Jo i les taronges

M'hi trobava bé, potser, arraulint-me al cor de la taronja del mag que misteriosament em treu precisament a mi de dins d'una taronja tot i que era impossible. Com un pinyolet a punt per ennuegar o rascar subtilment la geniva. Ja fa mil anys de l'època dels sucs de taronja que feien fer ganyotes de tan àcids, però sempre hi ha dies que te'n recordes i et preguntes si aquell esprémer-se no devia ser un agredolç més veritable que aquests trucs d'ara de ser un embrió intrafruïtí. Interfruitós. Circumfructe. Karpogènic. D'una fertilitat assessina, no sé com explicar-ho. La fertilitat assessina dels crits que no arriben a sonar, de totes les "s" de "necessito" que llengües covardes no articulen. Amb el pànic que la pell de fora s'oblidi de mi i m'abandoni a una corrosió cítrica letal que no podria evitar mai des d'aquí dintre. Aquí, dormir, qui sap si somiar. Fer-me espremuda i lassa. Partir-me en dos per donar fruit, per fer suc, per no res, per l'albat, per no res.

Quando coeli movendi sunt

El google diu que ha arribat la tardor. I escolto el Libera me (minut 26:23) del Requiem de Faure, tremens, tremens. Espectacularment tremens, què hi farem. Intento escriure per a veure si pica i picant cura, i ho publico perquè si no m'esventro massa. Esventrar-se massa, eh, quines coses, i tot i així posar Fauré a la tardor.

Segueixo el fil de la letargia de l'estiu que m'arrossega, com si res, cap al que ha de venir, dies irae, dies magna, i no sabria dir si realment és dolç aquest estar suspès en l'aire a l'espera de res. Ho és de tant en tant, és clar, però amb batzegades com un espasme a la boca de l'esòfag. És horrible sorprendre's amb aquesta joventut a sobre pensant que et posis el que et posis hi haurà sempre costures incòmodes i moments que ho esquinçaries tot. No són ara aquests moments però hi seran. I a qui li importa, el que serà? Doncs això és el que estic dient, vint-i-dos anys i com al principi, vint-i-dos anys i com al final: libera me, libera me. Què allibera d'aquesta mort, quina altra mort allibera d'aquesta mort d'ara? Fauré va fer acabar el seu rèquiem al Paradís perquè ja ningú tornés a tremolar de la por que fa Déu o la por que fan les coses.
El google diu que ha arribat la tardor i el google sempre té raó.