Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor

Voldria que no fos així, però la veritat és que, amb el munt de coses tan i tan greus que passen al món, ens costa moure'ns. Hi ha mil exemples, moltíssimes injustícies que no recordem. Però a vegades sí que sabem obrir els ulls. A vegades sabem aixecar el cap. I hi ha qui dirà que la causa no és prou bona, però s'equivoca. Jo crec fermament que s'equivoca qui digui que no tenim prou raó. És clar que ens preocupen més coses, és clar! Però la cultura (no la dels intel·lectuals sinó el sediment cultural de cadascú) és una cosa molt més de tots que els diners. Vull dir, que els diners, es miri com es miri, no estan repartits amb equitat, ni en aquest tros de món ni enlloc. Però la llengua ens és molt pròpia, en som responsables perquè la llengua és de tothom qui la parla, exactament en la mateixa mesura. Els diners ens fan sobreviure, però la poesia ens emociona. En qualsevol llengua! Qualsevol idioma que pugui emocionar, que pugui comunicar, és immensament valuós. I ens alcem en massa, sí, ara, a defensar la parla de la nostra gent com lleones davant els seus cadells. Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor.

Som una nació curiosa: cada dijous molts ens plantem davant la tele per riure'ns de la nostra política, de les nostres desgràcies, per riure'ns de nosaltres mateixos. Però amb la llengua no s'hi juga. És clar que podrem riure'ns de qui es dedica a menysprear-la, però som tots conscients que aquí han anat a fer mal. A ferir perquè sí. "El gos bordava, i l'he apallissat perquè callés". Aquí tot bull, i no bull només en català, però la llengua a l'educació és un tema que ens importa molt, i un dels llocs per on més mal se'ns pot fer. I és exactament això: se'ns vol mal. Però sembla que aquesta gent, aquests que volen menjar-se poc a poc la nostra cultura, la nostra llengua i tota la nostra "voluntat de ser", no hagin vist la història. A Catalunya no tenim gens d'experiència guanyant batalles. Més aviat en subsistir i resistir malgrat les derrotes. I així ho farem sempre. Sé que sona èpic, però és tal com ho penso. Si cal, (i caldrà) serem forts, serem rebels, no ens doblegarem. Mai m'ha acabat de fer el pes una terminologia de l'estil "la victòria", i aquestes coses, perquè quan algú guanya vol dir que hi ha algú que perd. Però tot té un límit! Fins i tot a mi se'm desperta l'agressivitat davant d'aquestes aberracions perpetrades amb tanta mala llet. Però, en la línia de l'humor que deia, i com molts ja han dit amb certa ironia, potser encara haurem d'estar agraïts a aquesta colla de terroristes culturals. Perquè si creiem de veritat que ningú podrà aniquilar la nostra embranzida per anar endavant, només ens queda pensar que tota acció provoca una reacció. Els seus atacs alimenten la nostra flama. I qui en aquest estat de bojos encara no ho ha volgut entendre, és que no entén què és l'amor.

Política

La política. És una paraula molt però que molt grossa, tot i que tots la fem servir amunt i avall com ens convé. Encara més ara, després de la campanya i amb les eleccions a sobre. Jo dic "a mi la política m'interessa" i em quedo tan ampla. Aquí, aquí en aquesta política un pèl ambigua és on es es remenen les cireres. I a mi em posa nerviosa, però que nerviosíssima, la gent que, sense ni tan sols haver constatat fins a quin punt som inconscients fent servir el concepte, agafen i decideixen que no hi volen tenir res a veure i, en un dia com ahir, prenen conscientment l'opció de no exercir el seu dret-deure cívic. És una opció, ja ho sé, una opció vàlida, però a mi em posa nerviosa, perquè crec sincerament que qui renuncia participar està renunciant al seu dret a queixar-se. Tothom veu claríssim que té dret a queixar-se, però no entén la participació com un deure. En fi, que és bonic que els col·legis ahir s'omplissin tant. Com a mínim, demostra que la gent veu que aquest moment vol més atenció que altres moments.

