Per quintes

El primer la. Tots els las diferents que es van fent fins a fer el gran la únic, que es barreja amb el re, amb el mi, amb el sol. Voldria explicar-ho però és avorrit i, en canvi, és molt més senzill tancar els ulls i sentir-ho dins. L'únic so de la música que sempre és diferent encara que sigui sempre igual.
(l'únic no, també hi ha l'espai espessíssim de silenci just al final de la peça, abans que el primer es decideixi a aplaudir)
És desembre. Fa fred però s'està bé, perquè el fred és el que toca, així és la vida, sabeu? A vegades fa fred i tots ens estremim i després seguim endavant. Ja m'enteneu.

Estem afinant, tot es prepara. Sempre he estat millor explicant principis que no pas dibuixant finals. Per això us poso la cançoneta, a sota, encara que el so d'avui siguin les quintes de les cordes, i els refilets dels vents assajant escales a tota velocitat. Fent el balanç d'aquest any vell he descobert moltes coses que encara no havia vist. El més remarcable és que la versió de mi que va començar aquest any i qui ara l'acaba són una persona diferent. Això és una cosa que m'agradaria poder dir més sovint. També m'espantaria, dir-ho més sovint. I és gràcies als lligams (diu: "domesticar vol dir crear lligams") que això acaba així. Encara no vull parlar del que comença; és, com "els lligams", una altra història que em reservo per l'any que ve.

 

Els detalls

Dic "els detalls" perquè allò de les "petites coses" ja està molt vist, i a sobre ressona en la veu del Serrat (que no està malament; però que ara no vaig per aquí) Dic "els detalls" perquè són la gran diferència, sí, perquè poden acabar esdevenint Grans Coses, les coses grans, que diguéssim, hehe. Si t'hi pares a pensar és tan obvi! Els detalls són l'acabat, la diferència entre un producte i un bon producte. La diferència entre un dia i un bon dia, entre una vida i una bona vida. Detalls curiosos, detalls bonics; detalls, en definitiva, terriblement significatius. Detallets, petites coses; com que tots diem "aaaah, cigüeña!" amb molta motivació quan cantem Circle of life (sigui on sigui, i davant de qui sigui). No he estat mai una nena Disney; això és una mica difícil de confessar. Bah, bah, bah.

Minúcies com flors delicades (que llegia ahir una cosa com ara que la grandesa veritable no es manifesta en la tempesta sinó en la bellesa reveladora de cada flor), com l'enèsima lluerna del cel que ens costa de percebre i a qui, evidentment, li és absolutament indiferent la nostra existència. Però existim. Quina gran sort. Quin detall més remarcable i quina cosa tan ínfima. La durada esquifida d'un segon, o d'un any, perdut en l'espiral colossal del temps. I enmig de tot això, sí, nosaltres; nosaltres i els nostres detalls. Com les complicitats diminutes que es deixen entreveure en una espurna d'humor sorneguer als ulls d'algú que coneixem bé. Com la conversa sorprenent en un pàrquing -totes tres bastant perjudicades, les d'aquesta conversa- a vés a saber quina hora, sobre les coses importants de veritat, sobre la sort de saber què es vol, sobre el preu que estem disposats a pagar per ser. O com les mirades verdes d'una dona increïble, carregada d'anys i de saviesa, que em recorda les matriarques poderoses dels clans de la terra o de l'aigua; els seus ulls plens de lucidesa en parlar de qualsevol cosa, del que sigui, quan el fons de les veus només canta d'amor. No és meravellós? Moments menuts que ens engrandeixen. Ho és, és magnífic, és màgic. Diria que aquesta és la màgia que la gent sempre busca, la lluentor definitiva en les coses: una manera de mirar, de veure-hi, atenta als detalls que fan de la vida una obra d'art.

