Tot ens aboca al desastre

Tot ens aboca al desastre, és la conclusió òbvia. No dic que no hi hagi esperança però és una opció personal que demana molt d'esforç. De veritat. Jo us convidaria a abandonar els entorns educatius i tancar-vos a casa, perquè el desastre desastrós ja és aquí. Els nens creixen enganxats a pantalles, sense filtre, i surten agressius i malcarats. El carbó que els portaran els reis ja no fa de coacció, perquè es fan grans tan de pressa que la mentida cau de seguida. I ja no han de compartir o perdonar perquè no hi ha cap Déu que s'enfadi, cap angelet de la guarda que es molesti si ets petit i mossegues els nens de la classe. Els angelets de la guarda s'han anat jubilant, i ja no cal que els nens honorin el pare i la mare perquè ningú no sap qui és Moisès. Abans quan Artur Mas es feia cartells separant les aigües d'un mar de dubtes encara algú feia l'analogia. Ara no, ara fem cartells amb degradat i en la qüestió política, també, l'esperança és una elecció personal que costa de mantenir. S'esperi el que s'esperi, toca esperar. 40 anys. El desert. Vés a saber.

La qüestió política, posem-nos seriosos. Les qüestions polítiques. Conec gent que diu que no li interessa la política i s'enfada si li dic que tot és política. Els actes de consum són actes polítics. Les intervencions educatives són actes polítics. En el bon sentit, és clar. En el sentit de posicionament davant la realitat. En el sentit de viure una coherència entre el que penses i el que fas. Si és que penses. Si és que fas. Jo no dic que s'hagi de ser coherent sempre, eh. A vegades compro a Inditex, sí, i em sento malament. És un típic problema del primer món, sentir-se malament per comprar a Inditex. Dic: la coherència personal és una lluita constant i a vegades la perdo; sóc egoista i compro a les rebaixes d'inditex roba que m'encanta però que no necessito. Està malament en relació a mi mateixa, però no canvia substancialment la realitat més enllà de la realitat que és la meva substància. Què passa amb les accions educatives? Que no sabem com posar-nos-hi. Que com més difícil és més falta fa però més ganes tenim de fugir corrents i tancar-nos a la facultat de filologia, el món feliç. D'esquivar les nenes de vuit anys que et diuen "profe, a cant coral podrem fer a mí me gustan mayores?" i has de contestar que és massa greu per cantar-la veus infantils perquè no li pots dir, a la nena de vuit anys, "es pot saber per què et saps la lletra de memòria, qui és que no et pren el mòbil de les mans perquè no diguis que no me quepan en la boca". I acabes fent servir el teu temps lliure buscant cançons d'una noia vestida de conill sexy perquè a principi de curs vas dir que treballaries sobre les demandes dels alumnes i has de trobar alguna lletra que no et faci vergonya d'ensenyar. Ja no dic de buscar continguts amb un mínim empoderament de les dones (o de les persones), simplement un context una miqueta neutre, una mica de res. Que no estigmatitzi, que no sexualitizi, que no m'exploti a la cara la horrorositat de la seva perspectiva de gènere. Que no estigui dient a crits: nena, dona, el més important de tu és el que es veu des de fora. Les cançons hi són, el material hi és i el busques i el trobes. Però sents cada setmana el que et demanen i et desesperes. Veus els videoclips i et desesperes. Et desesperes perquè tu estàs fent el procés de desaprendre tota aquesta merda i és un descobriment preciós que voldries poder estalviar a aquestes nenes. Però no pots fer més del que pots fer tu.

Tot ens aboca al desastre, és el que hi ha. Tot? Bé; tot no. Gairebé tot. Direm que els que ens aboca al desastre és tan gros i fort que sembla que sigui tot. Independentment de l'anar i venir dels colors polítics, aquestes altres qüestions polítiques són allà. Cal esperar, cal tenir esperança, cal apostar fort. I cal, de tant en tant, desfogar-se com avui.

Contemplació

Hi ha una bellesa pura
que grata per dins
les parets del jo mateix
i li fa bé
i li fa mal.