Posa-hi la novena

"Posa-hi la novena, també", perquè és com dir que l'amargor de la cervesa endolceix la saliva. Perquè és necessari posar jazz a la vida, amanir així els abrils, els dies bons, els dies tristos, amanir l'espera i les ganes de deixar-ho tot o gairebé tot. Deixar pel plaer d'abandonar-se, deixar la vida que portem i marxar (he dit portem perquè parlo per mi però la veritat és que no en tindria prou escrivint-te postals) on les coses importants de veritat importin. Ostres, tu, quina tristor més injusta que m'ha sortit avui, si la realitat és una altra, és un swing amable, és un joc de ritmes i paraules, i posa-hi la novena que sempre s'hi guanya.

Em crema el sol sota la roba, només vull abandonar-me al passar lleu de les hores. Em fa basarda el mes que ve, i m'enrabia que la rutina converteixi el maig en un temps tan espaordidor. Vull veure la llum més enllà de la calor. Perquè tot és llum, tot és llum, ho vaig entendre fa dos diumenges, ho vaig entendre mentre em veia incapaç d'escriure res (i ara, amb confiança, he de confessar que després de gairebé tres anys m'està agafant la crisi de fe i em pregunto si abandonar la xocolata amarga seria un fracàs o una evolució) i em feia mal l'enyor i em feien mal els somnis. Em feia mal el dubte perquè no entenia que tot és llum: el sol i la lluna, la tarda i la posta, el zenit del migdia, el crepuscle, l'aurora. I s'ha d'aprendre a no aclucar els ulls, si tot és llum, si tot és bo.

Posa-hi la novena i deixa't gronxar: m'agrada molta altra música, però ara the mood és així com de jazz. Parlant amb aquella naturalitat de l'Ella o la Billie, que em fa tanta gràcia. Tot és llum i m'abandono a la llum; omple'm, ompliu-me, aclariu les ombres del pati, astres del món. Buf, quin munt de tonteries. Potser sí que hauria de tancar la paradeta. Jazz per amanir la tristor dels dies quan l'enyor creix massa, i per cantussejar la resta del temps perquè en el fons l'abril és tan feliç i tan vermell.

Mentre el món s'atura

Ara el món s'ha parat. No passen cotxes i tothom mira una pantalla verda com a posseïts. Menys els pares, que canten, els altres miren la tele però jo ara vull escriure una mica, perquè demà marxo i s'ha d'escriure de tant en tant, saps? Escriure aquelles coses que no sé escriure. "No ho sé escriure". Perquè últimament no tinc temps o estic ocupada vivint, bevent el temps que va i ve, els dies, saps? Els dies, que passen tant si ho vols com si no. Quina alegria. Jo què sé, la vida en general, tot tan relatiu, els matins, les tardes, així en plural, perquè són de sol i de pell i ara és com que em fa una mica de vergonya escriure aquí, però ho vull fer perquè seria una llàstima que tants mesos escrivint de tant en tant i ara no, si total normalment ja s'entén poc, encara que hi hagi paraules clau i l'Alba sempre aquí perquè té pistes i avantatge. És molt maca, ella, sí, quina sort, també, i no he tingut ni la decència d'escriure aquí pel seu aniversari. Però sap que l'estimo. I paaaaassen els dies poc a poc com una carícia en una esquena nua, poc a pooooooc el temps no s'escapa amb mala llet sinó que ens toca amb tendresa, que és el que hauria de fer sempre, que és el que hauríem de fer sempre tots plegats, tocar-nos més els uns als altres i amb més tendresa.

No fa fred al carrer.
O sí.
Les coses van lentes.
O no.

Les coses a vegades van exactament com han d'anar, o jo què sé, tampoc vull jutjar això tan universal que són "les coses". Les coses: una barra de pa, un ukelele. Es veu que ara està jugant el Barça i m'interessa entre poc i gens. Espero que ningú s'ofengui. En canvi, em fa gràcia que el Liceu em digui al twitter que és l'aniversari del tal Leo Bucci; escolto Nabucco i segueixo mirant els lliris com si fumés orenga però sense fumar res de res. Em retrato jo sola escrivint aquestes coses, ja ho sé. Escriure, parlar, buidar, callar, tots els verbs se'm presenten en un mateix escenari: allà on es passen bé els matins. Mentre el món s'atura per coses que m'interessen molt relativament, jo repasso aquestes coses i vés, em sembla que s'han d'escriure perquè en dies com avui fem caure l'heteropatriarcat barcelonista i només som, i punt, nosaltres i la primavera, i la resta que giri, que jo què sé, que passen els dies, saps? Buf.

