Moure's. Moure's. Moure's de pressa, amb energia. Arronsar les espatlles, assentir amb vehemència, flexionar els genolls i bellugar els dits dels peus. Contraure i estirar els músculs de tot el cos, un per un per anar tirant amb el cor quiet. Tan quiet que deu haver hivernat. I tan fred que diries que no s'ha de moure mai més.
Comprovar cada articulació de cada dit de cada mà. La seva flexibilitat, la seva autonomia. Fer pampalluguejar tots els dits alhora per crear el miratge de la música una estona més, una estona més de moviment imaginari per l'ànima que no espera res, que no fa res, que no, que no, que no res. Que no és. La quietud estàtica que la fa estàtua de sal. De sal, o de qualsevol altra cosa que no es mou, i no es mou perquè no té vida. La veieu aguantar la mirada al no res? I fa veure que corre per fer veure que és. Però no és res. Està quieta buidant-se i de tan buida no té ni por de no tornar-se a omplir mai més. No hi cap la por, ni el desig, ni res fora d'aquesta quietud malsana. Intentar moure's no serveix de res quan la buidor s'ha menjat les restes d'impuls, de voluntat. D'allò que és perennement quiet i fred, sempre se n'ha dit mort.
dimecres, 30 de gener del 2013
dissabte, 26 de gener del 2013
Tatuatges
Ostres, tu. Tanta cosa que representa que tenia per dir, i ara què? Mutis. Haurem de posar-nos seriosos, doncs. Si he estat tot el gener tan silenciosa és per alguna cosa. I com que sempre m'ha agradat parlar del silenci (i encara més escriure sobre silenci, que és un concepte preciós on el silenci és-i-no-és) avui trio tema i m'hi poso. Que no pot ser. Que això no pot ser. Però la veritat és que ja he parlat massa del silenci. En fi.
Quan arriba una edat concreta, pels volts dels divuit anys, a la gent li comença a agafar la dèria dels tatuatges. Per què? Suposo que és un tema d'autoafirmació personal, de dir "mira, he tingut prou valor per marcar la meva pell per tota la vida". Potser la gent no s'hi pensa tant, però jo ho trobo un acte de molta seguretat, a més de pràcticament un desafiament, cap a un mateix ("a veure si mai me'n penedeixo") i cap a tots els que t'insisteixen que no és una bona idea. Els tatuatges diuen molt de la gent. Vaja, en tot cas allò que diuen, el que sigui, ho diuen amanit amb un "per sempre" que ho fa sonar fort. I també la manca de tatuatges també pot dir molt d'algú, és clar. Quan hi ha tanta gent que decideix marcar-se el cos, no fer-ho és també una acció. No actuar és també (a vegades) una acció. Però quan algú es tatua (o, fins i tot, quan només pensa en la possibilitat de fer-ho) és curiós analitzar allò que una persona decideix portar al cos per sempre. Per suposat que diu moltes coses, i tant. Què deuen dir de mi les idees de tinta a la pell que tinc? He estat pensant si el silenci es pot escriure i m'he adonat que, evidentment, sí que es pot. És una qüestió estúpida en una persona que llegeix partitures tant sovint. Bé, és veritat, potser no es pot escriure el silenci (i deu ser part de la seva naturalesa) però es pot escriure un silenci. Un lapse de temps buit, o ple de buidor. És preciós, és perfecte. Però és prou perfecte per portar-ho tota la vida? Ja sé que aquesta no és una pregunta que hagi de contestar qualsevol que no sigui jo, però és que he de confessar que a vegades m'agradaria tenir prou decisió per fer una cosa així. Prendre una decisió sense marxa enrere em resultaria una cosa molt nova. De veritat, ho he fet poquíssimes vegades. Em refereixo, és clar, a prendre una decisió que per força he de portar amb mi tota la vida, sense deixar oberta la porta per rectificar. Sense la seguretat que, en cas de necessitat, puc canviar d'opinió o de rumb. I ja sé que un tatuatge tampoc és una gran decisió, que no canvia la vida de ningú. Però em fa ràbia tenir tants dubtes. Em fa ràbia, precisament perquè fins a cert punt és una qüestió ridículament banal, i perquè sé que sempre he intentat guanyar-me el dret a l'error, i això tampoc m'agrada. En principi, ningú ha de guanyar-se aquest dret. Però en aquest punt, en aquest gener silenciós, encara que no tingui (encara?) el valor per escriure res a la meva pell, almenys sí que he arribat a saber reconèixer que la motivació més gran per haver fet les coses, i haver-les fet com les he fet, ha estat la voluntat de guanyar-me aquest dret, el dret d'equivocar-me. A més del meu orgull, he volgut tenir sempre una bona excusa pel fracàs. I suposo que és per això que no m'he atrevit a posar tinta enlloc, perquè si després me n'he de penedir no podré dir que ha estat culpa de la meta o del camí. Perquè un tatuatge no té meta ni té camí, és només un sí o un no, i és només responsabilitat meva. Per això és tan graciós que hi pensi tant, i que estigui aquí escrivint això, perquè és una fantàstica manera de deixar en evidència que, a més de ser tastaolletes (i això tots ho sabíem) sóc una cagadubtes. Moltes gràcies, bona nit, tornaré quan tingui autoestima i no faci servir qualsevol excusa per... vaja, per això. Per escriure paràgrafs massa llargs que fins i tot a mi em fan mandra de llegir.
