Nadales a l'octubre

La veritat és que a mi no em calen, que diguéssim, grans motius per escriure. Però això no vol dir que a vegades no hi hagi coses grans per escriure. Sempre que he volgut escriure sobre el Cor m'ha costat trobar les paraules, i deu ser -justificació fàcil, ho sé- perquè la música sempre pot anar més enllà de tot el que es vulgui dir. Aquesta és l'enèsima vegada que ho intento, i espero que sigui la bona. Vaig voler parlar-ne ja després de l'últim concert del Rèquiem de Fauré, a Granollers, quan no podia evitar recordar l'energia brutal en què havia tingut el plaer de participar i durant unes setmanes vaig viure encara dins el núvol de lux aeterna. I aquestes coses. L'altra vegada va ser fa gairebé dos anys, i ho recordo perfectament, quan tot semblava que anava malament i, tot i això un dia algú em va fer veure que els dissabtes, els dissabtes seguien funcionant. Quan em pensava que res m'animava, aquesta estona de cor em seguia il·lusionant. I poc a poc vaig tornar a afinar-me i amb els mesos, la majoria de les coses ja no eren tan greus. Però tot va començar un dissabte.

Així doncs, tot va començar un dissabte. Que la música emociona, això ja ho sabíem des del principi. Però de tota manera, no puc deixar d'haver d'agrair la música més viscuda amb les persones. Que no hi ha res com sentir aquest benestar com nostàlgic, com nyonyo, que dóna això de cantar nadales a l'octubre. Tan suaument, tan càlidament (que fa calor) The stars in the bright sky. Oh. Ullets d'estrelletes, tenim tots plegats. En un cor, el pitjor de cadascú no es nota tant i el millor es fa més gran en el conjunt. És, agafant les paraules d'algú que jo conec, un despertar. Un dia o altre ho havia de dir, això. I bé, les nadales de vellut a l'octubre em semblen un motiu tan bo com qualsevol altre.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.

Punt i seguit

Doncs això, punt i seguit. Punt perquè s'acaba, i seguit perquè no s'acaba, punt perquè alguna cosa nova tot just comença, i seguit perquè de fet no és una cosa tan nova, punt perquè per fi el final de la folia em deixa amunt amunt amunt, i seguit perquè des del principi de qualsevol folia estic amunt. Però avui més. Més perquè mai havia estat tan "part" i tan "artífex", i perquè no estava segura de poder-ho fer, i mira. Les coses passen i és una sort tan gran, tan gran. Així que planto un magnífic punt i seguit aquí i avui, contenta, satisfeta, d'haver pogut respirar com feia temps que volia respirar.

Gràcies a tots, cadascú a la seva manera.

 

Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

El principi del final

I ja està, aquí tenim el principi del final, del final del principi. Fora classes i a fer feina, i a espolsar-se la mandra i l'estar espantada perquè a mi m'agraden els principis, no els finals. I el final del final, és sempre el principi d'una nova cosa, però quan el final comença i encara està per embastar, tot encara espanta (no fa por! però espanta). Avui, encara, tot espanta. I bé, com que avui és només (encara, encara) el final d'una cosa petita com és un curs de la Universitat, i tal i qual, doncs he de tornar a dir que fent les famoses enquestes vaig descobrir que estava molt contenta dels professors i de les assignatures. I avui un cop m'he adonat que no he de tornar a classe fins al setembre (i un cop m'ha agafat aquella pena tan dolça) he descobert que estic molt contenta també de tota la resta, tot el que hi ha més enllà dels professors i les assignatures, i que fa un any era un principi i ara ja no ho és, ja no ho és. Tinc la pena tan dolça niant a tot arreu i el sol em fa mal als ulls, i és culpa meva, per no comprar-me d'una vegada unes ulleres de sol, i per estar escoltant Cat Stevens i plorar una mica perquè ve de gust. I em pregunto per què fa un any hi havia un final tan clar que només tenia gust de principi i en canvi ara em surt el drama, i suposo que deu ser per això, perquè estic espantada i no ho estava fa un any i perquè el final no és avui sinó que serà d'aquí a una setmana (i serà un senyor final, un final de molts anys) perquè em fa il·lusió tot plegat però m'espanta, i suposo que sí que deu ser per això que no compro unes ulleres de sol encara que ja sé que hauré de mig aclucar els ulls, i deu ser per això que em poso Cat Stevens encara que ja sé que si l'escolto em vindrà de gust plorar.

