Nice to meet you

I bé, fins aquí hem arribat. Un any sencer escrivint regularment al bloc. N'estic tan orgullosa! Que ja ho sé, que tampoc és una gran fita, però demostra que la meva constància, tantes vegades posada en dubte, tampoc està tan malament. Ara quan parlo de mi (que és molt sovint) ja ho puc dir: escric un bloc. "Hola, em dic Neus i tinc divuit anys. M'agrada la música i la literatura, sóc flautista i canto. A la nit em desvetllo i al matí no hi ha qui em desperti. M'apassiona la xocolata i afegeixo un pessic de sal als iogurts naturals. Tinc la gran sort de tenir amics com germans i germans com amics, entre moltes altres grans sorts. Quan sigui gran vull ser directora d'orquestra, gimnasta olímpica, presidenta de la ONU i premi Nobel de literatura, i cantar com Freddie Mercury. I escric un bloc." No és una presentació magnífica? Ho és. Hi falten coses, és clar, però en el fons només cal llegir aquest bloc per saber-les. No en va he dit alguna vegada que això d'aquí és una mostra d'exhibicionisme. Quin poc misteri. En fi, és igual. Espero que hagueu passat un gran any o, si més no, que hagueu crescut, de la mateixa manera que a vegades no se sap ben bé cap on es va, però se sap que es va endavant. I que l'any que ve sigui molt millor. Una abraçada a tots, nice to meet you. Ens veiem a Roma, o ens veiem l'any que ve.

Per què m'agrada el Nadal

Algú em va dir (no recordo qui) fa uns dies que el món es divideix entre gent pro-Nadal i gent anti-Nadal. Tot i que jo no crec que sigui així, no tinc cap dubte que jo em trobo al grup dels amants del Nadal. Buf, i tant! I més aquest any. No sé exactament per què, però aquest any m'he sentit més nadalenca que mai. Culpa de Glee i els seus fantàstics White Christmas i companyia? Potser sí. Oh, les nadales! Són tot un món: quan sonen enllaunades abans de temps em treuen de polleguera, però en context, ben entonades quan realment és temps de Nadal, m'encanten. Dissabte passat, a l'auditori vam cantar tots junts El noi de la mare, i si ja era segurament la meva nadala preferida, amb l'emoció continguda d'unes set-centes persones a la vegada me'n vaig acabar de convèncer. Aquesta tendresa, aquesta dolçor que sona realment tan maternal, com una cançó de bressol... És preciós aquest clima. I és precisament el clima que jo reivindico quan dic que m'agrada el Nadal, que m'agrada molt. Sé que és una festa consumista, però aquest consumisme no forma part de l'essència sinó de l'afegit. Cadascú pot triar en quina mesura es deixa seduir pels reclams del consum, ningú està veritablement obligat a gastar desmesuradament. Es poden fer braçalets, es poden fer pastissos, es poden fer abraçades. De debò, no cal! Qui ens fa creure que el Nadal és consum és qui vol que sigui així. I no ens enganyem, la majoria associem el Nadal a la idea de l'abundància. A, com deia el poeta, oblidar la pobresa dels altres i la nostra. Però per més que aquestes festes estiguin estretament lligades a asseure's al voltant d'una taula i menjar fins a no poder més, això tampoc és imprescindible. Com sempre, i malgrat que sé que em repeteixo, la qüestió no és el "què" sinó el "com". Per mi l'esperit dels àpats de Nadal comença a la cuina, amb les quatre o cinc hores que es va passar el meu pare amb el rostit i el farcit dels canalons, i culmina amb una sobretaula interminable com la d'avui. Amb la tornada a casa de qui viu lluny, amb les xafarderies amb els cosins, amb la inevitable llagrimeta de l'àvia. Amb petites coses com anar a mullar el bastó amb la meva cosina petita i els seus ulls com estrelletes molt més brillants que els llums del carrer. Un sac de gemecs, una guitarra, tot un cor de veus una mica tocades pel cava i els hits mundials del repertori nadalenc, del de la nova cançó i del folk que escoltaven els meus pares i tiets en vinils quan tenien la meva edat. Nadal és quedar, un dia qualsevol, amb tota la família, per estar junts, que ja toca. Només que aquest dia, un dia qualsevol com per exemple el 25 o el 26 de desembre, tothom el reserva per deixar que passin les hores sense adonar-nos-en. Al voltant d'una taula, rient i cantant i celebrant que estem bé i que estem junts.

