Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Merèixer

Merèixer és una paraula que pronuncio molt tancada, com totes les paraules molt obertes que no sé dir prou bé. M'està agafant complexe, no sé com ho arreglarem, això. En fi. Treia el tema del "merèixer" perquè he estat pensant aquesta tarda en l'ús que es fa d'aquesta paraula. Molt poques vegades es fa servir el merèixer sol, sense un pronom que el suavitzi o l'avali, o sense conjugar-lo per tal que un subjecte mereixi alguna cosa, i que tots dos, subjecte i cosa, siguin més importants que l'acció de merèixer, deixant de banda, és clar, la construcció universalíssima del qué-he-hecho-yo-para-merecer-esto (així, en castellà, que sona tan Almodóvar, però també dit en català, en anglès, en mandarí o en esperanto). No com, per posar un exemple, amb altres verbs com cantar, o dormir, aquestes accions que pesen. No ho sé, és una impressió. La qüestió és que, un cop conjugats vinga a fer anar amunt i avall el "jo mereixo" i les seves variants amb els respectius subjectes.

Mentre pensava això aquesta tarda, veia clar que no cal ser cap gran pensador per constatar que, a la vida, el merèixer i el no-merèixer només són aplicables des dels paràmetres humans, nostres, des d'una òptica personal o social. És a dir, que el fet de merèixer va lligat sempre a una opinió i que, per tant, és inútil (per fer servir un adjectiu suau) preguntar-se si el món ens dóna o ens deixa de donar allò que mereixem. Perquè l'argument més fort que tenim a favor nostre és el fet de ser nosaltres mateixos el centre inevitable del propi punt de vista; un argument que perd del tot el sentit fora del "cadascú mateix". Per tot això, arribo m'ho miri com m'ho miri a la conclusió que és estúpid plantejar-me si el que l'atzar em dóna és el que em mereixo i, així i tot, no puc evitar caçar el meu pensament formulant amb una claredat esborronadora aquesta mena de constructes. Em trobo, de cop i volta, preguntant a la fortuna què he fet per merèixer tants favors, qui sóc jo per haver merescut una sort tan diàfana. És clar que hi ha dies bons i dies dolents, tothom els té, però a vegades em fa enfadar adonar-me que la paraula raja més lliure quan l'empeny una tristesa malenconiosa que quan simplement es presenta l'evidència de la generositat gratuïta de la vida. És generosa, la vida: tot el que ens pren, fins l'alè i la consciència, ens ha estat donat abans. Però mirar-se les coses així no és comú perquè, des del centre-del-món propi de cadascú, creiem merèixer el que tenim només pel fet de ser el que som. O directament, ho mereixem perquè som. Com si la importància que cadascú té en el seu propi univers (evidenment immensa; sembla un plantejament estúpid però per mi no ho és gens) hagués de ser per força igual que en l'univers compartit, el real, el de fora. La diferència que hi ha entre "ser tots igual d'importants" i "ser tots igual d'insignificants" no és gens menyspreable. Doncs bé; ni mereixo ni deixo de merèixer, però respiro gratitud en la mesura que sé que mereix un agraïment la vida que em mima d'aquesta manera. Em mima, em mima encara que el Diec digui que això en català no es diu; no se m'acudeix un verb més exacte després d'aquesta setmana tan transparent i preciosa. Una sensació així bé mereix un barbarisme.

El pronom personal

Tot el que no havia de dir em cau a sobre com una llosa de nuesa. És una llosa de nuesa, sí, una d'imponent i pesada. Tot el que no havia de dir però que s'escapa d'entre les dents sense poder-ho evitar, tot el que encara no he decidit si volia compartir. Jo mai mai m'he barallat amb la realitat. Jo mai mai he anat al cinema tota sola. Jo mai mai he estat massa amiga de les respostes i he tingut massa por de les preguntes. No continuo, perquè em fa vergonya començar tantes frases amb el mateix pronom personal. Que el jo és un pronom molt però que molt personal, el més personal de tots. De sobte, em sento tímida. Vaja, no pas de sobte, vull dir ara. Ara mateix, quan ressonen al pla del meu cervell els cops dels talons sobre el parquet i prenc consciència del poc espai que hi ha aquí dins, aquí sota el crani, aquí sota tanta habilitat per dissimular la poca traça que tinc entenent de veritat les preguntes. Aquí sota tot el que m'espanta, i especialment aquí sota tot el que em fa por però encara no ho sé. Pensaments amb ungles llargues i massa força s'acarnissen contra mi, pobreta de mi, indefensa davant del torrent. Bé, això últim és mentida. Com allò que sempre dic, que m'agrada la mentida, i tampoc és del tot cert. És una fatxenderia com qualsevol altra. I és mentida que estigui indefensa perquè no ho estic, però em deixo atacar i em deixo ferir, i encara s'ha de veure si em sé deixar curar.