Deja que me crezca,

me apasiona exagerar. Retornar a la belleza De las cosas inconexas

All things new

Al final no n'hi ha hagut prou amb esmentar aquesta frase de passada fa dos mesos. La segueixo tenint al cap, amb aquesta força imperativa que clama sense cridar, que interpel·la sense imposar. Diu "see, I am near; see, I make all things new". All things new, all things new. A vegades passa això, que un trosset de paraula es queda ballant dins el cap i ressona i retruny i no hi ha manera d'aturar tot el pes del seu significat imprimint-se en totes les parets del meu pensament. I ara aquest reinventar, aquest alè que tot ho renovella, se m'ha quedat dins i no surt. Ni vull que surti, tampoc. No vull que surti, i encara que molta gent no ho pot entendre, sé que també hi ha al món molts cors que s'eixamplen exactament amb les mateixes paraules, exactament amb les mateixes notes. Descanso en la placidesa infinita que em dóna saber que hi ha un agost al meu davant, un agost que s'acosta cada minut amb la precisió que només els minuts tenen. Enyoro els dies d'altres agosts i també enyoro els dies que han de venir. Enyoro els dies que començaran en silenci essent una llumeta minúscula entre sostres de fusta i s'aniran estenent, tenyint la nit de llum per la delícia dels més matiners, el fred de les primeres passes del dia als dits dels peus, i els ulls encara plens de son endevinant rere les lleganyes la pinzellada irrepetible dels núvols d'aquest cel, del cel ample on el cel pot ser realment ample. Enyoro els dies que s'acaben en un camp de girasols per deixar pas a la volta que en cada estel pica l'ullet, que en cada tros de la Via Làctia allà sobre nostre ens fa una mica més petits i una mica més grans,  els dies que s'acaben i ens troben cantant precisament al renéixer de la vida sobre la terra, cantant tantes veus i tants ulls lluents, tants cors que s'eixamplen com se m'eixampla ara el pit a mi. I no sé per què però em trobo que estic plorant, que estic plorant la sort immensa de veure com totes les coses són noves, la sort immensa de saber que un agost per estrenar es va acostant i és igual que quedin tants mesos i tants quilòmetres, perquè també ara i aquí puc notar-me la set, puc notar-me la cerca tan endintre, puc percebre'm pouant. Ara i aquí sento totes les coses que són noves. Ara i aquí, també hi ha l'au-delà de tout, i jo no conec una afirmació vital més absoluta que aquesta.

Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Merèixer

Merèixer és una paraula que pronuncio molt tancada, com totes les paraules molt obertes que no sé dir prou bé. M'està agafant complexe, no sé com ho arreglarem, això. En fi. Treia el tema del "merèixer" perquè he estat pensant aquesta tarda en l'ús que es fa d'aquesta paraula. Molt poques vegades es fa servir el merèixer sol, sense un pronom que el suavitzi o l'avali, o sense conjugar-lo per tal que un subjecte mereixi alguna cosa, i que tots dos, subjecte i cosa, siguin més importants que l'acció de merèixer, deixant de banda, és clar, la construcció universalíssima del qué-he-hecho-yo-para-merecer-esto (així, en castellà, que sona tan Almodóvar, però també dit en català, en anglès, en mandarí o en esperanto). No com, per posar un exemple, amb altres verbs com cantar, o dormir, aquestes accions que pesen. No ho sé, és una impressió. La qüestió és que, un cop conjugats vinga a fer anar amunt i avall el "jo mereixo" i les seves variants amb els respectius subjectes.

