L'universal

Que si Bolonya, que si els crèdits, que si la formació, que si ara vine als divendres... i al final hem d'acabar admetent avergonyits que el concepte que pot resumir una assignatura sencera de les de fa menys de dos anys m'havia marxat del cap completament. Sort que torna, sort que torna! Suposo que és el procés de reconeixença, aquest que -esperem- farà que a partir d'ara el tingui sempre present. Tenia un professor amable, entranyable, d'aquells que després recordes amb cara de "ohquinstempsquebéqueestàvem". I a més, en aquell moment ja me n'adonava, ja sabia que poc més tard faria aquesta cara. Potser era per aquell aire que tenia que em recordava el meu avi: el punt just de seriositat i un llenguatge de gran bellesa que explicava molt en el que revelava, i també molt en el que no revelava. Què és la literatura? Quina és la seva funció? Per què ens agrada la literatura? Què té que ens emociona? No vaig aprendre gaire les respostes, però a vegades n'hi ha prou amb aprendre les preguntes. Ara bé, per tots els camins d'aquests enigmes s'arribava al concepte que ara he tornat a recordar (i sense apunts! Encara resultarà que alguna cosa no funciona tan malament!), el concepte de l'universal. La literatura ens emociona perquè d'alguna manera conté en el concret una part de l'experiència, en universal, de la qual tothom pot ser partícip. Posaré un exemple que s'allunyi una mica de les esferes massa esfèriques: per això plorem veient El diario de Noah (i ho dic en castellà perquè la versió original es diu The notebook i ningú m'entendria), perquè transmet una experiència universal que ens toca, a cadascú en particular (o no, vaja, o no ens toca, jo estic parlant de la part dels mortals que plorem amb les pel·lícules de plorar).

Ahir, veient la història de Violetta, vaig recordar aquest esclat de l'universal, el focus de l'emoció que ens connecta, que ens fa bategar a la vegada. Tots, des del de la llotja de l'amfiteatre al del seient sense visió del cinquè pis. L'espectacle és bell, és clar que sí, i la tècnica és impressionant i la soprano fa uns aguts en pianíssim sublims, delicadíssims, que et frenen la respiració. Però el que veiem a l'escenari, el que és la màgia de la literatura (en totes les seves formes, i encara més quan la música l'ajuda) és la manera com transmet una experiència universal de l'amor, del sacrifici per amor, del re-sacrifici per amor, de l'amor davant la mort, d'allò que és inevitable. L'universal ens interpel·la a tots perquè es refereix a alguna cosa compartida de tots els éssers humans. Davant la bellesa ens emocionem; quan reconeixem que el que tenim davant és "l'amor" és quan la bellesa trasbalsa, l'emoció ens agita. Això és, diria jo, el que molts anem a buscar davant dels escenaris: de la mà de la tècnica, alguna cosa que ens toqui de manera personal, ben endins, que ens recordi que l'art és de les persones i per a les persones perquè en la seva empenta provoca canvis i els canvis ens fan millors.


(aneu al teatre, aneu a l'òpera, ompliu les sales de concerts; després sereu més pobres, però més feliços)

Capvespre

Durant un segon, es veu la punta de Sitges retallada per l'esquena contra un cel de clarobscurs. Un cel de contrastos, d'aquells on els núvols allargassats són foscos i semblen braços esforçant-se a tapar el sol de la tarda. És un espectacle grandiós, i per un moment em pregunto quanta gent se l'està perdent per mirar coses ni de bon tros tan boniques. Perdó pel tòpic. Perdó per la demagògia, també: jo, aquí, apartant els ulls de la blavor per no desviar-me de les ratlles del paper. Al bat de la claror, l'aigua resplandeix amb color d'amatista. Pins i margallons i matolls es barallen per interrompre la lluminària de la posta esqueixant amb ombres l'estampa, ara daurada, que ja va quedant llunyana.

Fa olor de conte, de llimona, olor de crema hidratant, de pell i de sal. Olor de... no ho sabria explicar. No només d'amor, no: olor d'estimar-se. Em vénen al cap uns versos de Fuster (no sé si per les "ribes dolces de la tarda" o si per "l'abril als teus ulls"); la imatge nítida del primer cop que els vaig sentir i una barreja com cinematogràfica d'un altre centenar de cops que han vingut a bressar-me. Mira quin vol, mira quina plàcida embranzida, el salt del vertigen i l'alegria! Mira, tu que em desclous els ulls, quanta bellesa indòmita i sagrada, feta només per estimar-la, feta només per estimar-se, feta només per estimar.