La neu a la planta dels peus

La veritat? Bé, la veritat és que no me'n recordo gaire. Estava massa ocupada actuant per poder pensar, estava ocupada amb aquell "ara o mai" donant-me cops al cap, per la part de dintre. És a dir que sí, ocupadíssima amb la meva set de pel·lícula, amb la meva set de vida que no s'acaba. La neu a la planta dels peus. Només per citar un exemple, un exemple dels bons. Moltes vegades és només dins meu que s'observen els processos, lluny de "l'acció" veritable que passa a fora, fins que m'agafa el rampell i em trec les xiruques, em trec els mitjons i començo a córrer per la neu. No és una metàfora! És a dir, evidentment que és una metàfora, però ho vaig fer, n'hi ha proves, hi ha fotos de les marques dels meus peus nus sobre la neu. Quina gràcia hagués tingut, sense les fotos? Quina pregunta més divertida. Tot és divertit, últimament. No sé com treure'm de sobre aquest sarcasme fastigós. Ni el pel·liculisme, també fastigós. Tot és al seu lloc, però encara no he après a escoltar-me quan sí que tinc raó. Quan vaig començar a sentir l'impuls equivocat sabia perfectament què havia de fer: absolutament res, quedar-me quieta i callada fins que s'ofegués. Deixar d'alimentar les esperances vanes amb poesia perquè aquest conte tots sabem com acaba. S'acaba així: jo, sola amb la meva poesia (i m'estalvio les paraules malsonants per definir aquesta poesia, només per pura correcció estilística). Però no, mira, em vaig posar a córrer sobre la neu com una idiota, ni que fos per fer la fotografia, ni que fos per poder-ho explicar apassionadament després, amb un ritme especial a la veu "Si, bé, vaig veure dins el meu cap aquella imatge i no vaig poder resistir la temptació d'enfrontar-me al fred per fer-la realitat, per fer-la meva". Diguem-ho clar, per fer la puta gracieta. Sí, no m'aguanto més, la puta poesia, la puta foto, la puta gracieta. Que ara em menjo amb patates. El que havia de fer era molt senzill, ho sabia i sabia com fer-ho: quieta i callada. Però ara s'ha acabat la pel·lícula, la realitat m'ha girat la cara (com, de fet, tothom sabia que passaria), i no sé exactament si em vaig equivocar o si era inevitable. En tot cas, la poesia que em va fer ensopegar i caure de genolls als peus de la meva set incontrolable, deu ser ara l'únic que em queda, amb el meu orgull i la marca del fred de la neu a la planta dels peus.

Doncs molt bé.
.

Forlorn Hope Fancy

Tots tenim aquells típics artistes de capçalera, la música que gairebé en qualsevol estat d'ànim ens serveix, ens "queda bé". A mi em passa això amb "Songs from the Labyrinth", música de John Dowland, d'abans i tot del barroc, reinventada pel llaüt de Kramazov i la veu d'Sting, que em costa de descriure. A l'enllaç que deixo aquí sota no hi ha cant, però recomano molt escoltar altres cançons del mateix disc, per veure a què em refereixo. Però abans de res, el millor és prémer play i anar escoltant,

 

perquè el que tots fem quan escoltem música amb els auriculars pel carrer és anar pensant, navegant entre pensaments més o menys corporis, la majoria de vegades més aviat inacabats, desdibuixats. Així anava jo, caminant pel carrer submergida en Dowland, i pensava, pensava mentre anava sonant "Forlorn Hope Fancy". És una cançó que sempre, quan acaba, torno a posar. O almenys en torno a escoltar el final. El final és preciós. Que sí, que segurament en general no és tant especial ni tan bonica, però la interpretació de Karamazov em captiva. M'agrada, m'encanta perquè té una mica de tot. Té la calma, la tensió i l'acceleració, com la vida mateixa, i la subtilesa i la bellesa. S'arriba a endurir gairebé fins a la lletjor, també, i té la tristesa i la passió. És una cançó estranya perquè sembla que mai s'acabi de trobar còmoda en cap harmonia, i cap a aquest final que tant m'agrada, em va despistant les orelles. Llavors hi ha cinc acords concrets que em deixen embadalida, i ja no em desperto fins que la tensió condueix cap al final. I aaah, aquí ve el millor. He dit "com la vida mateixa". Precisament a això em referia, al moment perfecte en què les peces encaixen i tots els fils vistos des de dalt semblen un tapís amb sentit. Ens hem instal·lat còmodament al major, tot va a l'alça, tot ens porta al clímax en una preciosa espiral d'eufòria vertiginosa. I llavors, sorpresa, l'últim acord ens desconcerta i ens pren aquesta sensació fantàstica de tot-és-tal-com-ha-de-ser. Com la vida mateixa, una de freda i una de calenta. L'harmonia tan aviat ens deixa la delícia d'una cadència picarda, com aquest últim gir inesperat: la primera vegada que l'escoltes penses que és una trampa o un capritx de l'intèrpret, però després t'adones que és precisament això el que t'ha cridat l'atenció. O sigui que avui em permetré fer uns quants passos enrere i tornar a dir que el cel més bonic és el que filtra la llum entre els núvols que preparen tempesta. Que tant bonica és la cadència picarda com aquest gir sobtat cap a la malenconia, perquè aquest dinamisme dóna més música a la música i més vida a la vida.

