Tu

Fa uns dies vaig vomitar aquí un text que no sé si esborraré però que en aquell moment necessitava publicar, perquè el fet de publicar era precisament el que li donava sentit: tot de coses que sento i em pesen no només les he de dir, no només les he d'escriure. Perquè parin de pesar, d'alguna manera visceral, sento que em cal la possibilitat d'un públic (o, si més no, deixar d'evitar-la a costa de negligir-me). És difícil. Des de dijous, també, he anat pensant en com de magnífic és que el llenguatge pugui codificar el cos, per més que a vegades m'acabi fent trampes al solitari, en com de bell i alleugeridor és poder escriure. Així com ABBA va dir thank you for the music, the songs and singing, jo dic gràcies per la paraula, la poesia, l'escriptura. No per la joy they're bringing sinó per la incision they're suturing. I pel money they're saving en (més) hores de teràpia.

Vaig escriure com em calia fer-ho, i un "tu" es va materialitzar com un fong (un fong que sempre hi ha estat, però que ara es deixa veure). I des de dijous m'he trobat pensant en el tema, enfadada per haver de fer servir un mateix pronom per a tothom a qui m'adreço. Com tantes coses on m'encallo, resulta que fa més de deu anys ja vaig escriure sobre aquest tema. Però en aquell moment ho pensava com qui es mira amb curiositat un insecte dins d'un pot. En canvi ara ho escric com qui veu darrere el vidre l'ull deforme d'un infant gegant des de sota una tapa amb forats patint per si m'arrencaran una ala o una pota.

Estic acostumada al mirall del tu, a voler-lo i bressolar-lo. A escriure't a tu, a tu, amor meu, posant una reverència en el mateix pronom que ara omple un tu de podridura. I em cou, em cou com quan em va sortir una butllofa sota el dit del peu i per culpa de la tirita se'm va encetar la pell de dalt del dit que no tenia res a veure amb la butllofa. Em sento com si ocasionalment fes servir el cubell de la brossa orgànica de cistell per anar a comprar menjar. Ja entenc que no hi ha més remei, que s'hi ha de posar aigua i sabó i ja està (bé que ens eixuguem el cul amb les mateixes mans que mengen), però em sembla que després d'omplir-lo basques m'he de rentar la boca per tornar a dir "tu" i voler dir les meravelles, les tendreses, les incapacitats d'imaginar un món que no habitis "tu". I, és clar, escric perquè cou i cura, a veure si em cura la irritació d'haver de fer-te compartir la segona persona del xiuxiueig arran del pit amb un "tu" que em fa sang a les genives i escupo com un gargall.

Declaro que

Què en fem, d'aquesta ràbia que fa veure que és de sobte però és de fet de sempre. Què en fem, de la ràbia que viu dins les cèl·lules, mitocondri emprenyat, citoplasma bullent, ves a saber. Ves a saber: un cos alimentat per la ràbia de ser jove i prendre ràbia per esmorzar i ràbia per dinar i ràbia per berenar i per sopar, empassa, empassa, tota dintre, veus aquest cos? és tot de ràbia, reserves de ràbia per quan hi hagi una glaciació, per quan hi hagi una temptació de perdonar l'imperdonable. 

Què en fem, de la ràbia espurnejant als punys que agafen claus per ratllar coses i cossos, què en fem, què en faig, si la ràbia sempre m'ha estat negada, a mi. A mi, una nena que no s'enrabia, que no discuteix. A mi, negada per la ràbia, ràbia negant-me els ulls i bombejant com vòmit dins la boca. Sempre premuda cap dins, cap dins dels tubs, cap dins dels peus, i encara em pregunto què és el que somatitzo, aquest dolor que cada dia em percudeix el mateix lloc del crani. Per favor, si és evident: és la ràbia d'haver estat impermeable a la ràbia, d'haver prohibit els ponts i destruït els vasos comunicants de dins a fora, de fora a dins. D'haver educat la ràbia cap a una educadíssima autofàgia. 

