Tu m'invocaves

Una recuperació lenta i costosa se m'ha anat assossegant a dintre i ja gairebé no noto la crosta de la ferida sobre la cicatriu de l'esquinçada antiga. Ja sembla que tot va més bé i una bellesa redemptora m'envolta tot sovint amb una boirina lleugera. M'oblido de les cicatrius successives, em recupero (no com a reflexiu: jo sóc el complement directe).

En un moment donat, sense esperar-m'ho, vaig sentir un plor per dins ple d'alliberament. Ho podria haver notat abans per la llum, pels colors anòmals, per aquells harmònics tan nous, però no hi vaig caure fins que enmig de tot l'agraïment vaig comprendre que tu m'invocaves. Invocaves la bruixa amb bruixeria, m'invocaves serena i forta. Per això no vaig saber què dir i tampoc és que ara sàpiga què escriure. Però necessitava invocar-te una mica per si podia tornar-te el bé que em fas, el bé que em fa l'ombra de les teves besllums. 

Les preocupacions

Està molt bé viure sense preocupacions. Vull dir que és recomanable, no? Ja saps, allò que diuen de "si una cosa té solució, no et preocupis i soluciona-la; si una cosa no té solució, no et preocupis i accepta-la". D'acord. No ens preocupem, doncs, ens ocuparem només de les coses quan toqui i punt. No deixarem que les coses ens ocupin per endavant l’ànim o ens ocupin l’ànim causant-nos ànsia o turment i ni tan sols ens avindríem a tenir l’ànim absorbit per algú o alguna cosa que dona ànsia o turment. Així, amb la nova ortografia. Seria una bajanada deixar-nos turmentar, perquè naturalment no volem un totxobodytensing sinó un totalpitxisuelting.

Sí, és clar.
Però el diccionari també té una resposta per si algú esperés anar més enllà i volgués ocupar-se amb un interès especial d'algú, d'alguna cosa, posar un interès i intentar que doni fruits. Vaja, jo he vingut aquí amb la intenció de reivindicar les preocupacions com a manifestacions d'interès que són. A fer l'outsider, en definitiva. A dir: m'és igual que creguis que no pots arreglar el món, fes el que puguis, o preocupa't, si més no. A dir: d'acord, no vols donar el peix sinó la canya o noséquè però com a mínim assegura't d'estar incòmode davant la realitat que és que unes persones no tinguin ni peix ni canya ni res de res. Parlo de conservar la compassió infantil mentre es guanya la mirada adulta. Jo no hi entenc, de veritats, no tinc cap intenció de fer veure que és així. Amb prou feines tinc opinió sobre la veritat, però em preocupa (amb una accepció o altra) el bé. Em preocupa fer el bé perquè sempre m'han dit que s'havia de fer així. I per això he sortit menys espavilada i més abnegada del que caldria. No parlaré dels meus defectes, que són molts. Però estic contenta de preocupar-me i de commoure'm. Estic contenta de resistir com puc l'embat de les informacions terribles i la plastificació de la consciència. Com puc: hi ha qui no ho fa i també qui ho fa millor que no pas jo. Si una cosa tinc clara és que la bondat no ve de fàbrica (com a mínim, no en el meu cas) i que ser menys egoista del que t'aconsella l'ego és el resultat d'un esforç fins que un dia et trobes preocupant-te per la gent que no coneixes, atrapat entre mails de change.org, preocupant-te per separar els residus correctament per si un cas així millorés alguna cosa, per fer servir menys bosses, per no llençar mai menjar. Mentre algú t'assegura que tot és una enganyifa, a tu t'és igual, perquè has decidit preocupar-te. Inútilment? Bah.

Vint-i-sis d'agost

He vingut aquí buscant el record d'algun vint-i-sis d'agost i m'ha sorprès fins a quin punt aquesta data segueix sent un secret només intuïble entre jo i jo. Esperava una guia que m'ajudés a viure'm, ara que els malsons sembla que tornen, i no hi era. Cap any he deixat de pensar-hi, però, i tots els vint-i-sisos d'agost em deien "ets una campiona, estàs construint la fragilitat adequada" i tornava per un moment aquell verd i aquell silenci i el procés que en va seguir. La manera com vaig néixer, ara ha fet cinc anys.

