Vibrar

Fa un dia d'hivern ple de sol i som a la plaça més bonica del món. No sé ben bé com els anys ens han portat a aquest punt, però quan et miro, quan et veig ser tu amb el desvergonyiment dels nostres tretze o catorze anys veig que és el lloc correcte. I t'ho dic: quan fas aquestes coses, sé que ets la persona correcta. Exactament la persona (una de les persones, per ser completament justa) que ha de seure amb mi en una plaça que resplendeix tot l'any. Parlem dels problemes i de les alegries. Però sobretot dels problemes, perquè sabem ajudar-nos. I de cop i volta deixes anar "la meva mare em va dir l'altre dia que potser és que espero massa de la vida i em vaig enfadar. Jo espero que la vida em faci vibrar; és esperar massa, això?". M'entendreixo molt i penso que tens raó. Penso que ho has resumit molt bé. Penso en totes les vegades que sí que és realment demanar massa. Penso moltes coses en un mateix moment, prisma de palmeres i rajoles, prisma de records i pressentiments. No és que el futur em faci por, però potser sí que hem arribat a aquell moment de la vida que deixes de percebre el que ha de venir com el món al plat a punt per començar a menjar, el moment que algú et diu amb tot l'amor del món que la vida serà bonica però tindrà coses terribles i que esperes massa de la vida, que potser esperes massa...

Ens hem fet grans? Creus que és això, creus que aquesta mica de temps que ens separa dels divuit o vint anys ha canviat alguna cosa? La manera com organitzem el temps en la vida que ha de venir, el que esperem dels anys que encara no hi són... Seria absurd que tant poc temps canviés tantes coses. És que hem vist les desgràcies dels altres i hem agafat aquell pànic idiota? Sens dubte, però no pot ser només això. És que molt al fons de nosaltres ens hem convençut que el millor ja ha passat? Tu creus? Em posa trista pensar aquestes coses perquè crec que hi ha una mica de veritat en cadascuna. Només una mica. Només una suggestió incontrolable que fa de les seves dins dels caps nostres mancats de silenci. Perquè a cada moment que entenem que aquesta vida, aquesta vida biològicament preciosa (a mi em sembla un miracle, no sé si a tu també) i temporalment valuosíssima, aquesta vida sotmesa a tantes ventades i descosits, a les tristeses del cap i les del cor i les del cos, si en un moment terrible entenem que aquesta vida que s'escola entre els dits no ens està fent vibrar ens cau el món a sobre. Som com insomnes que com més s'obsessionen en dormir més blanquegen les hores de nit. 

Però ens ho diem i ho explico terapèuticament. Perquè tu i jo i tota la resta, els que volem vibrar (i m'atreviré a dir que no som pas minoria), només som persones que busquen. I qui cerca, troba. It is known.

Aquests temps i aquests tempos

Quarts de dues, finals de la setmana -5. És a dir, amb Nadal a 2+2 setmanes. Em torno a preguntar per què les coses (s')esdevenen sempre a aquestes hores. L'estat de la qüestió és que segueixo sobrevivint tot i el tempo de vertigen que promet clatellada, i que hi ha gent que està pitjor i que 22 assignatures tenen coses bones. Em recorden aquell cop, fa quatre anys i poc, que vaig fer beixamel sense supervisió per primera vegada perquè se'm va acudir que seria molt bo gratinar xampinyons i ceba amb beixamel per fer-me un tupper que fos l'enveja de tothom... i mentre la feia beixamel em va semblar que era molt líquida i hi vaig afegir maizena i quan me'n vaig adonar tenia una bola farinosa i oliosa que no volia entrar al tupper. No diré com va acabar l'aventura culinària però va acabar molt malament. Doncs això: les assignatures, una bola. Jo amb el meu reculatemps apareixent a les classes simultànies ("hi eres? Quan has entrat?). Xampinyons. Cebeta fregida que fa la boca aigua. Però una bola difícilment menjable al cap i a la fi.

No vaig a dormir perquè no vull. Perquè aquest tros de nit sempre ha estat meu i és el lloc de temps on em penso i em repenso. Com es pot anar veient, per cert, per aquí. No vull fer servir per dormir el temps que em pot servir per escriure'm i potser així deixar de patir la tardor esquerpa. Vull la meva tardor de vellut, que hi és, que m'espera per quan acabi de desglaçar-me.

El mar dels grecs

El blau ha perdut el seu blau i s'ha tornat color de vi. Color de vi com el mar dels grecs, de la sang i l'enyor, de la pena dels troians, de la pena. Hi ha un moment de la història que el blau s'inventa, i la pena llavors ja existia, i per això el mar dels grecs era de color de vi.

Un llenguatge artificial m'intenta guanyar el futur i jo aquí amb el blau reciclat en color de vi, el blau dels meus quinze anys, la sang dels meus quinze anys, i ara la llengua se m'adorm en un bressol de gingebre. Si no veiés com creixen els qui vénen darrere pensaria del temps que és fal·làcia o que és mentida, perquè aquella pena segueix tan evidentment al mateix racó com si els anys fossin efectivament fal·làcia, o com si fossin mentida. La tristesa ara és color de vi i s'hi endevina la pols amuntegada sobre aquelles morts i aquells amors. La sang dels meus quinze anys segueix reclamant-me els dits d'aram com a tribut dels anys que passen. I bé, no sé si m'he complert prou bé les expectatives. Jo diria que sí. Jo diria que mai vaig esperar que el blau tingués realment una sortida.

La cicatriu

Em fa mal el novembre. Això deu ser, sí, el mal que fa la tardor com a lloc inconcret de l'anatomia que fa un mal inconcret de buit. De ferida buida. Em fa ràbia capgirar la poesia que m'estimo però és talment així: tinc les portes obertes i les ferides obertes i ja no vull acollir més, ja vull sobretot retrobar-me a mi i prou, abraçar-me els genolls i bressolar-me. Agafar amb les mans el voraviu de pell oberta de bat a bat i estirar sang i saba perquè ofeguin la ferida com qui tanca a la força un ull amb nineta fosca d'amor bategant.

Sóc un balancí. Sóc una ferida. I vull ser una bruixa i ser la cicatriu que parteix la vida en dos. Prou balancí i prou porta oberta. Preneu-me d'una vegada aquest cor de carn que jo no sé què fer-ne, que se'm mor entre les mans i és culpa meva perquè jugo al joc de deixar-me morir poc a poc i m'esgarrinxo la pell nova.