Tèrbol atzur

Em quedava una estona abans de les vuit i he decidit passar-la a veure. Fa més del que voldria des de l'últim dia que hi vaig anar; sempre costa trobar una estona per aturar les estones. A punt de fer-ne 91, el temps és tota una altra cosa, i no aquest meu compendi de presses. La trobo, com sempre, amb les notícies posades. Sempre està més al dia de tot que no pas jo, i em segueixo admirant de la manera com tota aquesta informació no li passa per davant dels ulls i prou sinó que s'entristeix tan sovint veient les notícies i li envermelleixen els ulls les desgràcies de persones que no coneix ni coneixerà, que no tenen res a veure amb ella i que viuen a llocs remots moltes vegades. S'entristeix de veritat, de tristesa i no de llàstima, com li passa a la mare i com em passa a mi. I avui també la trobo trista i amb una ràbia que no sé associar amb algú tan ple de pau com ella, que em mira amb aquells ulls verds i em diu "anar fent, avui em fa una mica de mal l'esquena" i vol dir, en realitat, que la medicació no és prou forta per calmar el dolor de l'artrosi; no es queixa mai, així que pots comptar què és "una mica de mal".

"Jo he viscut totes les èpoques", em diu, i és veritat que encara que avui, per moltes raons, sigui també la seva època, ha vist ben vist el segle vint. "És veritat que a la guerra era molt petita, i de por no en vaig passar pas. Allà a la masia, quan venien els soldats, jo els seguia per veure què feien. La tia tenia por però jo no, jo jugava..." a la masia on la van enviar els pares per si bombardejaven Vilanova. "Després quan es va acabar la guerra vam fer el que va convenir, i quan em van dir que si volia estudiar m'havia de fer de falange, doncs em vaig fer de falange. No és que m'agradés, és clar, però en aquell temps no estudiaven gaire les noies, saps? I tampoc em vaig sentir ressentida perquè m'hi obliguessin, mira. S'havia de fer i es feia, i vam aixecar el braç i vam aixecar tot el que ens van fer aixecar. I poc a poc, tu. Però ara, ara jo això ja no m'ho esperava. Ara, que sóc tan gran, la vida és tranquil·la, i tots més o menys feu les vostres coses: les filles, els gendres i vosaltres, els néts. Totes les coses anar fent, i vés per què ara encara he de veure tota aquesta maldat d'aquesta gent dolenta. Ahir, que veia per la tele la Marta fent-li un petó a la seva nena i avui ja no li pot fer cap petó perquè està lluny. I encara, que podria estar a la presó i tampoc veuria la nena! Haurien d'haver marxat tots, tots! Perquè aquesta gent no té límits, només s'hi revengen, només volen fer mal. Sortia per una altra cadena un senyor dient que esperava que dictessin sentència i que s'hi haguessin de quedar molts anys, a la presó! Però com pot haver-hi persones pensant això?" com pot ser, àvia, si tots sabem que s'ha de ser bo i ens han ensenyat que has de compartir les coses amb els altres cosins i perdonar i demanar perdó i si algú et demana ajuda fes tot el que puguis perquè tots som germans i ens hem d'estimar. Tot això ha estat abans de començar a parlar de les persones que s'ofeguen al Mediterrani; parlava i les mans li tremolaven, perquè quan tens 90 anys no esperes que la maldat s'expressi així, no t'ho esperes, no t'esperes haver de deixar un món així als néts. Un món de gent que no s'estima. Encara que ella estimi tan intensament, encara que s'hagi passat la vida entregant-se als del voltant i hagi educat les filles per commoure's davant les notícies. 

Vivim uns temps convulsos, sí. Però en la situació política catalana, si més no, hi ha uns punts de llum, els punts de llum de tota cosa quan és repte i fa créixer. O que necessitem trobar per no caure en la desesperació. El contrapunt que s'expressa en una reeducació que em fa la sensació d'estar vivint com a col·lectivitat. Es parla molt de dignitat, jo ho formularé dient que he entès finalment la divisa de Maria Mercè Marçal:

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal, Divisa. A: Cau de llunes, Barcelona: Proa, 1998 

Ara que hi ha unes persones a la presó per rebel·lió, sembla absurd dir que el do de ser rebels, com a poble, dignifica i defineix una identitat en els seus valors. En allò que mereix la rebel·lió, en aquelles parts de la identitat que cal defensar perquè són definitòries, no només en relació a un mateix sinó en relació als altres. Perquè encara que puguem dir que no hi ha idees bones i idees dolentes ni persones bones i persones dolentes sí que hi ha valors universals d'igualtat, de sobirania personal, que prenen un caire nou quan no ens són donats i prou, quan hi reflexionem perquè ens manquen o perquè ens els prenen. Tot allò que ens prenen fa néixer tèrbols atzurs, complexitats, primaveres. La repressió, l'opressió, són fonts de pena i de ràbia però la rebel·lió que en neix és el do de saber-se, de percebre's. Saber-se poble. Percebre's poble. Refer els valors. Anar més enllà de la comoditat dels privilegis (la vida benestant, la il·lusió d'una igualtat, el temps que es pot permetre ser banal) i explicar-se a un mateix per què es fa el que es fa, per què s'és com és. I si no ens porta una república, que espero que ens la porti, ens porta, des d'ara mateix, aquesta dignitat que tothom cita, aquest do de ser rebels.

Més taronges

Res més lluny de la taronja partida. Ben al contrari: rodona, rodoníssima. Som dues esferes que no poden sinó rodolar, que a vegades es fan nosa. Dues esferes que es troben sovint juntes, i sempre tenen el dubte de si era una carícia o un xoc. De si s'encaminen mútuament o de si es desvien. Perquè les esferes tenen gravetats condicionants. Condicions gravitatòries.

Però rodolen i es graviten mútuament, i són més fruit que cada taronja sola. Es coneixen la textura de la pell, els cops i les picades dels ocells. Es coneixen la carn i el gust perquè de costat, de cap per avall, a sobre i a sota, s'han tastat dolces i complaents, i aspres i eixutes. Una taronja a l'altra, i l'altra a l'una, se són testimoni del perfum que poden escampar arreu.

M'emmirallo en la teva rodonesa i hi veig la forma del món i el suc de l'existència.