Hi ha dies

Hi ha dies de tot. Bàsicament. També hi ha dies que no són dies de res, i avui suposo que un optimisme irritant com només el barroc pot aportar-me em fa dir que els dies de res són els pitjors. Ara bé; hi ha dies que sobrepassen de llarg la meva capacitat de descriure en paraules. Per una banda, hi ha dies com

Avui.

Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com

Ahir.

Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.


Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.

Dolçor

Tots asseguts en rotllana, avui al matí, dient-nos les coses boniques els uns dels altres. Jo, com tots, agafant amb dos dits un paperet on havia de dibuixar allò que els altres em deien que els evocava. I m'ha tornat a sorprendre que el que la gent destaqui de mi sigui precisament la pau. La pau. Tant que la buscava, tant que la no-trobava, tant que qui sap on deu ser, la pau. Però potser és veritat, i ells tenen raó i jo no, i la pau ja és en mi i la meva opció és senzillament no veure-la per poder seguir pouant el fruit dels dies. Potser la pau ha baixat amb mi des del silenci preciós i fràgil de la Borgonya. L'enyoro tant, molt, tant més del que m'esperava! Tinc la sensació d'haver estat durant temps un gran mirall, reflectint sempre qui se'm posava davant, qui se m'acostava prou, amb una capacitat d'adaptació curiosa. Tot corrobora aquesta teoria estranya: des del moment dolorós de decidir que no necessito qui no em vol a la seva vida a la constatació de les diferents cares del prisma que semblen contradir-se i que, tot i així, innegablement són.

La pluja em degota pels cabells i per l'esquena. La lluna roja jeu rere els núvols. Les coses reprenen el seu curs amb una naturalitat que envejo. I aquí el mirall, aquí la pau, impregnada d'una dolçor que no és la meva però que no em resulta tampoc incòmoda. Encara que jo no sigui de coses tan dolces, per uns dies podem fer una excepció, podem oblidar la xocolata amarga i tots els seus jocs de paraules. Encara que jo mai hagi entès la dolçor (com a màxim la dolcesa) en aquest punt de suspensió entre l'embranzida del salt i el vertigen de la caiguda em permeto un descans, un gaudir del que no pot ser. Acceptar amb els ulls tancats i un somriure el trosset d'irrealitat que m'ha estat regalat.

Voldria un altre mirall just davant, ben a prop, per poder reflectir la llum eternament. Deu ser això, aquesta dolçor, el rastre del silenci perdut per un camí massa llarg. Massa lluny. Però potser també tan a prop. Potser també dintre meu sense saber-ho. Com la pau que m'he endut arrapada als records. Quan tanco els ulls em vénen tots de sobte i m'embafen encara més. I em colpeix la incertesa de no saber cap a  on vaig, però ho fa, és clar, amb aquesta suavitat de petó de bona nit que m'encanta i em delecta i em desconcerta.

Les ganes de marxar

És un patró que es repeteix. De tant en tant, cada x temps, em vénen aquestes ganes boges de marxar, de fugir, d'anar a veure un altre trosset de món. El trosset que sigui menys el meu. I ja entenc que no és un problema del trosset que m'ha tocat, que és fantàstic, sinó una qüestió meva. Les ganes de marxar són d'alguna manera la voluntat de fugir de mi. És inquietant adonar-se'n. I més quan aparentment tot és a lloc, tot està bé. Algú podria pensar que el problema és la música, però no, la música és la solució. Pot no passar-me ara mateix, pot fer temps que no em passa i pot faltar temps fins que em torni a passar (no és avui que he començat a escriure això, sinó fa ben bé un mes i mig), però passarà, perquè les ganes de marxar sempre tornen. És gairebé una paradoxa, una de ben planera, la manera com a vegades creiem que podrem trobar-nos millor i conèixer-nos millor si marxem lluny, si ens obliguem a la solitud. O si ens saciem els ulls de nous colors, de nous colors captats al vol en paisatges desconeguts. El blau d'altres mars que hem de trobar més blaus que la platja de casa, el verd de pins que creurem veure més verds, la negror d'unes nits que ens semblaran d'una obscuritat molt més pura que les d'aquí.

