Queen

Queen, alegrant dies i nits des de fa quaranta anys.

Ni més ni menys

Per tu, antiga heroïna, he sentit dins meu aquell batec ancestral i primari. La sang vol sang, la carn vol carn. El canvi arrossega més canvi i la força de l'espiral és tan gran, tan gran que porta ni més ni menys que el pes de la història. I com que no hi ha res que m'asseguri que el que veig, sento i penso és real, doncs no m'importa viatjar a l'imaginari etern d'aquest instint, d'aquest afecte càlid i terrible per trobar-te, vella llegenda, al fons del meu pou més profund i més ple de llum.

Bojos som nosaltres

Moltes vegades hem dit sense pensar gaire que el món és boig, estrany, terrible, bonic. Hem dit moltes coses del món, i pràcticament sempre que les hem dites, en realitat parlàvem d'aquesta minúscula partícula de món que és un "nosaltres" abstracte. Nosaltres, els éssers humans; nosaltres, els menys pobres; nosaltres, vosaltres i jo; nosaltres, jo i jo mateixa. El món no és res de tot això, i el nostre egocentrisme arriba als límits dels límits.

El món no és boig, bojos som nosaltres (sigui quin sigui l'abast del pronom). I no hi ha volta de full! Com, si no, s'explicaria aquesta fal·lera malaltissa per fer i desfer a la nostra manera, per acumular, acumular el que sigui, indiscriminadament? Som cecs per veure'ns tal com som. I vivim ocupats en fer coses que moltes vegades no ens fan ni fred ni calor, amb la porta ben tancada perquè ningú ens prengui tot el que anem acumulant, i la finestra ben oberta per deixar entrar la fantasia d'allò que hauriem volgut ser. Som bojos de no obrir la porta i marxar ben lluny, cap a tota aquesta fantasia! En casos com aquests, cové dir que el món és una miqueta covard.

El que no m'agrada

No m'agrada que ningú s'aprofiti dels meus defectes.
No m'agrada el xantatge emocional.
No m'agrada que se'm neguin les meves rebequeries habituals.
No m'agrada la meva incapacitat per canviar tots els meus hàbits nocius.
No m'agrada la sensació d'haver estat perdent un temps que necessitava.
No m'agrada no sentir.
No m'agrada pensar el tot el que no puc fer perquè sóc jo.
No m'agrada confondre els complements del verb quan vaig de pressa.
No m'agrada mirar algú que conec bé i pensar que, en el fons, som estranys.
No m'agrada sentir-me obligada a menjar coses que no em vénen de gust.
No m'agrada la por de fora les pel·lícules.
No m'agrada la casa buida i freda en dies buits i freds.

A 442

Ja sé que, d'extraordinari, no en té res. Ja sé que el més curiós no és el fet mateix sinó com ha trigat a arribar. Aixecar-se del sofà, parlar, i sentir una veu amb una cadència una mica diferent. Res, qüestió de microtons d'aquells que fan el la una mica més brillant, diuen (i és que ara està de moda tocar a 442...) però alguna cosa diu "Ep!" i hi ha un canvi gairebé imperceptible. Gairebé, perquè només ha estat la culminació d'un procés. Aquesta veu està preparada per parlar d'altres coses. Aquests ulls comencen a mirar més lluny i més de pressa. I és tan bonic, tan bonic. Tan esperat. Durant aquests últims mesos? Més encara, durant aquests últims anys. Ara els ingredients d'aquesta pasta van agafant nous matisos de sabor. És un vi que es fa més vell: el mateix de sempre, però una mica diferent. M'ha costat comprendre que no es tracta d'intensitat. No, el terme ha de ser un altre encara que jo no el sàpiga trobar. Així doncs, jo que sempre he pensat que els canvis passaven en mi sense que jo els notés, he viscut l'impuls primer d'una nova cançó. M'agrada esperar (esperar de hope, no de wait) que serà així. M'agrada pensar que així com molts dies dolents seguits són un mal senyal, també molts dies bons signifiquen alguna cosa. Aquesta barreja tan treballada, que he amassat durant temps, comença a fer bona pinta. I la veritat, ja era hora.

