Lletres dites

Acostumar-se a dir les coses en comptes de callar-les és un procés lent, delicat, complicat. I necessari. No es pot viure en silenci, no es pot deixar que les paraules no dites es podreixin dins les persones callades. Cal cridar. Cal cridar com bonament es pugui, ja sigui amb confessions xiuxiuejades o amb escrits críptics a l'abast de tothom. Ara bé; un cop t'acostumes a dir (no vull dir parlar, sinó dir: parlar és expressar un pensament articulant-lo, però dir és fer-lo conèixer), no-dir resulta a vegades difícil. Perquè el procés t'ha portat a repetir-te una vegada i una altra que s'ha de dir, que dir és bo, i que no dir és dolent. I llavors quan et trobes amb la necessitat de dir una cosa que no vols que sigui dita les idees s'encenen i les paraules et cremen a dintre. Així que ho he de dir, encara que resulti potser victimista, encara que sigui a vegades grandiloqüent. Ho diré: hi ha persones, que quan les mires les lletres se t'amunteguen darrere els ulls, els sons et col·lapsen la gola, només pots pensar en una frase però t'esforces per passar-la per alt. Una frase com per exemple "JA NO SÉ QUI ETS" per a qui t'ha trencat el cor, amb lletres negres negríssimes i tipografia recta. Res de les línies garamond que m'agraden a mi. No, la garamond, que no faig servir aquí perquè em sembla massa personal, serveix més per aquelles persones que t'inspiren un "desitjo tant saber qui ets". I són igual d'inconfessables. Però són -s'ha de recordar sempre-, encara que no es diguin, són.

Tot plegat

Ara, ara és el moment, d'agafar tota lletra i fixar-la tal com és, així, eixuta i crua, tan blau i plata tot plegat, i la pell tan freda tan freda, la roba seca per fi i el vodka traient la puta tristesa de la gent, les misèries fins i tot de qui no te misèries i vinga vodka i vinga problemes. Visca els problemes, ole ole, com ens agraden, que el fet és que qui no té problemes se n'inventa i és tan difícil tot plegat ara mateix que buf, la gent escriu amb tantes igregues i les orelles xiulen més fort que ningú.

L'endemà tot plegat es veu diferent. Desxifrar el que s'escriu quan no es pensa. Despertar en el sentit real del terme. Posar-se sota un sol de dia clar. Recuperar una mica de dignitat. I tot plegat. Posar música que digui "voy a romper las ventanas para que lluevan cristales" i pactar una treva amb la tristesa de tothom que es va enganxar a la pell i a la roba com la pluja. Les tempestes d'estiu són boniques, és així, malgrat tot plegat, malgrat que ens espatllin i ens contratempin i ens desastrin.

I si cridem sota la pluja, és que mereixem cridar.

Deu ser que he tornat allà on es crida i es trenca finestres com si anéssim a un concert de John Boy i només hi hagués ulls il·luminats, una energia boreal als cossos i entre els cossos, de joventut rabiosa, de desig rabiós, dels extrems de la rialla i el plor confonent-se, i tot plegat tira cap a la rialla, però alguna cosa petita que portem dins tots plegats ens arrossega a vegades cap a aquest estat agredolç a cavall entre ahir i avui o avui i demà, alguna cosa agredolça com tots els dies que ens hem perdut per fer les nits eternes.

