La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).

Lletres dites

Acostumar-se a dir les coses en comptes de callar-les és un procés lent, delicat, complicat. I necessari. No es pot viure en silenci, no es pot deixar que les paraules no dites es podreixin dins les persones callades. Cal cridar. Cal cridar com bonament es pugui, ja sigui amb confessions xiuxiuejades o amb escrits críptics a l'abast de tothom. Ara bé; un cop t'acostumes a dir (no vull dir parlar, sinó dir: parlar és expressar un pensament articulant-lo, però dir és fer-lo conèixer), no-dir resulta a vegades difícil. Perquè el procés t'ha portat a repetir-te una vegada i una altra que s'ha de dir, que dir és bo, i que no dir és dolent. I llavors quan et trobes amb la necessitat de dir una cosa que no vols que sigui dita les idees s'encenen i les paraules et cremen a dintre. Així que ho he de dir, encara que resulti potser victimista, encara que sigui a vegades grandiloqüent. Ho diré: hi ha persones, que quan les mires les lletres se t'amunteguen darrere els ulls, els sons et col·lapsen la gola, només pots pensar en una frase però t'esforces per passar-la per alt. Una frase com per exemple "JA NO SÉ QUI ETS" per a qui t'ha trencat el cor, amb lletres negres negríssimes i tipografia recta. Res de les línies garamond que m'agraden a mi. No, la garamond, que no faig servir aquí perquè em sembla massa personal, serveix més per aquelles persones que t'inspiren un "desitjo tant saber qui ets". I són igual d'inconfessables. Però són -s'ha de recordar sempre-, encara que no es diguin, són.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.

Que bonics són els anuncis

Avui tenia ganes de parlar de l'eslògan magistral que apareixia en un anunci de Martini que emetien fa cosa d'un any. Però m'he posat a escriure i el tema dels anuncis em venia tant de gust, que he pensat que deixaré l'eslògan per un altre dia. Aviso, escrivint m'he adonat que dec veure força tele, si em fixo en tants anuncis. O potser és que m'hi fixo molt. En fi, com que m'he pres la llibertat de prescindir de fer una "bibliografia publicitària", si algú no entén alguna referència, doncs que miri una mica la tele, que total, de seguida estareu tots de vacances com jo ja estic (!) i podeu perdre el temps al sofà fent zaping per trobar cadenes on facin anuncis.

La publicitat, i ho dic molt seriosament, és fascinant. Un amic que estudia publicitat em va dir un dia una cosa com ara que a la carrera els ensenyaven a enganyar la gent i que per això no volia treballar de publicista. I jo m'ho crec, i tant si m'ho crec, que els ensenyen a enganyar la gent, encara que segur que els que han de vendre els productes anunciats no volen fer servir aquest verb concret, per les connotacions negatives que pugui tenir la paraula "enganyar", i tal. I el fet és exactament això: escollir bé les paraules, però també escollir bé les imatges i la música, predir les associacions racionals i les emocionals que el públic farà. Endevinar com funciona el cervell dels consumidors per "dominar-lo", per incidir-hi des de lluny. Volen vendre un perfum i et suggereixen sexe. Volen vendre un licor, un cotxe, un rellotge, i et suggereixen poder, llibertat i... sexe. Fins i tot amb el KH7 aquell. Vés, si era tan difícil, endevinar què hi havia al cap dels consumidors. No, no és només això, no, ara ho he fet expressament per citar casos concrets (i que encara que no sigui l'únic que hi ha al cap dels consumidors, el sexe, no deixa de ser curiós, divertit fins i tot, que sigui una estratègia comercial tan estesa) però els anuncis la majoria de vegades no venen productes, sinó coses que no es poden veure ni tocar, com el benestar, la tranquil·litat, la seguretat; l'amor, fins i tot. T'anuncien l'estiu i com de passada apareix una cervesa. I no és que la gent es cregui sempre el que veiem als anuncis. No ens creiem que la senyora de torn tingués la mampara de la dutxa així de llardosa fins que ha arribat l'anticalç definitiu. Però fem un pacte de ficció, o potser és que els anuncis no apel·len al nostre intel·lecte sinó al que no controlem. Com, si no, s'entén que ara surtin els personatges de la Riera (que són actors, que no existeixen!) anunciant caldo i creuers i productes de neteja que fan servir a la cuina (que tampoc existeix!) del restaurant de la sèrie? Tothom sap que és mentida. 

