Les preocupacions

Està molt bé viure sense preocupacions. Vull dir que és recomanable, no? Ja saps, allò que diuen de "si una cosa té solució, no et preocupis i soluciona-la; si una cosa no té solució, no et preocupis i accepta-la". D'acord. No ens preocupem, doncs, ens ocuparem només de les coses quan toqui i punt. No deixarem que les coses ens ocupin per endavant l’ànim o ens ocupin l’ànim causant-nos ànsia o turment i ni tan sols ens avindríem a tenir l’ànim absorbit per algú o alguna cosa que dona ànsia o turment. Així, amb la nova ortografia. Seria una bajanada deixar-nos turmentar, perquè naturalment no volem un totxobodytensing sinó un totalpitxisuelting.

Sí, és clar.
Però el diccionari també té una resposta per si algú esperés anar més enllà i volgués ocupar-se amb un interès especial d'algú, d'alguna cosa, posar un interès i intentar que doni fruits. Vaja, jo he vingut aquí amb la intenció de reivindicar les preocupacions com a manifestacions d'interès que són. A fer l'outsider, en definitiva. A dir: m'és igual que creguis que no pots arreglar el món, fes el que puguis, o preocupa't, si més no. A dir: d'acord, no vols donar el peix sinó la canya o noséquè però com a mínim assegura't d'estar incòmode davant la realitat que és que unes persones no tinguin ni peix ni canya ni res de res. Parlo de conservar la compassió infantil mentre es guanya la mirada adulta. Jo no hi entenc, de veritats, no tinc cap intenció de fer veure que és així. Amb prou feines tinc opinió sobre la veritat, però em preocupa (amb una accepció o altra) el bé. Em preocupa fer el bé perquè sempre m'han dit que s'havia de fer així. I per això he sortit menys espavilada i més abnegada del que caldria. No parlaré dels meus defectes, que són molts. Però estic contenta de preocupar-me i de commoure'm. Estic contenta de resistir com puc l'embat de les informacions terribles i la plastificació de la consciència. Com puc: hi ha qui no ho fa i també qui ho fa millor que no pas jo. Si una cosa tinc clara és que la bondat no ve de fàbrica (com a mínim, no en el meu cas) i que ser menys egoista del que t'aconsella l'ego és el resultat d'un esforç fins que un dia et trobes preocupant-te per la gent que no coneixes, atrapat entre mails de change.org, preocupant-te per separar els residus correctament per si un cas així millorés alguna cosa, per fer servir menys bosses, per no llençar mai menjar. Mentre algú t'assegura que tot és una enganyifa, a tu t'és igual, perquè has decidit preocupar-te. Inútilment? Bah.

Vint-i-sis d'agost

He vingut aquí buscant el record d'algun vint-i-sis d'agost i m'ha sorprès fins a quin punt aquesta data segueix sent un secret només intuïble entre jo i jo. Esperava una guia que m'ajudés a viure'm, ara que els malsons sembla que tornen, i no hi era. Cap any he deixat de pensar-hi, però, i tots els vint-i-sisos d'agost em deien "ets una campiona, estàs construint la fragilitat adequada" i tornava per un moment aquell verd i aquell silenci i el procés que en va seguir. La manera com vaig néixer, ara ha fet cinc anys.

Aquest any ha estat només una mica diferent, però, perquè sóc més a prop que mai del no-part, del ventre obert per no res, i em sento albat i em sé covarda i em veig indigna del florir que aquests anys m'han anat duent. Vull mantenir la promesa però l'enemic és fort. I no he pogut celebrar el vint-i-sis d'agost perquè he tocat la temptació amb l'ombra dels dits al migdia. Plena de mal, deslliurada de gràcia, he entès que finalment se'm revela l'esgarrapada de la dualitat que saben els segles.
No hi ha més úter que el meu per guarir aquesta desfeta. No hi ha una entranya sinó la meva per sanar la sang amb sang.