Noms

Els noms, sí, quina gràcia. Sempre m'ha fascinat la necessitat aquesta tan humana de posar nom a les coses, com si anomenar allò que és desconegut ho fes menys desconegut, i com si intentar encabir un concepte infinit en l'espai petit de la paraula el fes més abastable. Qui ho va dir, això? Ara no me'n recordo, potser Plató. Sí, diria que era Plató, el que creia una cosa com ara que la paraula és una limitació del concepte, blabla. Cada cosa al seu nom i un nom per a cada cosa. Com dir amor. O dir vida. O dir tristesa, o dir mort o dir dolor. I que ningú m'interpreti malament, estimo i venero la paraula, (   La   Paraula   ) però hi ha coses a les quals no cal posar un nom, perquè el nom només fa que emmerdar el concepte, no em malinterpreteu, vull dir que el nom no ajuda, no ajuda. No és que no serveixi de res, però no ajuda, m'enteneu? No ajuda. Parlar de les relacions humanes i dels lligams amb aquesta avidesa de posar noms a tot és una bajanada. Estimo, estimes. Els noms tenen la culpa de moltes coses. Quines ganes de complicar-se la vida. I de veritat que no ho dic per res en concret, vull dir que la preocupació pels noms l'he tinguda des de pràcticament sempre, ja m'enteneu, així com diem "sempre" la gent jove i ens quedem tan amples, sí. Preocupació pels noms i els adjectius i els verbs, per l'inexactitud emprenyadora de les paraules; inexactitud que intento arreglar, i només me'n surto a vegades. No sóc del tot això ni allò altre, no puc afirmar ben bé que estimo ni dir amb seguretat que no estimo perquè segurament no s'entendria. I poso la primera persona per posar-ne alguna, però necessitava fer aquesta reivindicació per donar el meu suport a tots vosaltres quan alguna vegada heu dit coses que no eren exactament allò que volíeu dir i no us han entès bé i us heu ficat en un bon merder. I també quan heu sentit coses que no encaixaven exactament amb cap concepte dels que existeixen, i algú us ha obligat a dir què us passava i ho heu fet malament o molt malament o molt pitjor. Vull dir que entenc aquestes patinades, i ara les vull perdonar a mi i a tothom perquè no són culpa nostra del tot sinó sobretot d'aquesta necessitat repel·lent de posar sempre nom a les coses, de posar nom als sentiments, de posar nom a la transcendència, de posar nom a les maneres de ser com si la suma de les parts fos igual que el tot, quan no ho és, no ho és, no ho és, de veritat que no, que m'ho va dir l'Albert i m'ho va dir un brother també i jo me'n fio.

Perdó per tot aquest desgavell, ahahaha diré que és culpa de la Paraula i ja està.

Segon solstici,

quina casualitat, oi? Poder anomenar solstici també aquest altre
matí de desembre, fred blau que dèiem, matalassos al pati. Per mi ja és bon dia, altres encara diuen bona nit. La més llarga de l'any. La més llarga de l'any! I ara per fi hi haurà cada dia una mica més de llum. Una mica petita
llum petita, poc a poc: aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Solstici.
La paraula evoca el sol, i evoca l'estiu també encara que no sigui la intenció; en el meu pla neuronal, el solstici i el crepuscle són conceptes curiosament germans, acabo de fixar-m'hi: penso el "solstici" i l'imagino amb els colors ataronjats i violacis del crepuscle. Ho trobo divertit; hipervínculos cerebrals.

Solstici, el d'hivern. Sembla que ningú hi pensa mai gaire, en aquest, i en canvi és bellíssim, com l'hivern, que també ho és, fins i tot aquí que no neva "really?? what kind of christmas is it the one without snow?!?!?!?!?!?!?!" però vaja, què hi farem, ens està prou bé amb aquest fred blau. Entrem poc a poc en el terreny difícil del tema difícil: les ultimitats, la pena. Per avui ja n'hi ha prou, que de fet l'hivern tot just comença. Hivern per tirar endavant com bonament puguem, humanament, entre brogit i angoixes, com ho diu el poeta, sí, reconstruir la vida, a poc a poc i amb molta confiança.
Quina casualitat poder anomenat solstici també aquest altre, amb les mateixes parets rosades, els mateixos nens menuts una mica més crescuts, entenent més i millor moltes coses desenteses, aigua de llum que brolli de les pedres, abraçades d'una calidesa que a vegades semblava que les abraçades havien perdut, però no; aquest, (ara sense cursiva, per fer meves les paraules de MMiP) és l'esforç que mai no cau en terra eixorca.

Solstici segon, en solitud però no solitaris.
Amor i solstici, a mans plenes, a mans plenes.