Viure en la ignorància

El desconeixement és l'arrel de molts dels mals del món. D'això no en tinc cap dubte. La ignorància provoca prejudicis, por, fins i tot odi. I costa molt posar pedaços a aquesta situació general perquè a molta gent, el que no sap, tampoc li importa massa. Pel que fa a mi mateixa, normalment diria que s'ha de saber per jutjar, que de la informació es deriva la opinió. Però avui em contradiré una mica -per variar, que quasi no ho faig, això de contradir-me. No vull saber, no vull estar informada ni que ningú m'expliqui tot el que no veig. I el que no veig són moltes coses! Però sincerament, sóc molt més feliç quan el meu no-saber calla respectuosament en comptes d'aquesta mitja-informació impertinent que es passa el dia tocant la pera al meu cap (la pera, en fi, ja ens entenem). Me la bufa el que els altres pensin de mi, perquè no és, ni de bon tros, el més gran dels meus problemes. Jo ja sé que tothom en té, de problemes, i em sap greu ser egoista però per ser sincers, ara mateix els meus són els que em toquen més de prop (això de ser egoista, per cert, és molt més comú del que tothom vol pensar). Abans de començar a salvar el món, hauria d'arreglar tot aquest meu desgavell que fa massa temps que dura.

Jo em pensava que ho sabia tothom, això del desgavell, però es veu que no, tu, que encara queda qui no ho sap. Però segurament prefereix viure en la ignorància. Jo respecto el seu dret a fer-ho, i a canvi només demano que em deixin tranquil·la, perquè ja sé que moltes coses van malament, i no vull que ningú em vingui a ampliar la llista. No gràcies, deixeu-me ser ignorant, ingènua i feliç, feliç en la mesura que es pugui, que prou feina tindrem.

Lògica

Si no som res, senyal que som alguna cosa.

Ahir, enllà

Ens fem por. Ens fem por els uns als altres, és tan trist però tan veritat. Por de dir les coses i de no dir-les, de sentir i de no sentir, de fer i de no fer. I oblidem. Ens oblidem de les coses i ens oblidem els uns als altres i diem que, vaja, que són coses que té aquest cervell nostre. Potser deu ser allò de fer servir només un petit tant per cent de la nostra capacitat real (no com feia Matilda!) i deixem que les coses passin, i ens deixem passar. Oblidem sempre allò que és més important. Però és tan quotidià, tan present sempre aquest oblit, que el veiem com si no hi hagués cap manera de fer-lo fora de les nostres vides. He sentit dir que el secret de la felicitat rau en la bona salut i la mala memòria. Però jo crec que l'oblit es menja les nostres vides. Però escolta'm, tu que ets sempre una mica enllà, saps què farem? Agafar l'oblit per on es pugui, i devorar-lo a queixalades. Aprendre a ser impertinents amb el temps que ens vol conquerir la memòria. I si mai em busques, jo em deixaré trobar. Quan miris enrere, et donaré l'empenta que et cal per anar endavant. "Digue'm per què plores, fill meu", i sabràs que jo estic vora teu, vora teu.

Passat

Veure't de reüll, i ja està. Tot per terra, jo per terra, tanta autofeina per terra. La casualitat s'ho passa molt bé putejant-me. I no fa cap gràcia, cap ni una. Resolem-ho doncs, d'una vegada: no "he sortit de" sinó que "sóc en". No és només per això, no, és clar que no. Però un passat que m'encalça no m'ajuda. Ara bé; combatré el passat amb passat. A veure què s'hi pot fer.