Quan arriba una edat concreta, pels volts dels divuit anys, a la gent li comença a agafar la dèria dels tatuatges. Per què? Suposo que és un tema d'autoafirmació personal, de dir "mira, he tingut prou valor per marcar la meva pell per tota la vida". Potser la gent no s'hi pensa tant, però jo ho trobo un acte de molta seguretat, a més de pràcticament un desafiament, cap a un mateix ("a veure si mai me'n penedeixo") i cap a tots els que t'insisteixen que no és una bona idea. Els tatuatges diuen molt de la gent. Vaja, en tot cas allò que diuen, el que sigui, ho diuen amanit amb un "per sempre" que ho fa sonar fort. I també la manca de tatuatges també pot dir molt d'algú, és clar. Quan hi ha tanta gent que decideix marcar-se el cos, no fer-ho és també una acció. No actuar és també (a vegades) una acció. Però quan algú es tatua (o, fins i tot, quan només pensa en la possibilitat de fer-ho) és curiós analitzar allò que una persona decideix portar al cos per sempre. Per suposat que diu moltes coses, i tant. Què deuen dir de mi les idees de tinta a la pell que tinc? He estat pensant si el silenci es pot escriure i m'he adonat que, evidentment, sí que es pot. És una qüestió estúpida en una persona que llegeix partitures tant sovint. Bé, és veritat, potser no es pot escriure el silenci (i deu ser part de la seva naturalesa) però es pot escriure un silenci. Un lapse de temps buit, o ple de buidor. És preciós, és perfecte. Però és prou perfecte per portar-ho tota la vida? Ja sé que aquesta no és una pregunta que hagi de contestar qualsevol que no sigui jo, però és que he de confessar que a vegades m'agradaria tenir prou decisió per fer una cosa així. Prendre una decisió sense marxa enrere em resultaria una cosa molt nova. De veritat, ho he fet poquíssimes vegades. Em refereixo, és clar, a prendre una decisió que per força he de portar amb mi tota la vida, sense deixar oberta la porta per rectificar. Sense la seguretat que, en cas de necessitat, puc canviar d'opinió o de rumb. I ja sé que un tatuatge tampoc és una gran decisió, que no canvia la vida de ningú. Però em fa ràbia tenir tants dubtes. Em fa ràbia, precisament perquè fins a cert punt és una qüestió ridículament banal, i perquè sé que sempre he intentat guanyar-me el dret a l'error, i això tampoc m'agrada. En principi, ningú ha de guanyar-se aquest dret. Però en aquest punt, en aquest gener silenciós, encara que no tingui (encara?) el valor per escriure res a la meva pell, almenys sí que he arribat a saber reconèixer que la motivació més gran per haver fet les coses, i haver-les fet com les he fet, ha estat la voluntat de guanyar-me aquest dret, el dret d'equivocar-me. A més del meu orgull, he volgut tenir sempre una bona excusa pel fracàs. I suposo que és per això que no m'he atrevit a posar tinta enlloc, perquè si després me n'he de penedir no podré dir que ha estat culpa de la meta o del camí. Perquè un tatuatge no té meta ni té camí, és només un sí o un no, i és només responsabilitat meva. Per això és tan graciós que hi pensi tant, i que estigui aquí escrivint això, perquè és una fantàstica manera de deixar en evidència que, a més de ser tastaolletes (i això tots ho sabíem) sóc una cagadubtes. Moltes gràcies, bona nit, tornaré quan tingui autoestima i no faci servir qualsevol excusa per... vaja, per això. Per escriure paràgrafs massa llargs que fins i tot a mi em fan mandra de llegir.
dissabte, 19 de gener del 2013
"Los días raros"
Sí, sí, com la cançó de Vetusta Morla. Los días raros. Perquè ja sé que en català això no es pot dir, que s'ha de dir rar o estrany. A la Universitat fem assignatures imprescindibles per aprendre aquesta mena de coses. Però hi ha coses, i hi ha dies, com avui, que no són ni rars ni estranys, són raros per més que sigui incorrecte com el corrector del bloc em recorda molt amablement amb una ratlleta vermella sota de la paraula. Deu ser que parlem, doncs, de català descriptiu i no de català normatiu. Buf. Em sento molt cursiva, avui. Tot són símptomes.
