Les ganes de marxar

És un patró que es repeteix. De tant en tant, cada x temps, em vénen aquestes ganes boges de marxar, de fugir, d'anar a veure un altre trosset de món. El trosset que sigui menys el meu. I ja entenc que no és un problema del trosset que m'ha tocat, que és fantàstic, sinó una qüestió meva. Les ganes de marxar són d'alguna manera la voluntat de fugir de mi. És inquietant adonar-se'n. I més quan aparentment tot és a lloc, tot està bé. Algú podria pensar que el problema és la música, però no, la música és la solució. Pot no passar-me ara mateix, pot fer temps que no em passa i pot faltar temps fins que em torni a passar (no és avui que he començat a escriure això, sinó fa ben bé un mes i mig), però passarà, perquè les ganes de marxar sempre tornen. És gairebé una paradoxa, una de ben planera, la manera com a vegades creiem que podrem trobar-nos millor i conèixer-nos millor si marxem lluny, si ens obliguem a la solitud. O si ens saciem els ulls de nous colors, de nous colors captats al vol en paisatges desconeguts. El blau d'altres mars que hem de trobar més blaus que la platja de casa, el verd de pins que creurem veure més verds, la negror d'unes nits que ens semblaran d'una obscuritat molt més pura que les d'aquí.

Volem caminar fins on ens portin els passos, volem oblidar, oblidar de veritat allò que deixem a casa, o bé tenir un bon motiu per trobar-ho a faltar. Volem sentir-nos lliures i encara més, volem sentir-nos alliberats. Volem fugir com si fos possible volar, volar com tots desitjàvem de petits, i alguns seguim somiant de tant en tant quan la son ens retorna una mica a la infantesa i una mica més a la veritat de dintre nostre. Tenim al cap la imatge de "l'ample cel blau", inconscientment veiem el món tan gros com un immens espai que només està esperant que el conquerim, que el coneguem, que el fem nostre. I tot això estic segura que és un desig d'aventura mal reprimit i mal deixat anar, mal portat de totes totes, i una curiositat natural i preciosa que és bo de conservar. Però em sembla innegable que també és la resposta que donem a un ofec molt interior de descontentament i d'afartament general que no sabem per on agafar. Ganes de marxar de tot allò de nosaltres que no sigui purament el "jo", de canviar absolutament el context en què som per canviar una mica allò que som. Marxar per no haver sabut trobar l'equilibri entre tot allò que ens dóna vida i tot allò que ens la pren, entre aprofitar un temps preciós i nostre, creient que fem el millor pel present o pel futur, i desaprofitar la vida acumulant coneixements i experiències que no són vàcues, no ho són gens ni mica, però totes juntes perden part del seu sentit, perden l'espurna d'ésser vivències especials perquè quan l'especial és general perdem la capacitat d'apreciar-ho. I llavors, m'atreveixo a endevinar, llavors volem marxar perquè ens sembla que la novetat ja no la podem trobar aquí, amb i en nosaltres, que l'hem d'anar a pescar per ciutats desconegudes que ens acolliran quan serem només passatgers i ens sentirem estrangers desarrelats secretament (o no tan secretament) orgullosos d'haver sabut marxar. Sense que hi tingui gaire a veure, afegiré que sempre m'ha emocionat aquella frase que diu "see, I make all things new". No sé fins a quin punt està relacionat amb el que estic dient. No sé si les ganes de marxar vénen de no saber descobrir el matís de nou en les coses que són a prop, o si no és culpa nostra voler escapar de "l'aquí" i les seves veritats inamovibles que sovint ens ofeguen amb l'aire enrarit d'una rutina i unes convencions massa pesants, massa aspres, massa carregades d'etiquetes que piquen, i papers ja repartits, i rols d'on no podem sortir encara que se'ns facin estrets. No sé si he de marxar quan tinc ganes de marxar. Aaah amics, aquest és el dilema. ¿És més noble sofrir calladamentles fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Bé, no ho he pogut resistir. Què hi farem, deformació professional.

Tòpic

Jo volia aprendre a seguir estimant el dilluns. Però no hi ha manera, tu! No és que sigui culpa de ningú, és que ja no sento el mateix: o ha canviat el dilluns o he canviat jo. Això nostre ja no funciona, no hi ha màgia, els matins no són assolellats ni hi ha música ni color.

I així és com s'acaba la bonica història d'amor entre el dilluns i jo. Aix, els fugissers amors d'estiu!

De l'olfacte

Es veu que l'ésser humà pot recordar una quantitat indecent d'olors. Moltíssimes. L'olfacte és un sentit oblidat i menystingut comparat amb la vista o l'oïda, però també ens dóna informació constantment de tot el que ens envolta. A mi em té fascinada, l'olfacte, perquè vol dir que només respirant, que sovint és una cosa inconscient, es pot analitzar l'aire, l'ambient, i rebre'n més del que es veu. Una persona, una casa, un carrer; sentint-ne, sense voler-ho, l'olor, se'n saben moltes coses. Saps quan les àvies es passen amb la Nenuco amb els néts. Algunes vegades saps què mengen els veïns o pots endevinar la marca de desodorant, de perfum o de xampú de la gent -a vegades, fins i tot l'olor pròpia cadascú. I l'olor diu molt, de cada persona! Hi ha olors que diuen "sóc sensual", hi ha olors que diuen "sóc agressiu", hi ha olors que diuen "m'he gastat una fortuna en un flascó minúscul de Dolce&Gabbana". (Oh, jo també me la gastaria, si no em fes tant mal, hi ha alguns perfums que em tenen enamorada des de fa anys però mantenim una relació distant a base de fugaços encontres al Duty Free dels aeroports).

