... per acabar al mateix lloc.

Perquè en el fons és això: donar voltes, fixar-se cada vegada en un aspecte diferent del mateix.

Per poder obrir el cor i vessar de noms sense dir res...

Tantes voltes...

I quina veritat! Vessar de noms, descobrir que tot és possible.

Que no hi ha cap absolut que serveixi per a tothom.

I que tot allò que no entenc, com allò que no passa, és inevitable. Que el que està per fer i ens espera en algun lloc canvia amb cadascun dels moviments de la papallona més insignificant.

I no passa res.

No passa res si pensem massa, no passa res si vivim sota una capa d'irrealitat. Perquè ningú sap del cert quina és l'essència de les coses. Així que millor que ho intentem. Cadascú a la seva manera.

Going on

Indubtablement humans, l'estrés se'ns carrega a tots. Encara que... dir-li estrés a això que em passa no és del tot exacte. No és ansietat, no és nerviosisme ni estar massa ocupada (que també, però no és tan important), de fet no té res que pugui identificar-se amb la coneguda malaltia moderna. És... allò que només trobo en la intimitat i en la música, la música. Una calma, un abandonament, un no-ser. Pau. També en els dimarts, o dimarts traslladats a la resta de la setmana. Però tot això només és parcial. Tinc tot el que vull i més, ho sé, i no he d'atrevir-me a voler més. Indubtablement humans, he dit? Doncs això. Ho reitero.
Sé quina és la medecina. Necessito el silenci interior que dóna el so de dues respiracions enllaçades. I prou.

Puaj. Tantes paraules per dir una cosa tan senzilla com "et trobo a faltar"