Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

Seixanta dies

Ara que ja m'havia fet la idea que les meves primeres eleccions com a major d'edat serien europees, resulta que no, que no seran d'aquelles que mai més recordes qui vas votar ni per què, ni qui va sortir, ni per què cada partit estava content perquè hi havia sortit guanyant (que, si tothom fos tan positiu com la gent dels partits polítics després de les eleccions, caldrien menys llibres d'autoajuda). Doncs no, ara vés i posa't a pensar qui votaràs, perquè els únics que no guanyen a les eleccions, depèn de com van, i visto lo visto, són els que han votat i després es queden amb un pam de nas. Tots estan contents: "perquè som els que hem tret més escons", "perquè ens hem mantingut" "perquè hem baixat menys del que s'esperava", "perquè als altres tampoc els ha anat tan bé", "perquè l'abstenció no ha pujat", "perquè pot semblar que hem anat a pitjor, però en un petit poble del Pirineu hem pujat! Tot és culpa de la llei electoral". Segur que sí. I sense voler ofendre cap petit poble del Pirineu.

Sóc una persona desencantada amb la democràcia. I me'n sap, de greu! Seriosament, és com una taca d'escepticisme en una visió del món que intento que sigui positiva. M'agrada pensar que crec en la condició humana, i que em prenc la utopia com una finalitat i no una mena de miratge... i sé que hauria de confiar en la democràcia. Perquè no confiar en la democràcia és no confiar en la gent! I això és inadmissible, és horrorós. Però per més que alguns s'ho pensin, la gent no pot triar en què creu i en què no, ni en qui confia. O, en tot cas, jo no puc. Com Plató, penso que és un sistema imperfecte partint de la base que la gent és imperfecta. Ja ho sé, ja ho sé que és el millor que tenim. Per això m'emprenya encara més la gent que no vota, que es vol fer dir "abstenció activa" i després vinga a mobilitzar-se i a manifestar-se i queixar-se per allò que han decidit no escollir. Bé, tinc seixanta dies per aconseguir anar a votar no només com a obligació cívica, sinó creient en el que faig. Espero que no la caguin, els partits. Que ningú em malinterpreti: ells saben què és el millor per ells, suposo, i el meu criteri li és igual a tothom. Però en aquest racó de món la classe política tendeix a unes actituds de pati d'escola que em treuen de polleguera: que si ara no sóc amic teu i formo un partit a part, que si ara estic d'acord amb tu però no t'ho dic perquè no em caus bé. Però tot i així, estic decidida a esforçar-me per creure una mica en aquesta gent. Segur que la majoria ho fan tan bé com poden. Vaja, a mitja campanya començarem a veure el què.

Tinc nació

Sempre faig tard, ho sé. Sóc una persona d'última hora i ho tinc assumit, però havia de parlar, havia de deixar anar alguna cosa sobre dimarts passat i la impressionant marabunta que va vestir Barcelona d'uns colors ben concrets. Aquí, al blog, prefereixo escriure-hi altres coses, com si em pogués allunyar del "mundanal ruido" i no, no és així. Per escriure sobre l'onze de setembre no em serveix cap metàfora, les trampes del llenguatge ja vénen soles en el complicat garbuix d'ambigüitats de termes i conceptes. Com la pàtria, que em sona tan estranya. És una paraula com massa solemne, antiga, no? No me la sé aplicar. Em costa, perquè mai he sentit meu el país que se suposa que m'empara. No: jo sóc d'un poble, d'una nació. Sóc d'una terra. Però és tan difícil d'explicar! Tant, que em calia intentar-ho. Perquè també és difícil d'entendre, d'entendre('m).

