Scarlatti

Els Stabat Mater d'Scarlatti (Domenico, no Alessandro) fan sensació de xocolata calenta i pomes al forn, vespres vora el foc (encara que això ja no s'estili), mantes càlides, caldo de verdures i galets de Nadal. Per favor, que la música m'emboliqui de la tardor més serena. Per favor, que m'esborri els pensaments. Per favor, que per una vegada no hi hagi preguntes. Que s'escalfi tant fred, que no es just pensar en totes les possiblitats estruncades. Que només seria just, com a màxim molt extrem, el silenci.

http://open.spotify.com/track/7wuwe855LH67NJXbdWHaQd

Addictes al metrònom i a altres drogues modernes

Musicodependents estressats, enganxats, drogates del metrònom, que tenim al·lucinacions sonores a 208. Musicòfils i músics massa seriosos i concentrats en les nostres coses, en les nostres peces, en la nostra tècnica. Vinga, va! Quina manera més ràpida d'oblidar el que de debò ens apassiona de la música. En fi. Tot anirà millor quan sapiguem riure'ns de nosaltres mateixos més sovint.

Jo voldria

Jo voldria ser més capaç i menys exigent, voldria no tenir mai més vergonya de cap llàgrima. Voldria saber parlar del que em fa mal amb qui ho ha d'escoltar, voldria treure el que s'ha acumulat aquí dintre durant tants anys. Voldria que aquesta vida que encara és tan breu no rebutgi el seu propi caos, perquè és seu. Voldria plorar hores i hores tot el que m'ha quedat per plorar, però sense victimismes ni ressentiments ni crueltats com la bellesa de la tristesa (que ho és molt, de cruel). Voldria condensar-me en un mar petit i fluent, i abandonar per una estona la tensió de la corda. Voldria ser capaç de demanar ajuda quan la necessito i no quan ja ha passat tot i ja tinc una mica més de gel a dintre, i dir "mira que bé que ho he fet, i com ho vaig superant", que no és mentida, però continua sent força terrible. Sí, voldria plorar i plorar tot el que m'ha anat quedant per plorar amb tants anys. Anys feliços, és clar, però en els que no he acabat de fondre tant fred aquí a dintre. Deu ser que això no es pot fer. Que mai ho podré fer, o que ningú ho podrà fer. I seguiré volent plorar el silenci de les meves emocions, i la bellesa de les meves follies, i la fugacitat d'aquest raig de sol daurat que em recorda que l'estiu de la meva vida tot just ha començat, i que encara queda molta partida per jugar.

"La porta d'espais sense parets ni límits"

"Busquem respostes, busquem claus, busquem i busquem a vegades sense saber què. I sí, sabem que la importància es troba més en el buscar que no pas en el trobar. Ens entretenim a les ombres de coses òbvies, que no sabem veure en la nostra ceguesa. Què hi hem de fer? La vida és així. Les persones som així: un cúmul de voluntats lligades, de desitjos, d'impulsos. Que busquem i busquem la clau per a portes sense pany, i busquem i busquem la porta d'espais sense parets ni límits."

Quina llàstima, que siguem tan obtusos i barroers i estúpids i ignorants. Ai, si no fos així! Que perfecte seria saber quan un espai és buit i prou i saber de què és buit i de què es pot omplir, i com n'és d'absurd buscar la sortida si no es pot sortir cap a enlloc. Però això només seria si no fóssim tan obtusos i barroers i estúpids i ignorants. Encara que, és clar, no deixa de tenir encant una petitesa tan tendra.

El no-saber

És tan difícil explicar el que no sé, que em sembla que no ho sabré fer.

La pressa

"Pressa: acció de fer les coses atropelladament, sense esmerçar-hi el temps necessari."

Doncs jo no m'ho crec. No crec que la pressa sigui una acció sinó una percepció. O, en tot cas (i entenent que segurament no tinc raó si desafio l'enciclopèdia catalana) la meva pressa, singularment meva, és aquesta llumeta intermitent en el meu cervell que em recorda que hi ha tantes coses per fer, que no em puc adormir, que Cronos m'espera. El tinc aquí davant mirant-me, i aquesta meva pressa, tan criticada, tan odiada i verinosa és l'única cosa que em salva, a cada moment de ser devorada. Cronos amenaça, Cronos menysprea i esclata en grans riallades quan em veu, corrent davant seu amb la meva pressa. Cronos és un Goliat invencible i jo un pobre pastor.

Però per ara, jo mano pel petit lapsus de temps que em pertany, a mi i no a ell. I tenir massa pressa és perillós, però és legítim. I qui digui el contrari, que es concentri per notar a la pell del clatell l'esguard del gegant. Jo ho he fet, i m'he girat per dir-li que no em fa por. I després, he agafat la meva pressa i he continuat corrent.