Anuncis de cera per depilar que depilen gent sense pèls. Anuncis de cremes antiedat on gent sense arrugues com la Martina Klein s'aplica el sèrum definitiu per frenar el pas del temps,  anuncis de menjar que aprima on gent molt prima, com la Martina Klein, anuncia que ja té un pla per "sentir-se bé" a l'estiu. Sentir-se bé, quina barra. El festival de l'eufemisme, amb l'exaltació d'expressions tan interessants com el "sentirse inchada" de la Carmen Machi quan en el fons tots sabem exactament què vol dir, y felices fiestas. Anuncis surrealistes, com aquell que diu trenta vegades "alleujament" i "cremor d'estómac", que això no ho diu ningú trenta vegades seguides. O directament anuncis cruels, com aquell del senyor que diu que els raviolis noséquins li recorden el seu avi i la dona li contesta "però si tu no el vas conèixer, al teu avi". Quina mala llet. Però vaja, també hi ha anuncis normals i corrents, o anuncis divertits i ocurrents com aquell que feien d'un nen que pegava la nevera perquè conservava els espinacs. La veritat és que mirats de prop, els anuncis no estan tan malament. El problema és que els posen sempre tots seguits i acaben cansant. Però veient anuncis descobreixes coses interessants, com per exemple que el masclisme en la llengua no és parlar de "companys" enlloc de dir "companyes" o dir "tots" enlloc de "tots i totes", sinó que radica en frases com "prova-ho i jutja-ho tu mateixa" als anuncis de pastilles pel rentaplats. O, evidentment, que la Martina Klein deu guanyar un dineral, tant com treballa.

Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Merèixer

Merèixer és una paraula que pronuncio molt tancada, com totes les paraules molt obertes que no sé dir prou bé. M'està agafant complexe, no sé com ho arreglarem, això. En fi. Treia el tema del "merèixer" perquè he estat pensant aquesta tarda en l'ús que es fa d'aquesta paraula. Molt poques vegades es fa servir el merèixer sol, sense un pronom que el suavitzi o l'avali, o sense conjugar-lo per tal que un subjecte mereixi alguna cosa, i que tots dos, subjecte i cosa, siguin més importants que l'acció de merèixer, deixant de banda, és clar, la construcció universalíssima del qué-he-hecho-yo-para-merecer-esto (així, en castellà, que sona tan Almodóvar, però també dit en català, en anglès, en mandarí o en esperanto). No com, per posar un exemple, amb altres verbs com cantar, o dormir, aquestes accions que pesen. No ho sé, és una impressió. La qüestió és que, un cop conjugats vinga a fer anar amunt i avall el "jo mereixo" i les seves variants amb els respectius subjectes.