Si el cel es fa rosat i el vaibé color de malva s'ha quedat arran de platja on ja no l'abasto, em queda encara a la pell la petja de les hores viscudes mirant aquesta quanta bellesa i no sabent dir res més, ni falta que fa, que la cançó dels respirars ja és prou poesia.

Oníria

La realitat és a casa, diu Súnia, i té raó, les illes de verd i heura són regals del subconscient. Què se n'ha fet, de la realitat? La realitat va caure en vessar la primera llàgrima per l'idiŀli de l'astre rei. Des de llavors que només somiem, des de llavors ens dediquem a la lenta evolució dels pollastres a l'ast que giren i es couen, ben poc a poc, de cossos morts i llefiscosos a cossos morts i deliciosos. Això és el llegat d'Oníria.

He de marxar volant. "Saps volar?" em dius. I sí, sense escombra i tot, puc caminar i envolar-me perquè sí, no hi ha normes ni límits en aquesta somnolència creadora. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Blau. Voler frenar el blau és com renegar de l'estiu que arriba pel goig còmode i plàcid de la primavera. Ja gairebé no recordo com era el blau abans d'emblavir l'amor, però el quasi-oblit no és tan traumàtic com es podia esperar. En el fons, escollir és jugar i en el joc hi ha el moviment, el deixar-se endur i assumir que la vida aquí i ara necessita també ser delimitada, necessita unes normes que lliguin Oníria a la realitat. I, tanmateix , miratges. Miratges d'Oníria mar enllà, vida enllà, escopint-te que la realitat és una mentida i que pel teu bé hauries d'esquinçar-la ara, abans que faci més mal. Perquè cada dia farà més mal. Que poden passar anys però que un matí el somni et desvetllarà del somni i seràs com un animalet acorralat: has perdut el teu nom mentre corries i ara et maleeixes per no haver sabut reconèixer-te abans. Potser això tampoc serà la realitat, sinó una mena de malson de vaticinis funestos des d'on Oníria riu histèrica mostrant-te les ferides.

Hi ha dies que el més sensat és no escriure. És llavors quan escriure es fa realment necessari.

Pluja i magranes

"Oh, sí, ja ho he vist, que plovia, però he pensat que per Barcelona no calia portar paraigües": el primer dia, el diluvi et sorprèn i descobreixes que a vegades calen tres minúsculs segons sota la pluja per acabar amarat. (I ara, si a tothom li sembla bé, marxem un moment a publicitat per reivindicar un momentet una paraula bonica, abans de seguir amb el text! Oi que busqueu sovint l'equivalent del castellà empapar? Doncs apa, ja el teniu: amarar, que és un verb preciós i magnífic que evoca el mar; imagineu-vos, després de llegir la definició de diccionari, la dimensió completa del mot! És molt sensorial, gairebé sensual. I, al capdavall, quina pluja pot presumir de tenir més aigua que el mar? Amarem-nos, doncs, tots plegats, d'amor per les nostres paraules!) Tres segons per acabar amarat, deia, el primer dia que t'enganxa amb una mà al davant i l'altra al darrere una  plujada que bé podria ser una esquerda de la promesa de Déu a Noè (cap més diluvi? Segur, cap més?). Després els dies et van demanant sabates tancades, arriben les mitges i unes magranes de la mida de prunes petites pengen d'un magraner nan que hi ha al pati de la facultat. Magranes nanes. Magrananes.

Les estones agradables que la tardor propicia, gent agradable, el castanyer a l'estació. Bé, s'ha de dir que després d'uns quants anys a classes de literatura sentint a dir que els canvis d'època no són cap frontera inamovible i bla bla, hauria d'haver assumit que també les estacions arriben així, a glopades, una mica de fred avui, quatre gotes demà, els canvis de cada dia abrigats amb jerseis de cotó. La manta al llit, la deliciositat encara perfecta i rodona i preciosa dels matins de dimecres. On anirem a parar? Està bé, tot al seu lloc com la lluna creixent groguenca com un grill de fruita d'hivern suspesa sobre el claustre de la facultat o reflectida al vidre del Palau de la Música. La paradoxa d'aprendre a enyorar d'una manera gairebé dolorosa com a contrapunt de ser feliç, felicíssim, feliç del tot. Un estat d'absoluta xocolata amarga: dolç, intens, salvatge i càlid; amarat de la melodia submarina d'un violoncel. Un estat de cansament i escates amorosit pel nom que em dansa pel llagrimal i per l'encanteri de paraules d'aquell poema XII, catorze versos embruixats que em vagaregen pel cap murmurant Els teus llavis. La fruita. La magrana...