Waldbeere

Waldbeere: el vapor que puja des del líquid, l'olor que omple la cuina. Només li falta música per satisfer tots els sentits: la tebior de la tassa, l'aroma potent, la mica d'acidesa a la llengua, l'inevitable plaer estètic d'estar bevent una cosa tan vermella. Tant, que no es pot beure fora de casa sense que algú et digui "uix! què veus?" i jo "sang." així, amb el punt, pausa breu, i un somriure que ho sostingui. I després "no, mira, olora, ja ho veuràs" i l'algú "buuuf que dolç, si sembla Red Bull", "I ara!".
Doncs això, waldbeere, records d'estiu i una calidesa hivernalíssima, desembríssima, de "tot és plàcid". Un recolliment en la intimitat de la tristesa pròpia, les llàgrimes pròpies i les dels altres, també, seves i íntimes. Anem en fila índia perquè necessitem estar junts, però volem cadascú el seu espai, no mirar ningú a la cara, ja hem somrigut prou entre mocs,
                                            ...de naus perdudes enmig de les ones...
                                                                                        fer alguna brometa innocent. És igual: waldbeere, allò tan propi de bufar sobre la infusió i tancar els ulls. No hi ha solució per fer més passables aquests hiverns, no hi ha més solució que la calidesa, que el gest tendríssim d'una mà que acarona, encara que així també faci la pena encara més viva.

Qui ho havia de dir

Qui ho havia de dir, dilluns. Dilluns, sí i problemes i trens i trens i trens. Córrer amb aquella incertesa encantadora entre la via 10 i la 3, quina calor amb tants jerseis i tanta llana, tenir un ensurt, anul·lar les targetes de crèdit,
"-L'has perdut o te l'han robat?
- L'he perdut, l'he perdut... perdo moltes coses, jo."

Problemes més grossos, problemes més petits, exàmens i treballs que no m'importen gens ni mica, de veritat, m'importen d'una manera que fa un parell d'anys m'hauria fet enrabiar, converses amb traducció simultània dins els caps, preguntes de rigor, respostes de rigor,
"- Com et va tot?
- Bé, mira, anar fent, no em cal explicar ara tot el que no va bé perquè encara que sigui una petita llista tampoc és catastròfic i vaja, que no em cal, però bé, de fet no, de fet he perdut la cartera fa un moment.
- Ostres.
- Però confio en la bona voluntat de la gent.
- Sí, ja, clar, hehehe.
- Sí, hehehe, clar, hehehe, bé, doncs jo segueixo resseguint el tren, que vagi molt bé.
- Sí, molta sort, eh?"
Sí, sí.
El senyor de l'oficina de Rambla de Catalunya de la caixa taronja és molt simpàtic, perquè vaja, jo faig molta peneta també tan despentinada i acalorada i "perdo moltes coses" i la mama em truca, "sí, mama, he perdut la cartera en un tren fastigós amb vint minuts de retard, sóc la nena maca més desgraciada del món", i el senyor (que de fet he anat a aquesta oficina perquè ja sabia que hi havia un senyor simpàtic, d'altres vegades) em fa l'ullet i em desitja sort. Bé, gràcies i bon dia, que és una cosa molt bonica i educada de dir quan es marxa dels llocs.

Jo perdo moltes coses. Com trens per exemple, però també altres coses, moltes, com temps i com pensaments que marxen i com persones que van marxant també molt lentament, de la meva vida o de la vida en general, qui ho havia de dir. No ens desviem del tema, això, que perdo moltes coses. Per això ja sé on s'ha de trucar a Passeig de Gràcia si vols dir que has perdut el que sigui al tren. I tant que ho sé, que m'hi he passat moltes i joioses estones, entre trucades
"- No, en Francia tampoco lo tienen, lo siento.
- Bueno, muchas gracias, bon dia."

Però sí, sí, qui ho havia de dir, truca una senyora al timbre i porta la meva cartera, amb totes les targetes (la del Liceu també, que jo ja patia) i els molts diners que per casualitat portava avui i només avui. Si, bé, diu,
"- A mi també m'agradaria que algú fes el mateix si mai em passa.
- Ostres, i tant, moltes gràcies, això demostra que s'ha de tenir fe en la bona gent..."
La mare li ha donat una ampolla de cava. I "bon Nadal", li diu, perquè clar, sembla d'aquestes coses que fa l'Advent. I ara no és per presumir, però diria que l'Univers m'estava tornant un favor, qui ho havia de dir. Espero que a la senyora Maria Cinta també li torni el favor, perquè ostres, no passa sempre que un dia d'angoixa acabi bé... qui ho havia de dir...