La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).

Ausiàs, carinyo

Ausiàs, carinyo, això no es fa. Potser al teu segle XV es podia anar així per la vida, però en qualsevol cas, no em pots culpar d'aquestes ganes d'estrangular-te que m'agafen de sobte i no em deixen parlar de tu imparcialment. Ausiàs, carinyo, m'agradaria que la teva amiga hagués escrit un parell de poemes, per veure l'altra versió.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge,  algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.

Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.

Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

La neu a la planta dels peus

La veritat? Bé, la veritat és que no me'n recordo gaire. Estava massa ocupada actuant per poder pensar, estava ocupada amb aquell "ara o mai" donant-me cops al cap, per la part de dintre. És a dir que sí, ocupadíssima amb la meva set de pel·lícula, amb la meva set de vida que no s'acaba. La neu a la planta dels peus. Només per citar un exemple, un exemple dels bons. Moltes vegades és només dins meu que s'observen els processos, lluny de "l'acció" veritable que passa a fora, fins que m'agafa el rampell i em trec les xiruques, em trec els mitjons i començo a córrer per la neu. No és una metàfora! És a dir, evidentment que és una metàfora, però ho vaig fer, n'hi ha proves, hi ha fotos de les marques dels meus peus nus sobre la neu. Quina gràcia hagués tingut, sense les fotos? Quina pregunta més divertida. Tot és divertit, últimament. No sé com treure'm de sobre aquest sarcasme fastigós. Ni el pel·liculisme, també fastigós. Tot és al seu lloc, però encara no he après a escoltar-me quan sí que tinc raó. Quan vaig començar a sentir l'impuls equivocat sabia perfectament què havia de fer: absolutament res, quedar-me quieta i callada fins que s'ofegués. Deixar d'alimentar les esperances vanes amb poesia perquè aquest conte tots sabem com acaba. S'acaba així: jo, sola amb la meva poesia (i m'estalvio les paraules malsonants per definir aquesta poesia, només per pura correcció estilística). Però no, mira, em vaig posar a córrer sobre la neu com una idiota, ni que fos per fer la fotografia, ni que fos per poder-ho explicar apassionadament després, amb un ritme especial a la veu "Si, bé, vaig veure dins el meu cap aquella imatge i no vaig poder resistir la temptació d'enfrontar-me al fred per fer-la realitat, per fer-la meva". Diguem-ho clar, per fer la puta gracieta. Sí, no m'aguanto més, la puta poesia, la puta foto, la puta gracieta. Que ara em menjo amb patates. El que havia de fer era molt senzill, ho sabia i sabia com fer-ho: quieta i callada. Però ara s'ha acabat la pel·lícula, la realitat m'ha girat la cara (com, de fet, tothom sabia que passaria), i no sé exactament si em vaig equivocar o si era inevitable. En tot cas, la poesia que em va fer ensopegar i caure de genolls als peus de la meva set incontrolable, deu ser ara l'únic que em queda, amb el meu orgull i la marca del fred de la neu a la planta dels peus.

Doncs molt bé.
.