Volem caminar fins on ens portin els passos, volem oblidar, oblidar de veritat allò que deixem a casa, o bé tenir un bon motiu per trobar-ho a faltar. Volem sentir-nos lliures i encara més, volem sentir-nos alliberats. Volem fugir com si fos possible volar, volar com tots desitjàvem de petits, i alguns seguim somiant de tant en tant quan la son ens retorna una mica a la infantesa i una mica més a la veritat de dintre nostre. Tenim al cap la imatge de "l'ample cel blau", inconscientment veiem el món tan gros com un immens espai que només està esperant que el conquerim, que el coneguem, que el fem nostre. I tot això estic segura que és un desig d'aventura mal reprimit i mal deixat anar, mal portat de totes totes, i una curiositat natural i preciosa que és bo de conservar. Però em sembla innegable que també és la resposta que donem a un ofec molt interior de descontentament i d'afartament general que no sabem per on agafar. Ganes de marxar de tot allò de nosaltres que no sigui purament el "jo", de canviar absolutament el context en què som per canviar una mica allò que som. Marxar per no haver sabut trobar l'equilibri entre tot allò que ens dóna vida i tot allò que ens la pren, entre aprofitar un temps preciós i nostre, creient que fem el millor pel present o pel futur, i desaprofitar la vida acumulant coneixements i experiències que no són vàcues, no ho són gens ni mica, però totes juntes perden part del seu sentit, perden l'espurna d'ésser vivències especials perquè quan l'especial és general perdem la capacitat d'apreciar-ho. I llavors, m'atreveixo a endevinar, llavors volem marxar perquè ens sembla que la novetat ja no la podem trobar aquí, amb i en nosaltres, que l'hem d'anar a pescar per ciutats desconegudes que ens acolliran quan serem només passatgers i ens sentirem estrangers desarrelats secretament (o no tan secretament) orgullosos d'haver sabut marxar. Sense que hi tingui gaire a veure, afegiré que sempre m'ha emocionat aquella frase que diu "see, I make all things new". No sé fins a quin punt està relacionat amb el que estic dient. No sé si les ganes de marxar vénen de no saber descobrir el matís de nou en les coses que són a prop, o si no és culpa nostra voler escapar de "l'aquí" i les seves veritats inamovibles que sovint ens ofeguen amb l'aire enrarit d'una rutina i unes convencions massa pesants, massa aspres, massa carregades d'etiquetes que piquen, i papers ja repartits, i rols d'on no podem sortir encara que se'ns facin estrets. No sé si he de marxar quan tinc ganes de marxar. Aaah amics, aquest és el dilema. ¿És més noble sofrir calladamentles fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Bé, no ho he pogut resistir. Què hi farem, deformació professional.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

.

Ha de coincidir tot: una llum que gairebé no és llum, blanca sobre roba blanca, aire que passa i sembla que no faci calor. Aquesta música que només són veus i silenci i notes de xilòfon. És un moment de vidre prim. Sempre descric moments, em sembla, perquè crec en el poder que tenen: és el moment el que t'inspira, és l'exacta conjuntura de totes les circumstàncies. Tan fortuïta, però pactada i inevitable. Penso això, i dins meu plou.

La pluja m'ha anat caient a sobre, aigua de tots tipus, plugims suaus com carícies i tempestes d'estiu, torrents d'aigua brollant sobre mi i en mi, em costa trobar el silenci que necessito. Avui, avui fugirem durant un temps, esperant un lloc on el silenci sorgeixi d'aquestes mateixes fonts. I acceptant per una estona el soroll que no sé desxifrar (ni brogit ni fressa, sinó soroll) com una habitació mig encoixinada plena de gent que crida. Dins el meu cap. Com si tot, que va tan bé, m'amagués alguna cosa que no va bé, un gran error que m'ha passat per alt i no sé descobrir. O potser és només paranoia, de dir que si tot em va tan bé no pot durar, o no pot ser suficient, o jo què sé. Allò de sempre. Disfressat en un terrabastall de soterrani insonoritzat (que mai estan del tot insonoritzats), l'error que no veig pot ser aquest mateix cuquet a la consciència. O tothom que s'ha quedat al meu cap si no hi ha tant d'espai. El soroll de la pluja, ben endins, és com un silenci disfressat. Deu ser com aquesta presència impossible, de desig per un passat que no existeix i un futur que tampoc existeix. Com he fet sempre. Però com anava dient, adormirem la pluja per ara, que altres corrents més càlids em reclamen, i esperaré que em xiulin les orelles quan arribi a casa, i no sentiré més silenci ni més soroll.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.