M'he fet gran, i m'he desfet del malentès repressiu que és a vegades ser socialitzada com a dona. He passat de la ràbia proscrita a la ràbia prescrita. Allò que no era un indult sincer sinó un desig d'indultar ha estat consumit amb tota la resta. I saps què? Malgrat la ràbia que em fa escriure't després de tants anys, a tu a qui més m'estimaria no haver-me creuat i encara més no haver estimat, deixa'm dir-t'ho, amb la poca ràbia que unes lletres minúscules escrites poden transmetre, ja que no t'ho he arribat a cridar a la cara com ho hauria hagut de fer: no et perdono. 

Netejar les sabates

M'assec una estona a escriure, fa un matí de març d'aquells que el cel fa de mal mirar. Al balcó s'assequen, blanques de nou, les soles de les sabates de la comparsa que acabo de netejar. Soles blanques, cel de llum blanca; tancar finalment aquest Carnaval en què el blanc semblava ben bé la llum on tots els colors podien veure's. Netejar les sabates és aquest any un ritual encara més sagrat. Davant la capa grisa de sucre, ordi i confetti, escalfar l'aigua, esperar que la barreja es desfaci. Fregar, fregar. I després deixar que l'aigua brutíssima se'n vagi, enduent-se el residu més físic que em quedava d'aquest temps fora del temps. 

Tot, en el fons, ha estat aquest any un ritual encara més sagrat. El cant, el foc, la dansa. Aquesta sensació d'unió amb tothom que salta o ha saltat sobre les mateixes llambordes i el mateix mosaic (o el que fos que hi havia abans del mosaic, a la plaça de la Vila...). Voldria haver-m'ho guardat tot, voldria haver aturat el temps. Ara em disposo a fer-ho, en la justa mesura que és l'escriure. No dissimularé, aquest Carnaval m'ha passat com tantes altres vegades: a més de la barreja turbulenta d'emocions, de tant en tant em sacsejava el xoc tectònic entre una necessitat imperiosa d'escriure i la impossibilitat de fer-ho per manca de temps i calma. Em sortien les paraules a borbollons, atropellant-se les unes a les altres, desordenades d'un entusiasme extàtic, en un vers inconscient d'ell mateix. Que n'és, de natural i alhora de difícil, emparaular el que et pren quan el que et pren és l'amor. L'amor: la paraula més gastada i la més vigent, i que caldrà dir encara una vegada i una altra. Dir l'amor infinites vegades, dir-lo tan lentament com sigui possible, tan lentament que sigui veritat. Recordar sempre que l'amor ens aferra a la vida d'una manera tan absoluta que arriba a erosionar la nostra inevitable finitud. 

Amb cadascun dels amors que em travessen m'està passant això, últimament: que m'erosiono. M'erosiono de la manera més bonica possible, se'm desdibuixen les fronteres. Què soc? Soc un jo o soc un lloc? Soc un jo o soc un estimar? I tinc una estranya sensació de finitud i d'immortalitat a la vegada, com si tot l'amor m'empenyés enfora, enfora de mi fins a gairebé (sempre és un "gairebé") escapar el cos que em fa viva i que em fa mortal. Una intensitat emocional sense mesura, com de tenir quinze anys. En el meu cas, esclar, acompanyada d'una intensitat discursiva com de tenir trenta-un anys, de pensar una mica en la mort pràcticament tota l'estona, és a dir: pensar molt en la vida absolutament tota l'estona. Li vaig dir, dimecres de cendra, a l'Aina: "després d'haver viscut això, ja és impossible que mai ens morim del tot". Ja sé que no cal un Carnaval per sentir-se així. El que cal per sentir-se així és colpir-se amb tant d'amor que t'estrenyi les costures de la pell. Que contenta que estic d'existir. D'existir on existeixo. D'existir amb qui existeixo. 

La fera

 No recordo en quin llibre vaig llegir (em fa rabieta, esclar, no recordar-me'n) alguna cosa com que fer-se gran és aprendre a conversar amb la veueta interior. M'agradaria trobar la citació, però m'atreviria a dir que fins i tot deia "portar-li la contrària a la veueta interior".  Em vaig aturar un moment. Què? Que l'autor està assumint que tothom té el seu propi desdoblament malvat a dins del cap? Jo sé perfectament de què parla, esclar. Jo, que puc confessar sense vergonya que vaig trepitjar per primer cop la consulta d'un psicòleg fa tot just tres anys esperant que em donés per fi un diagnòstic (va, un diagnòstic petitet que em tranquil·litzi, que posi nom a la fera, si estic parcial o completament boja ho vull saber, són molts anys de trampejar), un diagnòstic aclaridor. Ell, pobre, va considerar que jo estava més aviat normal, amb les meves merdes com qualsevol altra persona, només que en el meu cas òbviament veia les meves merdes des de més a prop que les de qualsevol altra persona. Com qualsevol altra persona.

