I need feminism

Fa potser un o dos mesos, en les moltes hores que guanyo-perdo estirant-les a la nit i dormint quan no toca, vaig anar a topar amb un enllaç a una pàgina on es veia un mosaic de fotografies de persones aguantant una pissareta blanca que deia "I need feminism because..." i el seu motiu particular pel qual deien que necessitaven el feminism en qüestió. Des de llavors he estat pensant fins a quin punt necessito jo aquest feminism. I el necessito molt, però molt. I em costa dir-ho així de clar, em costa perquè les paraules a vegades es carreguen tant del seu sentit que sembla que s'allunyin. Vull dir, que jo no m'atreviria pas a parlar de feminisme, així amb totes les lletres, perquè d'alguna manera em sembla que sempre m'acabaria contradient, em sembla que és molt injust però ha acabat esdevenint una paraula violenta contra la violència. Sé que això és, fins i tot, lleig de dir. Per això em va anar bé descobrir la paraula tallada, en anglès, tallada abans que al meu cap l'inconscient donés el senyal per engegar l'engranatge que un mot "feminisme" tot sencer hagués posat en marxa. No m'agrada que el feminisme sigui sempre qüestionat, es posi on es posi, pels uns com una cosa innecessària o ridícula, pels altres com una aparença en la majoria dels casos. No vull que qualsevol cosa sigui poc feminista. No vull que qualsevol cosa sigui violència. Perquè sí, tot pot ser violència, però llavors ja no en el camp del gènere, sinó en qualsevol tema, qualsevol lloc i qualsevol moment. Suposo que també hi té a veure que no m'agrada que les teories es fiquin dins del meu cap sense el meu permís, no m'agrada que ningú pugui dir "penses això per influència de la societat patriarcal i no te n'adones". Encara que moltes vegades segurament sigui veritat. No em sembla bé que la fixació per la igualtat acabi sent rígida, acabi condemnant la diversitat. Ni en el camp del gènere ni en cap altre. La gent té dret a un feminisme de campanya publicitària si el vol, a un feminisme light, potser, però que no per ser menys bel·ligerant és menys veritat. Això volia dir: que la senzillesa no desvirtua la idea, ans al contrari. Que no vull un feminisme que tot ho condemni, no vull un feminisme que sempre entengui cada actitud com una agressió o una ofensa. Perquè em fa enfadar tant quan algú diu que creure en la bona voluntat de la gent és ingenuïtat. Pobra gent. La pobra gent que som nosaltres amics tots amb la nostra bona voluntat, necessitem un feminisme que recordi i ens recordi el dret a no ser jutjats amb criteris diferents segons el nostre sexe, i que alhora també ens garanteixi el dret de parlar fent servir els gèneres gramaticals segons les convencions lingüístiques operatives sense haver-nos de sentir per això menys defensors de la igualtat. Vull aquest feminisme. El necessito, intensament i amb urgència, necessito aquest i no pas el de la propagandística, i tenia ganes de reivindicar-me així: feminista segur, però amb el dret de no considerar que tot és violència, senzillament afirmant-me com a dona i com a ésser humà complet, com a peix sense bicicleta.

L'exigència i la ductilitat

Recordo, fa uns dies, haver intentat explicar la qüestió de l'exigència i la ductilitat a propòsit dels límits, dels límits que per força han d'existir, perquè la definició de límit n'implica l'existència. Suposo. Encara que de fet m'ho invento, és clar. Però vaja, en tot cas els límits existeixen per la nostra condició humana. Això seguríssim. El límit és la gana, la son, l'esgotament físic i mental. El límit és el degotar lent de la salut escolant-se a cada minut que forcem el cos. Però el cos, amics, és dúctil. La ment és dúctil. Es deixen estirar quan hom té l'encert d'aplicar-hi l'exigència justa; prou per alliberar els límits de la seva rigidesa, però no massa per no trencar cap fibra, per anar esprement poc  a   poc,  molt    lenta m e n t, la ductilitat que, igual que els límits, està també implícita en la condició humana. El que passa és que des de sempre hem sentit predicar la cultura del límit, sempre ens hem hagut de sentir dir quin nostre límit, individual i col·lectiu, les coses a les quals no podem arribar. I ens deien, a vegades, "somieu!", i ens feien veure també la necessitat de l'exigència per superar les limitacions, com poguéssim "trencar-les" com qui trenca una tassa de porcellana. Però no es tractava d'això! Els límits no es trenquen, els límits es fan dúctils, es fan flexibles, es desplacen.