Viure amb tu

És complicat, a vegades, ja ho saps. Per ser més exactes, viure amb mi és complicat, força sovint. No, viure amb tu no ho és. Perquè alguns dies ploro, i explico històries crues, o reivindico el meu dret a ser infeliç. No com tu, que fins i tot quan les coses es posen més difícils, busques solucions, perseguint la felicitat allà on es trobi. I m'hi arrossegues sense que jo hi pugui fer res. Durant molt temps em vaig preguntar què era allò que, quan estavem juntes, ens feia tan invencibles. Encara no ho sé, però estic segura que és aquella mica de mi i de tu que es complementen fins que no fa falta res més. I allà on siguem (i mira que hem estat lluny!) som felices. Saps com t'agraeixo això? les vegades que m'has vingut a rescatar de la meva foscor i m'has dit "mira, Neus, fixa't una mica en tanta ombra, acostuma-hi els teus ulls plorosos, i hi veuràs un interruptor que t'espera." I és igual que a vegades ens perdem de paraules. Sempre quedarà aquest amor com un mar de girasols, o com un mar a seques, per agombolar-nos serenament. Sempre quedarà un raconet del nostre afecte, escampat en pinzellades a la meva vida i a la teva, que no t'abandona, que no m'abandona. Els nostres projectes, el nostre demà, el nostre futur. M'alegra que siguis tot això. Viure amb tu és un plaer plàcid i senzill. Tu i jo sense floritures; tu i jo, de versos curts.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.

Per una copa

Molt bé, ja has demostrat a tothom tot el que volies, i més. Ja has deixat clar què no et fa por, quina és la teva ambició i tot el que no t'importa. Ara, si vols, podem agafar una copa de vi blanc (només una, deixem-ho clar) i brindarem per totes aquelles coses que no has demostrat, les que et fan por, les que no t'has atrevit a somiar, les que t'importen. Beurem per tot allò que has amagat darrere unes ganes desmesurades, descarades, desvergonyides, de buidar la vida d'un glop. I, mira, per dir-ho ben clar, no crec que amb una sola copa en tinguem prou per brindar per tantes no-coses.

Parlarem d'harmonia

Parlarem d'harmonia si ens referim a la música, em sembla. Pel que fa a la vida, personalment, em farà falta oblidar aquest terme. Recordo... recordo molt bé, en realitat (vull dir, malgrat els punts suspensius, ho recordo bé) una nit fosca i clara. Fosca, perquè no hi havia aquests llums agressius que a la ciutat li guanyen sempre terreny. I clara per la frescor de l'aire i la transparència de l'aigua que queia del cel i que em queia per la cara en una barreja dolça i salada. Clara, també, de veritats pures. (Són difícils de trobar, les veritats pures. No us equivoqueu; la majoria de reflexions profundes que semblen veritat, només ho són a mitges).

En una nit fosca i clara jo plorava molt, i llavors vaig anar a trobar l'home savi que em va dir alguna veritat pura d'aquestes. Em va dir -i jo hi estic d'acord- que la vida no és harmonia sinó tensió. M'ho va dir i tenia tota la raó.

I, així, visc amb tensions com una guitarra, sempre desafinada per alguna banda, mai amb la tensió perfecta (que és el que alguns anomenen harmonia). Sóc una guitarra desafinada. Ara mateix, especialment desafinada. Un dia, quan tingui temps, escriuré que cada corda porta un to de les meves misèries, i em quedaré tan ampla. Perquè les cordes són tensió però ep! Que sense cordes, la guitarra, no sona. Ni afinada ni desafinada, no sona. Perquè la vida és tensió, sí senyor.

Berlín, Berlín.

Ningú pot dir que coneix de veritat una ciutat fins que hi ha viscut. Fins que ha acostumat els peus a les seves voreres, fins que hi ha rigut de gust i hi ha plorat una mica. Conèixer a fons una ciutat no és gens fàcil, no. Ara bé, per viure una ciutat no cal tant com això. Les ciutats tenen una essència pròpia i canviant, molt més complexa que qualsevol individu per separat. Però, en la meva opinió, no és veritat que la ciutat, com a societat que és, sigui només una suma de gent amb les seves peculiaritats. Ans al contrari, ells fan la ciutat i la ciutat els condiciona. Ells i mil altres coses. Persones, olors, història, tot es combina a tot arreu; també a Berlín, una ciutat freda i captivadora on tothom parla una llengua difícil d'entendre.

