“Ah, un màster d’elit? No ho entenc, és perquè és molt bo?” I jo contesto que és molt bo però que no és un màster d’elit sinó de Lied, fonèticament [li:t], que vol dir cançó en alemany. I dic: mira, així dit de pressa perquè m’entenguis, en el cant clàssic hi ha tres grans gèneres principals: l’òpera, que ja saps què és; l’oratori, que és música religiosa no escenificada, com per exemple una missa, una cantata, un rèquiem; i el Lied és la cançó, els poemes musicats, habitualment per a veu i piano tot i que no sempre, Schubert, Schumann, etcètera, m’entens? És un màster de cançó!
Aquesta situació comunicativa l’he viscuda força vegades en només un any. Qui coneix el Lied? Què fa el Lied recognoscible? I la resposta és clara, de seguida: el text, el paper del text és el que marca aquest gènere en la seva singularitat. Recordo ara, i em fa molta gràcia, quan vaig cursar anàlisi musical a 1r de grau superior. Jo tenia la sensació que no en tenia ni idea, d’anàlisi musical (no era ben bé així, però a mi m’ho semblava) i de cop i volta el dia de l’examen va resultar que hi sortia un Lied. Vaig respirar alleujada, perquè allò sí que ho sabia fer, es tractava només d’entendre el text i de descobrir com la música ajudava a aquesta comprensió, de descobrir la relació íntima entre música i text. Bufar i fer ampolles.
Sort del Lied! Sort d’aquest agafall, d’aquest redòs de la paraula on la música ja no és música i prou! Perquè, sí, ja ho sabem, la música té el privilegi i la singularitat de fer anar la matèria del pensament més enllà de la paraula, de moure’s en el terreny subtil del no-referencial. D’escapar-se de la funció de representar la realitat que sovint pertany a l’art, i vibrar en un pla no verbal més obert, més ple de possibles. Menys humà, potser? Al meu parer, menys humà que la paraula, sí. O potser més sobrehumà… Però quan parlem de música cantada, la paraula i la música venen juntes i entrellaçades: l’humà i el sobrehumà s’amotllen i es complementen. En la música cantada en general, i molt especialment en el Lied, l’experiència de la música en ella mateixa es veu modificada per l’experiència de la paraula. El Lied és experiència musical i és experiència de paraula, i en combinar-se veiem que el tot és més que la simple suma de les parts. I si traspassem la formalitat i el germanisme del terme Lied (el terme que les persones que no són enteses de la música ni tan sols identifiquen fonèticament sinó que creuen que és un màster d’elit) ens trobem amb la cançó: un gènere natural, profundament humà, el que adorm infants al bressol i el que celebra en comunitat, des de la paraula feta música.
Així doncs, per què a vegades tractem el lied des d’aquesta distància tan rígida que ens el fa estrany? Bé, no és pas cap secret que la cultura a vegades s’excedeix en revestir-se d’ella mateixa i acaba encotillada, estancada, fins i tot estereotipada. Com pot ser que avui en dia, amb totes les arts removent-se i barrejant-se, encara perduri el clitxé que la música clàssica (o el que el mainstream entén com a tal) és seriosa i llunyana? Per què no ens arrapem amb ungles i dents a les eines que tenim per destruir aquest clitxé quan ens hi va la supervivència? Potser és dramàtic pensar-ho així, però el públic dels concerts de clàssica fa temps que forma part d’un determinat sector demogràfic, i si el públic jove no s’acostuma a apreciar la clàssica ens haurem d’anar enfrontant amb sales que es buiden.
Llavors com podem fer arribar els matisos del Lied, que no deixa de ser un gènere de preeminència de la paraula, en les sales de casa nostra on l'audiència no pot ser receptora plena d'aquesta paraula? Dic receptora plena perquè, encara que no entenguis un idioma, en reps els sons, la musicalitat… Però penso que limitar l'ambició de comprensió a això és pobre. No estic dient que tot s'hagi d'entendre, no! La poesia, moltes vegades, comença allà on la comprensió estricta s'acaba. Però per acabar-se ha d'haver començat.
Què fem, doncs? Donem un programa amb les traduccions? Bé, això seria el mínim dels mínims per acostar l'experiència del Lied a una orella que efectivament necessita traducció. Però jo, en aquesta entrada de blog que també és (si has arribat llegint fins aquí segur que ho sospites) el treball d'una assignatura del màster, voldria defensar una altra opció: la de fer present l'oralitat enmig del concert i recitar, recitar la traducció com a poema que és (i un poema, per definició, és allò que és dit molt més que allò que és llegit). Com pot ser que en un món on ja totes les arts es barregen i es fusionen encara sovint faci respecte "interrompre" la música amb paraules recitades? Si precisament la tradició del Lied sorgeix d'ambients informals, aquesta sacralització no és només que estigui obsoleta avui en dia (que potser les arts plàstiques es limiten a seguir pintant bodegons?) sinó que ni tan sols és genuïna d'aquest gènere. I si bé podem demanar ajuda a actrius i actors que vulguin recitar… que no és cert que els intèrprets de Lied hem hagut de treballar des de la paraula? Doncs no és cap disbarat atrevir-nos, nosaltres mateixos, com veritables protagonistes de la vetllada de Lied més autèntica, a recitar els textos traduïts. De memòria, sí! Si ens l'hem pogut aprendre en alemany, fer-ho en català no haurà de costar-nos gaire. Així, interpretar el cançoner italià de Wolf no serà com explicar acudits a un públic antipàtic que no te'n riu ni un… Així podrem tenir la generositat de compartir una mica amb el públic la nostra experiència de relació amb música i text (text que hem entès, assimilat, interpretat).
De nosaltres, els intèrprets, depèn sortir d’una manera de fer música d’elit, i des d’una vivència de lied, aportar al món, de la manera més senzilla que puguem, una mica de… delit.