Aquest any ha estat només una mica diferent, però, perquè sóc més a prop que mai del no-part, del ventre obert per no res, i em sento albat i em sé covarda i em veig indigna del florir que aquests anys m'han anat duent. Vull mantenir la promesa però l'enemic és fort. I no he pogut celebrar el vint-i-sis d'agost perquè he tocat la temptació amb l'ombra dels dits al migdia. Plena de mal, deslliurada de gràcia, he entès que finalment se'm revela l'esgarrapada de la dualitat que saben els segles.
No hi ha més úter que el meu per guarir aquesta desfeta. No hi ha una entranya sinó la meva per sanar la sang amb sang.

La primera persona

La unitat que sóc té uns gustos més o menys vulgars i unes creences si fa no fa corrents. La unitat que sóc calla si no té les paraules exactes i marxa del món quan una conversa se li allarga. La unitat que sóc em coneix des que vaig néixer i encara que ha anat canviant de forma sí que és veritat que he sabut sempre tenir-la vigilada. Moltes vegades me l'he trobada jugant a ser dualitat o trinitat i es mira les mans com si no fossin seves, com si no fossin meves, i es mira els altres com si fossin les mans que li falten però mai funciona.

Hola, sóc la primera persona. La primera de totes. Amén.

Llombrígol

Serà un desordre profund perquè no pot ser altra cosa. S'endurà l'escorça vella i els embulls de la paraula als cabells que ja no tinc, als cabells de les valentes, als cabells del canvi viu. Serà un desordre profund tenallant turmells dins l'aigua, empenyent lluny de la llum, ofegant el que no em salva, fent-se pas endins del nus del llombrígol on em neix la tebior estreta del ventre. S'endurà el regust de llet i aquest cor de carn que em pesa
i em clavarà
prou agulles
al cervell
per allunyar
aquest mal
que m'esqueixa
massa.

Dos solets

T'estava mirant i m'ha passat com a la tele que se'n va la imatge i surt, amb els marges blancs, el record. I eres tu quan tenies sis o set anys, acabat de sortir de la piscina dels avis embolicat amb una tovallola vermella i les pestanyes xopes t'emmarcaven els ulls i jo, que ja era gran, pensava que eren dos sols -dos solets, de fet, pensava- que feien molta llum. Ara sé que fan llum, no com qui reflecteix sinó  com qui irradia, i encara penso a vegades que tens una màgia rara a dintre que et surt per aquí. I la manera incondicional en què et percebo com un fenomen extraordinari en la meva vida jo diria que m'allibera, però no sé per què ni de què.

Són coses que intento no dir-te gaire per si et desconcerten, però sé que tu em fas millor. Això ho tinc molt clar. Són coses que sé des de sempre, igual com el que em passa cada cop que miro una olivera i hi veig els teus colors amb una claredat cinematogràfica. No estic segura d'haver-t'ho dit mai, que les oliveres em parlen de tu així, tan clar.

Arribarà demà

Demà, saps? Sigui quin sigui el dia que arribarà finalment demà. Però quan aquest dia arribi, tot serà tan diferent! Mires el cel quan ho dius, no sé si te n'adones. Miro amunt perquè allà és on veig aquest demà de flors vermelles i sol. I penso que demà seré allò que vulgui ser, perquè la llibertat em farà arrugues al final dels ulls i als costats de la boca, perquè demà podré ser feliç, podré ser jo d'una vegada per totes.

I sí
però no.

Perquè avui ja és demà d'un altre dia, i demà serà l'avui d'un altre temps. I, mentrestant, no sabria dir si sóc això o allò altre. Però que sóc, això per sort o per desgràcia és una evidència, al marge d'avui i del demà que potser demà arribarà.