Moure's

Moure's. Moure's. Moure's de pressa, amb energia. Arronsar les espatlles, assentir amb vehemència, flexionar els genolls i bellugar els dits dels peus. Contraure i estirar els músculs de tot el cos, un per un per anar tirant amb el cor quiet. Tan quiet que deu haver hivernat. I tan fred que diries que no s'ha de moure mai més.

Comprovar cada articulació de cada dit de cada mà. La seva flexibilitat, la seva autonomia. Fer pampalluguejar tots els dits alhora per crear el miratge de la música una estona més, una estona més de moviment imaginari per l'ànima que no espera res, que no fa res, que no, que no, que no res. Que no és. La quietud estàtica que la fa estàtua de sal. De sal, o de qualsevol altra cosa que no es mou, i no es mou perquè no té vida. La veieu aguantar la mirada al no res? I fa veure que corre per fer veure que és. Però no és res. Està quieta buidant-se i de tan buida no té ni por de no tornar-se a omplir mai més. No hi cap la por, ni el desig, ni res fora d'aquesta quietud malsana. Intentar moure's no serveix de res quan la buidor s'ha menjat les restes d'impuls, de voluntat. D'allò que és perennement quiet i fred, sempre se n'ha dit mort.

Una gran proesa

Només volia remarcar que és una gran proesa que ja gairebé haguem passat la meitat del novembre i jo encara no hagi parlat del fred. D'aquell anunci famós de gas natural ("a casa teva et sents com en una nevera?") i dels peus i l'edredó i les portes tancades que amaguen glaceres. I els matins. És una gran proesa no haver dit encara que comença a fer fred. Que després d'aquells dies de segon estiu, ja fa fred i jo em poso cursi -més cursi del que és habitual, vull dir- perquè al matí ja veig a venir tots els matins que vénen i em pesen, em pesen davant, foscos i freds. Demà més, és clar. Cada dia més, els dies pesen. Cada dia em pesa en pell de gallina i dents serrades i temples inflades de tensió. Que sí, que ja sé que és només fred, però és fred que fa pujada.

I per això no penso parlar-ne, perquè tothom sap que les coses, si les silencies, deixen d'existir. Que les paraules que no es diuen, no són. I punt. Que les coses que no es diuen en veu alta amb el temps, s'esfumen. Sempre ha estat així i així continuarà. Amb tota una manera de viure, tota una societat construïda sobre el principi immutable d'aquest pseudosilenci. En fi. El sistema dels somriures bonics, què hi farem. Polaritzat, molt em temo, entre el parlar massa i el callar massa. O parlar de coses inútils, o no parlar-ne, com del fred per exemple. Sabent que aquest fred, el de la glacera que tinc a casa (raó per la qual la meva pell estarà perfecta d'aquí a dos-cents anys) no és el fred que de veritat importa. Però aprenent, per fi, a trampejar (una miqueta de res) entre tot aquest garbuix d'aquí dintre per veure que en el fons, aquest novembre no és tant fred. No és tant fred.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.