Luck is an attitude

Ara sí, ara sí, parlem-ne. Suposo que quan em vaig voler dir-ho així de clar i em vaig trobar parlant d'anuncis no devia ser el moment. "Luck is an attitude" és l'eslògan de Martini que una ment brillant devia parir en consonància amb l'anunci aquell. Que mira que està ben parit, l'anunci. La gent de la marca ho sabia i per això després van fer tot de versions noves i versions llargues i de tot. La qüestió és que és una veritat com un temple. Ara que ja no s'estila el tema de demanar protecció divina, la gent demana les coses a la sort. Sort als exàmens, sort a la feina, sort pels embolics de faldilles, sort a la loteria, sort per la vida en general. Qui busca trèbols de quatre fulles, intenta guanyar-se un trosset de fortuna, de fortuna de la bona, (no de "tener fortuna" sinó de "ser afortunado" com em sembla recordar que deia la Shakira en un altre anunci, un de rellotges) res de diners sinó una fortuna d'aquelles d'haver nascut amb la flor al cul. I és cert, objectivament parlant, que hi ha gent amb més sort que altra. I que hi ha persones que neixen amb una estrella especial i sembla que hagin de triomfar en tot, fins i tot quan les coses no depenen d'ells mateixos. O, a l'altre extrem, els que neixen estrellats, el "jo crec que tot el que faci -pausa dramàtica- li sortirà malament!" ("Llucifer! Sembles un diable que t'hagis passat al cel!") i sembla que hagin de ser uns pobresdesgraciats tota la vida, pobresdesgraciats així tot junt i dit amb molta cara de peneta. Però tots, en general, tant els uns com els altres com els que ni tanto ni tan poco van fent la seva vida i pensen de tant en tant en la sort, alguns quan la troben a faltar i altres quan no es saben avenir que sigui sempre al seu cantó, i tal.

Però tornem al Martini. Tornem-hi, tornem-hi, tornem al Martini. Perquè m'he passat molt temps pensant que tanta sort com tinc, algun dia havia de sortir per l'altra banda; el meu cap verinós és una mica reticent a acceptar els regals de la sort perquè sí perquè són així. Haver nascut exactament on i quan ho he fet, haver crescut amb les virtuts i els defectes que m'han tocat, exactament aquests. Quina sort, eh, quina sort. Hi ha sorts millors, suposo. Però la meva sort és gran i maca, per dir-ho així en dialecte iaia, i no sé si m'atreviria a voler-ne una altra si es pugués. M'agrada aquesta "sort" que és la meva circumstància. Els meus germans, que són un regal, potser el més visible dels que tinc encara que n'hi hagi tants, tants altres. Sempre he estat agraint a la sort que hagi posat al meu camí les persones que hi ha posat, i agraint-li també totes les vegades que el meu cap, ell solet, m'ha tret dels problemes que jo m'havia buscat amb les reaccions més brillants sota pressió. Traient la informació del fons de la meva memòria quan jo, us ho asseguro, no tinc ni idea de com ha arribat allà. I pensava que una sort així, ves, no me la mereixo, i que ai mareta quan la sort s'acabi, això pot ser molt fort, senyors, que no és just que tingui jo tanta sort, no és just. Però no tenia raó, jo, amb aquests raonaments que passaven per alt la variable més evident. És tan clar com dir que "luck is an attitude". I és molt fort, però ho és, és una actitud! La sort de veritat és aquest agraïment que quan algú no el té no se n'adona que li manca, i quan el té el troba tan obvi que no s'hi atura. Agrair les coses bones és la base de la sort: adonar-se de la sort que es té. No hi ha més! Tothom té sorts a la seva vida, és un fet. I pels que no en tenim mai prou (i la sort no és precisament una cosa per cansar-se'n de pressa) o pels que no aconsegueixen veure les seves sorts, la resta es busca. (Aquest, i no el tema de l'agraïment, és l'esperit de l'anunci de Martini): busca la sort. Sigues la sort. No em vull posar en plan Paulo Coelho ni res, però encara que sembli mentida, és fàcil i tot. Només és posar-hi musiqueta de trompetes i, és clar, actitud.

Xocolata amb sal

No és broma. La xocolata així fondant amb un bon tant per cent de cacau i un pessic de sal és menja divina. Es veu que potencia el sabor o una cosa així, jo no m'ho creia però és veritat. És preciós, és fantàstic, dóna peu a trenta-mil metàfores perfectes. Amazing que te cagas, vaja.