Mentre pensava això aquesta tarda, veia clar que no cal ser cap gran pensador per constatar que, a la vida, el merèixer i el no-merèixer només són aplicables des dels paràmetres humans, nostres, des d'una òptica personal o social. És a dir, que el fet de merèixer va lligat sempre a una opinió i que, per tant, és inútil (per fer servir un adjectiu suau) preguntar-se si el món ens dóna o ens deixa de donar allò que mereixem. Perquè l'argument més fort que tenim a favor nostre és el fet de ser nosaltres mateixos el centre inevitable del propi punt de vista; un argument que perd del tot el sentit fora del "cadascú mateix". Per tot això, arribo m'ho miri com m'ho miri a la conclusió que és estúpid plantejar-me si el que l'atzar em dóna és el que em mereixo i, així i tot, no puc evitar caçar el meu pensament formulant amb una claredat esborronadora aquesta mena de constructes. Em trobo, de cop i volta, preguntant a la fortuna què he fet per merèixer tants favors, qui sóc jo per haver merescut una sort tan diàfana. És clar que hi ha dies bons i dies dolents, tothom els té, però a vegades em fa enfadar adonar-me que la paraula raja més lliure quan l'empeny una tristesa malenconiosa que quan simplement es presenta l'evidència de la generositat gratuïta de la vida. És generosa, la vida: tot el que ens pren, fins l'alè i la consciència, ens ha estat donat abans. Però mirar-se les coses així no és comú perquè, des del centre-del-món propi de cadascú, creiem merèixer el que tenim només pel fet de ser el que som. O directament, ho mereixem perquè som. Com si la importància que cadascú té en el seu propi univers (evidenment immensa; sembla un plantejament estúpid però per mi no ho és gens) hagués de ser per força igual que en l'univers compartit, el real, el de fora. La diferència que hi ha entre "ser tots igual d'importants" i "ser tots igual d'insignificants" no és gens menyspreable. Doncs bé; ni mereixo ni deixo de merèixer, però respiro gratitud en la mesura que sé que mereix un agraïment la vida que em mima d'aquesta manera. Em mima, em mima encara que el Diec digui que això en català no es diu; no se m'acudeix un verb més exacte després d'aquesta setmana tan transparent i preciosa. Una sensació així bé mereix un barbarisme.

El pronom personal

Tot el que no havia de dir em cau a sobre com una llosa de nuesa. És una llosa de nuesa, sí, una d'imponent i pesada. Tot el que no havia de dir però que s'escapa d'entre les dents sense poder-ho evitar, tot el que encara no he decidit si volia compartir. Jo mai mai m'he barallat amb la realitat. Jo mai mai he anat al cinema tota sola. Jo mai mai he estat massa amiga de les respostes i he tingut massa por de les preguntes. No continuo, perquè em fa vergonya començar tantes frases amb el mateix pronom personal. Que el jo és un pronom molt però que molt personal, el més personal de tots. De sobte, em sento tímida. Vaja, no pas de sobte, vull dir ara. Ara mateix, quan ressonen al pla del meu cervell els cops dels talons sobre el parquet i prenc consciència del poc espai que hi ha aquí dins, aquí sota el crani, aquí sota tanta habilitat per dissimular la poca traça que tinc entenent de veritat les preguntes. Aquí sota tot el que m'espanta, i especialment aquí sota tot el que em fa por però encara no ho sé. Pensaments amb ungles llargues i massa força s'acarnissen contra mi, pobreta de mi, indefensa davant del torrent. Bé, això últim és mentida. Com allò que sempre dic, que m'agrada la mentida, i tampoc és del tot cert. És una fatxenderia com qualsevol altra. I és mentida que estigui indefensa perquè no ho estic, però em deixo atacar i em deixo ferir, i encara s'ha de veure si em sé deixar curar.

Hi ha dies que fa tant sol i sona música tan bonica que m'oblido de la fragilitat i la mancança, i m'oblido de l'afany per reparar-ho tot com si la vida no es regenerés ella sola. Hi ha dies tan carregats de bona poesia i bones idees i bona fotografia de bones pel·lícules (primers plans de cares de personatges inquietants) que acaben fent mal, sense saber ben bé com. Però bé, de fet també hi ha dies dolentíssims que acaben per ser una exaltació de la pròpia capacitat de suportar els mals moments, i llavors ja no són tan dolentíssims. Així que en paus, suposo. Avui, amb la bicicleta tornant cap a casa quan ja era fosc, em venien al cap fragments desordenats, mitges frases agredolces com els primers plans de cares de personatges inquietants. Un "jo mai mai" etern per exaltar amb vanitat els defectes i prendre's la vanitat com una virtut. I tot és culpa de la paraula, que comença a dibuixar-se dins meu sense que jo ho vulgui i acaba sortint perquè no puc, no sé evitar una ornamentació constant del pronom personal, sempre el pronom personalíssim. Estimo la paraula, de veritat que sí, però en desconfio com desconfiem tots tan sovint de qui estimem, no sé si per debilitat o per pures ganes de complicar-nos la vida. I, igual que quan desconfiem de qui estimem, el motiu del dubte gratuït sóc jo i no l'altre: jo, i no pas el llenguatge que per més que estigui viu (per més que pugui ser subjecte d'un amor estrany i bonic) no deixa de ser un ens abstracte, veritable amic de les mentides. Les paraules no aprecien la mentida ni més ni menys que la veritat. Ni més ni menys que la realitat. Però és que el famós "pronom personal", quan deixa de ser una paraula per passar a significar tot l'abast del jo, tot l'abast de l'ésser, ja és una realitat. I és llavors quan toca callar abans que les paraules jaditesnocallades caiguin -lloses de pedra plena de nuesa impúdica- al mig de la consciència i ens recordin que la realitat és crua, que la realitat és recta, que a la realitat tant se li'n foten les nostres excuses de pobres romàntics imprudents exposant aquesta nostra nuesa.