Hi ha dies que fa tant sol i sona música tan bonica que m'oblido de la fragilitat i la mancança, i m'oblido de l'afany per reparar-ho tot com si la vida no es regenerés ella sola. Hi ha dies tan carregats de bona poesia i bones idees i bona fotografia de bones pel·lícules (primers plans de cares de personatges inquietants) que acaben fent mal, sense saber ben bé com. Però bé, de fet també hi ha dies dolentíssims que acaben per ser una exaltació de la pròpia capacitat de suportar els mals moments, i llavors ja no són tan dolentíssims. Així que en paus, suposo. Avui, amb la bicicleta tornant cap a casa quan ja era fosc, em venien al cap fragments desordenats, mitges frases agredolces com els primers plans de cares de personatges inquietants. Un "jo mai mai" etern per exaltar amb vanitat els defectes i prendre's la vanitat com una virtut. I tot és culpa de la paraula, que comença a dibuixar-se dins meu sense que jo ho vulgui i acaba sortint perquè no puc, no sé evitar una ornamentació constant del pronom personal, sempre el pronom personalíssim. Estimo la paraula, de veritat que sí, però en desconfio com desconfiem tots tan sovint de qui estimem, no sé si per debilitat o per pures ganes de complicar-nos la vida. I, igual que quan desconfiem de qui estimem, el motiu del dubte gratuït sóc jo i no l'altre: jo, i no pas el llenguatge que per més que estigui viu (per més que pugui ser subjecte d'un amor estrany i bonic) no deixa de ser un ens abstracte, veritable amic de les mentides. Les paraules no aprecien la mentida ni més ni menys que la veritat. Ni més ni menys que la realitat. Però és que el famós "pronom personal", quan deixa de ser una paraula per passar a significar tot l'abast del jo, tot l'abast de l'ésser, ja és una realitat. I és llavors quan toca callar abans que les paraules jaditesnocallades caiguin -lloses de pedra plena de nuesa impúdica- al mig de la consciència i ens recordin que la realitat és crua, que la realitat és recta, que a la realitat tant se li'n foten les nostres excuses de pobres romàntics imprudents exposant aquesta nostra nuesa.

Les ganes de quedar-se

Qui m'havia de dir a mi que pensaria això tan immediatament després de parlar de les ganes de marxar. Les ganes de marxar, les ganes de quedar-se, les ganes. Impulsos gairebé arbitraris que s'acaben quedant en no res, en un seguir-com-fins-ara, i acaben fent un entramat rugós de voluntats, però lineal de la línia ininterrumpuda, la línia de tot allò que no fem. Per això les ganes de quedar-se són un desig finíssim, tan bo i tan tendre. Ganes de tenir el que tens. No hi ha cap afany més senzill i bonic que aquest.

Ahir va ser un dimarts perfecte, un dimarts digne de dir-se dimarts (perquè no he oblidat encara que els dimarts són dies de lluna), i les ganes de quedar-se, que s'estaven covant feia temps, es van fer més conscients. Ara, avui, van creixent dins el meu front i s'escampen. És una sensació molt càlida, i un bon símptoma. Les ganes de quedar-se són un xiuxiueig a cau d'orella dient "que tot va bé, que tot anirà bé". Que tot és al seu lloc d'una manera que no cal entendre. Ahir va ser un dimarts digne de ser dimarts, i la casa  era menys house i més home que mai, i allà fora sonaven guitarres amb aquella mena de melodies que sempre porten al seu principi, que sempre acaben com un retorn. Hi ha somriures alegrant-me cada dimarts del món, que al final acaben sent una calidesa constant, una calidesa newly sprung in June.

Explota

Cadascú defensa unes o altres coses segons les seves pròpies mancances. Segurament deu ser per això que sempre acabo parlant de què s'ha de fer amb el callar i el no callar, i totes aquestes divagacions que no porten enlloc. També és just dir que bé, que cadascú té els seus temes preferits. Però a més del que cal dir i no dir, hi ha el que ha de ser escrit i el que no. Què trobem escrit? Hem trobat de tot, no és útil ni necessari enumerar-ho, absolutament de tot. I pel que fa a un mateix, a mi mateixa, costa saber la línia entre el que cal i el que no cal escriure. No, entre el que s'ha d'escriure i el que no s'ha d'escriure. I com fer-ho. Vull dir, que hi ha coses que més val callar-les, fins i tot assumint el risc que es quedin dintre i es podreixin, perquè el que cal fer, el que cal és no pensar-les, i no hi ha volta de full.

