Política

La política. És una paraula molt però que molt grossa, tot i que tots la fem servir amunt i avall com ens convé. Encara més ara, després de la campanya i amb les eleccions a sobre. Jo dic "a mi la política m'interessa" i em quedo tan ampla. Aquí, aquí en aquesta política un pèl ambigua és on es es remenen les cireres. I a mi em posa nerviosa, però que nerviosíssima, la gent que, sense ni tan sols haver constatat fins a quin punt som inconscients fent servir el concepte, agafen i decideixen que no hi volen tenir res a veure i, en un dia com ahir, prenen conscientment l'opció de no exercir el seu dret-deure cívic. És una opció, ja ho sé, una opció vàlida, però a mi em posa nerviosa, perquè crec sincerament que qui renuncia participar està renunciant al seu dret a queixar-se. Tothom veu claríssim que té dret a queixar-se, però no entén la participació com un deure. En fi, que és bonic que els col·legis ahir s'omplissin tant. Com a mínim, demostra que la gent veu que aquest moment vol més atenció que altres moments.

A veure si d'una vegada per totes s'aconsegueix que la política prengui la importància que li correspon a la nostra societat. Que no és ser l'ase dels cops de cada conversa, allò sempre criticable, censurable, sinó una eina. La política hauria de ser una cosa bona! Hauria de ser la il·lusió dels ciutadans per escollir el millor, el més bo, el que tingui més bones idees perquè les dugui a bon port. No hauria de ser una colla de discussions de pati d'escola, ni un joc d'interessos on els votants miren de trobar el candidat menys dolent. Per això aquestes eleccions concretes m'han agradat més del que m'agraden les eleccions en general només pel fet de ser eleccions (un dret democràtic pel qual, no ho oblidem, molts han lluitat abans de nosaltres). Perquè la gràcia d'aquesta imperfectíssima democràcia, però democràcia al cap i a la fi, és la possibilitat de preguntar al poble què vol, i esperar que respongui. Aquesta màxima que pot semblar tan evident, alguns no l'entenen.

Jo crec que tots els resultats obtinguts en unes eleccions democràtiques són bons, perquè són el que vol la gent. A vegades la gent s'equivoca (se sap des de l'antiguitat) però és que és el que hi ha. No crec que el més important sigui per quina raó algú convoca unes eleccions, i si aconsegueix o no el seu objectiu, perquè la raó de partit és minúscula comparada amb la raó de poble. L'opinió personal de cadascú és una cosa encara més insignificant: el que compta és que el poble parla, i no em correspon a mi d'interpretar el que diu. Tot i que si jo n'hagués de dir alguna cosa, diria que en un sistema representatiu, on està tan clar que cal separar poders, aquest repartiment d'escons tan inesperat és més bo que dolent. Que quan els partits s'han d'entendre per arribar als objectius comuns és més fàcil que el paper dels polítics acabi sent més complicat, sí, però la política en si molt més senzilla. Tan senzilla com buscar el millor pel major nombre de gent, tan senzill com preguntar, i esperar que el poble parli, ens agradi o no el que ha de dir.

Salomó

Els programes electorals m'agraden. També m'agraden els catàlegs de publicitat (que, atenció, són gratis! Sé que recordo al Núñez de Crackòvia, però un moment, algú s'ha parat a pensar la pasta que li deu costar a Ikea enviar un catàleg a cada casa?), i contar les passes o els segons o les escales. Són coses ordinàries que m'agraden, més enllà de totes aquelles altres coses boniques que m'agraden però que, desenganyem-nos, agraden a moltíssima gent. Coses que tenen a veure amb pluja i lluna i mar; fer el hippie, i tal, ja s'entén, oi? Com que ningú contesta, abans de tornar al tema dels programes electorals, deixaré anar que ja m'està bé ser l'única i exclusiva veu cantant en aquest espai, que per això és el meu bloc i no el d'algú altre, però que si mai algú vol aportar alguna cosa, contradir-me, o el que sigui (i ho dic com si rebés milers de visites...que no és el cas), hi ha un apartat de "comentaris" que es mor de fàstic. Seriosament, fins i tot si és per contradir-me serà ben rebut. (evidentment, no parlo seriosament)

Deia que m'agraden els programes electorals. Sobretot quan els resultats també m'agraden. Diumenge, per exemple, m'agradava veure que a Euskadi els dos partits que van fer un pacte de govern desesperat i antinatural se la fotien (perquè no hi ha una manera de dir-ho tan exacta com aquesta), i com Bildu es consolidava com a força política important. No hi entenc gaire, de política, i menys de política basca en concret. Ja m'agradaria, però no és el cas. De tota manera, el cas de Bildu em desperta simpatia. I és per una raó molt senzilla: aquí, a Catalunya, les coalicions no s'estilen. Parlant en clau salomònica, aquí, abans ens maten el nen que renunciar cadascú al seu "jo tinc raó". Veig que la campanya electoral s'acosta i em preocupa. Ara estic (i gran part de la població em sembla que també) en un moment d'il·lusió. Deixant de banda les preguntes més clàssiques sobre el tema del nostre futur immediat... algú s'imagina com podria ser construir, edificar una manera de funcionar? De nou, escapant de les rigideses que ara ens vénen imposades des d'una estructura que, evidentment, pateix de canvifòbia (potser existeix una paraula similar i no la sé, però si no existeix, algú l'havia d'inventar!). Sé que creure que un país construït de bell nou té problemes més grossos que posar-se a imaginar un sistema més just, sé que creure que des d'una organització més local es podria reformar un sistema que, per més que potser (només potser!) sigui el millor possible, ni econòmicament ni política acaba de funcionar és passar-se d'imagine, però és que ho penso. Potser és això el que em fa mal, aquesta naturalesa de dreamer meva enfrontada amb un escepticisme que també tinc molt arrelat. Quan la raó no és de ningú perquè no hi ha una raó absoluta possible, si tothom estira tot es trenca. Com molt bé sabia Salomó. El problema sempre acaba sent l'equilibri, dit d'una o altra manera. Com també sabia Salomó.