Els turistes sempre ens equivoquem a l'hora d'entendre una ciutat. La veiem "massa" o "massa poc", i ens resistim a entendre que té el seu punt just, ni més ni menys, de tot. Així doncs, és difícil definir l'essència d'una ciutat perquè més enllà de les situacions i les imatges hi ha un cúmul d'olors, sensacions, calfreds. I, de fet, com es pot definir aquest ordre innegable que regeix el caos del moviment de la gran ciutat? Personalment, m’atreveixo a definir Berlín amb una sensació perfecta que tinc la sort de conèixer bé. Sabeu aquella sensació de sentir el fred conquerint-te la cara des de la punta del nas? Doncs Berlín és com el bar ple de fum dolç que deixa el vent allà fora i torna a posar la sang on ha de ser, i la pell es recupera i la gelor hi és, però no es percep perquè cada moment és tan fràgil i únic que no hi ha temps per pensar en cap mena de fred. Ni tan sols aquell alè gèlid que tenim dintre i portem allà on anem, ni tan sols aquest hivern del cor no pot mantenir-se en una ciutat tan i tan avesada a mantenir el fred a ratlla.

Bruts

Deixem-nos de cortesies, per favor! Tot allò que diem per compomís engreixa la nostra misèria. Senyor meu, senyora meva, bons amics meus; no! Oblidem aquest possessiu hipòcrita. Acceptem que no som un llençol blanc ni un terra impol·lut. Que tots estem plens de vísceres de tot tipus, i que les nostres baixeses ens caracteritzen. L'egoisme se'ns menja i gairebé sempre anem d'excusa en excusa. No només cap als altres, també cap a nosaltres mateixos. D'excusa en excusa a través d'allò que de veritat importa, buscant sempre més superficialitats que ens facin semblar més humans. Els valors, senyors meus, la moralitat! On s'és vista, una cosa així? O bé; el capital, benvolguts, és la base de tot. Heus aquí el fetge. Budells i budells sangonosos dins nostre, entrellaçats, bé que ens fan servei. O el nostre cor, tan poètic que tots l'hem vist alguna vegada, no deixa de ser un múscul. Un múscul i prou. Què passa, ens fa por mirar-nos per dins? Veure-hi sense excuses, i abandonar aquest refinament cortesà d'ignorància volguda. No, no, no n'hi ha prou, perquè nosaltres mateixos, sota una pell suau i un somriure radiant, amaguem torrents de sang ben calenta, músculs que es contrauen i s'estiren, reserves de greix blanc i lluent. I això, ho tenim i ho som tots, meus senyors, meves dames. Tots tous, líquids, i sense veure-ho! Un cúmul de pell i greix, carn i ossos, sang i aigua. Bruts, ben bruts de nosaltres mateixos. I sense veure-ho! Deixem-nos de cortesies, per favor. Deixem-nos de justificacions absurdes. Sí, som egoistes, i victimistes, i autodestructius, i, si se'm permet, bastant estúpids. Això són les nostres vísceres, i són nosaltres, i fan que tot funcioni. Però això vol dir que ens n'hem d'oblidar? Bé, meus i meves de tots els tipus, jo no puc parlar en boca de ningú altre, però pel que fa a mi, cada batec del cor ha de recordar-me tot el que sóc. Perquè la meva sang és meva. Calenta, vermella i humida. Jo, bruta de mi mateixa.

Jude

Necessitem una mica més d'emoció, alguna cosa que ens expliqui que el que fem té sentit. Una cançó sota la pell, saber que hem nascut per a ser, aconseguir fer baixar el món de les nostres espatlles. Que no és gens fàcil, gens fàcil.

