postals que vam escriure des de Roma i no vam poder tirar perquè no vam trobar una bústia, totes amb el seu segell que vam pagar com si haguéssim d'enviar per correus un elefant a Austràlia, enlloc d'una postaleta lleugera atapeïda de lletra. Al final, les cartes que no he enviat han acabat sent tot un gènere, sobresortint d'entre les meves llibretes, recordant-me que no calculo bé el temps, que mai he calculat bé el temps. Encara tinc Il profeta a casa, també, i cada cop fa més del novembre, al final li podré donar en persona, penso. Però no, no: les cartes que no he enviat són petits fracassos, perquè són il·lusió que no ha estat entregada. Són no-correspondència, perquè jo he tingut la felicitat d'escriure-les en la intimitat del paper que reflecteix l'interlocutor que haurà d'obrir el sobre amb cura, intentant no trencar-lo fins que li resulti inevitable, però el meu lector s'ha quedat sense lectura, i encara que ell no en sigui conscient, és ben injust. 

Així que ara us ho dic i m'ho dic, tan severament com sempre: envieu les cartes. Encara que no siguin perfectes, encara que faltin coses per polir de l'anglès o de l'expressió, sempre difícil, dels sentiments sobre el paper. Envieu les cartes. No escatimeu a ningú el plaer de saber-se recordat, tingut en compte. Envieu-les, abans que passi Nadal altra vegada.

Mentre dorms

Mentre dorms ets menys conscient que mai, i més veritat que mai. No hi ha espai per l'engany ni per la suspicàcia, mentre dorms ets només un cabdell de batecs i respiracions que divideixen claríssimament el món sencer en allò que tu ets i allò que tu no ets.

Mentre dorms, somies a vegades encara que no ho sàpigues. És preciós dormir amb la gent, i veure la gent com dorm, i imaginar ficar-te dins les seves parpelles i visitar allò que sigui que somia. Per curiositat, per tastar les volutes de fum que fabriquen altres cervells. "Si els somnis pogués triar, cada nit et somiaria". Un dia em vaig despertar amb aquesta cançó al cap després de somiar uns ulls que em miraven amb la curiositat de qui vol endevinar els somnis. Després un altre dia vaig somiar la seva olor. Mentre dorms no controles res, saps? Sort que després et despertes i ja no hi veus clar i pots posar excuses. Llàstima que costi tant somiar despert, llàstima que el conscient es reivindiqui (portem tota la vida dient que somiem desperts però no és gaire veritat). Heu somiat mai l'olor d'algú? És bonic. En desperatar-te amb un lleu sobressalt, no saps dir exactament què més hi havia, al somni, a més d'aquella essència que tampoc saps descriure, només pots anomenar. Mentre dorms ets capaç de somiar coses terriblement belles, i tot sense voler. Mentre dorms, fins i tot els deliris més absurds poden ser veritat. Ja m'agradaria, a mi, aprendre a somiar desperta.

Perquè mentre no dorms, el control encara t'esclavitza, com qui tiranitza les onades; deia el poeta: ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? Perquè és quan no dorms que el somni et sembla mentida, i potser no hi ha res més veritat que el somni: la veritat de tu mateix quan no t'entestes en construir un altre "tu mateix".


Mentre dorms ets tan vulnerable com som tots mentre dormim. Despertes aquella tendresa dolça, d'evocar totes les nits dormides de la teva vida, així de plàcides, des que eres un nadó petitíssim que dormia massa pel gust dels avis, i massa poc pel gust dels pares.
Mentre dorms tot és veritat, tot és bell, innocent i càndid. Dormint no fas res, et limites a ser.
Bona nit.

Em rebel·lo

Reconec que va venir primer el joc de paraules que la necessitat, però després, rebel·lar-me em va semblar la conseqüència evident d'haver-me revelat. Sona una música hipnòtica, drogada, amb reminiscències d'una vida anterior o d'una projecció futura. Com qui s'enfada amb la seva circumstància quan es mira al mirall i agafa les tisores i (enlloc de parar aquí, amb les tisores a la mà i dir, no, ara no, que no veus que després no hi ha marxa enrere, i riure) comença a agafar flocs de cabells i xas-xas, adéu, ha arribat l'hora dels canvis. Riure davant del mirall, fotent-se'n de la imatge i de la realitat, que es poden veure tan clarament separades que resulta molt còmic. Riallades amb sorna, amb una barreja de mala llet terrible i d'humor blanc inofensiu, entenent que un cert cinisme és necessari però que el temps de l'autodestrucció sembla que ja ha passat. M'explicaré: rebel·lar-se avui vol dir reconèixer que la imatge és només una imatge, redescobrir la pròpia capacitat d'esborrar les projeccions, de canviar. Tanta hòstia i tot plegat, resulta que la rebel·lió era francament senzilla. Després de tot resulta que sí, que no n'hi havia per tant, que els anys ens han passat moltes més coses a més de passar-nos factura.

