El mode manteniment

És de nit, i estic estirada escoltant música de Taizé que sempre em situa en un lloc concretíssim de la meva manera de ser al món. Fa dies que hi penso, en Taizé, i intento controlar el pànic de la incertesa d'aquest estiu en què tot és provisional i tots els plans canvien i penso aquest no, sisplau, aquest que no canviï perquè ho necessito, necessito arribar-hi i notar com el cos respira i poua l'aigua que em cal un any més. 

No és la primera vegada que percebo l'estiu com una cursa cap a la calma; recordo aquell agost a Florència quan no teníem on caure mortes i em pesava tant la motxilla que vaig estar a punt d'enviar un paquet de roba a casa per correu. Notava aquell pes que m'empenyia avall i m'alentia per tots els carrers plens de gent, i la necessitat de trobar lloc per dormir pels següents dies, i tota aquella intenció de fluir que va acabar sent un jou d'organització que no es podia esquivar entre albergs i trens i blablacars. Va ser quan vaig pensar que potser no m'agradava tant, viatjar, encara que sí que m'agradava estar amb la Tere i també m'agradava veure Boticellis dia sí dia també i menjar sempre coses delicioses. Però sentia que no tenia temps per escoltar-me, no tenia espai per regenerar la meva alegria pròpia. Avui també hi he pensat, en aquest tema, perquè un amic m'ha dit que el més important és viure contents i tot després flueix. No ho sé, si flueix, el que sí que sé és que fer una opció vital a favor de l'alegria és una de les decisions conscients que he pres en algun moment per millorar la meva vida. I n'estic orgullosa, en parlo aquí amb la metàfora del diafragma. N'estic orgullosa perquè és una decisió que beu de fonts profundes, teòriques i pràctiques, que he rebut a casa i he acollit. N'estic orgullosa perquè no és una cosa fàcil, triar l'alegria entre desgràcies. Ni en situacions de cansament sostingut. No és fàcil, no, trobar-la i retrobar-la.

"Estic en mode manteniment" he dit aquesta tarda. I ho he dit convençuda, contenta d'estar dominant una situació difícil que em podria estar duent al límit i tanmateix sé flotar i posar tota la força mental i física al servei de la supervivència. Com si fos una cosa normal. Com si no fos dolorós fer veure que no és dolorós. Com si fos sa, això de flotar lluny de la vida. Fa dies que estic en mode manteniment, i m'enyoro tant que és insuportable. M'enyoro, dic, i m'enyoro sobretot a mi, m'enyoro de la persona que soc i que no es fa present en aquests dies en què no soc capaç de pescar allò rellevant ni de fer que la bellesa se'm fiqui a dintre i només m'espero, m'espero que passi, en mode manteniment, tirant de les reserves, tirant de la meva inèrcia al bon humor però vivint dies prescindibles. Posant-hi el màxim de mi fins que no me'n queda res. Ocupada en mantenir un silenci còmode en aquesta casa que soc ara que no tinc cap altra casa. No vol dir que no hi hagi coses bones, esclar, si no hi fossin segur que no me'n sortiria. Si no hi hagués música i gent bonica, vull dir. I carrerons ombrívols i xocolata. Però aquestes coses que podrien ser regals que m'eleven són només aliment de subsistència per a la meva alegria, perquè no estic bé i no tinc temps ni energia per gestionar-ho. Només tinc energia per flotar i, si més no, no estar malament. No estar bé ni tampoc malament, estar només allargant el mode manteniment fins que pugui beure a mans plenes de tot el que em fa estar bé. La calma. Casa, sigui quin sigui aquest espai més o menys físic. El lloc on la meva alegria no és un esforç. 

Diria que el mode manteniment apareix sovint a la vida de molta gent, i és a vegades un mal necessari que ajuda a portar els imprevistos, les malalties; una apatia davant les coses doloroses (molt més doloroses que estar cansada i apagada i no tenir veu). Però a l'estiu sap més greu, perquè la vida convida a la vida, i hi ha préssecs de vinya i gelats i llum fins tard i què fas aquí parada amb aquest poc esperit sense agrair cada floreta de gessamí. Doncs no ho sé, la veritat. Jo soc la tia dels préssecs i les floretes de gessamí. I ho segueixo sent però estic entelada, emboirada i no sé com desemboirar-me. Suposo que hauria d'estar molt contenta perquè el meu cos i el meu ànim aguanten prou, suposo que aquest emboirar-se és simplement coses que passen. I mentrestant, penso en com de fort necessito no alterar-me, que tothom m'ajudi a seguir amb el meu mode manteniment perquè ara mateix és l'única opció que tinc, una opció tan galdosa com no estar bé però tampoc estar malament. Estar en silenci, només, deixant espai per quan el silenci floreixi. M'escolto aquestes cançons que em retornen a la terra dels gira-sols i les nectarines i penso "viviu contents!" i també que quina sort les coses que són només qüestió de temps com el temps que falta per a la calma i per seure al costat dels meus germans en un poble perdut de França i sentir com canten a veus i que tot sigui tan harmònic i puguem plorar tot el que ens queda per plorar i riure tot el que ens cal sense boires.

