No recordo en quin llibre vaig llegir (em fa rabieta, esclar, no recordar-me'n) alguna cosa com que fer-se gran és aprendre a conversar amb la veueta interior. M'agradaria trobar la citació, però m'atreviria a dir que fins i tot deia "portar-li la contrària a la veueta interior". Em vaig aturar un moment. Què? Que l'autor està assumint que tothom té el seu propi desdoblament malvat a dins del cap? Jo sé perfectament de què parla, esclar. Jo, que puc confessar sense vergonya que vaig trepitjar per primer cop la consulta d'un psicòleg fa tot just tres anys esperant que em donés per fi un diagnòstic (va, un diagnòstic petitet que em tranquil·litzi, que posi nom a la fera, si estic parcial o completament boja ho vull saber, són molts anys de trampejar), un diagnòstic aclaridor. Ell, pobre, va considerar que jo estava més aviat normal, amb les meves merdes com qualsevol altra persona, només que en el meu cas òbviament veia les meves merdes des de més a prop que les de qualsevol altra persona. Com qualsevol altra persona.
Tornant al llibre, em vaig quedar astorada davant la possibilitat que la fera que portava tota la vida intentant domesticar, la fera que dona ordres absurdes i fa la traveta, fos una experiència més o menys universal. Seria molt fort, esclar. No en parlo gaire, de la fera, però sí que és cert que amb un parell de converses amb amigues molt properes m'ha quedat clar que altra gent té la seva pròpia fera. Però... quanta gent? Parlem d'un cinc per cent de la població? D'un vint? D'un cinquanta, d'un vuitanta-cinc? I com són les altres feres? Quan apareixen? Són apreses? Hi ha un biaix de gènere (què t'hi jugues que sí)? Em van agafar ganes d'inventar-me un alter ego que feia un treball de recerca de batxillerat sobre aquest tema i fer rular per cent cinquanta grups de whatsapp un google forms preguntant a tort i a dret si tu també tens una fera a dins que surt poc però si surt ho arrasa tot i et diu que el més probable és que fracassis, i et diu que fas tothora un gran ridícul, i et crida fins que fa que cridis tu, que cridis cap a tu i cap a ningú: que callis, desgraciada, puta plasta, deixa'm en pau perquè no tens raó!
La meva fera considera que m'hauria de fer vergonyeta escriure en públic, però aquest any em disposo a ficar-la en un riu glaçat i que es distregui nedant. He tornat a obrir aquest blog després d'uns mesos de tenir-lo tancat i uns mesos de tenir-lo privat (en què, evidentment, ningú no l'ha trobat a faltar excepte jo, però en aquest cas ja n'hi hauria prou amb jo). Que es foti la fera.