Mentre pensava això aquesta tarda, veia clar que no cal ser cap gran pensador per constatar que, a la vida, el merèixer i el no-merèixer només són aplicables des dels paràmetres humans, nostres, des d'una òptica personal o social. És a dir, que el fet de merèixer va lligat sempre a una opinió i que, per tant, és inútil (per fer servir un adjectiu suau) preguntar-se si el món ens dóna o ens deixa de donar allò que mereixem. Perquè l'argument més fort que tenim a favor nostre és el fet de ser nosaltres mateixos el centre inevitable del propi punt de vista; un argument que perd del tot el sentit fora del "cadascú mateix". Per tot això, arribo m'ho miri com m'ho miri a la conclusió que és estúpid plantejar-me si el que l'atzar em dóna és el que em mereixo i, així i tot, no puc evitar caçar el meu pensament formulant amb una claredat esborronadora aquesta mena de constructes. Em trobo, de cop i volta, preguntant a la fortuna què he fet per merèixer tants favors, qui sóc jo per haver merescut una sort tan diàfana. És clar que hi ha dies bons i dies dolents, tothom els té, però a vegades em fa enfadar adonar-me que la paraula raja més lliure quan l'empeny una tristesa malenconiosa que quan simplement es presenta l'evidència de la generositat gratuïta de la vida. És generosa, la vida: tot el que ens pren, fins l'alè i la consciència, ens ha estat donat abans. Però mirar-se les coses així no és comú perquè, des del centre-del-món propi de cadascú, creiem merèixer el que tenim només pel fet de ser el que som. O directament, ho mereixem perquè som. Com si la importància que cadascú té en el seu propi univers (evidenment immensa; sembla un plantejament estúpid però per mi no ho és gens) hagués de ser per força igual que en l'univers compartit, el real, el de fora. La diferència que hi ha entre "ser tots igual d'importants" i "ser tots igual d'insignificants" no és gens menyspreable. Doncs bé; ni mereixo ni deixo de merèixer, però respiro gratitud en la mesura que sé que mereix un agraïment la vida que em mima d'aquesta manera. Em mima, em mima encara que el Diec digui que això en català no es diu; no se m'acudeix un verb més exacte després d'aquesta setmana tan transparent i preciosa. Una sensació així bé mereix un barbarisme.

Aruna

Avui he passat la tarda amb un filòsof. Un dels de veritat, dels que no s'entenen, dels que no intenten ser entesos sinó que es troben més enllà de la paraula, en un lloc al qual els pobres mortals sovint no tenim accés. No es pot dir que jo no hagi conegut, al llarg dels anys (pocs, però anys, al cap i a la fi) un munt de gent, de gent variada, amb maneres de viure i de veure la vida diferents. Tampoc tan diferents, tampoc no m'he mogut tant com per fardar-ne, però sí que he freqüentat alguns ambients on la gent acostuma a deixar-se conèixer de veritat, on la gent acostuma a anar més endins en la comprensió de l'altre per apropar-se una mica més a la comprensió de la vida. Alguns ambients, parlant clar, on l'espiritualitat és present de manera conscient, volguda. On no cal fer servir els eufemismes tan estúpids que hem encunyat tots plegats per no haver de dir coses grans de veritat. Estem desacostumats a dir paraules grosses i llavors quan un dia ens atrevim a fer-les servir ens sentim forts, ens sentim valents, i en el fons només devem ser una mica més inconscients, i ni més ni menys ignorants que tota la resta. Doncs bé, he conegut gent molt especial, però no m'havia trobat mai ningú tan genuïnament desconcertant, amb una bogeria exquisida i lúcida plena de silencis i riallades desproporcionades i situacions sense cap explicació aparent. I amb una visió de la vida tan sincera i coherent des de la humilitat tan pròpia d'aquesta mena de genis. Ostres tu, com m'he quedat després d'això. No sé trobar cap adjectiu prou bo: ni impressionada ni torbada, més aviat... tocada.