La Passió

Recordo bé els meus primers assajos amb l'Orfeó Català, aquest passat setembre. Estàvem llegint la Passió segons Sant Mateu i jo sortia cada dia flotant d'allà, plena de Bach, com il·luminada. És una obra especial, la Passió, i anar-la coneixent durant aquest curs ha estat una experiència forta de debò que no aspiro a saber plasmar avui aquí perquè s'hi barregen moltes coses. La primera vegada que vaig anar a sentir la Passió en directe, que va ser al Palau, vaig plorar molt recordant-me del meu avi i, més específicament, recordant-me del meu pare enyorant el meu avi. No sé per què em venia aquesta sensació tan concreta... Perquè la Passió és una obra sobre la mort? Potser sí, jo diria que sí que ho és, entre d'altres coses. Perquè tinc alguna memòria soterrada del meu pare escoltant Bach en moments propers a la mort de l'avi? Podria ser, no ho sé. Però tinc clar que aquesta obra em parla de la mort d'una manera molt intensa; ja me'n parlava abans que ens en parlés a tots punyentment al febrer, quan l'Orfeó sencer tenia la veu trencada perquè no podíem tornar a cantar la Passió després de la mort de l'Àlex. Va costar molt i segueix costant. L'últim número de la Passió sempre serà el que vam cantar entre llàgrimes el dia que el Palau es va omplir de cants per ell. "Wir setzen uns mit Tränen nieder". I, com em passa amb tantes altres músiques, aquesta em parlarà d'ell per sempre més. Ho vull, vull l'Àlex amb mi mentre canto. Si fa no fa, diu: seiem entre llàgrimes vora el teu sepulcre per dir-te "reposa dolçament, dolçament reposa".

La Passió és la història d'algú que mor i que no hauria de morir. És inevitable fer paral·lelismes i, de fet, se n'han fet molts, de paral·lelismes. Fa pocs dies vaig tornar a pensar en Considering Matthew Shepard, l'obra de Craig Hella Johnsohn que parla de l'assassinat d'un estudiant nord-americà, el 1998, apallissat fins a la mort pel fet de ser homosexual. C. H. Johnsohn va fer un oratori sobre el cas, un homenatge sensible i ple de denúnica, amb moltes referències a Bach, parlant també del judici posterior, de les masses enfurismades, atiades per extremistes religiosos que defensaven els botxins. És horrible, sí. Ja he avisat que hi hauria moltes coses barrejades... La història de Matthew Shepard parla molt de vida, també, esclar; en la reacció davant d'una mort injusta hi ha, sobretot, vida. Hi ha amor, i hi ha lluita. També en la Passió segons Sant Mateu de Bach. Crec que la universalitat d'aquesta obra, el que la fa tan profundament espiritual sigui quin sigui el credo de l'oient, és el plantejament d'aquesta evidència. 

Abans de seguir desgranant emocions he de deixar dit que això és un text fet tal com raja, a les tres de la matinada del dia abans del concert al qual finalment no podré cantar perquè en aquests temps ja se sap que res se sap, que ja ha passat el temps de les certeses. El que vull dir és que no escric com a músic encara que parli de música, escric com a persona que sent, i prou, amb ganes que qui vingui a escoltar la Passió demà, encara que no em vegi ni em senti perquè seguiré en aquesta habitació des d'on escric, sàpiga una mica què he anat pensant tot aquest temps i es pugui acostar a la Passió com ho faig jo. Dit això, el que més m'ha impressionat últimament de cantar aquesta peça monumental és que l'energia dels diferents números que canta el cor passa per colors molt diversos i en aquest contrast s'intensifica tot. Perquè si la Passió és una història hi ha, esclar, personatges. A més, encara que es digui "segons Sant Mateu" hi ha molts fragments que no són pas de l'Evangeli, sinó que funcionen a tall d'interludi en què els corals del cor o bé l'ària d'algun solista fan una mena de reflexió íntima sobre el que passa a la història. Així doncs, com a cantant del cor, en els corals et trobes cantant paraules compassives i plenes de fe, a vegades d'esperança, a vegades d'incomprensió però sempre, evidentment, fent costat al patiment de Jesús i entenent que aquest innocent que pateix i mor ho fa per endur-se el mal del món, allò que ens amenaça. I d'altra banda, quan qui canta no és l'actor sinó el personatge, el cor fa el paper de multitud encegada i cruel, multitud vexadora, sanguinària. És fort cantar això, estar en el terreny de la misericòrdia i de cop passar a clamar "crucifiqueu-lo!". Crucificar una persona és torturar-la fins la mort! Tenim tan interioritzada la imatge de la creu que no ens impressiona gens. Vaja, tenim interioritzada molta altra violència que no ens impressiona gens. També aquesta. 