Doncs bé, com anava dient, hi ha dies que són raros. Encara diré més, hi ha dies raríssims, dies raros de collons. Posats a fer servir vocabulari diferent, fem-ho del tot. A vegades és perquè m'oblido les ulleres a casa, i llavors ho veig tot boirós i tampoc hi acabo de sentir bé. Però no, avui era només una pluja insistent i uns retards empipadors, unes articulacions fetes pols, i jo què sé, una mena de ser-hi i no ser-hi. Normalment la pluja no em molesta. M'agrada mullar-me, el que no m'agrada és que se'm mulli la bicicleta, i que se'm mulli el cervell. No m'agrada no veure la gent pel carrer, ni córrer per agafar trens, ni no entendre quin dia és. Però no estic parlant de dies dolents. Només faltaria. Si he acabat exàmens i sembla que tot està al seu lloc (i ho sembla, ho sembla) no puc dir que tinc dies dolents, i ni que decidís dir-ho, avui no era un d'aquests dies, era només un dia raro, ni estrany ni rar, sinó raro, un d'aquells dies en què flotes entre el fum de les ciutats, que no saps d'on ve, i fas servir més cursives del compte.
Doncs bé, com anava dient, hi ha dies que són raros. Encara diré més, hi ha dies raríssims, dies raros de collons. Posats a fer servir vocabulari diferent, fem-ho del tot. A vegades és perquè m'oblido les ulleres a casa, i llavors ho veig tot boirós i tampoc hi acabo de sentir bé. Però no, avui era només una pluja insistent i uns retards empipadors, unes articulacions fetes pols, i jo què sé, una mena de ser-hi i no ser-hi. Normalment la pluja no em molesta. M'agrada mullar-me, el que no m'agrada és que se'm mulli la bicicleta, i que se'm mulli el cervell. No m'agrada no veure la gent pel carrer, ni córrer per agafar trens, ni no entendre quin dia és. Però no estic parlant de dies dolents. Només faltaria. Si he acabat exàmens i sembla que tot està al seu lloc (i ho sembla, ho sembla) no puc dir que tinc dies dolents, i ni que decidís dir-ho, avui no era un d'aquests dies, era només un dia raro, ni estrany ni rar, sinó raro, un d'aquells dies en què flotes entre el fum de les ciutats, que no saps d'on ve, i fas servir més cursives del compte.
dimarts, 15 de gener del 2013
El Miquel i l'Olga
I quan la gent mira "Perdidos", no pot pensar en res més.
Doncs era veritat, tu. A veure, que no és que em pensés que tothom exagerava d'aquesta manera, però tampoc creia que... encara que ja sé que començar a consumir un producte potencialment addictiu en època d'exàmens no és precisament una estratègia intel·ligent. Què hi farem! Tothom fa coses estúpides de tant en tant. Només que alguns les fem més sovint. "Sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer". He començat amb Els Amics de les Arts, continuo amb una frase brillant dels Manel. Recordo que la meva mare, un dia que anàvem amb cotxe i sonava aquesta cançó, em va dir que no entenia la lletra. Ha! Doncs jo sí. I tant que l'entenc. I em pensava que aquesta mena d'autoafirmació tossuda era una cosa universal. Es veu que no ho és. Però molts ho hem fet, això, de saber en el fons que el que ens disposem a fer és un error. I hi ha errors petitets, però també de molt grossos. Però un error no "és" si no es comet. És a dir, que no és possible "no equivocar-se" perquè l'acció errònia existeix quan hi és, i no pas abans. Per tant, els meus errors només ho són quan els he pogut cometre. Tothom sap que qualsevol persona té el dret d'equivocar-se. Errare humanum est. Però jo penso que és també un deure humà, l'error (i sé que contradic el que he dit altres vegades aquí, però és que llavors estava enfadada), perquè l'error no pot ser conegut i superat si abans no ha estat comès. És el mateix un full blanc que un full amb tippex? Oi que no? Doncs apa, quina bestiesa intentar no fer mai errors i pretendre que el resultat és el mateix que el de qui ha hagut de fer la feina de reconèixer i esmenar els seus errors. El Miquel i l'Olga tornen. Doncs deixem-los tranquils, home, deixem-los tranquils que tornin.
diumenge, 6 de gener del 2013
Guanyar
Aquest matí els reis han portat un Trivial a casa. Mira que fa anys que ens encanta, però no en teníem, ves. Així que, a les nou del matí, l’escena a casa era ben bé com fa sis o set anys, però amb tot de nens grans. Els paquets de mitjons desembolicats pel menjador, els papers de regal més o menys recollits, i tots en pijama estrenant les joguines.
Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.
Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.
Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.
Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)