Ones

Aquest hivern que ve com una gran onada i se m'empassa, em va ensorrant en un no-res infecte, com la tenebra que en el seu no-res amaga mil formes de desesperació. Tot el que em va venint a sobre s'ajunta en una barreja pastosa que cada vegada em fa més immòbil, més impotent, i més ignorant. Que no sé què és tota aquesta merda, que no l'entenc ni la tolero, i que em marceixo a més velocitat de la que mai havia experimentat. He tingut cicles similars però o bé el temps me'ls atenua, o bé cada cop ha de ser pitjor. Com els cercles d'un impuls sobre l'aigua, cada cop més grossos i menys concrets. Em sento com si un mar impetuós m'estigués empenyent cap als esculls. Punxeguts, mortífers, i no poder-hi fer res. El vent rugeix allà fora, eixordador, mentre aquest corrent inexorable m'acostés al desastre amb aquella lentitud exasperant de la infinitat de processos continguts en un segon. Segons, sempre tan lents. Hi ha segons que sembla que no s'hagin d'acabar mai. Hi ha segons que et donen el món i te'l tornen a prendre, i segons allargassats de quietud quasi absoluta. La diferència entre un segon i un altre és sempre abismal. Sempre, es miri per on es miri. Nous naixements i alens que s'apaguen, han passat ara mateix i no pas abans. Al proper segon, tornaran a passar. I així anar fent, mentre les onades, segon a segon, van canviant-nos per dins. Sembla mentida, però tot el que vivim ens marca. Jo, d'això, mai n'he tingut una consciència gaire precisa. Si cada segon és irreversible, no em vull imaginar la contundència tan definitiva d'una llarga successió d'instants que retraten el meu naufragi i com m'enfonso entre aquest temps espinós. És terrorífic, de veritat.

Un adéu

Estimar, estimar sempre més, més, sempre, estimar encara que no tinguem res, estimar en abstracte amb cada gest, amb cada plor i cada silenci. Estimar, que la tristesa té límits però l'amor és infinit.

Admirats

Admirats, adorats, artistes de culte. Grans, molt grans, que ens han regalat obres clau per a la literatura universal, que ajuden dia a dia a la formació de joves que poc a poc van esdevenint millors, més cults, més crítics. Gràcies a qui? A aquests mestres atemporals. Mirats de lluny, són només éssers extraordinàris que han posseït el món. Mirats de ben a prop, són éssers extraordinàris, però foscos i problemàtics. Pocs han sabut aprendre el curiós art de ser feliç, i han mort joves, sols, o desesperats, o tot plegat. Han naufragat entre passions indòmites amb altres esperits torturats i exquisits. Només de pensar-ho, a nosaltres, ens corromp el desig. Potser perquè per desitjar no és obligatori pagar cap preu. Però ah, admirats, adorats artistes de culte del meu cor i del cor de tants i tants d'altres! Nosaltres, una mica egoistes, però convençuts de ser raonables i racionals, estem contents perquè vosaltres sí que en vau pagar el preu. I ens plantegem opcions que segurament no vau tenir, -i que nosaltres tampoc tindrem!- com l'elecció entre l'eternitat i la felicitat, i bajanades d'aquest estil.

Scarlatti

Els Stabat Mater d'Scarlatti (Domenico, no Alessandro) fan sensació de xocolata calenta i pomes al forn, vespres vora el foc (encara que això ja no s'estili), mantes càlides, caldo de verdures i galets de Nadal. Per favor, que la música m'emboliqui de la tardor més serena. Per favor, que m'esborri els pensaments. Per favor, que per una vegada no hi hagi preguntes. Que s'escalfi tant fred, que no es just pensar en totes les possiblitats estruncades. Que només seria just, com a màxim molt extrem, el silenci.

http://open.spotify.com/track/7wuwe855LH67NJXbdWHaQd

Addictes al metrònom i a altres drogues modernes

Musicodependents estressats, enganxats, drogates del metrònom, que tenim al·lucinacions sonores a 208. Musicòfils i músics massa seriosos i concentrats en les nostres coses, en les nostres peces, en la nostra tècnica. Vinga, va! Quina manera més ràpida d'oblidar el que de debò ens apassiona de la música. En fi. Tot anirà millor quan sapiguem riure'ns de nosaltres mateixos més sovint.