Un diumenge qualsevol

Avui, un dia com tants altres, un diumenge qualsevol. Em llevo tard, passat migdia, i a casa sona una música molt coneguda. És la música de l'estiu, de tots els estius, de fet, des de fa anys (d'abans que la música de l'estiu sonés com els anuncis de cervesa). I d'algun final d'any, i d'algun principi. Són cançons curtes, ho he explicat moltíssimes vegades, cançons curtes amb una lletra que es repeteix i una melodia senzilla, que es canten a veus, i que allà gairebé sempre sonen bé, ningú sap ben bé per què (si és que tenen un gran sistema de micros, o si realment un diumenge qualsevol ple de gent nova el cant pot sonar bé, senzillament perquè tots junts és bonic). I jo no volia, de veritat que no volia, però aquestes coses ja se sap, de cop i volta ha estat una mica com ser allà, i primer m'he enyorat una mica, aquella mica necessària i normal, d'enyorança de ser-hi, però després m'he adonat de com allà no es pot plorar sol. I llavors m'ha vingut una tristesa d'enyorança fonda, molt més del que és normal i necessari, perquè aquí si m'agafa una tristesa fonda no m'arrauleixo al pit de ningú ni em refugio als braços de ningú, que tots tornem a estar escampats pel món, més o menys lluny, massa lluny per tenir aquí i ara aquelles abraçades plenes de so i d'amor i llum i calidesa. És exactament així; entre tanta moqueta i tanta fusta, cossos enllaçats de llum, cadascú armat amb un cleenex per si fos necessari, essent una veu més del cant comú. Tots junts, i tan junts. Trobo a faltar el lloc, sí, però sobretot trobo a faltar aquella mena de suport incondicional. Us trobo a faltar, vaja. Dolorosament, físicament, tendrament, fins que un diumenge qualsevol ens tornem a trobar. O abans, si pot ser, abans.

Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor

Voldria que no fos així, però la veritat és que, amb el munt de coses tan i tan greus que passen al món, ens costa moure'ns. Hi ha mil exemples, moltíssimes injustícies que no recordem. Però a vegades sí que sabem obrir els ulls. A vegades sabem aixecar el cap. I hi ha qui dirà que la causa no és prou bona, però s'equivoca. Jo crec fermament que s'equivoca qui digui que no tenim prou raó. És clar que ens preocupen més coses, és clar! Però la cultura (no la dels intel·lectuals sinó el sediment cultural de cadascú) és una cosa molt més de tots que els diners. Vull dir, que els diners, es miri com es miri, no estan repartits amb equitat, ni en aquest tros de món ni enlloc. Però la llengua ens és molt pròpia, en som responsables perquè la llengua és de tothom qui la parla, exactament en la mateixa mesura. Els diners ens fan sobreviure, però la poesia ens emociona. En qualsevol llengua! Qualsevol idioma que pugui emocionar, que pugui comunicar, és immensament valuós. I ens alcem en massa, sí, ara, a defensar la parla de la nostra gent com lleones davant els seus cadells. Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor.

