Presència

La llum ha marxat de Barcelona i ja no es veu el cel, només aparadors i les estrelletes dels cotxes i els semàfors. Els arbres, encara nus, esgarrapen aquesta mena de blau-grisós del cel que ja no coneix el sol, i un estel tímid, l'únic que s'atreveix a treure el nas (i que de fet deu ser Venus, i no un estel), saluda la gavina immensa que ara passa per sobre de la facultat. Una petita pau em ve a trobar quan rebo un petó per correu electrònic.
A vegades, miri on miri, l'absència és només presència disfressada. Tu, tot, aquí.

Klimt

Em fas pensar en Klimt. Em fas pensar en moltes coses, però també em fas pensar en Klimt perquè a vegades pararia el temps per posar títol a una llesca concreta de segon: El petó. O bé: l'abraçada. I perquè l'amor és de tots colors, en una mena de collage sempre bell encara que difícil d'entendre, però sobretot és llum quan no sé si el cor que estic notant bategar és el teu o és el meu. I perquè encara que em diguis que en una foto no es pot veure el color daurat, jo estic segura que, com en una dauraditat absoluta, tota la calidesa del món dorm en l'espai que no existeix (en la no-existència de l'espai, de fet) entre la teva galta i la meva galta.