Queen

Queen, alegrant dies i nits des de fa quaranta anys.

Ni més ni menys

Per tu, antiga heroïna, he sentit dins meu aquell batec ancestral i primari. La sang vol sang, la carn vol carn. El canvi arrossega més canvi i la força de l'espiral és tan gran, tan gran que porta ni més ni menys que el pes de la història. I com que no hi ha res que m'asseguri que el que veig, sento i penso és real, doncs no m'importa viatjar a l'imaginari etern d'aquest instint, d'aquest afecte càlid i terrible per trobar-te, vella llegenda, al fons del meu pou més profund i més ple de llum.

Bojos som nosaltres

Moltes vegades hem dit sense pensar gaire que el món és boig, estrany, terrible, bonic. Hem dit moltes coses del món, i pràcticament sempre que les hem dites, en realitat parlàvem d'aquesta minúscula partícula de món que és un "nosaltres" abstracte. Nosaltres, els éssers humans; nosaltres, els menys pobres; nosaltres, vosaltres i jo; nosaltres, jo i jo mateixa. El món no és res de tot això, i el nostre egocentrisme arriba als límits dels límits.

El món no és boig, bojos som nosaltres (sigui quin sigui l'abast del pronom). I no hi ha volta de full! Com, si no, s'explicaria aquesta fal·lera malaltissa per fer i desfer a la nostra manera, per acumular, acumular el que sigui, indiscriminadament? Som cecs per veure'ns tal com som. I vivim ocupats en fer coses que moltes vegades no ens fan ni fred ni calor, amb la porta ben tancada perquè ningú ens prengui tot el que anem acumulant, i la finestra ben oberta per deixar entrar la fantasia d'allò que hauriem volgut ser. Som bojos de no obrir la porta i marxar ben lluny, cap a tota aquesta fantasia! En casos com aquests, cové dir que el món és una miqueta covard.

El que no m'agrada

No m'agrada que ningú s'aprofiti dels meus defectes.
No m'agrada el xantatge emocional.
No m'agrada que se'm neguin les meves rebequeries habituals.
No m'agrada la meva incapacitat per canviar tots els meus hàbits nocius.
No m'agrada la sensació d'haver estat perdent un temps que necessitava.
No m'agrada no sentir.
No m'agrada pensar el tot el que no puc fer perquè sóc jo.
No m'agrada confondre els complements del verb quan vaig de pressa.
No m'agrada mirar algú que conec bé i pensar que, en el fons, som estranys.
No m'agrada sentir-me obligada a menjar coses que no em vénen de gust.
No m'agrada la por de fora les pel·lícules.
No m'agrada la casa buida i freda en dies buits i freds.

A 442

Ja sé que, d'extraordinari, no en té res. Ja sé que el més curiós no és el fet mateix sinó com ha trigat a arribar. Aixecar-se del sofà, parlar, i sentir una veu amb una cadència una mica diferent. Res, qüestió de microtons d'aquells que fan el la una mica més brillant, diuen (i és que ara està de moda tocar a 442...) però alguna cosa diu "Ep!" i hi ha un canvi gairebé imperceptible. Gairebé, perquè només ha estat la culminació d'un procés. Aquesta veu està preparada per parlar d'altres coses. Aquests ulls comencen a mirar més lluny i més de pressa. I és tan bonic, tan bonic. Tan esperat. Durant aquests últims mesos? Més encara, durant aquests últims anys. Ara els ingredients d'aquesta pasta van agafant nous matisos de sabor. És un vi que es fa més vell: el mateix de sempre, però una mica diferent. M'ha costat comprendre que no es tracta d'intensitat. No, el terme ha de ser un altre encara que jo no el sàpiga trobar. Així doncs, jo que sempre he pensat que els canvis passaven en mi sense que jo els notés, he viscut l'impuls primer d'una nova cançó. M'agrada esperar (esperar de hope, no de wait) que serà així. M'agrada pensar que així com molts dies dolents seguits són un mal senyal, també molts dies bons signifiquen alguna cosa. Aquesta barreja tan treballada, que he amassat durant temps, comença a fer bona pinta. I la veritat, ja era hora.