Tornant al llibre, em vaig quedar astorada davant la possibilitat que la fera que portava tota la vida intentant domesticar, la fera que dona ordres absurdes i fa la traveta, fos una experiència més o menys universal. Seria molt fort, esclar. No en parlo gaire, de la fera, però sí que és cert que amb un parell de converses amb amigues molt properes m'ha quedat clar que altra gent té la seva pròpia fera. Però... quanta gent? Parlem d'un cinc per cent de la població? D'un vint? D'un cinquanta, d'un vuitanta-cinc? I com són les altres feres? Quan apareixen? Són apreses? Hi ha un biaix de gènere (què t'hi jugues que sí)? Em van agafar ganes d'inventar-me un alter ego que feia un treball de recerca de batxillerat sobre aquest tema i fer rular per cent cinquanta grups de whatsapp un google forms preguntant a tort i a dret si tu també tens una fera a dins que surt poc però si surt ho arrasa tot i et diu que el més probable és que fracassis, i et diu que fas tothora un gran ridícul, i et crida fins que fa que cridis tu, que cridis cap a tu i cap a ningú: que callis, desgraciada, puta plasta, deixa'm en pau perquè no tens raó!

La meva fera considera que m'hauria de fer vergonyeta escriure en públic, però aquest any em disposo a ficar-la en un riu glaçat i que es distregui nedant. He tornat a obrir aquest blog després d'uns mesos de tenir-lo tancat i uns mesos de tenir-lo privat (en què, evidentment, ningú no l'ha trobat a faltar excepte jo, però en aquest cas ja n'hi hauria prou amb jo). Que es foti la fera.

Sucre i ametlla molta

La meva àvia Mercè és una de les persones a qui més li havia sentit parlar de la mort. De la mort i de morir-se, i de quan morir-se; recordo perfectament la meva estupefacció de nena en sentir-la discutir amb l'avi sobre qui es moriria primer. Ella, que va néixer un 2 de novembre de 1936, dia de difunts, i que tota la vida havia bufat les espelmes el dia 1 clavades en una muntanya de panellets —els panellets que feia ella cada any— em va transmetre una manera concreta, intensa, de viure la festa de Tots Sants. Els últims anys abans de la pandèmia, quan encara no hi havia besnéts al mapa i els nets ja no érem petits, sempre deia "aquest any em sembla que no en farem, de panellets" i quan s'acostaven les dates sempre hi havia un canvi de plans perquè, esclar, els panellets són caríssims i fer-los a casa surt molt més bé de preu. "Aquest any n'ha sortit un quilo i mig!" o més, però sempre els pesàvem, com a demostració de com d'eficient era aquell obrador familiar intergeneracional. Arribàvem allà que la pasta ja era feta i reposada.  "Qui vol fer els de confitura? Són els més complicats però a ton pare són els que li agraden més" cada any les mateixes frases exactes: els de cirera no agraden tant però són els més macos; fes les boles més petites que més val menjar-ne molts de petits que pocs de grossos; a mi un pastisser em va dir que el secret perquè s'enganxin els pinyons és posar-hi només la clara de l'ou, o era posar-hi l'ou molt batut? No recordo com ho vam fer l'any passat. 

Sí, tinc records nítids de la sensació de treballar la pasta amb les mans barrejant-la amb l'essència de llimona que la feia oliosa, records de tastar la pasta d'amagat, igual que feia l'àvia, records de la forma exacta dels panellets de coco quan els feia ella. I després, el dia de Tots Sants, la família a taula, les olors, el moscatell i el vi ranci, la cantarella de l'àvia dient moniaaaatos i aquell moment en acabar de dinar que tocava pregar pels difunts. Especialment des que es va morir l'avi... Sí, la meva àvia Mercè és segurament la persona del meu voltant que més m'ha parlat dels morts i de la mort i d'una manera més directa i planera, cosa que li agraeixo molt. 

