La vida és un musical

Em fa molta gràcia quan algú es pregunta per què hi ha gent que canta sempre. Per què de cop i volta, en una sèrie d'adolescents qualsevol, s'abaixen els llums i una esplèndida Lea Michele comença a explicar com se sent fent servir un gran èxit d'ABBA. I em fa molta gràcia també quan diuen que això no és realista perquè la vida no és un musical. Però vaja, jo no sé com s'està al cap de la resta de gent, perquè visc aquí dintre, però discrepo profundament amb aquesta afirmació, perquè el que la gent no veu és que la vida sí que és un musical. Ara mateix, aquí fora, hi ha un gran exèrcit de gotetes organitzant una orquestra de percussió. I si em quedo ben quieta puc escoltar la percussió de la vida meva, per pur interès científic, per curiositat analítica: agafar aire i treure'l, i no tornar a omplir els pulmons durant una estona. Esperar, mentre el cos es va posant nerviós, i escoltar atentament el so de cada batec indecís i la vibració de la pell al final dels capil·lars quan la sang hi arriba. Del pit al ventre, als colzes, a les puntes dels dits, a la cara i al clatell, a les cames, als peus, la vida plou dins meu fent una sorollada com la de la pluja a fora. Abril, el mes de la identitat. Vinga a pensar sobre la punyetera identitat. L'atenció, l'autoconeixement, les preguntes. Ja m'agrada, però és curiós que hagi coincidit tot tan junt.  Mitja hora amb els ulls tancats i aquell senyor preguntant "Qui ets?" i després la Maria mirant-me a través de la mirada fins a la profunditat més clara, fins al lloc secret on tots guardem l'amor. No tinc respostes; estic canviant, estic canviant ara mateix i no puc contestar. En comptes d'això, estic aquí parada, immòbil, amb el pols tornant-se boig, accelerant per aquesta adrenalina rara, alentint-se tot de cop perquè no hi ha oxigen per transportar. La calma de la meva voluntat com mig drogada està enganyant el meu cos, el cor vacil·la una mica i finalment respiro. Com sortint per fi de l'aigua, però sense aigua. Com obrint els ulls dins l'aigua, però sense aigua, que l'aigua vol dir molta complicació d'atrezzo i a producció no m'ho deixarien fer.

La vida és un musical, sempre potser una mica massa, massa emotiu o massa melodramàtic, massa alegre o massa desesperat. Un musical on no només canta la gent, sinó que tot, absolutament tot canta. I llavors salta el típic escèptic de la vida i et diu que són bajanades, però en realitat és només que la música, la música de totes les coses, ha decidit no escoltar-la. La vida és un musical, i qui no vol acceptar-ho és per mandra, per mandra d'estar sempre buscant el to.

Fem ficció

Fem ficció. Imaginem que fa ben poc va fer tres mesos de... jo què sé, va fer tres mesos de l'última cigarreta. O ni això, imaginem que aquesta setmana fa tres mesos que vaig decidir no fumar més. Sense una última cigarreta, de fet, ni tan sols això. Després d'un viatge prou llarg, lluny de quasi tot allò que se suposa que em defineix, i net, netíssim de fums tòxics vaig dir "així és com vull que sigui la meva vida". I vaig tornar i poc a poc vaig anar vencent la por de no poder amb l'hàbit, substituint-la per una fe cega en l'endemà, per una mena de repte personal. I també pel pensament insistent, inexorable com els granets d'un rellotge de sorra, que no hi havia cap altre camí que aquest. Que l'hàbit de fer una cosa que només et perjudica és gairebé pueril. En el meu cas, a més, era símptoma de debilitat. Imaginem. Suposem, vaja, que ja fa més de tres mesos que aguanto. Quan deixa algú de ser fumador? La força de l'atribut és colpidora. M'explico? Ho he dit milers de vegades, el "ser" implica... buf, implica essència, i tot allò. Quan es converteix algú en un fumador? A la primera cigarreta? No, segur que no. Quan hi ha dependència? I qui dictamina que en un determinat moment hi ha o no una dependència real? "Jo controlo, jo controlo". Descartada la dependència com a factor clau, podem parlar d'un hàbit? Com de sovint, en quina quantitat. És dificilíssim, veieu? Per això prefereixo fer una ficció que no necessiti garanties de veracitat ni concrecions. Ficció i prou. Suposem que fa tres mesos que algú, no tinc per què ser jo, no fuma, per exemple. Més de tres mesos. Passada la frontera d'un lapse concret de temps, sembla que només existeixi la meta del següent. I així per sempre més. És a dir: gairebé fa quatre mesos. Gairebé mig any. Gairebé tota la vida, gairebé el passat fumador no ha existit mai. No és divertit? Sí, és molt divertit. Divertit, certament, no és la paraula. Però és desconcertant i increïble anar arribant tant lluny. Ningú deixa de ser fumador només per no fumar. I cap fumador, ni passat un llarg temps de l'última cigarreta, deixa d'haver de lluitar constantment per no tornar al que sembla que sigui la seva naturalesa. Ningú supera cap ferida aquí dins del cap només per no pensar-hi. Per això faig ficció, suposo. Perquè els hàbits més normals -tant que a vegades a curt termini se n'obliden les conseqüències- són fàcils d'entendre. Cal fer ficció per entendre l'orgull de fer un cop de cap i canviar els mobles. La decoració d'interiors, dels interiors de cadascú, demana un coratge pràcticament temerari. Pels que som desendreçats de mena, és indispensable obrir les cortines de la ment, deixar entrar la llum i posar les coses al seu lloc. Descobrir superfícies que feia temps que eren cobertes de papers i andròmines diverses. Ventilar l'estança de tot aquest fum tòxic tan real, que portava tants anys aquí tancat i que mes a mes s'ha d'anar dissolent.

Evidentment, tota semblança dels fumadors i els decoradors d'interiors amb la realitat és pura coincidència.