Jo voldria

Jo voldria ser més capaç i menys exigent, voldria no tenir mai més vergonya de cap llàgrima. Voldria saber parlar del que em fa mal amb qui ho ha d'escoltar, voldria treure el que s'ha acumulat aquí dintre durant tants anys. Voldria que aquesta vida que encara és tan breu no rebutgi el seu propi caos, perquè és seu. Voldria plorar hores i hores tot el que m'ha quedat per plorar, però sense victimismes ni ressentiments ni crueltats com la bellesa de la tristesa (que ho és molt, de cruel). Voldria condensar-me en un mar petit i fluent, i abandonar per una estona la tensió de la corda. Voldria ser capaç de demanar ajuda quan la necessito i no quan ja ha passat tot i ja tinc una mica més de gel a dintre, i dir "mira que bé que ho he fet, i com ho vaig superant", que no és mentida, però continua sent força terrible. Sí, voldria plorar i plorar tot el que m'ha anat quedant per plorar amb tants anys. Anys feliços, és clar, però en els que no he acabat de fondre tant fred aquí a dintre. Deu ser que això no es pot fer. Que mai ho podré fer, o que ningú ho podrà fer. I seguiré volent plorar el silenci de les meves emocions, i la bellesa de les meves follies, i la fugacitat d'aquest raig de sol daurat que em recorda que l'estiu de la meva vida tot just ha començat, i que encara queda molta partida per jugar.

"La porta d'espais sense parets ni límits"

"Busquem respostes, busquem claus, busquem i busquem a vegades sense saber què. I sí, sabem que la importància es troba més en el buscar que no pas en el trobar. Ens entretenim a les ombres de coses òbvies, que no sabem veure en la nostra ceguesa. Què hi hem de fer? La vida és així. Les persones som així: un cúmul de voluntats lligades, de desitjos, d'impulsos. Que busquem i busquem la clau per a portes sense pany, i busquem i busquem la porta d'espais sense parets ni límits."

Quina llàstima, que siguem tan obtusos i barroers i estúpids i ignorants. Ai, si no fos així! Que perfecte seria saber quan un espai és buit i prou i saber de què és buit i de què es pot omplir, i com n'és d'absurd buscar la sortida si no es pot sortir cap a enlloc. Però això només seria si no fóssim tan obtusos i barroers i estúpids i ignorants. Encara que, és clar, no deixa de tenir encant una petitesa tan tendra.

El no-saber

És tan difícil explicar el que no sé, que em sembla que no ho sabré fer.

La pressa

"Pressa: acció de fer les coses atropelladament, sense esmerçar-hi el temps necessari."

Doncs jo no m'ho crec. No crec que la pressa sigui una acció sinó una percepció. O, en tot cas (i entenent que segurament no tinc raó si desafio l'enciclopèdia catalana) la meva pressa, singularment meva, és aquesta llumeta intermitent en el meu cervell que em recorda que hi ha tantes coses per fer, que no em puc adormir, que Cronos m'espera. El tinc aquí davant mirant-me, i aquesta meva pressa, tan criticada, tan odiada i verinosa és l'única cosa que em salva, a cada moment de ser devorada. Cronos amenaça, Cronos menysprea i esclata en grans riallades quan em veu, corrent davant seu amb la meva pressa. Cronos és un Goliat invencible i jo un pobre pastor.

Però per ara, jo mano pel petit lapsus de temps que em pertany, a mi i no a ell. I tenir massa pressa és perillós, però és legítim. I qui digui el contrari, que es concentri per notar a la pell del clatell l'esguard del gegant. Jo ho he fet, i m'he girat per dir-li que no em fa por. I després, he agafat la meva pressa i he continuat corrent.

Així, prenc.