Aquesta setmana la meva àvia Mercè hauria fet 88 anys. Dic hauria, perquè es va morir l'any passat després d'un procés d'Alzheimer força ràpid i implacable. Tinc moltes fotos de quan en feia 85 i ens va dir, davant l'estupefacció general: "l'any que ve, quan ho celebreu sense mi..." i no va poder seguir la frase davant la protesta general, de fills i néts que li deien que vés quina mania de parlar de morir-se. Quina mania parlar de morir-se, sí, però ara ja ho tenim fet, això és veritat. La mort arriba —sempre acaba arribant— i millor que no t'enganxi amb les paraules a mig enfornar, no fos cas que quedessin crues. A més, tenia raó: l'any següent encara hi era, encara que no fos ben bé ella mateixa, i el següent sí que ho vam celebrar sense ella. Suposo que parlar de morir-se per Tots Sants té una certa tranquil·litat, les festes, aquesta certesa que quan no hi siguis algú visitarà la teva tomba, i repetirà a taula els teus gestos apresos al llarg dels anys, cantarà el mateix i recordarà les teves mans suaus pastant sucre i ametlla molta pels segles dels segles amén, fins que em mori jo i algú altre pugui recordar potser la forma exacta dels panellets de coco que jo hauré fet.

Una casa nova

Sec en en una casa nova, on encara no he segut mai a escriure. No és extraordinari? Sec en una casa nova on mai abans havia segut a mirar com plovia, quin regal. Quin regal un setembre amb pluja. Pluja, fresca, gris: un nus al fil que és el temps per anunciar la següent temporada. Jo, personalment, ho agraeixo. Em sembla que em fa més mal estar ancorada als matins daurats i a la roba vaporosa; m'estimo més aquesta pluja que et dissuadeix d'intentar anar a la platja a allargassar l'agost, com una ganivetada que escapça l'estiu, que t'ajuda a oblidar-lo com qui oblida una joventut perduda per centrar-se en les responsabilitats de fer-se gran. I jo que sec en una casa nova no he perdut cap joventut (ans al contrari, diria jo) però sí que veig les responsabilitats que són, al cap i a la fi, el meu exercici de llibertat: jo he decidit ficar-me en aquest merder, i al capdavall sempre millor créixer que no pas no arribar a créixer. 

I començo aquest curs nou, aquest curs on em caducarà per fi el carnet d'estudiant, encara que no m'atreveixo a dir que sigui l'últim carnet d'estudiant que tindré perquè ja s'ha vist altres vegades que m'oblido de pressa de les promeses de fer menys coses i de no tornar a estudiar. Aquest juny em vaig posar un objectiu realista, em sembla: "no tornaré a fer uns estudis amb treball final, si més no en els propers deu anys. I tampoc en els propers deu anys no faré cap més hipoteca!" Home, és que només faltaria. Sembla ser que en els propers deu anys, doncs, em tocarà gaudir de la meva nova condició d'adulta que no estudia sinó que treballa perquè hi ha un contracte que diu que aniré pagant engrunes d'aquest trosset de terra fins que d'aquí a 29 anys i 9 mesos sigui meu. Tinc trenta anys i mig, i em comprometo a estar viva i solvent gairebé trenta anys més. És molt comprometre's, em sembla. 

Un temps per cada cosa

 Finalment arriben les vacances i, com pràcticament cada any, et poses malalta. El clàssic virus estomacal, el típic mal d’ossos que ja veurem com acaba, l’enèsima ronquera congestionada sota sospita de grip o covid, “al final res, negativa en tot, constipat del de tota la vida”. No pots respirar i ni tan sols li podràs donar un nom feréstec i seriós a això que et passa. Feta una cataplasma al llit per aquest constipat comú sense glamur, amb el nas encetat (quan n’aprendràs, de comprar-te mocadors i no destrossar-te els narius amb retallets de paper de vàter?) et preguntes com pot ser, per quina absurda llei de la física o la química t’has de posar malalta única i exclusivament quan tens quatre dies de descans de la feina. Et preguntes per què el teu cos persisteix a fer-li el joc al capitalisme que el teu cap odia, fins quan ha de durar la broma de dir-te anticapitalista i posar-te malalta exactament quan s’atura la teva força productora: tan bon punt fas l’últim examen, just després d’entregar el gran projecte, l’endemà del sopar d’empresa, en el precís moment que respires tranquil·la i et disposes a permetre’t d’una vegada per totes el privilegi del descans. Bé, amb una mica de sort seran unes vacances llargues i tindràs temps de descansar algun dia per gust i no només perquè no pots amb la teva ànima malgrat la intercessió de sant Paracetamol. 