Porto uns dies mirant del dret i del revés el meu discurs, buscant-hi les incoherències i els punts fluixos per poder-me autoinculpar. Estic acostumada a la culpabilitat meva, però no sé com afrontar aquesta mena d'indignació tan calma, tan plàcida, tan rara. M'he sentit enganyada i esperava l'onada coneguda de la ràbia a la gola, però no ha arribat. M'he quedat quieta i tranquil·la, només pensant. En canvi, sí que em pugen a la boca una colla de retrets d'una manera que no m'havia passat mai. No m'agraden els retrets, no m'agraden gens i intento evitar-los sempre i per això el que em passa ara és una situació molt curiosa, en què em debato entre la meva ultramoderació (moderació, però en plan ultra, no és una paradoxa estúpida, de veritat que té raó de ser) i l'agitació que brunzeix en un racó del meu cap, dient "queixa't, explota". Però no vull explotar, no vull castigar perquè no va amb mi i perquè jutjar tan a la valenta és precisament el que trobo detestable; a mi no em pertoca de castigar ningú. No, el que passa és que arribats a aquest punt l'única opció honesta és l'allunyament. Perquè no es pot perdonar el que no és exactament una ofensa, no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. I l'allunyament tampoc em satisfà, no és la meva manera de fer les coses. Al final ha acabat resultant cert allò que pel meu bé, era millor la ignorància. Però no, per més que defensi el dret a la ignorància, més val deixar les coses clares. Només que ara no sé què he de fer. I evidentment és un problema només meu, només faltaria.

En aquesta vida, el més important és estimar-se. Quan la gent no s'estima és quan tot comença a anar malament. Em podeu dir innocent, em podeu dir simplista i el que us doni la gana, però el més important és estimar-se.

Les ganes de marxar

És un patró que es repeteix. De tant en tant, cada x temps, em vénen aquestes ganes boges de marxar, de fugir, d'anar a veure un altre trosset de món. El trosset que sigui menys el meu. I ja entenc que no és un problema del trosset que m'ha tocat, que és fantàstic, sinó una qüestió meva. Les ganes de marxar són d'alguna manera la voluntat de fugir de mi. És inquietant adonar-se'n. I més quan aparentment tot és a lloc, tot està bé. Algú podria pensar que el problema és la música, però no, la música és la solució. Pot no passar-me ara mateix, pot fer temps que no em passa i pot faltar temps fins que em torni a passar (no és avui que he començat a escriure això, sinó fa ben bé un mes i mig), però passarà, perquè les ganes de marxar sempre tornen. És gairebé una paradoxa, una de ben planera, la manera com a vegades creiem que podrem trobar-nos millor i conèixer-nos millor si marxem lluny, si ens obliguem a la solitud. O si ens saciem els ulls de nous colors, de nous colors captats al vol en paisatges desconeguts. El blau d'altres mars que hem de trobar més blaus que la platja de casa, el verd de pins que creurem veure més verds, la negror d'unes nits que ens semblaran d'una obscuritat molt més pura que les d'aquí.

Volem caminar fins on ens portin els passos, volem oblidar, oblidar de veritat allò que deixem a casa, o bé tenir un bon motiu per trobar-ho a faltar. Volem sentir-nos lliures i encara més, volem sentir-nos alliberats. Volem fugir com si fos possible volar, volar com tots desitjàvem de petits, i alguns seguim somiant de tant en tant quan la son ens retorna una mica a la infantesa i una mica més a la veritat de dintre nostre. Tenim al cap la imatge de "l'ample cel blau", inconscientment veiem el món tan gros com un immens espai que només està esperant que el conquerim, que el coneguem, que el fem nostre. I tot això estic segura que és un desig d'aventura mal reprimit i mal deixat anar, mal portat de totes totes, i una curiositat natural i preciosa que és bo de conservar. Però em sembla innegable que també és la resposta que donem a un ofec molt interior de descontentament i d'afartament general que no sabem per on agafar. Ganes de marxar de tot allò de nosaltres que no sigui purament el "jo", de canviar absolutament el context en què som per canviar una mica allò que som. Marxar per no haver sabut trobar l'equilibri entre tot allò que ens dóna vida i tot allò que ens la pren, entre aprofitar un temps preciós i nostre, creient que fem el millor pel present o pel futur, i desaprofitar la vida acumulant coneixements i experiències que no són vàcues, no ho són gens ni mica, però totes juntes perden part del seu sentit, perden l'espurna d'ésser vivències especials perquè quan l'especial és general perdem la capacitat d'apreciar-ho. I llavors, m'atreveixo a endevinar, llavors volem marxar perquè ens sembla que la novetat ja no la podem trobar aquí, amb i en nosaltres, que l'hem d'anar a pescar per ciutats desconegudes que ens acolliran quan serem només passatgers i ens sentirem estrangers desarrelats secretament (o no tan secretament) orgullosos d'haver sabut marxar. Sense que hi tingui gaire a veure, afegiré que sempre m'ha emocionat aquella frase que diu "see, I make all things new". No sé fins a quin punt està relacionat amb el que estic dient. No sé si les ganes de marxar vénen de no saber descobrir el matís de nou en les coses que són a prop, o si no és culpa nostra voler escapar de "l'aquí" i les seves veritats inamovibles que sovint ens ofeguen amb l'aire enrarit d'una rutina i unes convencions massa pesants, massa aspres, massa carregades d'etiquetes que piquen, i papers ja repartits, i rols d'on no podem sortir encara que se'ns facin estrets. No sé si he de marxar quan tinc ganes de marxar. Aaah amics, aquest és el dilema. ¿És més noble sofrir calladamentles fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Bé, no ho he pogut resistir. Què hi farem, deformació professional.