Mai vaig voler ser tan partícula de pols com sóc ara perduda aquí dins.
Ballant d'aire i llum, al so dels vells poetes, com ha estat sempre.
Com ha estat sempre, m'esforço per no cercar més enllà de la cerca de la vida mateixa, i tinc el desvergonyiment de pensar que, a vegades, ho aconsegueixo.
Però és mentida.
Busco i et busco, i allargo els braços amunt cada dia i cada nit, i no sé què busco, però busco, i no sé què espero, però espero.
Potser -només potser-, potser ha estat sempre així.
No vull esperar, per no perdre, i no vull buscar per no fracassar en una empresa destinada al fracàs.
Perquè, amics que busqueu, sabeu prou bé que una cerca porta a una altra, i mai s'acaba de buscar i no es satisfà mai aquesta set que crema la boca i l'ànima.
Busco i et busco.
Em cremo la gola i l'ànima i a vegades em consumeix, a vegades tant me fa, a vegades em dóna força -sovint més de la que puc contenir.
Potser -només potser-, la set és allò que ens estira, i he de confiar que la meva set m'aporti més del que em prendrà.
Perquè és evident que em prendrà moltes vegades allò que jo m'estimi, i jo no podré fer-hi res.
I així, prenc allò de bo que la fortuna em presenta, amb les meves mans nues.
Però no puc calmar aquest esperit que demana sempre anar més lluny, a base de frases curtes i d'amors, i dels vells poetes, com sempre.
Aquest esperit que és set, fam, anhel, que és una lluïssor especial als ulls, de matinades per arribar encara.

0033

Telèfon i mocs i llàgrimes i teoria, moltíssima teoria que com sempre no em serveix de gaire però és l'únic que es pot explicar. Canviem els papers, i ara ets qui no sap què fer, però és que han canviat tantes coses, tantes, que no sabria dir-te com era aquell punt de partida abstracte. Em dius que els buits no s'omplen amb grans coses, sinó amb sorra, amb amor que s'escola per tot arreu fent-nos éssers més enters i cohesionats, però que donar-se fa por, i jo et dic que no, que donar-se no fa por, i no sé si és mentida o no ho és.



Tu ets la meva tendresa sempre present, qui em va avisar abans de res, qui em coneixia millor del que jo sospitava, qui va ser més lúcid. Tu ets un altre "a l'altra banda d'un fil", un altre dels que té un tros de mi, però tu més que ningú. Més que ningú. Perquè passi el que passi, fa molt temps que tens aquesta deliciosa incapacitat per fer-me mal.



Ajuda'm a volar, que em fa molta falta. Ajuda'm a volar que em sento els membres entumits i tinc ràbia de la que mata tot el que toca i tristesa de la que liqua les entranyes. Porta'm allà on les roses són conceptuals i l'horitzo no existeix, perquè és on el posem nosaltres. Tu que mires amb aquesta mirada de poeta que no té qualsevol. Tu, que trobaries la manera de travessar-me l'ànima sense ferir-me; i fas la meva solitud una mica més xocolata i menys amarga.

Take me home

Música antiga i aquella sensació estranya de tempus fugit. La responsabilitat d'haver començat a córrer i no poder parar, la responsabilitat de fer amb decisió uns passos que no tornaran mai més. Els primers que no tornaran mai més.
Sona folk, i jo sé que un dia això serà "aquella música", com ja ho és per a tants altres. Que hauré de mirar enrere i endavant, i acceptar que els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. Caminaré per carrers de sempre i potser veuré algú que vaig estimar i ja no reconec. Tots haurem canviat, i segurament serà a millor. I si no ho és, tampoc hi podrem fer res.
En un món provisional, el temps continua sent sempre irreversible. I que així sigui.

Pessic

Com si estiguéssim per sobre d'algú o d'alguna cosa, ens atrevim a jutjar-ho tot, sense tenir en compte que qualsevol situació, sempre, podria ser d'una altra manera. Etiquetem les persones de vulgars, banals o superficials, en la nostra pròpia ceguesa. Obcecats en veure només allò que estem convençuts que és. I això és una altra manera de no deixar-se sorprendre. De no entendre, per voluntat pròpia, la infinitat de disfresses que pot tenir la tendresa o la bondat, entre d'altres valors universals que segueixen, com sempre, presoners dels nostres prejudicis.
I de ben poc ens servirà la bona voluntat dels nous propòsits si no tenim l'objectiu (dificilíssim) d'arreglar els defectes que vénen de fàbrica.