Hem passejat pel poble, hem vist les ones fuetejant les roques i hem segut amb les guitarres al mig del passeig a cantar fluixet i veure la gent passejant gossos a la platja. Quan s'ha fet fosc feia moltíssim fred i hem anat a caminar sense rumb pels carrers mentre jo li ensenyava expressions en castellà. En un moment donat, se'ns ha acostat un home: mitjana edat, ulls molt blaus, rossenc amb una rasta, collaret de rosari de calaveres i un gos. Borratxo com una cuba. Doncs el filòsof no s'ha mogut ni un pam i li ha dit "qué pasa tío",  una de les poques frases en castellà que sabia dir abans que jo li fes la classe exprés, amb aquell seu somriure d'orella a orella. L'home borratxo s'ha parat allà amb nosaltres i ha començat a parlar, i el filòsof anava dient "sí" amb diferents entonacions -una cosa que li fa molta gràcia perquè diu que en castellà només dient "sí" es pot dir pràcticament qualsevol cosa. Hem estat com mitja hora allà al mig entre la gent mirant-nos amb cares estranyes. El borratxo parlant, el filòsof dient "sí", jo relaxant-me i recordant la conversa d'abans, que per amor dels pares aprenem la malfiança, la precaució, el temor, i llavors vivim amb por quan el que ens falta és amor. Jo m'havia pensat que l'entenia però no, no l'havia entès fins que allà al mig veia l'home borratxo cantant el baix d'Stand by me i el filòsof seguint-lo, i sobretot la gent, la gent que jutjava amb la mirada aquell home per no tenir vergonya, perquè veient-lo creien tenir prou informació per decidir que mereixia més un gest de menyspreu o una mirada baixa que un somriure. Com jo hagués fet segurament si no hagués tingut el coratge d'aquell noi de vint anys empenyent-me a no tenir por, a no creure que la meva vida sigui més digna o més res si en el fons no en saps res, res de res, de la persona que tens davant i et creus amb dret de jutjar. El filòsof em mirava, sabia que coneixia la cançó i volia que cantés amb ells. Jo ho he intentat, encara que els dos cantaven en tons diferents.

Sabeu? Un dia un atzar trapella ens pot canviar la vida. I això pot passar-te l'endemà. I l'altre, i l'altre, i cada dia del món fins que la vida sigui només un canvi constant i quan et preguntin qui ets sàpigues contestar no-res, i quan et preguntin per què puguis recordar "Una vegada vaig passar una tarda amb un filòsof. Va dir-me moltíssimes vegades que no pensava mai, i moltíssimes vegades més que era un estúpid. Més que filòsof, era un mentider amb la veritat amagada entre tanta bogeria".Quan m'he acomiadat del filòsof a l'estació, amb unes quantes abraçades de mig minut (i mig minut drets abraçant-nos sense moure's gens ni mica és molt, són trenta segons estrets, lents i càlids) m'ha preguntat si ens tornaríem a veure, i jo li he contestat que sí, que sense cap mena de dubte. Ell ha fet veure que s'espantava i jo li he dit allò que vaig escriure aquí fa uns dies, que les coses bones passen. Després he marxat a buscar el meu tren per no perdre'l expressament per tercera vegada i he vist la lluna pleníssima i groga com un testimoni mut de la meva sort. Perquè es tracta d'això, de sort, d'allò que la vida ens regala sense haver-ho demanat, sense haver sabut mai que ho volíem o que ho necessitàvem.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

Guanyar

Aquest matí els reis han portat un Trivial a casa. Mira que fa anys que ens encanta, però no en teníem, ves. Així que, a les nou del matí, l’escena a casa era ben bé com fa sis o set anys, però amb tot de nens grans. Els paquets de mitjons desembolicats pel menjador, els papers de regal més o menys recollits, i tots en pijama estrenant les joguines.

 Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.

 Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.

Nice to meet you

I bé, fins aquí hem arribat. Un any sencer escrivint regularment al bloc. N'estic tan orgullosa! Que ja ho sé, que tampoc és una gran fita, però demostra que la meva constància, tantes vegades posada en dubte, tampoc està tan malament. Ara quan parlo de mi (que és molt sovint) ja ho puc dir: escric un bloc. "Hola, em dic Neus i tinc divuit anys. M'agrada la música i la literatura, sóc flautista i canto. A la nit em desvetllo i al matí no hi ha qui em desperti. M'apassiona la xocolata i afegeixo un pessic de sal als iogurts naturals. Tinc la gran sort de tenir amics com germans i germans com amics, entre moltes altres grans sorts. Quan sigui gran vull ser directora d'orquestra, gimnasta olímpica, presidenta de la ONU i premi Nobel de literatura, i cantar com Freddie Mercury. I escric un bloc." No és una presentació magnífica? Ho és. Hi falten coses, és clar, però en el fons només cal llegir aquest bloc per saber-les. No en va he dit alguna vegada que això d'aquí és una mostra d'exhibicionisme. Quin poc misteri. En fi, és igual. Espero que hagueu passat un gran any o, si més no, que hagueu crescut, de la mateixa manera que a vegades no se sap ben bé cap on es va, però se sap que es va endavant. I que l'any que ve sigui molt millor. Una abraçada a tots, nice to meet you. Ens veiem a Roma, o ens veiem l'any que ve.

