I need feminism

Fa potser un o dos mesos, en les moltes hores que guanyo-perdo estirant-les a la nit i dormint quan no toca, vaig anar a topar amb un enllaç a una pàgina on es veia un mosaic de fotografies de persones aguantant una pissareta blanca que deia "I need feminism because..." i el seu motiu particular pel qual deien que necessitaven el feminism en qüestió. Des de llavors he estat pensant fins a quin punt necessito jo aquest feminism. I el necessito molt, però molt. I em costa dir-ho així de clar, em costa perquè les paraules a vegades es carreguen tant del seu sentit que sembla que s'allunyin. Vull dir, que jo no m'atreviria pas a parlar de feminisme, així amb totes les lletres, perquè d'alguna manera em sembla que sempre m'acabaria contradient, em sembla que és molt injust però ha acabat esdevenint una paraula violenta contra la violència. Sé que això és, fins i tot, lleig de dir. Per això em va anar bé descobrir la paraula tallada, en anglès, tallada abans que al meu cap l'inconscient donés el senyal per engegar l'engranatge que un mot "feminisme" tot sencer hagués posat en marxa. No m'agrada que el feminisme sigui sempre qüestionat, es posi on es posi, pels uns com una cosa innecessària o ridícula, pels altres com una aparença en la majoria dels casos. No vull que qualsevol cosa sigui poc feminista. No vull que qualsevol cosa sigui violència. Perquè sí, tot pot ser violència, però llavors ja no en el camp del gènere, sinó en qualsevol tema, qualsevol lloc i qualsevol moment. Suposo que també hi té a veure que no m'agrada que les teories es fiquin dins del meu cap sense el meu permís, no m'agrada que ningú pugui dir "penses això per influència de la societat patriarcal i no te n'adones". Encara que moltes vegades segurament sigui veritat. No em sembla bé que la fixació per la igualtat acabi sent rígida, acabi condemnant la diversitat. Ni en el camp del gènere ni en cap altre. La gent té dret a un feminisme de campanya publicitària si el vol, a un feminisme light, potser, però que no per ser menys bel·ligerant és menys veritat. Això volia dir: que la senzillesa no desvirtua la idea, ans al contrari. Que no vull un feminisme que tot ho condemni, no vull un feminisme que sempre entengui cada actitud com una agressió o una ofensa. Perquè em fa enfadar tant quan algú diu que creure en la bona voluntat de la gent és ingenuïtat. Pobra gent. La pobra gent que som nosaltres amics tots amb la nostra bona voluntat, necessitem un feminisme que recordi i ens recordi el dret a no ser jutjats amb criteris diferents segons el nostre sexe, i que alhora també ens garanteixi el dret de parlar fent servir els gèneres gramaticals segons les convencions lingüístiques operatives sense haver-nos de sentir per això menys defensors de la igualtat. Vull aquest feminisme. El necessito, intensament i amb urgència, necessito aquest i no pas el de la propagandística, i tenia ganes de reivindicar-me així: feminista segur, però amb el dret de no considerar que tot és violència, senzillament afirmant-me com a dona i com a ésser humà complet, com a peix sense bicicleta.

Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor

Voldria que no fos així, però la veritat és que, amb el munt de coses tan i tan greus que passen al món, ens costa moure'ns. Hi ha mil exemples, moltíssimes injustícies que no recordem. Però a vegades sí que sabem obrir els ulls. A vegades sabem aixecar el cap. I hi ha qui dirà que la causa no és prou bona, però s'equivoca. Jo crec fermament que s'equivoca qui digui que no tenim prou raó. És clar que ens preocupen més coses, és clar! Però la cultura (no la dels intel·lectuals sinó el sediment cultural de cadascú) és una cosa molt més de tots que els diners. Vull dir, que els diners, es miri com es miri, no estan repartits amb equitat, ni en aquest tros de món ni enlloc. Però la llengua ens és molt pròpia, en som responsables perquè la llengua és de tothom qui la parla, exactament en la mateixa mesura. Els diners ens fan sobreviure, però la poesia ens emociona. En qualsevol llengua! Qualsevol idioma que pugui emocionar, que pugui comunicar, és immensament valuós. I ens alcem en massa, sí, ara, a defensar la parla de la nostra gent com lleones davant els seus cadells. Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor.

