L'última matinada

Ja sé que ho he dit mil vegades, tot allò de la llum tan jipiós, que moltes llums es mengen les ombres però no haurien de cremar els ulls, que la felicitat massa grossa per massa bandes ha d'eixamplar el cor i no esgangalar-lo; però surt el sol i ho torno a dir. Ho torno a dir si surt el sol i sona Manel i Mishima i Joan Dausà i tothom té aquellla cosa de ploro i no ploro que també t'agafa a Taizé, i l'estiu és tan groc i blau a través dels ulls de vidre. La tendresa i el regust oníric de cada nota i cada paraula.

Demà és l'hora dels adéus, i és tan greu recordar que tot són adéus, adéus greus de gust de cafè, fora mosques, fora els ressons de l'idil·li de l'astre rei poc a poquet, i tots som molt tous, tranqui tio, les coses van bé perquè es flueix poc a poc i les onades retornen. La por dels espais en blanc, les samarretes tenyides esteses sobre la gespa. L'amor gratuït, la bona voluntat, el plaer veritable de la coneixença. La gent sospira molt molt fort quasi sanglots sobre els acords de Vestida de Nit, i tot plegat la calma i els ocells fora que diuen que no cal anar a dormir. Per què anar a dormir si la son es bressa com tots nosaltres, al punt indefinit de l'última matinada? L'última matinada, ho tornaré a dir. Les últimes matinades són sempre més blaves que les altres, sempre menys fredes, sempre més plàcides, sempre més dia i menys nit. Sempre i sobretot avui, que tot descansa i res dorm, que s'ha apagat el fum i la música és suau com la vida mateixa i aix, aix.

Natura morta

Hi ha mosques vivint i morint a tot arreu. Qui s'imagina la transcendència vista a través de les ales irisades? No hi ha demà per la mosca que s'ofega al got mig buit d'ahir a la nit. No hi ha avui. No hi ha cel per les víctimes de la xancleta que s'acumulen a tot arreu. No hi ha peus descalços que esquivin cigarretes. La música és el vidre per reciclar que dringa i el drum insistent als altaveus que mai no callen -però si callen se sent com brunzeixen les arnes que agonitzen al Fly-Kol-tiras-atrapamoscas, il·luminades pel fluorescent, blanquíssimes de clínica i d'experiment, de fàstic desfastiguitzat, de normalitat desendreçada i taules enganxifoses de cafè vessat. Quanta boirina, quanta son en l'aire: això és la veritable natura morta, la dels cendrers improvisats en gots de plàstic, imitadors de la cervesa amb fons de cendra i burilles on neden pinyols d'oliva i aquells fruits secs de la barreja que sempre queden quan s'han acabat els quicos i els cacauets. 

Així doncs, una mena de decadència que porta al límit la tolerància al desordre, fins i tot la d'algú com jo. Però s'hi està bé, malgrat tot. Perquè devem haver-la matat nosaltres, la natura, per tenir-la morta en aquest escenari. Natura morta entre convulsions amb una pastilla de sang a la boca. 

No escric: bé, ara sí que escric, però no escric fins que escric, fins i tot si decideixo retratar les coses lletges només pel plaer de descriure. Mentrestant, una bona persona ha endreçat, i ara, bé, ara he posat Mishima, i ja són dos quarts d'una. Preparo el final d'aquest text de penitència i per no perdre el costum en aquest blog que ja no té costums, tinc la intenció abjecta d'acabar en major fins i tot l'exageració del patetisme que acabo de fer així pim pam. M'esperen mil coses vives entre la natura morta i la natura a seques, nens que toquen l'ukelele, cançons de bona nit, enyors de bona nit, dolçors i migsomriures, du, duru, duruduru.