Forlorn Hope Fancy

Tots tenim aquells típics artistes de capçalera, la música que gairebé en qualsevol estat d'ànim ens serveix, ens "queda bé". A mi em passa això amb "Songs from the Labyrinth", música de John Dowland, d'abans i tot del barroc, reinventada pel llaüt de Kramazov i la veu d'Sting, que em costa de descriure. A l'enllaç que deixo aquí sota no hi ha cant, però recomano molt escoltar altres cançons del mateix disc, per veure a què em refereixo. Però abans de res, el millor és prémer play i anar escoltant,

 

perquè el que tots fem quan escoltem música amb els auriculars pel carrer és anar pensant, navegant entre pensaments més o menys corporis, la majoria de vegades més aviat inacabats, desdibuixats. Així anava jo, caminant pel carrer submergida en Dowland, i pensava, pensava mentre anava sonant "Forlorn Hope Fancy". És una cançó que sempre, quan acaba, torno a posar. O almenys en torno a escoltar el final. El final és preciós. Que sí, que segurament en general no és tant especial ni tan bonica, però la interpretació de Karamazov em captiva. M'agrada, m'encanta perquè té una mica de tot. Té la calma, la tensió i l'acceleració, com la vida mateixa, i la subtilesa i la bellesa. S'arriba a endurir gairebé fins a la lletjor, també, i té la tristesa i la passió. És una cançó estranya perquè sembla que mai s'acabi de trobar còmoda en cap harmonia, i cap a aquest final que tant m'agrada, em va despistant les orelles. Llavors hi ha cinc acords concrets que em deixen embadalida, i ja no em desperto fins que la tensió condueix cap al final. I aaah, aquí ve el millor. He dit "com la vida mateixa". Precisament a això em referia, al moment perfecte en què les peces encaixen i tots els fils vistos des de dalt semblen un tapís amb sentit. Ens hem instal·lat còmodament al major, tot va a l'alça, tot ens porta al clímax en una preciosa espiral d'eufòria vertiginosa. I llavors, sorpresa, l'últim acord ens desconcerta i ens pren aquesta sensació fantàstica de tot-és-tal-com-ha-de-ser. Com la vida mateixa, una de freda i una de calenta. L'harmonia tan aviat ens deixa la delícia d'una cadència picarda, com aquest últim gir inesperat: la primera vegada que l'escoltes penses que és una trampa o un capritx de l'intèrpret, però després t'adones que és precisament això el que t'ha cridat l'atenció. O sigui que avui em permetré fer uns quants passos enrere i tornar a dir que el cel més bonic és el que filtra la llum entre els núvols que preparen tempesta. Que tant bonica és la cadència picarda com aquest gir sobtat cap a la malenconia, perquè aquest dinamisme dóna més música a la música i més vida a la vida.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Els agraïments

Thank you, thank you so much to the Academy for bla, bla, bla, when I find myself in times of troubles mother Mary comes to me speaking words of wisdom, let it be. Let it be, let it be. Thank you very much. Si jo hagués de fer el discurs dels Oscar, com el David, segurament diria una cosa així. El que tenen els agraïments és que es fan al final, i normalment, en qualsevol final del món, tot és molt diferent del principi i del següent i l'altre. Quan tot ha canviat, apa, passi-ho bé i moltes gràcies, literalment. Per això és bo passar de tant en tant la pantalleta dels agraïments abans del final de la pel·lícula. Quan tothom recorda exactament què ha costat la broma, el que s'ha anat perdent pel camí i el que s'ha guanyat: quan tothom entén de debò la necessitat de donar les gràcies.

A més, els agraïments sempre obliden algú. Per tant, prefereixo no dir que em cal donar les gràcies a qui se les mereix (perquè, per sort, seria una llista llarguíssima i sempre, inevitablement, incompleta) sinó que vull fer un agraïment, un de molt concret, a qui m'ha arrossegat per mig Europa i per la meva vida. A qui m'ha posat un mirall davant dels nassos, i encara avui em fa sentir exactament així, quan em veig reflectida en el seu posat segur, de creure que per força hem de poder menjar-nos el món i dissimular quan no podem, i mirar-nos i riure o plorar o fer cares rares. Petites intel·lectuals catalanes que han anat eliminant els meus tabús i dissolent lentament alguns dels meus defectes més grossos. És a dir: fent-me millor. Així de clar i amb totes les lletres.