Mentre canto, doncs, m'imagino la multitud plena d'odi que davant aquell judici polític demanava pena de mort. El delicte de Jesús era el d'haver ofès la religió, precisament, i això, diria, diu molt de la història, i també de la religió. No sé si Bach era conscient d'aquesta paradoxa terrible que encara patim avui en dia. Potser sí, o potser no. M'impressiona fins a quin punt, sigui com sigui, Bach fa pal·lès que una de les grans religions monoteïstes se sustenta sobre la història d'un judici polític i de l'assassinat d'una persona innocent, fos o no fos fill d'un déu, i vingués o no amb un sentit transcendentíssim a salvar o no la pobra humanitat pecadora. Pecadora perquè odia, perquè jutja, perquè assassina. És en aquests termes que Jesús mor per la humanitat; mor per ensenyar la compassió. Per ensenyar l'amor i la vida que hi ha darrere de les morts injustes. Que són moltes. Cada hora, cada minut, arreu del món, innocents moren i ningú els aixeca temples. Cada minut i cada hora la humanitat és capaç del millor i del pitjor! Dues orquestres i dos cors fan dialogar tota la dualitat de l'ésser humà. Aus liebe will mein Heiland sterben: per amor morirà el meu salvador. 

No sé com acabar aquest text i és tardíssim. No sé com acabar-lo perquè he intentat condensar moltes coses diferents i només les he dit per sobre i, sobretot, perquè arribats a aquest punt no tinc respostes per anar més enllà. En la meva manera de viure la Passió hi ha molt de Jesús, molt de l'home, i molt poc del déu. Com sempre, arribo a la conclusió que el déu no és el que m'interessa. La vida a escala divina no és la meva vida, és tan simple com això. I el que desgrana la passió no és la veritat de l'existència de Déu (fe és persistir en el dubte, i sense dubte no n'hi pot haver, de fe) sinó el sentit de Jesús com a figura central d'aquesta fe: una persona que predica l'amor i que és torturada i assassinada per aquesta raó. La Passió no té grans himnes solemnes i triomfals, només humilitat, confiança, misericòrdia. Bach no fa parlar Déu, no diu que Déu vulgui això o allò altre. Bach fa parlar les persones, tant les de la història de Jesús com les que escolten (i, en aquest cas, també canten) i participen de l'horror de la història, hi reaccionen. I a aquell home, el que diuen que era el fill de déu, li diuen, simplement: reposa dolçament. Com tots els altres. Com tots nosaltres. 

Cant

Potser sembla una contradicció, però jo sempre he pensat que ha de ser senzill. Perquè està clar que és extraordinari i que demana esforç, sí, però també ha de ser senzill. Si no és senzill segurament és que no ho estàs fent bé o que no has trobat la manera de fer-ho que t'és pròpia, la manera que farà que et sigui senzill. Encara que, evidentment, no sempre serà igual de senzill. Hi haurà passatges difícils que caldrà treballar, una cosa no treu l'altra. Però sobretot, sobretot: no ha de fer mal. Si fa mal, para i repensa què pots fer perquè no en faci... Fixa't en totes les vegades que ho has fet sense gairebé ni adonar-te'n i veuràs que no té sentit que ara que hi pares atenció, ara que et mires de prop tot el procés i li dones tanta importància, et porti maldecaps. No val la pena i, creu-me, ha de valdre la pena. Perquè pot arribar a ser tan gustós! Tan gustós com és sentir la immensa sort que tens de ser aquí fent això, en un estrany present perpetu que posa tot el teu ésser, en aquest precís moment, al servei d'allò que mou el món. I et pren, llavors, i t'enlaira, perquè el cos no només està preparat per fer-ho, sinó que ho espera, ho desitja, s'hi aboca... És instintiu, sí: a través del cos s'expressa tot allò que no és cos, i vol elevar-se, i vol perdre els límits del propi aire i del propi alè. Hi ha quelcom de creatiu en aquest desdibuixar-se, una comunicació profunda, un intercanvi, fins i tot, espiritual. Un sentit entre tots els sentits. Una espurna de transcendència.

El meu cant parla sovint de música, però avui no; avui parla d'estimar.