Harmonia

Sí! Tinc aquella situació, al cap, i ara puc. Bé doncs,

ara fa dos anyets, si fa no fa, vaig començar a fer harmonia amb una altra professora. El curs anterior... les classes eren lleugeres, fèiem bromes, menjàvem crispetes i jo treia excel·lentíssims. I llavors, a segon, ens van presentar la veritable harmonia, la de les octaves paral·leles, la dels xifrats, les faltes, dominant va a tònica i en sisè es dupliquen terceres, i pitos, i flautes, i aix! tots mig morts de por perquè ostres, això és el món real.

I un bon dia, el primer de molts, a algun alumne se li va acudir preguntar... "Maria, per què hem de fer tot això si després Bach feia el que li sortia dels nassos? Bé, Bach i tothom, quan jo escrigui música tampoc hi pensaré, en això!" I la Maria, Santa Paciència, no es va cansar de repetir-nos que primer cal controlar les bases, i després jo veurem com escrius. És clar, es tracta de crear unes bases internes i, després, sense perdre-les, aprendre a saltar-se les normes que un mateix s'ha imposat.

Just it. Que cadascú n'extregui el que li sembli convenient.

Y en los hierros que separan la caída más brutal...

Passa allò tan molest de veure a tot un rerefons, un altre sentit. Fer-me meva qualsevol situació, cada cançó nova que escolto. Passa allò de ser un altre tipus de xocolata amarga. una paradoxa tan plàcida que fa -sí?-, fa com a por i tot. Perquè és veure passar amb un somriure, sense interferir, i això sempre m'ha semblat bonic, però de tant en tant em passen -frrrash, ben depressa- pensaments pel cap que em recorden que, malgrat tot, és bonic però trist. Em sembla.