Guanyar

Aquest matí els reis han portat un Trivial a casa. Mira que fa anys que ens encanta, però no en teníem, ves. Així que, a les nou del matí, l’escena a casa era ben bé com fa sis o set anys, però amb tot de nens grans. Els paquets de mitjons desembolicats pel menjador, els papers de regal més o menys recollits, i tots en pijama estrenant les joguines.

 Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.

 Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.

Fem ficció

Fem ficció. Imaginem que fa ben poc va fer tres mesos de... jo què sé, va fer tres mesos de l'última cigarreta. O ni això, imaginem que aquesta setmana fa tres mesos que vaig decidir no fumar més. Sense una última cigarreta, de fet, ni tan sols això. Després d'un viatge prou llarg, lluny de quasi tot allò que se suposa que em defineix, i net, netíssim de fums tòxics vaig dir "així és com vull que sigui la meva vida". I vaig tornar i poc a poc vaig anar vencent la por de no poder amb l'hàbit, substituint-la per una fe cega en l'endemà, per una mena de repte personal. I també pel pensament insistent, inexorable com els granets d'un rellotge de sorra, que no hi havia cap altre camí que aquest. Que l'hàbit de fer una cosa que només et perjudica és gairebé pueril. En el meu cas, a més, era símptoma de debilitat. Imaginem. Suposem, vaja, que ja fa més de tres mesos que aguanto. Quan deixa algú de ser fumador? La força de l'atribut és colpidora. M'explico? Ho he dit milers de vegades, el "ser" implica... buf, implica essència, i tot allò. Quan es converteix algú en un fumador? A la primera cigarreta? No, segur que no. Quan hi ha dependència? I qui dictamina que en un determinat moment hi ha o no una dependència real? "Jo controlo, jo controlo". Descartada la dependència com a factor clau, podem parlar d'un hàbit? Com de sovint, en quina quantitat. És dificilíssim, veieu? Per això prefereixo fer una ficció que no necessiti garanties de veracitat ni concrecions. Ficció i prou. Suposem que fa tres mesos que algú, no tinc per què ser jo, no fuma, per exemple. Més de tres mesos. Passada la frontera d'un lapse concret de temps, sembla que només existeixi la meta del següent. I així per sempre més. És a dir: gairebé fa quatre mesos. Gairebé mig any. Gairebé tota la vida, gairebé el passat fumador no ha existit mai. No és divertit? Sí, és molt divertit. Divertit, certament, no és la paraula. Però és desconcertant i increïble anar arribant tant lluny. Ningú deixa de ser fumador només per no fumar. I cap fumador, ni passat un llarg temps de l'última cigarreta, deixa d'haver de lluitar constantment per no tornar al que sembla que sigui la seva naturalesa. Ningú supera cap ferida aquí dins del cap només per no pensar-hi. Per això faig ficció, suposo. Perquè els hàbits més normals -tant que a vegades a curt termini se n'obliden les conseqüències- són fàcils d'entendre. Cal fer ficció per entendre l'orgull de fer un cop de cap i canviar els mobles. La decoració d'interiors, dels interiors de cadascú, demana un coratge pràcticament temerari. Pels que som desendreçats de mena, és indispensable obrir les cortines de la ment, deixar entrar la llum i posar les coses al seu lloc. Descobrir superfícies que feia temps que eren cobertes de papers i andròmines diverses. Ventilar l'estança de tot aquest fum tòxic tan real, que portava tants anys aquí tancat i que mes a mes s'ha d'anar dissolent.

Evidentment, tota semblança dels fumadors i els decoradors d'interiors amb la realitat és pura coincidència.

Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.

Davant meu

Avui, davant meu hi ha un món sencer de possibilitats. El món sencer de possibilitats: totes les possibilitats possibles. És la màgia dels inicis. És la màgia incomparable de l'instant creador, la barreja indefinible d'emoció, decisió i intriga que defineix el primer feix de llum al teatre o la primera nota de la simfonia. No, encara més, és la contenció, tot el que s'amaga en el gest del director que precedeix aquesta nota. Bé, com anava dient, és més aviat indefinible. Però els principis són alguna cosa important. Tot això, per concretar que davant meu es perfila un gran començament, el "clic" que dóna pas al que es veu que d'aquí a molts anys hauré de recordar com el millor temps de la meva vida. De fet, ja fa un temps que crec que la joventut és la riquesa més gran que es pot tenir. I la veritat és que m'alegro que algú m'estiri a menjar-me-la tal com bé. Així doncs, farem d'aquest temps de començament la primera frase d'un llibre, sempre triada curosament, o el primer capítol, difícil de fer, essencial per no avorrir el lector.

Normalment, moltes coses m'animen i moltes altres em desanimen. Podria dir que a base d'extrems vaig construint un peculiar equilibri, però equilibri al cap i a la fi. Però ara mateix, he quedat meravellada perquè, sortint una mica del jo-jo-jo al qual tinc tendència, m'he vist millor del que sóc des dels ulls d'altres persones. Algú m'ha mirat i ha vist la meva vida a les meves pròpies mans. Jo no sabia que hi era. Quan persones que admires et diuen que podràs ser el que vulguis, veus la veritable resplendor de la pròpia sort. Sense mi-mi-jo-jo-ismes. Només falta decidir què és el que vull.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.