En el ritme accelerat de la quotidianitat no hi ha temps per a més malestar del compte. I el cos ho sap, esclar, perquè li ha estat dit de totes les maneres possibles. Com el matí d’octubre que em vaig trencar un dit del peu topant amb el marc de la porta i vaig fer un crit petit, ofegat, reprimint les llàgrimes molt quieta durant trenta segons abans de fer el cor fort i calçar-me per sortir de casa, no fos cas que perdés el tren. Cohèlet escriu que sota el sol hi ha un temps per cada cosa, i sembla ser que el meu temps per lamentar-me si m’he fet mal són trenta segons. I tot i això, jo, com molta altra gent, he acusat el meu pobre cos de col·laboracionista quan ha caigut malalt a les vacances només perquè ha acabat demanant el que ja era seu de bon començament: el dret al descans, el dret a un temps que no estigui orientat a cap fi productiu, el dret a un espai en blanc que no sigui només el preludi d’omplir-lo.

Hi ha un temps per cada cosa? Suposo que sí, però a vegades costa tant de trobar-lo! Queda lluny l’octubre, el meu peu ja està curat del tot i la tardor s’ha anat fonent en l’hivern. L’hivern m’ha portat nostàlgies de les de sempre que han trobat el seu lloc en el dia a dia, però també una cosa nova que no m’esperava, una cosa nova que no he tingut temps de processar perquè cada vegada que m’ha vingut aquest sentiment m’he permès també aquells trenta segons ostensiblement insuficients. Una vegada. I una altra. I encara una altra. Concretament cada vegada que entre la meva roba de llana ensopegava amb una bufanda o un jersei dels que m’havia fet la meva àvia. I ha passat sovint, perquè a l’àvia li encantava fer mitja, i encara que els últims anys ja no podia fer-ne, jo fa molt que no canvio de talla. La llana és bona, són els millors jerseis que tinc, i de fet justament avui en porto un (el de color asbergínia, que deia ella). M’he passat tot l’hivern que cada vegada que em posava una d’aquestes peces de llana m’entrava una emoció i una tristesa que no trobaven el seu lloc. Quin lloc pot trobar, el sentir-se abrigat per algú que des de l’altra banda encara es fa present d’una manera tan física? Quin espai puc trobar, a l’hora frenètica de vestir-me, per deixar anar aquest plor contingut que no ha deixat de sondar-me des que l’àvia es va morir aquest estiu? Com puc explicar un sentiment així, aquesta tendresa que es diu de pressa però que s’allarga en el temps com tots aquests punts de llana fets l’un darrere l’altre? Cada vegada que em passa se’m fa present el tacte de les mans de l’àvia, i em ve el record de quan anava amb ella a comprar la llana i em prenia les mides, i quan jo li deia que volia un patró més curt perquè llavors ja estava de moda i ella em deia que sí, que esclar, però que tan curt tampoc perquè ves si no m’abrigaria. I ara tinc un munt de jerseis que no són llargs, però la veritat és que tampoc són curts. 

El cicle de l’any sempre és nou quan has perdut algú pel camí. Però, igual com passa amb posar-se malalt, costa trobar el moment de posar-se trist. També perquè trist no és ben bé la paraula. La pèrdua entristeix però l’agraïment persisteix, i ara que he pogut seure a explicar això m’adono de fins a quin punt m’ha pesat no tenir més temps per formular una emoció que va més enllà de la tristesa, i també més enllà del trobar a faltar. És una emoció que no sé si té nom però que parla de la calidesa, de la gratitud, d’una seguretat insospitada. Em sento com una nena de qui algú té cura; gràcies, àvia, per abrigar-me encara.