Això no són els crèdits. Perquè jo encara no he acabat, perquè jo encara us necessito, com necessito sentir-me algú, no pel que faig o pel que sóc, sinó perquè veig qui tinc al costat i penso que per força, el que faig o el que sóc ha de ser bo. I això també em fa millor. Perquè us admiro, i us estimo, i us dono les gràcies per ser la mesura de les coses. Per ser aquí fins i tot quan no hi sou. Vaja, per ser. Només per ser.

Passejant

La Universitat té coses bones i coses no tan bones. Et poden caure, per exemple, uns horaris que et deixin tres hores penjades al bell mig de dos (dos!) matins cada setmana. A mi el temps escolat és de les coses que em posen més nerviosa, deu ser el costum d’anar amb el coet al cul. Però per allò que deia també a principi de curs, de “degustar allò que s’ha d’empassar per força” (parlava del tren, i ben cert que en vaig aprenent!) he hagut de trobar, també, solucions creatives per donar bon gust a aquestes sis hores. Abans de començar a passar hores escoltant classes d’altres carreres –i refusant, evidentment, estar a la biblioteca intentant convèncer-me que sóc una estudiant exemplar- ja vaig començar a entendre la importància d’unes sabates còmodes. Provar coses noves? Aquí en tenim una de novíssima, brand new, com deia a Mabel l’any passat. La cosa més nova que podia tenir la meva vida és l’absència de pressa. És a dir, que dos dies a la setmana tinc tres hores de treva per gastar el meu temps a discreció. No sé si ja n’he parlat, d’això, (segurament no, perquè el temps no és el meu tema preferit ni m’obsessiona gens ni mica). La gent que, com jo, té tendència a estalviar, optimitzar esforços i recursos, es troba amb un problema intentant aplicar la mateixa lògica al temps. De temps, tots en tenim exactament  la mateixa quantitat fins que se’ns acaba. No te’l pots guardar per més endavant, no pots escollir quan te’l gastes perquè la resposta és sempre. I vaja, acabo de demostrar amb elegància i sobrietat que, efectivament, no penso mai en el temps.

Així doncs, amb aquest temps no planificat que estic obligada a gastar, he descobert el plaer de passejar. Pel centre de Barcelona. Pel Raval també. El Raval m’encanta. És com una gran i fascinant barreja de totes les cares de la ciutat. Passar els matins amunt i avall per aquest barri és una garantia de descobrir coses. Precisem: quan dic que passejo no vull dir que em deixi emportar per l’anar i venir intern de la ciutat, els seus cotxes i la seva gent. Em refereixo a crear un ritme propi i deixar-se endur, sí, però per les pròpies cames i la pròpia curiositat. Passejar no és una acció passiva sinó més aviat un vagar en direcció a tot, i de cap manera es tracta de veure la ciutat sinó de mirar-la. Tenir la consciència en expansió, aprendre a percebre. Fixar-se en una minúscula flor blanca a terra, al mig de la vorera, mirar enlaire i descobrir el gessamí al balcó d’un tercer pis. El meu passejar de dimarts i dijous consisteix, bàsicament, en deixar-me sorprendre, degustar la solitud i la multitud alhora. I en trec petites grans recompenses, i tant. Avui he anat a parar a un forn de pa ecològic, un local encantador. Hi entro, i el primer que em crida l’atenció és la música que sona, acords amables de guitarra acústica i veu suau, i tres o quatre dependents fent broma entre ells mentre es corden els davantals. Em quedo observant els pans de mil menes, em pregunten dues o tres vegades si em poden ajudar, amb un somriure d’orella a orella. Jo només xafardejo, per ara. “Vols tastar les galetes de sègol?” Sí, gràcies, són boníssimes, penso, una mica eixutes pel meu gust, es nota que és pura fibra, penso.  Al final, decideixo que vull un cargol. “Ui, no els venem, si vols demana una altra cosa i et regalo el cargol”. Ostres. Gràcies. Com si no fos prou regal aquesta mena d’alegria tan rara i preuada.  Amagada en un carreró del Raval.