A mi m'agradaria poder dir que no tinc fronteres, que sóc del món, voldria, com tant els agrada dir a alguns "veure el que ens uneix i no el que ens separa". Però no pot ser, aquí no pot ser, així no pot ser. Perquè la terra m'estira, hi ha un sentiment molt fort: són les arrels que em reclamen, i no sé ben bé a què, però em vinculen. A una història, a un paisatge, a una cultura i a una manera de fer. A una llengua que faig servir per viure. I, de passada, a tots els símbols: a l'himne en to menor, a la celebració nacional d'una derrota, a la bandera de la sang del moribund. Som un poble ben curiós. I m'agrada que sigui així, m'agrada aquesta mentalitat de caminar junts per vèncer, de voler-se guanyar el dret a ser (que no el fet d'haver-se'l de guanyar a la força!). Sobretot en contrast amb les grans sentències sobre les grans pàtries, declamacions d'esperit elevat sobre foteses. Potser per això no m'acaben de fer el pes les banderes, les banderes en general. És una ostentació massa evident, potser? Quan veia aquell mar d'estelades dimarts passat m'omplia d'orgull la gent i no les banderes, perquè si imagino el mateix mar groc i vermell però fet de banderes espanyoles, no puc evitar esgarrifar-me. I de veritat que voldria que no fos així. És llavors quan sé que les banderes no m'agraden. Però en el fons sí que hi ha una diferència, una de gran i noble que, en certa manera, em tranquil·litza. Em sabria molt greu sentir aquest orgull si fos només perquè és la bandera "del meu país" però aquest meu país, en omplir una ciutat de banderes, no fanfarroneja de la seva potència sinó que es reivindica. Reclama el seu dret a existir. Prefereixo la meva nació petita que una gran pàtria. Perquè jo també agraeixo a l'atzar aquells tres dons, perquè la nació oprimida és com la llavor de la vida a la terra, sempre latent. M'agrada que tinguem una voluntat de construir, m'agrada que la gent surti al carrer. Sembla poesia gratuïta, però ho dic molt seriosament: la gent, a Barcelona, tenia el cel als ulls. Si heu vist fotografies potser sabeu què vull dir. Mirant amunt, però també veient només aquell tot meravellós fet de complicitat, fet d'un sentiment que compartim. És terriblement emotiu. El cel als ulls, sí. Què era? Era la flama d'una il·lusió, era el futur reflectit a les ninetes, era un punt de llàgrima i el blau radiant d'un cel lluminós de setembre? No ho sé, no ho sé, no m'ho feu dir que no ho sé.

És un tema molt complicat, es barregen moltes coses. Però així és com ho sento! Així és com ho senten molts. La necessitat de canviar la història, cremant-nos per dintre. Encara que no m'agradin les banderes. I també puc entendre la hostilitat amb què ho veuen molts des de fora. Però vaja, com bé va dir el Lopes a Plats Bruts, "yo entiendo que jode, eh, pero es lo que hay".

Retrets

Em torna a sortir, moltes vegades, aquesta vena utòpica que mai he acabat de perdre. Per què, per què no puc deixar de retreure'm aquests pensaments? Per elevats, per tòpics, per poc realistes. Somiar no és dolent, però me n'oblido sovint. I... afirmar que somiar no és dolent, no és sinó una altra prova de la poca seriositat amb què em prenc les meves ganes de canvi. Això no em preocuparia tant si no fos perquè també sóc reticent a creure'm les ganes de canvi dels altres. És a dir: crec en la revolució teòrica. Oh, sí, hi ha grans teories pel món. Si les persones fóssim una mica millors... Sobra dir que l'anarquisme (teòric) seria un gran sistema. Bé, he de dir que, de tot això, jo no hi entenc. Ja m'agradaria, ja, saber-ne. Perquè obrir els ulls avui en dia és terrorífic. Estem envoltats d'entreteniments, però el que està passant allà fora és molt, molt greu. I vaja, per ara podem dir que passa "allà fora". Estem ben fotuts. Fotuts per tots cantons, i el que ens queda. Però dir-ho és lleig, és clar, perquè d'això, no en sabem gaire, i les famoses solucions, tampoc les guardem a la màniga. Jo, i molts altres, només tenim idees, idees soltes sobre el que hauria de ser, i ens desesperem en les nostres febleses (potser aquest és un primer pas!). Febleses com els retrets d'un seny traïdor, les mentides d'un fals realisme que commina les idees a no ser.

Voldríem canviar el món, en el fons. Però no ho podem dir gaire sovint perquè sona tan ingenu. Ni tan sols m'atreveixo, jo a pensar-ho gaire sovint. Em deu venir d'aquí aquesta fixació per canviar-me a mi mateixa? Perquè no puc canviar el món. Però arrel d'aquesta sentència mil vegades repetida, quan alguna cosa es mou me la miro amb més recel que il·lusió. Sóc un fre més, una voluntat més a la multitud sota el jou d'aquesta apatia. La voluntat és el principi, però això no és excusa. Hmf!