La tardor avui

La tardor, una mica com la munió de llocs comuns que tots compartim, ha estat al llarg dels anys moltes coses, des de l'olor de castanyes torrades a la del polsim de fulles mortes que la ventada rebrega; des del primer fred que es fica endins del nas a la primera calidesa de sota les mantes. La tardor, mal m'està dir-ho (per allò de tornar als llocs comuns, de la rosa al mar, de l'amor a la lluna), pot ser el que vulgui, molt més que la primavera, per favor, on vas a parar, si no hi ha color.

La tardor, avui, es palpa com una totalitat, com qui posa les mans en un cubell ple d'argila blanca, ni sòlida ni líquida; freda, densa i al mateix temps lleugera. La tardor és que es fa fosc molt d'hora i la pal·lidesa comença a ser blancor. Costa de dir, costa de dir. Com estàs? Bé, anar fent, mira (amb el temps just de vacil·lació just abans de contestar que diu "no exactament bé però no hi ha cap paraula més apropiada"). La importància evident del que no diem, molt més del que diem. I és bonic que avui pugui ser també rialletes d'escuma a mig matí.

La tardor, avui, és la certesa que el vent viu dins de casa, que cantusseja i riu com un més, i que quan no hi és només vol dir que ha decidit no entrar, però podria fer-ho si volgués. Avui, és el llegir que ens fa perdre l'escriure. No sé massa com retratar aquest estat d'apatia beatífica sense recórrer a la música, però tampoc vull posar-hi una melodia concreta, perquè no la té. Potser aquest silenci ple de petits sorolls: el brunzit de les màquines, la respiració dels que dormen, la nit al carrer, el vent, el vent.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.

La segona tardor

La segona tardor no arriba. De cop i volta, hi és, i ningú sap ben bé com ha entrat. La tardor és inestable i no es deixa estimar. Té por de ser massa freda i així es va refredant cada vegada més. Freda, esquiva, esquerpa. Muda per no clavar dagues en obrir la boca. La tardor plora i li és igual, evoca la boira i la tenebra dels romàntics i somia en l'abisme, rere parets de pedra humida. Vessa de tristesa que en quallar, l'aïlla de tot i de tothom. Ningú no entèn la tardor i les seves paradoxes. I a ella li és igual perquè entre tanta boira i tristor ha perdut de vista el seu cor, i no s'adona de que en té un. La segona tardor, tot i estar lluny del món, també està dins del món, i tenyeix tots els ulls amb un vel d'amarga, tendra malenconia verge. És un cos arraulit en la penombra, és un sanglot que trenca el silenci. La segona tardor és llum difuminada a l'altra banda d'un vidre entelat. És regalims a la finestra, regalims a la ciutat, regalims a l'ànima. Regalims als ulls, a les galtes i per tot el cos.

La segona tardor plora. I li és igual.

http://www.youtube.com/watch?v=trJSuPnGeUo&feature=PlayList&p=0731DF889A178B02

La primera tardor

Benvinguda tardor de vellut. Del color que sigui, però càlida, pausada i serena, lleugera, elegant, somriure suau. Tardor de corda fregada, de mans fredes i pell de gallina, tardor d'olor de paper, de castanyes, de terra mullada, de fulles mullades, de ciutat mullada i de cors mullats. Tardor freda i càlida, decadent i plena de vida. Tardor dissonant, modulant, vibrant. Tardor esquerpa però sincera, sencera. Tardor plena, tardor sola.


http://www.youtube.com/watch?v=RwCf8pivoTg&feature=PlayList&p=0731DF889A178B02