Explota

Cadascú defensa unes o altres coses segons les seves pròpies mancances. Segurament deu ser per això que sempre acabo parlant de què s'ha de fer amb el callar i el no callar, i totes aquestes divagacions que no porten enlloc. També és just dir que bé, que cadascú té els seus temes preferits. Però a més del que cal dir i no dir, hi ha el que ha de ser escrit i el que no. Què trobem escrit? Hem trobat de tot, no és útil ni necessari enumerar-ho, absolutament de tot. I pel que fa a un mateix, a mi mateixa, costa saber la línia entre el que cal i el que no cal escriure. No, entre el que s'ha d'escriure i el que no s'ha d'escriure. I com fer-ho. Vull dir, que hi ha coses que més val callar-les, fins i tot assumint el risc que es quedin dintre i es podreixin, perquè el que cal fer, el que cal és no pensar-les, i no hi ha volta de full.

Porto uns dies mirant del dret i del revés el meu discurs, buscant-hi les incoherències i els punts fluixos per poder-me autoinculpar. Estic acostumada a la culpabilitat meva, però no sé com afrontar aquesta mena d'indignació tan calma, tan plàcida, tan rara. M'he sentit enganyada i esperava l'onada coneguda de la ràbia a la gola, però no ha arribat. M'he quedat quieta i tranquil·la, només pensant. En canvi, sí que em pugen a la boca una colla de retrets d'una manera que no m'havia passat mai. No m'agraden els retrets, no m'agraden gens i intento evitar-los sempre i per això el que em passa ara és una situació molt curiosa, en què em debato entre la meva ultramoderació (moderació, però en plan ultra, no és una paradoxa estúpida, de veritat que té raó de ser) i l'agitació que brunzeix en un racó del meu cap, dient "queixa't, explota". Però no vull explotar, no vull castigar perquè no va amb mi i perquè jutjar tan a la valenta és precisament el que trobo detestable; a mi no em pertoca de castigar ningú. No, el que passa és que arribats a aquest punt l'única opció honesta és l'allunyament. Perquè no es pot perdonar el que no és exactament una ofensa, no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. I l'allunyament tampoc em satisfà, no és la meva manera de fer les coses. Al final ha acabat resultant cert allò que pel meu bé, era millor la ignorància. Però no, per més que defensi el dret a la ignorància, més val deixar les coses clares. Només que ara no sé què he de fer. I evidentment és un problema només meu, només faltaria.

En aquesta vida, el més important és estimar-se. Quan la gent no s'estima és quan tot comença a anar malament. Em podeu dir innocent, em podeu dir simplista i el que us doni la gana, però el més important és estimar-se.

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor

Voldria que no fos així, però la veritat és que, amb el munt de coses tan i tan greus que passen al món, ens costa moure'ns. Hi ha mil exemples, moltíssimes injustícies que no recordem. Però a vegades sí que sabem obrir els ulls. A vegades sabem aixecar el cap. I hi ha qui dirà que la causa no és prou bona, però s'equivoca. Jo crec fermament que s'equivoca qui digui que no tenim prou raó. És clar que ens preocupen més coses, és clar! Però la cultura (no la dels intel·lectuals sinó el sediment cultural de cadascú) és una cosa molt més de tots que els diners. Vull dir, que els diners, es miri com es miri, no estan repartits amb equitat, ni en aquest tros de món ni enlloc. Però la llengua ens és molt pròpia, en som responsables perquè la llengua és de tothom qui la parla, exactament en la mateixa mesura. Els diners ens fan sobreviure, però la poesia ens emociona. En qualsevol llengua! Qualsevol idioma que pugui emocionar, que pugui comunicar, és immensament valuós. I ens alcem en massa, sí, ara, a defensar la parla de la nostra gent com lleones davant els seus cadells. Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor.