El que volia dir és que posar sal a la xocolata sembla una bogeria, i tot i així funciona. Dir que funciona precisament perquè és una bogeria seria bonic però seria mentida. No; simplement, resulta que funciona i la clau és, n'estic segura, la intensitat. Perquè el que fa la sal és fer encara més viva la intensitat ja evident de la xocolata, i la intensitat pot ser una meta o un modus vivendi, però tothom la té a la punta de la llengua i sobretot els més joves, sobretot els que creuen que el foc els corre per dins i l'estiu i la primavera, els àvids de tot diuen, diem, "jo vull viure i no existir, jo vull viure intensament, jo vull, jo vull, vull intensament, estimar intensament, tastar intensament, la felicitat intensa". Però la intensitat no és tan fàcil d'aconseguir com de dir. Perquè no és un element per afegir a la suma; no es pot estimar i després afegir-hi "l'intensament", de bon principi ha de tenir la llavor del descontrol: de la desbandada, de l'estampida i del corrent. Perquè la intensitat és salvatge, i moltes vegades la rutina va fent-nos anodins i acabem descafeinats, desnatats, sense armes per afrontar a queixalades aquest descontrol que porta la intensitat a les nostres vides. La intensitat és el resultat del xoc, de la violència entre uns altres conceptes que ja eren intensos en un primer moment i per separat. Com per exemple aquesta veu, aquesta música i aquesta poesia d'aquí sota que em moria de ganes de penjar des que m'ha vingut la "intensitat" al cap i als dits.

Els trenta segons

Diuen que les noves generacions no sabem esperar. Quina sentència més evident i més terrible! Ara ve la següent: la culpa, la culpa la té internet! No, millor encara, la culpa la té "l'internet" com diuen els avis. La culpa que trenta segons ja siguin massa. La culpa que tot ens arribi de pressa. Trenta segons no són ni la dernière minute. Però són molt. Són massa, són massa. Són la diferència entre perdre o no perdre el tren. La diferència entre l'espera i la no espera. El cansament i el no cansament. La cançó massa llarga i la cançó massa curta.

Franges de trenta segons s'encadenen eternament, saps? Com si enlloc de comptar minuts comptéssim migminuts. Les nits són plenes de migminuts inacabables, amb cada petit segon fent-se llarg i més llarg, estenent-se a través de fraccions de segon sempre iguals però cada   vegada   més   espaiades. Com els batecs del cor en un ritardando etern. En un fade out impossible.

No sé on ho vaig sentir, això dels trenta segons. És igual, era només una excusa. Em preocupa no saber esperar. Em preocupa la línia entre l'exageració i la justificació en l'amargor del to d'algunes converses. No tenim quaranta anys, et dic. I m'ho dic, també, a mi. No tenim quaranta anys ni noranta, no tenim ni vint anys i ens desesperem per trenta segons. Són lentíssims potser, són gairebé eterns, però no deixen de ser només trenta segons, i no sabem esperar. "Qui espera desespera". Desesperem. Més del que voldríem. I el que volia dir-te tampoc era això tan resignat, tan a la línia-entre-la-rabieta-justificada-i-la-rabieta-exagerada sinó que deixem passar els minuts, que no n'hi ha per tant. Potser tampoc n'hi ha per tant poc, merda, però vaja, què hi farem. Però que la culpa no és nostra eeeh! Que consti, que nosaltres potser no sabem esperar, però la culpa és de l'internet que ens fa creure que tot ha de venir de pressa. Quants segons triga el youtube a carregar l'enllaç de la Carla Bruni d'aquí dalt? No res. Menys de trenta, segur. I doncs el que t'anava dient, que tot plegat estan sent trenta segons de res, que això encara no es pot dir espera, i que t'estimo i que poc a poc, i que quan en fem quaranta potser ja hem après a no tenir pressa, qui sap.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.