Resulta que no n'hi havia per tant -mai no n'hi ha per tant. Incisivament, em rebel·lo contra la set de més, em rebel·lo contra l'obligació d'estar bé i contra la complaença de no estar-ho, contra l'avorriment d'estar bé i contra la catàstrofe de no estar-ho. Em rebel·lo contra la paraula-maça que algú aixeca i ens estampa al front, "mediocritat" i conceptes amiguets, que són com l'home del sac que ningú ha vist mai però des de temps ancestrals es menja els nens que es rebel·len i els que no es rebel·len. Em rebel·lo contra l'obligació de tenir por i l'obligació de no tenir-ne. Rebel·lar-se, que quedi clar des d'ara, no té per què ser un acte de valentia; hi ha rebel·lions covardes, rebel·lions cruels i rebel·lions, senzillament, equivocades. Però cal plantejar-se, un cop revelats davant nosaltres mateixos, si ens sembla bé o si no el que hi ha. I quan NO ens sembla bé, s'ha de riure molt fort i s'ha de plorar sanglotant tota l'angoixa fins que dintre hi quedi només allò que volem que hi resti; a vegades cal podar l'amor quan l'amor no és prou digne, i ja en creixerà més quan vingui la primavera. S'ha de cantar sense pensar en res i, com l'Adèle, s'ha de ballar sense pensar en res; s'ha de tallar, s'ha de destruir, s'ha de cremar també dins nostre, s'ha de seguir el cant de la sirena o matar la sirena, s'ha de cridar l'alegria més salvatge. Si cal, esclatar en totes direccions. S'han d'abrusar les hores i la pell, s'han d'esgotar les ampolles i els segons,
s'ha de donar tot, sí,
s'ha de perseguir la sirena
o
matar
la
puta
sirena.

Em revelo

A la pel·lícula que estic veient sona "Society" i faig un viatge enrere molt ràpid i molt violent. És el que he fet aquesta tarda, llegir el meu viatge i deixar-me violentar (si es fa molt poc sovint, és fins i tot sa). Molt molt lluny, cap a paraules escrites per la meva mà que ja no reconec.
Tot just fa uns dies vaig voler revelar-me diferent de qui havia estat; davant meu, avui em revelo altra vegada com la meva història i les dues coses són compatibles però estic inquieta.
Recordo la promesa de noves cançons tristesagredolcesdegustindefinit, i ara sí que això no hi ha qui ho aturi. M'he de recordar que de debò que si es fa molt de tant en tant és fins i tot sa fins que arriba la caiguda definitiva. Avui va de baixada, de baixada-llampec-estampida en picat fins les profunditats d'aquells inferns que tan familiars em resulten. Deuen ser les dues cares de la moneda. Aquesta setmana va d'això, i em deixaré portar. Deu ser una altra manera de fer net, a veure si dijous o divendres aconsegueixo remuntar (que, en aquest sentit, no és difícil; que és desesperació tonta, angúnia banal, desassossec de broma) i recuperar la visió, perquè tothom sap que durant una caiguda en picat no es veu res més que la caiguda mateixa, i tota la resta és un garbuix borrós.

Una veu groga va proclamant que això en silenci es va fent gran, que "prepara’t que al final et tocarà aprendre a viure i a no culpar a la verola borda i a la tos ferina, al papa i a la mama i als crims del nazisme". Un flaix em passa pel cap, i no és exactament que t'enyori però "ens" enyoro. Estúpidament, de cop i volta m'angoixa no recordar alguns detalls insípids. Em revelo tímida, feble i sensible, em revelo menys llum del que semblava últimament i potser també una mica més "jo", d'aquell jo antic que no trobo a faltar però tampoc em desagrada. Deu ser per això que tot plegat m'ha vingut tan de pressa. Em revelo també en aquest contrast, i espero el moment (que vindrà, aviat vindrà) d'aprofitar la revelació per començar a rebel·lar-me.

Bon dia

"Bon dia" és una manera de començar. Començaré així, doncs.

Bon dia, això és un principi. La lluna avui és una tallada de meló i els nens miren amunt i veuen moltes llumetes. Veuen les llumetes dels seus ulls multiplicades per mil, quanta bellesa. Em commou, la bellesa aquesta. La bellesa magnífica de la famosa "felicitat" que costa tant de descriure. La felicitat no és l'absència de dolor, sinó una plenitud estranya, un "ara i aquí" que per les circumstàncies que sigui resulta únic, crea un encís complicat d'explicar. No necessito explicar-lo. Dic bon dia perquè avui sóc feliç. I ho sóc per tot plegat, no només per una cosa, o per deu o cent coses, sinó perquè m'adono que quan començo a donar gràcies per tantes coses no acabo, i de debò que no em vull posar cursi, perquè no vull. Però em sé afortunada per haver rebut el millor regal, que no és altre que aquest: conec la meva sort. Intuir, ni que sigui una mica, la grandesa de tot el que m'ha estat donat: meravellar-se. Avui és un bon dia, i em meravello que ho sigui, em meravello que tants altres dies siguin bons dies, em meravello d'haver tocat per una estona aquest encís de què parlo en un inici d'any que havia esperat, però que no m'esperava -coses bones de la manca d'expectatives- i que quina sort, quina sort. Espero que no em perdi la sensibleria, però no he trobat una manera cínica i divertida de dir-ho (potser ja està bé així), m'alegro molt de tot plegat. Això, a mi, em serveix de carta dels Reis: vull molts dies com aquest, com aquests; vull ser la persona que sóc quan algú altre em fa millor; vull que de tant en tant, com avui, em sobrepassi aquesta emoció que va una mica més enllà del contemplar/meravellar-se més plàcid d'altres bons dies. Vull seguir veient en mi tot el que he estat, tota la sort que he tingut sempre, d'haver nascut on he nascut i d'haver ensopegat amb qui he ensopegat. 

Una bona manera de començar, sí. Bon dia a tots i moltes gràcies.