Hormones

Intento recordar que tot això no és real. Que en el fons tot està bé, que em sento així perquè sóc una sopa d'hormones. Però res no funciona. Ningú em pot ajudar. M'ofego en llàgrimes i mocs i saliva. Només sóc un altre trosset de desesperació entre tants d'altres. Només tasto els límits més amargs de mi mateixa. Sense res de fora, només la barreja que semblen emocions però només són hormones amb estrés. Com sempre, ningú pot més però tothom haurà de poder. Empassar-se o alliberar els xiscles a mig articular. Deixar que la gola pateixi és el mal menor.

Maneres de tenir fred

Sempre he parlat força del fred. De cors glaçats, d'hiverns de l'ànima. Però el fred continua sent un tema que dóna de si. Aquest fred de què parlo no s'escalfa mai prou. I així, poc a poc sorgeixen nous freds per parlar-ne. I així, a força de rascar la superfície de la paraula, és com descobreixo el potencial del fred dels cels blaus. Un fred sense vent ni núvols, amb un sol daurat que fa el que pot davant la presència majestuosa del cel que mai s'acaba. Un fred que ningú sospita fins que el té a sobre, perquè tothom està acostumat al fred blanc (blanc inuit: blanc d'infinites classes) i ningú ha considerat que una blavor d'estiu pugui ser tan aclaparadorament glaçada. Cada tipus de fred té les seves coses. I aquest fred translúcid es vesteix de sol fins que sembla que no hagi de ser tan fred.

La decadència de la cultura

Tots n'hem estat còmplices alguna vegada.

El que surt

Una angoixa lleu com el tacte d'una ploma. Ningú se la sent a dins, i un dia esclata i no sabem d'on ha sortit. Les emocions flueixen en onades de força variable, però l'angoixa és un sediment que forma deltes. Ens va embussant poc a poc i no ho sabem. Però si tenim sort, a vegades l'angoixa surt, i llavors el pantà es condensa. S'ha de plorar, s'ha de cridar, s'ha de sanglotar fort el desgast de la nostra energia. Lentament, ens anirem netejant i llavors creurem que ens hem tornat massa sensibles, (bledes, figa-flors) i algú per casualitat ens farà dir que plorem "molt, per tot i a totes hores". Però amb tota sinceritat, molt millor així. Molt millor si som rius fluents i no embassaments que escupen aigua a batzegades. Molt millor si sabem on és la deu i on és el mar. Perquè encara que l'angoixa sempre hi sigui, i encara que el dolor dels altres ens continuï foradant per dintre, més val aprendre a fer-nos fluir.

La brúixola de Jack Sparrow

Hi havia una vegada un capità, solter desitjadíssim al món real, que en el seu món era un pobre desgraciat d'aquells que per ser ocurrents ho han guanyat tot, i per ser més ocurrents ho han anat perdent tot. Jack Sparrow no tenia ni vaixell, ni tripulació, ni un mico immortal, ni res. Però tenia una brúixola que no parava mai de moure's. La brúixola de Jack Sparrow (capità Jack Sparrow!) és aquell artefacte que tots creien inútil.

Però jo no sóc Jack Sparrow. Tampoc tinc vaixell, ni tripulació, ni un mico immortal, i per no tenir no tinc ni la famosa brúixola que no funciona. Però de fet, jo no necessito la brúixola, ni ningú que em digui el que he o no he de desitjar. A mi no m'importa no saber discernir. Quantes vegades ho he de dir? Tots tenim dret a la confusió, a enganyar-nos a nosaltres mateixos si ens dóna la gana. Jack Sparrow ho va fer i no va acabar tant malament. Menjat per un calamar gegant, si no recordo malament. Però què coi? Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. I, exercint aquest dret a dir-me mentides, puc afirmar amb certesa que, si jo hagués tingut la brúixola dels nassos, l'hauria llençada al mar.

Principi

Fendeix el buit un feix de llum brillant
i com tot naixement és un inici
dolorós, en tant que precipici
suposa aquest avanç del temps constant

Caminar irregular que ja mai no s'atura:
la successió infinita de l'instant
és la vida que es va dibuixant
a ella mateixa quan la vida dura.

En la més absoluta petitesa
cada insignificant criatura
és acaronada per la llum pura
del dia que floreix sense peresa.

I seguim despertant amb il•lusió
deixant-nos envair per la sorpresa
d'estar i vius i d'admirar la bellesa.
Busquem aquell punt on mor l'horitzó.