Som una nació curiosa: cada dijous molts ens plantem davant la tele per riure'ns de la nostra política, de les nostres desgràcies, per riure'ns de nosaltres mateixos. Però amb la llengua no s'hi juga. És clar que podrem riure'ns de qui es dedica a menysprear-la, però som tots conscients que aquí han anat a fer mal. A ferir perquè sí. "El gos bordava, i l'he apallissat perquè callés". Aquí tot bull, i no bull només en català, però la llengua a l'educació és un tema que ens importa molt, i un dels llocs per on més mal se'ns pot fer. I és exactament això: se'ns vol mal. Però sembla que aquesta gent, aquests que volen menjar-se poc a poc la nostra cultura, la nostra llengua i tota la nostra "voluntat de ser", no hagin vist la història. A Catalunya no tenim gens d'experiència guanyant batalles. Més aviat en subsistir i resistir malgrat les derrotes. I així ho farem sempre. Sé que sona èpic, però és tal com ho penso. Si cal, (i caldrà) serem forts, serem rebels, no ens doblegarem. Mai m'ha acabat de fer el pes una terminologia de l'estil "la victòria", i aquestes coses, perquè quan algú guanya vol dir que hi ha algú que perd. Però tot té un límit! Fins i tot a mi se'm desperta l'agressivitat davant d'aquestes aberracions perpetrades amb tanta mala llet. Però, en la línia de l'humor que deia, i com molts ja han dit amb certa ironia, potser encara haurem d'estar agraïts a aquesta colla de terroristes culturals. Perquè si creiem de veritat que ningú podrà aniquilar la nostra embranzida per anar endavant, només ens queda pensar que tota acció provoca una reacció. Els seus atacs alimenten la nostra flama. I qui en aquest estat de bojos encara no ho ha volgut entendre, és que no entén què és l'amor.

Tinc nació

Sempre faig tard, ho sé. Sóc una persona d'última hora i ho tinc assumit, però havia de parlar, havia de deixar anar alguna cosa sobre dimarts passat i la impressionant marabunta que va vestir Barcelona d'uns colors ben concrets. Aquí, al blog, prefereixo escriure-hi altres coses, com si em pogués allunyar del "mundanal ruido" i no, no és així. Per escriure sobre l'onze de setembre no em serveix cap metàfora, les trampes del llenguatge ja vénen soles en el complicat garbuix d'ambigüitats de termes i conceptes. Com la pàtria, que em sona tan estranya. És una paraula com massa solemne, antiga, no? No me la sé aplicar. Em costa, perquè mai he sentit meu el país que se suposa que m'empara. No: jo sóc d'un poble, d'una nació. Sóc d'una terra. Però és tan difícil d'explicar! Tant, que em calia intentar-ho. Perquè també és difícil d'entendre, d'entendre('m).

A mi m'agradaria poder dir que no tinc fronteres, que sóc del món, voldria, com tant els agrada dir a alguns "veure el que ens uneix i no el que ens separa". Però no pot ser, aquí no pot ser, així no pot ser. Perquè la terra m'estira, hi ha un sentiment molt fort: són les arrels que em reclamen, i no sé ben bé a què, però em vinculen. A una història, a un paisatge, a una cultura i a una manera de fer. A una llengua que faig servir per viure. I, de passada, a tots els símbols: a l'himne en to menor, a la celebració nacional d'una derrota, a la bandera de la sang del moribund. Som un poble ben curiós. I m'agrada que sigui així, m'agrada aquesta mentalitat de caminar junts per vèncer, de voler-se guanyar el dret a ser (que no el fet d'haver-se'l de guanyar a la força!). Sobretot en contrast amb les grans sentències sobre les grans pàtries, declamacions d'esperit elevat sobre foteses. Potser per això no m'acaben de fer el pes les banderes, les banderes en general. És una ostentació massa evident, potser? Quan veia aquell mar d'estelades dimarts passat m'omplia d'orgull la gent i no les banderes, perquè si imagino el mateix mar groc i vermell però fet de banderes espanyoles, no puc evitar esgarrifar-me. I de veritat que voldria que no fos així. És llavors quan sé que les banderes no m'agraden. Però en el fons sí que hi ha una diferència, una de gran i noble que, en certa manera, em tranquil·litza. Em sabria molt greu sentir aquest orgull si fos només perquè és la bandera "del meu país" però aquest meu país, en omplir una ciutat de banderes, no fanfarroneja de la seva potència sinó que es reivindica. Reclama el seu dret a existir. Prefereixo la meva nació petita que una gran pàtria. Perquè jo també agraeixo a l'atzar aquells tres dons, perquè la nació oprimida és com la llavor de la vida a la terra, sempre latent. M'agrada que tinguem una voluntat de construir, m'agrada que la gent surti al carrer. Sembla poesia gratuïta, però ho dic molt seriosament: la gent, a Barcelona, tenia el cel als ulls. Si heu vist fotografies potser sabeu què vull dir. Mirant amunt, però també veient només aquell tot meravellós fet de complicitat, fet d'un sentiment que compartim. És terriblement emotiu. El cel als ulls, sí. Què era? Era la flama d'una il·lusió, era el futur reflectit a les ninetes, era un punt de llàgrima i el blau radiant d'un cel lluminós de setembre? No ho sé, no ho sé, no m'ho feu dir que no ho sé.

És un tema molt complicat, es barregen moltes coses. Però així és com ho sento! Així és com ho senten molts. La necessitat de canviar la història, cremant-nos per dintre. Encara que no m'agradin les banderes. I també puc entendre la hostilitat amb què ho veuen molts des de fora. Però vaja, com bé va dir el Lopes a Plats Bruts, "yo entiendo que jode, eh, pero es lo que hay".