A veure si d'una vegada per totes s'aconsegueix que la política prengui la importància que li correspon a la nostra societat. Que no és ser l'ase dels cops de cada conversa, allò sempre criticable, censurable, sinó una eina. La política hauria de ser una cosa bona! Hauria de ser la il·lusió dels ciutadans per escollir el millor, el més bo, el que tingui més bones idees perquè les dugui a bon port. No hauria de ser una colla de discussions de pati d'escola, ni un joc d'interessos on els votants miren de trobar el candidat menys dolent. Per això aquestes eleccions concretes m'han agradat més del que m'agraden les eleccions en general només pel fet de ser eleccions (un dret democràtic pel qual, no ho oblidem, molts han lluitat abans de nosaltres). Perquè la gràcia d'aquesta imperfectíssima democràcia, però democràcia al cap i a la fi, és la possibilitat de preguntar al poble què vol, i esperar que respongui. Aquesta màxima que pot semblar tan evident, alguns no l'entenen.

Jo crec que tots els resultats obtinguts en unes eleccions democràtiques són bons, perquè són el que vol la gent. A vegades la gent s'equivoca (se sap des de l'antiguitat) però és que és el que hi ha. No crec que el més important sigui per quina raó algú convoca unes eleccions, i si aconsegueix o no el seu objectiu, perquè la raó de partit és minúscula comparada amb la raó de poble. L'opinió personal de cadascú és una cosa encara més insignificant: el que compta és que el poble parla, i no em correspon a mi d'interpretar el que diu. Tot i que si jo n'hagués de dir alguna cosa, diria que en un sistema representatiu, on està tan clar que cal separar poders, aquest repartiment d'escons tan inesperat és més bo que dolent. Que quan els partits s'han d'entendre per arribar als objectius comuns és més fàcil que el paper dels polítics acabi sent més complicat, sí, però la política en si molt més senzilla. Tan senzilla com buscar el millor pel major nombre de gent, tan senzill com preguntar, i esperar que el poble parli, ens agradi o no el que ha de dir.

Salomó

Els programes electorals m'agraden. També m'agraden els catàlegs de publicitat (que, atenció, són gratis! Sé que recordo al Núñez de Crackòvia, però un moment, algú s'ha parat a pensar la pasta que li deu costar a Ikea enviar un catàleg a cada casa?), i contar les passes o els segons o les escales. Són coses ordinàries que m'agraden, més enllà de totes aquelles altres coses boniques que m'agraden però que, desenganyem-nos, agraden a moltíssima gent. Coses que tenen a veure amb pluja i lluna i mar; fer el hippie, i tal, ja s'entén, oi? Com que ningú contesta, abans de tornar al tema dels programes electorals, deixaré anar que ja m'està bé ser l'única i exclusiva veu cantant en aquest espai, que per això és el meu bloc i no el d'algú altre, però que si mai algú vol aportar alguna cosa, contradir-me, o el que sigui (i ho dic com si rebés milers de visites...que no és el cas), hi ha un apartat de "comentaris" que es mor de fàstic. Seriosament, fins i tot si és per contradir-me serà ben rebut. (evidentment, no parlo seriosament)

Deia que m'agraden els programes electorals. Sobretot quan els resultats també m'agraden. Diumenge, per exemple, m'agradava veure que a Euskadi els dos partits que van fer un pacte de govern desesperat i antinatural se la fotien (perquè no hi ha una manera de dir-ho tan exacta com aquesta), i com Bildu es consolidava com a força política important. No hi entenc gaire, de política, i menys de política basca en concret. Ja m'agradaria, però no és el cas. De tota manera, el cas de Bildu em desperta simpatia. I és per una raó molt senzilla: aquí, a Catalunya, les coalicions no s'estilen. Parlant en clau salomònica, aquí, abans ens maten el nen que renunciar cadascú al seu "jo tinc raó". Veig que la campanya electoral s'acosta i em preocupa. Ara estic (i gran part de la població em sembla que també) en un moment d'il·lusió. Deixant de banda les preguntes més clàssiques sobre el tema del nostre futur immediat... algú s'imagina com podria ser construir, edificar una manera de funcionar? De nou, escapant de les rigideses que ara ens vénen imposades des d'una estructura que, evidentment, pateix de canvifòbia (potser existeix una paraula similar i no la sé, però si no existeix, algú l'havia d'inventar!). Sé que creure que un país construït de bell nou té problemes més grossos que posar-se a imaginar un sistema més just, sé que creure que des d'una organització més local es podria reformar un sistema que, per més que potser (només potser!) sigui el millor possible, ni econòmicament ni política acaba de funcionar és passar-se d'imagine, però és que ho penso. Potser és això el que em fa mal, aquesta naturalesa de dreamer meva enfrontada amb un escepticisme que també tinc molt arrelat. Quan la raó no és de ningú perquè no hi ha una raó absoluta possible, si tothom estira tot es trenca. Com molt bé sabia Salomó. El problema sempre acaba sent l'equilibri, dit d'una o altra manera. Com també sabia Salomó.