Som una nació curiosa: cada dijous molts ens plantem davant la tele per riure'ns de la nostra política, de les nostres desgràcies, per riure'ns de nosaltres mateixos. Però amb la llengua no s'hi juga. És clar que podrem riure'ns de qui es dedica a menysprear-la, però som tots conscients que aquí han anat a fer mal. A ferir perquè sí. "El gos bordava, i l'he apallissat perquè callés". Aquí tot bull, i no bull només en català, però la llengua a l'educació és un tema que ens importa molt, i un dels llocs per on més mal se'ns pot fer. I és exactament això: se'ns vol mal. Però sembla que aquesta gent, aquests que volen menjar-se poc a poc la nostra cultura, la nostra llengua i tota la nostra "voluntat de ser", no hagin vist la història. A Catalunya no tenim gens d'experiència guanyant batalles. Més aviat en subsistir i resistir malgrat les derrotes. I així ho farem sempre. Sé que sona èpic, però és tal com ho penso. Si cal, (i caldrà) serem forts, serem rebels, no ens doblegarem. Mai m'ha acabat de fer el pes una terminologia de l'estil "la victòria", i aquestes coses, perquè quan algú guanya vol dir que hi ha algú que perd. Però tot té un límit! Fins i tot a mi se'm desperta l'agressivitat davant d'aquestes aberracions perpetrades amb tanta mala llet. Però, en la línia de l'humor que deia, i com molts ja han dit amb certa ironia, potser encara haurem d'estar agraïts a aquesta colla de terroristes culturals. Perquè si creiem de veritat que ningú podrà aniquilar la nostra embranzida per anar endavant, només ens queda pensar que tota acció provoca una reacció. Els seus atacs alimenten la nostra flama. I qui en aquest estat de bojos encara no ho ha volgut entendre, és que no entén què és l'amor.

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.

Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.

El que vull

Bé, suposo que el que voldria és saber què vull. Tenir-ho clar, conscientment, i no haver-me de refiar sempre d'aquestes "sensacions", "pressentiments" i "impulsos" que a vegades l'encerten, i a vegades no. Com no saber ben bé en què baso una decisió que, tot i ser reversible, està clar que ha de condicionar la meva vida sencera. "Perquè noto que és el que he de fer". I perquè vull, és clar. Com explicar-ho? Si em paro i busco temps per ser honesta i buidar-me d'aquesta grandiloqüència meva descobreixo que tinc tot el que vull. Que he d'agrair i no demanar, perquè sóc tant capritxosa que mai acabaria. Que sempre que he buidat les mans me les ha omplert la pluja fresca, que quan he estès els braços he trobat vides per abraçar i que quan he obert el cor he trobat el món que m'esperava. A mi, com espera qualsevol. Amb aquesta arbitrarietat. Tan dolç. Tan incomprensible i indomable. "Com una dona, com un amor", sempre penso. Per això li dic Vida. Coses de l'idioma, que diuen. Com també són coses de l'idioma que no es pugui "estar" feliç, sinó que sigui l'essència mateixa de la persona: "ser" feliç com a absolut. Tan endins, tan veritat. O, en tot cas, en català és així. Potser és un fil com un altre dels que m'ha portat a escollir. Allò que vull, sí, però sobretot noto que és el que em pertoca. Una cosa que fa temps que medito: el vent ens torna al lloc on pertanyem. L'atzar, no és mai tan atzar com sembla. Sóc supersticiosa, en aquest sentit, suposo. I crec que tot passa per alguna raó. Com anomenem aquesta "raó", és una altra història. Atzar. Força. Només paraules.

M'adono de com estimo les paraules. Amb els seus defectes, les seves ambigüitats. Deu ser això, deu ser que són el que jo vull.