On són els límits? Els límits no són. No hi són. Deuen existir, però poden deixar de ser en qualsevol moment.  Perquè l'exigència i la ductilitat els desdibuixen, els mouen sempre més enllà del que era "més enllà" fins llavors. Quan hi ha una llum d'espurnes verdes circulant des del cervell als ulls, a les puntes dels dits, al naixement del melic, als genolls ferms. Corrents d'espurnes curant per fi, calmant una mica, les cintes de dolor que travessen els músculs. El turmell esquerre, bategant. Les parpelles massa rígides. Tot està oblidat per virtut de la ductilitat del cos, la ductilitat de la ment, la ductilitat perfecta i inacabable dels anys que encara no ens pesen a la pell ni als ossos.

Circum

Bucle, rull, camí tancat. Circuit circular circumfús, circumdant. Un agost nou altra vegada, tan llis a punt per ser esquitxat i embrutat, de tot de coses que hi quedaran gravades i seran en mi, per sempre, aquest Agost. Fa tant temps de tot i, no obstant això, qualsevol cosa segueix sent estrepitosament present. Les mateixes cares, o cares diferents. Els rols sempre similars. La incapacitat sempre la mateixa. El sentiment punyent d'estar actuant malament i no saber parar, en ple descens, la caiguda lliure que deu portar al desastre. Malgrat la circumstància, massa circumspecte. Però intentaré ser una mica més justa amb mi mateixa, perquè és molt senzill mirar enrere, cap a l'últim agost i veure on era, i entendre que sóc al mateix lloc, sí, però hi sóc millor. Amb els peus més ben posats, amb l'esquena més recta i els ulls més alts. I bé, es tracta d'això, de cercles i circums, de cicles i costums. Al circ aquest del temps, el circ privat de cadascú on exhibim, amb més o menys gràcia, amb més o menys públic, les nostres misèries. I, malgrat tot, aprendre a dir, a creure fermament, que avui som millors que ahir, que demà serem millors que avui.

Primavera

I ho sabia, merda, sabia que era Einaudi i sabia que em feria i com em feria, ho sabia i tot i així. Tot i així i punt, sense res més, perquè ara vull acabar frases a mitges. Perquè ho sabia, merda, i tinc el cos inflamat ara, com ple de flames enganxades a la pell per sota, arran de carn, i només volia una pau clara i no la tinc i trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la.
Trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la però la necessito perquè quan cau tot de les mans és una pluja de sobte, és la tempesta de sobte, d'estiu, tan inesperada i fresca i calenta.
Fresca i calenta i Einaudi va i diu que és Primavera, doncs molt bé, ell ho deu saber millor que no pas jo, però ara mateix la primavera, no en té un pèl, de primavera, que és un estiu furiós, una tardor fosca, les flames, la grandesa de les paraules, que és tan extraordinària.
I ara em ve al cap la puta grandesa de les paraules, que és tan tan extraordinària que ens pren extraordinarietat a les persones. Sona un piano una i mil vegades mentre em vaig morint de primavera pura i cruel clavant-me agulles sota les ungles i sota la sang i sota les flames de sota la pell: obriu-vos, mans! obre't ventre! D'on surt la primavera si no surt de les mans, d'on surt la tempesta si no brolla del ventre? No em deixeu parlar quan m'agafa aquesta mena d'impuls de metall i violència, no em deixeu parlar.

Bleda

Volia dir que hi ha persones, persones com jo; i hi ha dies, dies com avui, que de cop i volta prens consciència de ser d'aquella pasta que es desfà, d'aquella pasta que de seguida sembla que hagi de començar a plorar i el sentiment sigui gran i incontenible com l'ample cel. De ser, en definitiva, bleda. Una bleda assolellada, que deien a casa, que diuen a casa. Però després ho he buscat al diec i resulta que no, que no vol dir el que jo em pensava, que bleda és una Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. Pràcticament igual que figaflor, l'alternativa, que tampoc vol dir el que jo volia dir. Llavors he pensat quina altra paraula podia anar-me bé aquí, i no l'he trobada, perquè tampoc és exactament "ploramiques" ni "cursi". Potser sentimental (Que es lliura amb exageració o afectació als sentiments, a la tendresa.) tot i que és tan evident que em fa ràbia. Si algú té més idees seran benvingudes, evidentment, només faltaria. Potser sí, potser m'hauré de resignar amb aquest adjectiu que no em va prou bé, per dir com m'agrada si una noia fent-se gran diu "ploro de tant que us estimo", i em sembla bleda (bleda en el meu sentit, no en el sentit del diec) i em sembla preciosa i tan tendra, bleda assolellada, abraçada, amor, boniques, paraules amuntegant-se, sentits que es barregen. 

Plorem, doncs. Plorem amb els castells, plorem amb els ulls de nen meravellats davant les guspires, plorem de tant que ens estimem. Clar que sí. I amb tot l'orgull nostre, d'orgull per qualsevol cosa, d'orgull de ser. I abraçada, amor, boniques.