Som una nació curiosa: cada dijous molts ens plantem davant la tele per riure'ns de la nostra política, de les nostres desgràcies, per riure'ns de nosaltres mateixos. Però amb la llengua no s'hi juga. És clar que podrem riure'ns de qui es dedica a menysprear-la, però som tots conscients que aquí han anat a fer mal. A ferir perquè sí. "El gos bordava, i l'he apallissat perquè callés". Aquí tot bull, i no bull només en català, però la llengua a l'educació és un tema que ens importa molt, i un dels llocs per on més mal se'ns pot fer. I és exactament això: se'ns vol mal. Però sembla que aquesta gent, aquests que volen menjar-se poc a poc la nostra cultura, la nostra llengua i tota la nostra "voluntat de ser", no hagin vist la història. A Catalunya no tenim gens d'experiència guanyant batalles. Més aviat en subsistir i resistir malgrat les derrotes. I així ho farem sempre. Sé que sona èpic, però és tal com ho penso. Si cal, (i caldrà) serem forts, serem rebels, no ens doblegarem. Mai m'ha acabat de fer el pes una terminologia de l'estil "la victòria", i aquestes coses, perquè quan algú guanya vol dir que hi ha algú que perd. Però tot té un límit! Fins i tot a mi se'm desperta l'agressivitat davant d'aquestes aberracions perpetrades amb tanta mala llet. Però, en la línia de l'humor que deia, i com molts ja han dit amb certa ironia, potser encara haurem d'estar agraïts a aquesta colla de terroristes culturals. Perquè si creiem de veritat que ningú podrà aniquilar la nostra embranzida per anar endavant, només ens queda pensar que tota acció provoca una reacció. Els seus atacs alimenten la nostra flama. I qui en aquest estat de bojos encara no ho ha volgut entendre, és que no entén què és l'amor.

Fem ficció

Fem ficció. Imaginem que fa ben poc va fer tres mesos de... jo què sé, va fer tres mesos de l'última cigarreta. O ni això, imaginem que aquesta setmana fa tres mesos que vaig decidir no fumar més. Sense una última cigarreta, de fet, ni tan sols això. Després d'un viatge prou llarg, lluny de quasi tot allò que se suposa que em defineix, i net, netíssim de fums tòxics vaig dir "així és com vull que sigui la meva vida". I vaig tornar i poc a poc vaig anar vencent la por de no poder amb l'hàbit, substituint-la per una fe cega en l'endemà, per una mena de repte personal. I també pel pensament insistent, inexorable com els granets d'un rellotge de sorra, que no hi havia cap altre camí que aquest. Que l'hàbit de fer una cosa que només et perjudica és gairebé pueril. En el meu cas, a més, era símptoma de debilitat. Imaginem. Suposem, vaja, que ja fa més de tres mesos que aguanto. Quan deixa algú de ser fumador? La força de l'atribut és colpidora. M'explico? Ho he dit milers de vegades, el "ser" implica... buf, implica essència, i tot allò. Quan es converteix algú en un fumador? A la primera cigarreta? No, segur que no. Quan hi ha dependència? I qui dictamina que en un determinat moment hi ha o no una dependència real? "Jo controlo, jo controlo". Descartada la dependència com a factor clau, podem parlar d'un hàbit? Com de sovint, en quina quantitat. És dificilíssim, veieu? Per això prefereixo fer una ficció que no necessiti garanties de veracitat ni concrecions. Ficció i prou. Suposem que fa tres mesos que algú, no tinc per què ser jo, no fuma, per exemple. Més de tres mesos. Passada la frontera d'un lapse concret de temps, sembla que només existeixi la meta del següent. I així per sempre més. És a dir: gairebé fa quatre mesos. Gairebé mig any. Gairebé tota la vida, gairebé el passat fumador no ha existit mai. No és divertit? Sí, és molt divertit. Divertit, certament, no és la paraula. Però és desconcertant i increïble anar arribant tant lluny. Ningú deixa de ser fumador només per no fumar. I cap fumador, ni passat un llarg temps de l'última cigarreta, deixa d'haver de lluitar constantment per no tornar al que sembla que sigui la seva naturalesa. Ningú supera cap ferida aquí dins del cap només per no pensar-hi. Per això faig ficció, suposo. Perquè els hàbits més normals -tant que a vegades a curt termini se n'obliden les conseqüències- són fàcils d'entendre. Cal fer ficció per entendre l'orgull de fer un cop de cap i canviar els mobles. La decoració d'interiors, dels interiors de cadascú, demana un coratge pràcticament temerari. Pels que som desendreçats de mena, és indispensable obrir les cortines de la ment, deixar entrar la llum i posar les coses al seu lloc. Descobrir superfícies que feia temps que eren cobertes de papers i andròmines diverses. Ventilar l'estança de tot aquest fum tòxic tan real, que portava tants anys aquí tancat i que mes a mes s'ha d'anar dissolent.

Evidentment, tota semblança dels fumadors i els decoradors d'interiors amb la realitat és pura coincidència.