Si a algú li interessa, el forn és Barcelonareykjavik, al carrer Princesa. Una veritable delícia.  

Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.

De l'olfacte

Es veu que l'ésser humà pot recordar una quantitat indecent d'olors. Moltíssimes. L'olfacte és un sentit oblidat i menystingut comparat amb la vista o l'oïda, però també ens dóna informació constantment de tot el que ens envolta. A mi em té fascinada, l'olfacte, perquè vol dir que només respirant, que sovint és una cosa inconscient, es pot analitzar l'aire, l'ambient, i rebre'n més del que es veu. Una persona, una casa, un carrer; sentint-ne, sense voler-ho, l'olor, se'n saben moltes coses. Saps quan les àvies es passen amb la Nenuco amb els néts. Algunes vegades saps què mengen els veïns o pots endevinar la marca de desodorant, de perfum o de xampú de la gent -a vegades, fins i tot l'olor pròpia cadascú. I l'olor diu molt, de cada persona! Hi ha olors que diuen "sóc sensual", hi ha olors que diuen "sóc agressiu", hi ha olors que diuen "m'he gastat una fortuna en un flascó minúscul de Dolce&Gabbana". (Oh, jo també me la gastaria, si no em fes tant mal, hi ha alguns perfums que em tenen enamorada des de fa anys però mantenim una relació distant a base de fugaços encontres al Duty Free dels aeroports).

Quan era petita, a l'escola, podia olorar la primavera o la tardor. Em sembla que era pel pol·len dels arbres de la rambla en l'aire o l'olor de les fulles seques d'aquells mateixos plataners trepitjades i fetes pols per centenars de peus de canalla, família i cangurs. Això, és clar, sense parlar de l'olor de pluja. Fins i tot de l'olor dels diferents tipus de pluja o dels diferents moments de la pluja: al principi es nota només l'aire humit, després fa olor de terra mullada o de ciutat mullada (que són dues olors diferents). A vegades fins i tot es pot sentir l'olor de l'aigua sola. I que ningú em salti amb la bajanada aquella de que l'aigua no té olor ni gust perquè és mentida. Potser l'aigua destil·lada no en té, però el líquid a què ens referim normalment sí: si no, no hi hauria manera de distingir les marques d'aigua pel sabor. I pel que fa a l'olor, que és el tema que ens ocupa, tres quarts del mateix. Es pot saber si en un got hi ha aigua per l'olor. És clar que és més pràctic fer servir la vista, en aquest cas. Però vaja.

Una nit d'aquestes, vaig entrar a la cuina. Era tard, era fosc, però em conec la cuina prou bé per posar-me un got d'aigua freda a les fosques. Després de veure, però, vaig voler encendre el llum per veure d'on sortia l'olor dolcíssima que m'omplia el nas i el cervell. Olor de préssecs madurs, préssecs boníssims que volia tenir localitzats per quan fos l'hora d'esmorzar. En veure la cuina il·luminada vaig trigar uns segons a trobar un únic préssec molt petit, que feia com gràcia ocupant tot sol la fruitera de porcellana, la grossa. El préssec petit i vell allà al mig. I la seva olor que s'escampava per la cuina i el menjador. No vaig poder evitar pensar "la fruita d'estiu ja s'acaba". Tot i que de fet no és així i dissabte hi tornarà a haver préssecs dolços a casa, va ser com veure el meu estiu, ja tan petit, tan al final. Que un dia va ser "tot" el que esperava i m'envoltava, i un dia enyoraré, i em semblarà que va ser encara massa curt (encara que en realitat no ho hagi estat) com un préssec sol en una fruitera massa gran. Però omple la casa amb una essència que es respira. A cada racó, també a les fosques, l'estiu és present. Dins meu omplint-me d'olor d'estació, d'hostel, de tren, de tonyina, de tredlik, de McDonalds, de muffin de xocolata, de crêpes, de te, de cus-cus, de moqueta mullada, de tempesta, d'alfàbrega, de muntanya, de pizzes-fantasia, d'encens, de cervesa, de gent, de baguettes i croissants, de mar, de flors, de pain d'épices.