¿Que per ventura
se’ns donarà la vida
dues vegades?
Doncs ¿com és que m’adormo sense cenyir-te en braços?
Otomo Yakamochi
La vida necessita amor i versos curts.
I prou.
dissabte, 22 de novembre del 2014
dissabte, 8 de novembre del 2014
Les ferides...
"Les ferides s'obriran per acollir-te". Dijous a la nit aquest vers de Tomàs Lluc se'm va posar sota la pell (o potser en són dos, de versos) mentre pensava en expressions de l'amor, i per molt que vaig buscar-ne referències al totpoderós google només vaig trobar-hi que el dotze d'abril de 2013 la Roser també tenia això mateix al cap.
La meva intenció no és parlar de literatura (que malgrat els malgrats no m'hi acabo de veure amb cor) més enllà de dir que jo també -com altres estudiants de la nostra casa il·lustre- em revelo admiradora d'aquest poeta tan conegut. Perquè encara parlo de l'universal quan dic que un vers es posa sota la pell; encara em sembla grandiosa la implicació que demana un vers que parla de "tu i de mi", s'amagui qui s'amagui darrere els pronoms. Tots ens hi hem amagat alguna vegada, darrere els pronoms. I hem canviat amb els pronoms mateixos entre el vaivé del present amb el passat i les seves ferides.
No em retracto de res, ni em penedeixo del que he escrit. Tot passat és sempre el fruit d'una circumstància i un moment, importants senzillament pel fet de ser. Algun dia, però, havia de caure la vergonya, per més que sembli poc apropiat parlar del gust de vi dolç dels petons de bona nit. Hem passat massa temps amagats rere la justificació de la disjuntiva de "viure o escriure" i hem dit: no, estic vivint, no tinc temps per escriure paraules perquè m'estic escrivint a mi mateix. Però era una excusa dolenta, perquè és amb paraules també que ens escrivim a nosaltres mateixos. I bé, quina sort, la poesia, que ens posa versos dintre per entendre que aquestes ferides que s'obren i que acullen són el testimoni més gros dels murs que cauen entre les persones, dels lligams que es van estrenyent entre les persones. O potser no, vaja, que amb la poesia no se sap mai. Però encara penso en els petons de bona nit... la vida sona com el ritme de Nouvelle Vague, que em bressola des de fa anys... i es reinventa en la veritat absoluta que cada paraula té en el ressó d'avui mateix, de demà i de tots els dies que vinguin.
La meva intenció no és parlar de literatura (que malgrat els malgrats no m'hi acabo de veure amb cor) més enllà de dir que jo també -com altres estudiants de la nostra casa il·lustre- em revelo admiradora d'aquest poeta tan conegut. Perquè encara parlo de l'universal quan dic que un vers es posa sota la pell; encara em sembla grandiosa la implicació que demana un vers que parla de "tu i de mi", s'amagui qui s'amagui darrere els pronoms. Tots ens hi hem amagat alguna vegada, darrere els pronoms. I hem canviat amb els pronoms mateixos entre el vaivé del present amb el passat i les seves ferides.
No em retracto de res, ni em penedeixo del que he escrit. Tot passat és sempre el fruit d'una circumstància i un moment, importants senzillament pel fet de ser. Algun dia, però, havia de caure la vergonya, per més que sembli poc apropiat parlar del gust de vi dolç dels petons de bona nit. Hem passat massa temps amagats rere la justificació de la disjuntiva de "viure o escriure" i hem dit: no, estic vivint, no tinc temps per escriure paraules perquè m'estic escrivint a mi mateix. Però era una excusa dolenta, perquè és amb paraules també que ens escrivim a nosaltres mateixos. I bé, quina sort, la poesia, que ens posa versos dintre per entendre que aquestes ferides que s'obren i que acullen són el testimoni més gros dels murs que cauen entre les persones, dels lligams que es van estrenyent entre les persones. O potser no, vaja, que amb la poesia no se sap mai. Però encara penso en els petons de bona nit... la vida sona com el ritme de Nouvelle Vague, que em bressola des de fa anys... i es reinventa en la veritat absoluta que cada paraula té en el ressó d'avui mateix, de demà i de tots els dies que vinguin.