Tinc nació

Sempre faig tard, ho sé. Sóc una persona d'última hora i ho tinc assumit, però havia de parlar, havia de deixar anar alguna cosa sobre dimarts passat i la impressionant marabunta que va vestir Barcelona d'uns colors ben concrets. Aquí, al blog, prefereixo escriure-hi altres coses, com si em pogués allunyar del "mundanal ruido" i no, no és així. Per escriure sobre l'onze de setembre no em serveix cap metàfora, les trampes del llenguatge ja vénen soles en el complicat garbuix d'ambigüitats de termes i conceptes. Com la pàtria, que em sona tan estranya. És una paraula com massa solemne, antiga, no? No me la sé aplicar. Em costa, perquè mai he sentit meu el país que se suposa que m'empara. No: jo sóc d'un poble, d'una nació. Sóc d'una terra. Però és tan difícil d'explicar! Tant, que em calia intentar-ho. Perquè també és difícil d'entendre, d'entendre('m).

A mi m'agradaria poder dir que no tinc fronteres, que sóc del món, voldria, com tant els agrada dir a alguns "veure el que ens uneix i no el que ens separa". Però no pot ser, aquí no pot ser, així no pot ser. Perquè la terra m'estira, hi ha un sentiment molt fort: són les arrels que em reclamen, i no sé ben bé a què, però em vinculen. A una història, a un paisatge, a una cultura i a una manera de fer. A una llengua que faig servir per viure. I, de passada, a tots els símbols: a l'himne en to menor, a la celebració nacional d'una derrota, a la bandera de la sang del moribund. Som un poble ben curiós. I m'agrada que sigui així, m'agrada aquesta mentalitat de caminar junts per vèncer, de voler-se guanyar el dret a ser (que no el fet d'haver-se'l de guanyar a la força!). Sobretot en contrast amb les grans sentències sobre les grans pàtries, declamacions d'esperit elevat sobre foteses. Potser per això no m'acaben de fer el pes les banderes, les banderes en general. És una ostentació massa evident, potser? Quan veia aquell mar d'estelades dimarts passat m'omplia d'orgull la gent i no les banderes, perquè si imagino el mateix mar groc i vermell però fet de banderes espanyoles, no puc evitar esgarrifar-me. I de veritat que voldria que no fos així. És llavors quan sé que les banderes no m'agraden. Però en el fons sí que hi ha una diferència, una de gran i noble que, en certa manera, em tranquil·litza. Em sabria molt greu sentir aquest orgull si fos només perquè és la bandera "del meu país" però aquest meu país, en omplir una ciutat de banderes, no fanfarroneja de la seva potència sinó que es reivindica. Reclama el seu dret a existir. Prefereixo la meva nació petita que una gran pàtria. Perquè jo també agraeixo a l'atzar aquells tres dons, perquè la nació oprimida és com la llavor de la vida a la terra, sempre latent. M'agrada que tinguem una voluntat de construir, m'agrada que la gent surti al carrer. Sembla poesia gratuïta, però ho dic molt seriosament: la gent, a Barcelona, tenia el cel als ulls. Si heu vist fotografies potser sabeu què vull dir. Mirant amunt, però també veient només aquell tot meravellós fet de complicitat, fet d'un sentiment que compartim. És terriblement emotiu. El cel als ulls, sí. Què era? Era la flama d'una il·lusió, era el futur reflectit a les ninetes, era un punt de llàgrima i el blau radiant d'un cel lluminós de setembre? No ho sé, no ho sé, no m'ho feu dir que no ho sé.

És un tema molt complicat, es barregen moltes coses. Però així és com ho sento! Així és com ho senten molts. La necessitat de canviar la història, cremant-nos per dintre. Encara que no m'agradin les banderes. I també puc entendre la hostilitat amb què ho veuen molts des de fora. Però vaja, com bé va dir el Lopes a Plats Bruts, "yo entiendo que jode, eh, pero es lo que hay".