De quin color és la llum, Teresa?
Del color dels murs vells o de
la roba estesa,
del color de la nit, o del
daurat
de la cervesa?
Teresa, la llum
no sap que és ni sap que hi
som.
L'anem veient passar com un
regal:
entre vitralls que ens són casa
i palau
o al dijous quotidià i
extraordinari,
als núvols on volem com un miracle
i compartint la casa si ens és
casa,
per camins pedregosos d'antics
déus
i a les roques més altes dels
déus nous;
vora els melics polits de les
estàtues,
en el mossec de la fruita madura,
en dies qualssevol,
en tot allò que és bo de
degustar.
Veiem passar la llum
al cor del desert,
i al cor del qui acull.
Davant del mar,
davant dels mars,
o dins d'aquells mars que no
ens coneixen
però ens prenen, ens bressolen, ens onegen.
És tot això i és poca cosa més
que passar-se la vida
amb un gessamí entre les dents,
Teresa,
amb una cançó entre les dents,
Teresa, amb un horitzó
entre les mans. Passar la vida
com si no passés
i alhora sabent que se'n va,
aprenent
a deixar-la marxar
sense recança -com fem, Teresa,
sempre que podem,
tant com en sabem-
amb la taula parada i la
paraula preparada.
Perquè intuïm el color de la
llum
quan travessa els cors nostres
i els de la bona gent, que és
aquí i arreu,
i tenim allò important:
les flors, les mans, el gust,
les dents,
les veus que es trenen,
el tren del temps;
l'agraïment.
