He trobat, a la llibreta on escric, la nota que una persona molt bonica em va deixar al costat mentre dormia, aquest agost, perquè la veiés quan em despertés. Hi deia, en una lletra polida, "que descansis molt, un petó ben fort! Estar al teu costat aquests dies ha sigut molt important; gràcies. Fins demà." Jo, de panxa sobre el terra, m'havia adormit exhausta de tant plorar sense consol en plena nit però a plena llum, sense importar-me que em veiés tothom malgrat la mascareta que em tapava mitja cara. Només mitja. Ara, quan en parlo, envejo les llengües, com l'anglès, que tenen més verbs per definir tot el ventall de la llagrimada; només diré que un any com aquest, esclar, necessitava ser plorat sense proporcionalitat. Plorar la impotència i les pèrdues i la compassió i la llunyania, i també les nits amb els ulls oberts mirant el no-res i els matins sense esma de llevar-me, sense ser capaç de res que no fos estar estirada al sol, aquelles setmanes que es va apagar fins i tot la tristesa, en un moment donat; es va apagar tot i no sabia ni plorar. A l'estiu, en canvi, en sabia moltíssim, de plorar. Tot el temps percebut com a temps perdut m'estava oprimint la juntura de les costelles, se'm liquava a dins, em sobreeixia, em desbordava. Devia ser un espectacle trist de veure, jo intentant reprimir els sanglots, el cos sacsejant-se d'aquella manera, el so ofegat de la torrentada entre la música suau. Al principi intentava cantar per calmar-me; desafinava i la veu que es trencava m'alimentava la pena.
En present però sobretot en passat, els plors se'm superposaven i em trobava revivint molts divendres alhora: m'estava revisitant en la memòria de cada desfeta, de totes les hores de matinada allà perdent-me, buscant-me, aprenent a esdevenir. En tots aquests dies escampats pels estius (i a vegades pels hiverns i les tardors) una de les coses que més m'ha travessat és el consol de qui em trobava i em recollia. Des de sempre, la mena de comunitat que sento allà és la que no em deixa sola quan ploro, i sempre apareix algú. El Jorge, l'Agata, la Glòria, la Jo, la Neus, la Irene, la Cho In, el João, molta gent de qui no recordo el nom i amb prou feines la cara, i també gent que no vaig arribar a conèixer, com la dona que em va deixar un cleenex al davant, en ple desconsol dels meus setze anys, just abans que m'aixequés per perseguir corrents un miracle. Molts divendres i molts dies que em transporten a aquest agost, a la nit que ella es va apropar per darrere i em va abraçar per amortir els espasmes del meu cos cremant-se a llàgrima viva. I ho va fer. Em va eixugar les llàgrimes, com als llibres, com als mites, com als salms. I quan em vaig adormir em va escriure la nota per seguir-me fent de bressol, tant com pogués.
He plorat a ulls de tothom i en braços de tothom, m'he deixat agombolar i n'he tret motius per cantar que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega. Acompanyar-se és un miracle, penso, i em visito serena i agitada i morta de por i esclatant de joia. Feliços els qui ploren perquè seran consolats, i ser consolats els farà plorar més però millor perquè es dissoldrà en tendresa tot allò que els sacseja. Si no ploréssim, ningú ens hauria consolat. Però com que ploràvem en vam treure la certesa que no estàvem sols.