Mireu els lliris del camp

L'altre dia parlava amb la meva àvia. La meva àvia és una persona que em cau bé (i és divertit perquè aquesta frase és igual de veritat per una àvia com per l'altra, no ho dic per dir, és la veritat), i faig servir aquestes paraules expressament, perquè no només l'admiro o l'estimo (que també!), no: vull dir que al marge que sigui la meva àvia l'he anada coneixent i em cau bé. I ja que he tret el tema, voldria aprofitar per deixar dit que no conèixer la família és com posar-se només roba que has comprat tu: resulta que et poden haver regalat un vestit moníssim i no te l'has ni mirat. M'explico? No, no m'explico, vull dir que la família ja ens ve donada i que gaudir-la o no només depèn de cadascú. Per això, a més d'estimar les àvies, m'agrada parlar-hi, compartir coses amb elles. Bé, en fi, això, que torno al tema. La meva àvia estava preocupada i no m'ho volia dir perquè, és clar, sabia que quan hagués explicat el que la feia patir jo tampoc no sabria què dir-li. Perquè a vegades no saps què dir, no són coses que es puguin arreglar amb un "tranquil·la, tot anirà bé" perquè jo què sé si tot anirà bé, i tu saps perfectament que pot anar tot bé, o no.

Però el que em va sortir de dir-li és una frase que vaig sentir diumenge per enèssima vegada, una cosa típica tipiquíssima que va dir un senyor que sempre m'ha caigut molt bé. El personatge en qüestió, un savi antic i un jipi de cuidado (així, en plan descripció de twitter), va dir "mireu els lliris del camp". Els lliris no es preocupen pel que vestiran demà perquè la vida demà ja els portarà allò que calgui. Les preocupacions són inútils perquè qui viu de manera senzilla i franca i fa allò que li dicta la consciència ja tindrà tot allò que necessiti. Fluïm. I tal. Bé, el savi no ho va dir exactament així, això ho dic jo. Però just en el moment que la necessitava, aquesta història dels lliris va venir a mi (per això no me la treia del cap i em va sortir amb la meva àvia) per dir-me que allò que sembla difícil pot ser planer: mireu els ocells, déupare els alimenta. El que sembla una contradicció dolorosa pot ser plàcid si m'ho miro, ho assimilo com una cosa meva i pròpia i aprenc a estimar-ho; no hi ha contradicció, és una paradoxa que malgrat tot és, i forma part de mi. Això, i que no ens preocupem per res que no sigui fonamental; vivim, nosaltres que tenim tanta sort, i la resta ens vindrà donada, no és meravellós? Ho dic sense cap amargor, i cada vegada veig més clar que sí, mestre, que sou un jipi de cuidado. I ja sé que això encara no toca, aquesta alegria, que és quaresma, però mira, tot i així vivim contents com ha de ser, ens estimem, vivim, mirem els llirs del camp, quina sort, quin viatge, quina droga la primavera.

Vivir lo inesperado

Vivir lo inesperado, van deixar caure un dia a Taizé. I amén. Amén. Que jo no vaig demanar una primavera però em va caure a sobre, m'ha caigut a sobre. I a veure com ho explico, que a vegades m'estimo més amagar-me darrere dels enigmes i les paradoxes punyeteres, m'estimo més prendre'm el temps necessari per escriure i reescriure el que sento i el que sóc, així amb la calma, com si tot es pogués escollir, com si qualsevol veritat es pogués capgirar només dient-la diferent. I pam, i tan feliç, escriure enlloc de viure, escriure en un món on l'única norma és la gramàtica descriptiva. Però sempre hi ha un però, i la calma no és per sempre. A més, és sa trencar la monotonia de la calma, buscar altres monotonies dolces que ens ensenyin coses noves. Primavera, principis. El trasbals és una necessitat, de fet, perquè cal guanyar la por. Cal acceptar els regals i menjar-se la por, és la vida, té de tot, empassar-se la por perquè és part del tracte (la por de trencar els regals i haver de conviure amb la certesa que ha estat culpa teva). A vegades el més senzill és culpar la verola borda, a vegades aprendre a viure fa molta mandra perquè s'hi està tan bé, entre excuses. Però vés per on, resulta que tenim una oportunitat, una oportunitat nova, preciosa, un trosset de sort tenim una oportunitat! Bé, reciteu amb mi, somrient i aixecant una mica les celles:
Ha, ha, ha, a veure què en fem.