Quan era petita, a l'escola, podia olorar la primavera o la tardor. Em sembla que era pel pol·len dels arbres de la rambla en l'aire o l'olor de les fulles seques d'aquells mateixos plataners trepitjades i fetes pols per centenars de peus de canalla, família i cangurs. Això, és clar, sense parlar de l'olor de pluja. Fins i tot de l'olor dels diferents tipus de pluja o dels diferents moments de la pluja: al principi es nota només l'aire humit, després fa olor de terra mullada o de ciutat mullada (que són dues olors diferents). A vegades fins i tot es pot sentir l'olor de l'aigua sola. I que ningú em salti amb la bajanada aquella de que l'aigua no té olor ni gust perquè és mentida. Potser l'aigua destil·lada no en té, però el líquid a què ens referim normalment sí: si no, no hi hauria manera de distingir les marques d'aigua pel sabor. I pel que fa a l'olor, que és el tema que ens ocupa, tres quarts del mateix. Es pot saber si en un got hi ha aigua per l'olor. És clar que és més pràctic fer servir la vista, en aquest cas. Però vaja.

Una nit d'aquestes, vaig entrar a la cuina. Era tard, era fosc, però em conec la cuina prou bé per posar-me un got d'aigua freda a les fosques. Després de veure, però, vaig voler encendre el llum per veure d'on sortia l'olor dolcíssima que m'omplia el nas i el cervell. Olor de préssecs madurs, préssecs boníssims que volia tenir localitzats per quan fos l'hora d'esmorzar. En veure la cuina il·luminada vaig trigar uns segons a trobar un únic préssec molt petit, que feia com gràcia ocupant tot sol la fruitera de porcellana, la grossa. El préssec petit i vell allà al mig. I la seva olor que s'escampava per la cuina i el menjador. No vaig poder evitar pensar "la fruita d'estiu ja s'acaba". Tot i que de fet no és així i dissabte hi tornarà a haver préssecs dolços a casa, va ser com veure el meu estiu, ja tan petit, tan al final. Que un dia va ser "tot" el que esperava i m'envoltava, i un dia enyoraré, i em semblarà que va ser encara massa curt (encara que en realitat no ho hagi estat) com un préssec sol en una fruitera massa gran. Però omple la casa amb una essència que es respira. A cada racó, també a les fosques, l'estiu és present. Dins meu omplint-me d'olor d'estació, d'hostel, de tren, de tonyina, de tredlik, de McDonalds, de muffin de xocolata, de crêpes, de te, de cus-cus, de moqueta mullada, de tempesta, d'alfàbrega, de muntanya, de pizzes-fantasia, d'encens, de cervesa, de gent, de baguettes i croissants, de mar, de flors, de pain d'épices. 

Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.

Amb una motxilla

Amb una motxilla, demà, ens allunyarem de casa. Molt més "de veritat" que mai. Tan soles. Tan juntes. Tan vives i tan joves, tan noves. Una aventura molt, molt nostra.

Jo, que en principi sembla que m'adono ràpidament de les coses, sóc força lenta a vegades. Per exemple, vaig trigar moltíssim a adonar-me de la petjada que, realment, tot el que visc deixa en mi. Com en tothom, vaja, que és per això que la memòria és un tresor tan preuat. Fins que vaig arribar a aquesta conclusió facilíssima vaig passar molts anys sense apreciar prou cada moment, sense saber que, en mi, seria etern. Tots els llocs que he vist, i els que veuré. Tot és dins meu. D'aquestes ciutats que m'han engrandit, ja n'he parlat. I si després d'aquests dies n'he de parlar més, ja ho faré. Perquè el que també perdura són les persones, molt més que cap altra cosa, i són la sort veritable, la sort més gran que cadascú ha d'agrair al seu atzar. Jo he de fer-ho, perquè aquestes persones són un regal. Tan soles, tan juntes, que m'han construït tant.  Una sort tant gran com tot Europa. Més i tot. Amb una motxilla, amb unes xiruques, amb unes amigues que valen totes les corones txeques del món.

La rumba

Despertar-se al matí. Veure el sol a través de la persiana. Somriure. Tornar a endormiscar-se. Jugar amb el llençol. Posar-se roba ampla, que voli. I música. La rumba. Portar-la posada a conjunt amb la roba. Seguir despentinada. Esmorzar un tros de pizza obscenament calòric. A la tarda aniré al gimnàs. Agafar la bicicleta i deixar-se caure fins al passeig. Passar per una plaça que fa olor de gespa acabada de tallar. Com cada dia. Que faci una calor amable de sol de diumenge. Encara que no és diumenge. Sentir l'olor de les flors al costat de cada caseta baixa amb jardinet. A vegades em paro a collir un gessamí; avui, no. És com si ja sentís el seu gust breu a la llengua. Però pedalejo surant en la meva avidesa de present. Avui, entenc el present com una necessitat que es respira. I exploto d'alegria per tot el que m'he guanyat, i el que no, però m'ha estat donat per la generositat mateixa que la fortuna em regala.

Tornant amb la bicicleta cap a casa, pensar que tot és tan perfecte ara mateix. Que el que ha de venir m'il·lusiona d'una manera gairebé nova. Somriure. El sol, el tinc a les venes, l'olor de les flors, als cabells. Porto la rumba sobre la pell, i tot és, altra vegada, un començament deliciós com la primera aigua de mar de l'estiu.