dilluns, 3 de novembre del 2014
Escala de grisos
Arribava a la biblioteca pensant en sol menor. Això és la tardor, t'he dit, a vegades agafa tristesa i no saps d'on ve i tens la tristesa dins, i t'aferres al braç de qui et guarda pensant "no em deixis anar, si em deixes anar se'm menjarà el monstre", encara que no dius res perquè el monstre el tens dins i no el pots escopir, no el pots escopir. Però tu m'has dit que no, i després m'he passat el dia veient gent que plorava per tot arreu, enganxats al telèfon, abraçats a algú altre, plorant entre petons o no, però tots plorant entre tardor. Ja no m'he sabut treure de sobre la sensació aquella de cinema alternatiu i he hagut de deixar-me portar com en un recull de contes entrellaçats. Ve l'hivern, de fet, em xiuxiueja l'espieta lector que m'acusa a mi també d'haver abandonat els llibres que em fan bé per... vaja, pels llibres que em fan aprovar. Quin desastre, quina raó que tens, quina lluna més blanca, que sembla de mentida, potser com l'olor d'òxid que em col·lapsa el blanc dels ulls; mentidetes de curt neopostestupendo.
Clava les ungles a la carn, si vols; tasta la por, estripa les fibres. Però crida, crida, crida el que has de cridar; et veig la ràbia com si fos un mirall i em fas pensar que el canvi creador sempre deixa romanalles clavades a l'os, a la fusta del cor dels arbres. Per què penso el mateix to que fa tants anys? Els estius sempre són diferents, marquen el pas dels anys, porten olors noves i terres noves; a l'estiu fins i tot el tedi es redescobreix. Però la tardor és sempre la mateixa: la mateixa manta, les mateixes fulles acumulant-se als racons i a les finestres de les escoles de primària, els mateixos dies que s'apaguen per morir, el mateix constipat, el mateix gust del mateix vi. Han canviat a la seva manera, però són el mateix que fa un any, que en fa dos, que en fa mil. I és aquest canvi que no canvia el que ens explica un desgast tan terrible: veure's i dir-se: estàs al mateix punt. No? Però és mentida, t'ho dic de debò (encara que més per mi que per tu), és una puta mentida de pel·lícula en versió original. S'ha de tenir el coratge de sortir de la sala i trencar les mateixitats que ens ofeguen. Matar els monstres, matar els monstres, matar els monstres.
Clava les ungles a la carn, si vols; tasta la por, estripa les fibres. Però crida, crida, crida el que has de cridar; et veig la ràbia com si fos un mirall i em fas pensar que el canvi creador sempre deixa romanalles clavades a l'os, a la fusta del cor dels arbres. Per què penso el mateix to que fa tants anys? Els estius sempre són diferents, marquen el pas dels anys, porten olors noves i terres noves; a l'estiu fins i tot el tedi es redescobreix. Però la tardor és sempre la mateixa: la mateixa manta, les mateixes fulles acumulant-se als racons i a les finestres de les escoles de primària, els mateixos dies que s'apaguen per morir, el mateix constipat, el mateix gust del mateix vi. Han canviat a la seva manera, però són el mateix que fa un any, que en fa dos, que en fa mil. I és aquest canvi que no canvia el que ens explica un desgast tan terrible: veure's i dir-se: estàs al mateix punt. No? Però és mentida, t'ho dic de debò (encara que més per mi que per tu), és una puta mentida de pel·lícula en versió original. S'ha de tenir el coratge de sortir de la sala i trencar les mateixitats que ens ofeguen. Matar els monstres, matar els monstres, matar els monstres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)