Seixanta dies

Ara que ja m'havia fet la idea que les meves primeres eleccions com a major d'edat serien europees, resulta que no, que no seran d'aquelles que mai més recordes qui vas votar ni per què, ni qui va sortir, ni per què cada partit estava content perquè hi havia sortit guanyant (que, si tothom fos tan positiu com la gent dels partits polítics després de les eleccions, caldrien menys llibres d'autoajuda). Doncs no, ara vés i posa't a pensar qui votaràs, perquè els únics que no guanyen a les eleccions, depèn de com van, i visto lo visto, són els que han votat i després es queden amb un pam de nas. Tots estan contents: "perquè som els que hem tret més escons", "perquè ens hem mantingut" "perquè hem baixat menys del que s'esperava", "perquè als altres tampoc els ha anat tan bé", "perquè l'abstenció no ha pujat", "perquè pot semblar que hem anat a pitjor, però en un petit poble del Pirineu hem pujat! Tot és culpa de la llei electoral". Segur que sí. I sense voler ofendre cap petit poble del Pirineu.

Sóc una persona desencantada amb la democràcia. I me'n sap, de greu! Seriosament, és com una taca d'escepticisme en una visió del món que intento que sigui positiva. M'agrada pensar que crec en la condició humana, i que em prenc la utopia com una finalitat i no una mena de miratge... i sé que hauria de confiar en la democràcia. Perquè no confiar en la democràcia és no confiar en la gent! I això és inadmissible, és horrorós. Però per més que alguns s'ho pensin, la gent no pot triar en què creu i en què no, ni en qui confia. O, en tot cas, jo no puc. Com Plató, penso que és un sistema imperfecte partint de la base que la gent és imperfecta. Ja ho sé, ja ho sé que és el millor que tenim. Per això m'emprenya encara més la gent que no vota, que es vol fer dir "abstenció activa" i després vinga a mobilitzar-se i a manifestar-se i queixar-se per allò que han decidit no escollir. Bé, tinc seixanta dies per aconseguir anar a votar no només com a obligació cívica, sinó creient en el que faig. Espero que no la caguin, els partits. Que ningú em malinterpreti: ells saben què és el millor per ells, suposo, i el meu criteri li és igual a tothom. Però en aquest racó de món la classe política tendeix a unes actituds de pati d'escola que em treuen de polleguera: que si ara no sóc amic teu i formo un partit a part, que si ara estic d'acord amb tu però no t'ho dic perquè no em caus bé. Però tot i així, estic decidida a esforçar-me per creure una mica en aquesta gent. Segur que la majoria ho fan tan bé com poden. Vaja, a mitja campanya començarem a veure el què.

Retrets

Em torna a sortir, moltes vegades, aquesta vena utòpica que mai he acabat de perdre. Per què, per què no puc deixar de retreure'm aquests pensaments? Per elevats, per tòpics, per poc realistes. Somiar no és dolent, però me n'oblido sovint. I... afirmar que somiar no és dolent, no és sinó una altra prova de la poca seriositat amb què em prenc les meves ganes de canvi. Això no em preocuparia tant si no fos perquè també sóc reticent a creure'm les ganes de canvi dels altres. És a dir: crec en la revolució teòrica. Oh, sí, hi ha grans teories pel món. Si les persones fóssim una mica millors... Sobra dir que l'anarquisme (teòric) seria un gran sistema. Bé, he de dir que, de tot això, jo no hi entenc. Ja m'agradaria, ja, saber-ne. Perquè obrir els ulls avui en dia és terrorífic. Estem envoltats d'entreteniments, però el que està passant allà fora és molt, molt greu. I vaja, per ara podem dir que passa "allà fora". Estem ben fotuts. Fotuts per tots cantons, i el que ens queda. Però dir-ho és lleig, és clar, perquè d'això, no en sabem gaire, i les famoses solucions, tampoc les guardem a la màniga. Jo, i molts altres, només tenim idees, idees soltes sobre el que hauria de ser, i ens desesperem en les nostres febleses (potser aquest és un primer pas!). Febleses com els retrets d'un seny traïdor, les mentides d'un fals realisme que commina les idees a no ser.

Voldríem canviar el món, en el fons. Però no ho podem dir gaire sovint perquè sona tan ingenu. Ni tan sols m'atreveixo, jo a pensar-ho gaire sovint. Em deu venir d'aquí aquesta fixació per canviar-me a mi mateixa? Perquè no puc canviar el món. Però arrel d'aquesta sentència mil vegades repetida, quan alguna cosa es mou me la miro amb més recel que il·lusió. Sóc un fre més, una voluntat més a la multitud sota el jou d'aquesta apatia. La voluntat és el principi, però això no és excusa. Hmf!